dissabte, de desembre 31, 2016

Lectures 2016 (51)



S'acaba un altre any i, com sempre, toca fer balanç. Aquest blog, "Paranoia 68", en té més de deu! En aquest 2016, han caigut 51 llibres. Només tinc pendents 3 ressenyes. Les altres ja estan publicades. També he referenciat una cinquantena de pel·lícules. De cara al 2017, un desig clar: salut, cinema i llibres per a tothom!

1-. 100 curses que has de fer alguna vegada a la vida (Sebas Guim)
2-. A la caça de l’ovella (Haruki Murakami)
3-. Adéu a Berlín (Christopher Isherwood)
4-. Allò que va passar a Cardós (Ramon Solsona)
5-. Amor en minúscula (Francesc Miralles)
6-. Anna (Niccolò Ammaniti)
7-. Avenida de los misterios (John Irving)
8-. Barcelona! (Grégoire Polet)
9-. Cicatriz (Sara Mesa)
10-. Confessions d'un culer defectuós (Sergi Pàmies)
11-. El Baró Bagge (Alexander Lernet-Holenia)
12-. El cazador de la oscuridad (Donato Carrisi)
13-. El elefante desaparece (Haruki Murakami)
14-. El libro de los Baltimore (Jöel Dicker)
15-. El petit príncep (Antoine de Saint-Exupéry)
16-. El secuestro de los Born (María O’Donnell)
17-. El soroll del temps (Julian Barnes)
18-. Els homes m’expliquen coses (Rebecca Solnit)
19-. En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu (Georgina Esteva i Montse Buñuel)
20-. Eren ells (Carles Rebassa)
21-. Fabián y el caos (Pedro Juan Gutiérrez)
22-. Futbol: El juego infinito (Jorge Valdano)
23-. Gorski (Vesna Goldsworthy)
24-. Haru (Flavia Company)
25-. Johnny va agafar el fusell (Dalton Trumbo)
26-. L’aniversari (Imma Monsó)
27-. La bíblia andorrana (Albert Villaró)
28-. La metafísica del ping-pong (Guido Mina Di Sospiro)
29-. La primera estrella de la noche (Nadia Ghulam)
30-. La sega (Martí Domínguez)
31-. La vídua (Fiona Barton)
32-. Les cartes d'en Marc(Jordi Albertí i Montse Buñuel)
33-. Li deien pare (Carles Porta)
34-. Los usurpadores (Jorge Zepeda Patterson)
35-. Mai no es tard (Miquel Pocurull)
36-. Manual para mujeres de la limpieza (Lucia Berlin)
37-. Me llamo Lucy Barton (Elizabeth Strout)
38-. Mis momentos (Andrea Camilleri)
39-. Palmira (Paul Veyne)
40-. Primavera (Ba Jin)
41-. Qui té la voluntat té la força (Laia Sanz)
42-. Quin cap! (Ricard Ruiz Garzón)
43-. Samuel (Pepa Mayo)
44-. Somnis a mida (Núria Pradas)
45-. Todo esto te daré (Dolores Redondo)
46-. Tot això ho faig perquè tinc molta por (Empar Moliner)
47-. Trece Monos (César Mallorquí)
48-. Tres dies i una vida (Pierre Lemaitre)
49-. Un abril prodigiós (Elizabeth von Arnim)
50-. Una tomba per a Boris Davidovic (Danilo Kis)
51-. Vernon Subutex 1 (Virgnie Despentes)

dimecres, de desembre 21, 2016

Qui té la voluntat té la força (Laia Sanz)


El dia 2 de gener començarà una nova edició del Ral·li Dakar. Serà la sisena de Laia Sanz (Corbera de Llobregat, 1985). La pilot catalana explica les seves experiències i anècdotes en la prova del 2015 a “Qui té la voluntat té la força”, publicat per La Magrana. L’edició del llibre és d’Eloi Vila i té 234 pàgines. Aquell any, la Laia va quedar novena, la millor classificació d'una dona al llarg de tota la història.

La relació de la Laia amb les motos va començar molt aviat, quan només tenis dos anys. El seu pare ja la portava de paquet. Als quatre va provar la Cota 25 del seu germà per iniciativa pròpia. Va començar a competir amb només set. I, des de llavors, cinc victòries al Dakar en categoria femenina, 13 títols mundials de trial i 4 d’enduro, entre altres títols. Podríem dir que els col·lecciona. No hi ha ningú que pugui fer-li ombra. Els qui la coneixem personalment podem dir que mai no en té prou. És treballadora, perfeccionista i amb moltes ganes de millorar. Feina, feina i més feina. Sap que només entrenant molt pot mantenir-se a l’elit. Queda clar que ha arribat a dalt perquè s’ho mereix. No li han regalat res. I té corda per estona!

A “Qui té la voluntat té la força”, la Laia ens explica, etapa a etapa, com va ser el Dakar del 2015. Són tretze capítols plens d’anècdotes, que sempre comença amb una de les seves cançons preferides. Ha escollit, per exemple, artistes com Oasis, U2, Bruce Springsteen, Eros Ramazzotti, Cat Stevens o Elvis Presley. El llibre està il·lustrat amb una trentena de fotografies i el completen un glossari, paràgrafs de les cançons esmentades abans –és el playlist per a un Dakar-, el seu palmarès i la classificació general de motos. Tot està escrit amb un llenguatge àgil, directe, visual i amb molta passió. El títol del llibre és la inscripció de la polsera que la Laia porta al canell. Li van regalar els seus pares, en Jesús i l’Àngels, quan s’havia lesionat un genoll i ho estava passant francament malament.

“Encara no he fet res, absolutament res. Pensar el contrari seria un error imperdonable. Seria el meu error més greu en aquest Dakar. Quan dónes per fet el que tens, deixes de valorar-ho i agrair-ho. I desapareix la sensació de benestar. Si segueixo pensant que encara no he aconseguit el meu objectiu, no només puc fer que sigui possible, sinó que aquest anhel és l’únic que fa plaent el camí. Encara que al final no ho aconsegueixo. I el meu objectiu avui és contradir una afirmació que em sonava com si fos una veritat absoluta quan la vaig sentir: que no seria capaç de millorar la meva setzena posició de l’any passat. Però hi ha un fet innegable: que aquí, al desert del Dakar, els objectius es redefineixen constantment, cada minut o, o a tot estirar i amb una mica de sort, cada dia que passa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de desembre 20, 2016

“100 curses que has de fer alguna vegada a la vida” (Sebas Guim)


Tinc tres opcions: viure un munt d'anys en plena forma, començar a córrer com si demà s'acabés el món o agafar-me el llibre com una guia de curses. També puc intentar combinar les tres, està clar. Parlo de “100 curses que has de fer alguna vegada a la vida”, escrit pel periodista de TV3 i bon company Sebas Guim (1974). Està publicat per Cossetània Edicions i té 214 pàgines. Ell corre des dels 7 anys. El pròleg és del maratonià Arcadi Alibés.

De les cent curses que proposa en Sebas només n’he fetes dues: la de Bombers i la Mitja Marató de Granollers. Per això m’hi haig de posar ràpid! En els quasi dos anys que fa que corro, he participat en d’altres, però no estan incloses en el llibre. L’oferta d’en Sebas és molt completa: curses populars, de muntanya, sobre el nivell del mar, en illes... Fins i tot n'hi ha algunes que es fan damunt de llacs glaçats o en deserts de dunes. Curses a Catalunya, a la resta de l’Estat o a qualsevol punt del món. Una de les que tinc intenció de fer aviat és la Behobia-San Sebastián. El llibre també inclou les Maratons de Barcelona, de l’Everest o de la Gran Muralla, així com les de Jerusalem i la de Nova York. No s’oblida tampoc de l’Oxfam Intermón Traiwalker, de la San Silvestre Vallecana ni de la Marathon des sables.

De cada cursa, en Sebas en fa una fitxa. Per explicar-ho, he escollit la Mitja Marató de Granollers. Ens diu quan es disputa (el primer diumenge del mes de febrer), el límit de temps per fer-la (dues hores u tres quarts), el preu de la inscripció (entre 24 i 29 euros) i el nombre de participants, que xifra en uns catorze mil. També inclou el lloc web oficial de la cursa (lamitja.cat) i n’indica unes quantes coses interessants: sortida, arribada, guanyadors il·lustres i fins i tot anècdotes. Un dels "Reis" de la prova, tot i que no en té el rècord, és l’etíop Haile Gebrselassie, que la va guanyar els anys 2005 i 2006. El millor temps el segueix tenint el corredor de Kènia Samuel Wamjiro, des del 2008 (59.26). La Mitja es corre des de l’any 87. Aquell any només van participar-hi 800 persones. Jo aquest any repeteixo!

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Johnny va agafar el fusell (Dalton Trumbo)


Gràcies a Angle Editorial podem llegir per primer cop en català “Johnny va agafar el fusell”, del nord-americà Dalton Trumbo (1905-1976). La traducció és d’Albert Pijuan Hereu. El llibre es va publicar l’any 1939 i ben aviat es va convertir en tot un al·legat antibel·licista. S’ha catalogat com una de les obres més punyents de la literatura contemporània. Té 250 pàgines i, ja que parlem de guerres, puc dir que és una bomba atòmica.

El protagonista de la novel·la és en Joe Bonham, que s’allista voluntari a l’exèrcit dels Estats Units i és enviat al front europeu. Un obús està a punt de prendre-li la vida, però el deixa pitjor que mort. Es desperta en un llit d’un hospital desconegut, cec, sord, sense cames ni braços i totalment desfigurat. Arriba a aquesta conclusió molt a poc a poc, perquè no pot comunicar-se amb ningú. “Johnny va agafar el fusell” és un llibre claustrofòbic, perquè Trumbo sap transmetre amb encert el patiment d’en Joe, condemnat a una vida pitjor que la mort. La seva angoixa la vius en primera persona. Està destrossat per fora i per dins, però el seu cervell funciona com un rellotge. També li queden les sensacions.

En Joe té tot el temps del món per pensar i això li fa més mal que bé. Pensa en la seva xicota, la Kareen, en el seu pare –amb qui anava habitualment a pescar- i en els seus amics. On són tots ells? Els hi hauran dit, de manera equivocada, que va morir a la guerra? Segur que sí. Ningú haurà estat capaç d’identificar-lo. S’ha convertit en un tros de carn a qui mantenen en vida no sap ben bé amb quin objectiu. Les reflexions del soldat són brutals, en tots els sentits. Arriba a la conclusió que les guerres són estupides, igual que els governants que hi envien als joves. Ho justifiquen tot en la recerca de la llibertat. Anar a la guerra per lluitar per la llibertat? Per quina llibertat? La de qui? Ara que està postrat en un llit en Joe és més lliure que abans?

QUE VAGIN A LA GUERRA ELS GOVERNANTS

L’epíleg, firmat per Ron Kovic l’any 1990, també és sensacional. És el guionista de “Nacido el cuatro de julio”, pel·lícula autobiogràfica. Com Trumbo, deixa clar que la guerra és absurda i, si s'han de fer, recomana que hi vagin directament els que manen. Cas contrari, quan els joves soldats agafin el fusell apuntaran directament cap als polítics que els inciten a matar desconeguts. “Johnny va agafar el fusell” hauria de ser un llibre de lectura obligada a totes les escoles. Està escrit amb un llenguatge àgil i directe i tot ell és molt vehement. Recordem que Trumbo, un dels Deu de Hollywood, va ser acusat de comunista i es va veure obligat a testificar davant del Comitè d’activitats Antiamericanes l’any 1947, en plena caça de bruixes.

“Però com podia ser que no hagués mort dessagnat? Calia suposar que amb els dos monyons dels braços i els dos de les cames rajant sang el mínim que podia passar-te era que et morissis. A les cames i als braços hi havia unes quantes venes importants. Havia vist els nois que morien havent perdut només un braç. No semblava raonable que els metges haguessin pogut treballar amb prou celeritat per aturar els quatre devessalls de sang abans no morís. Després va pensar potser només els tenia ferits només una mica ferits i me’ls van amputar perquè estaven infectats. Va recordar anècdotes de gangrena i de soldats trobats amb les ferides plenes de cucs”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

divendres, de desembre 16, 2016

El petit príncep (Antoine de Saint-Exupéry)


Aquesta setmana he “llegit” el meu primer audiollibre. Fins ara, sempre havia pensat que estaven reservats a les persones cegues o amb poca visió. SeeBook ho planteja com una alternativa als que no tenen temps. “Prova de llegir amb les oïdes!”, expliquen en el seu lloc web. “Quan condueixes, surts a passejar o a córrer, neteges la casa o fas manualitats”, afegeixen. Es veu que nord-americans, anglesos i alemanys ja fa temps que exploten aquesta opció amb força èxit de seguidors.

Fins ara, a Catalunya, només es podien comprar audiollibres en plataformes digitals. Ara poden adquirir-se a les llibreries o a la botiga online de Seebook i escoltar-los als telèfons mòbils, en streaming, fent servir el codi que hi ha a l’interior de les targetes. Jo prefereixo seguir llegint els llibres en paper, però he de reconèixer que és una opció complementària molt interessant. He “debutat” amb “El Petit Príncep”, d’Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Està narrat per Joan Mora, dura 1 hora i 57 minuts i l’he escoltat majoritàriament al cotxe. Feia molt temps que l’havia llegit i m’ha agradat recordar-lo.

Es va publicar per primer cop a Nova York, l’any 1943. L’autor, desaparegut el 1944 en un accident d’aviació, ens explica la història d’un home –que precisament està arreglant el seu avió- que es troba amb un nen, el Petit Príncep, en un lloc desconegut, on no hi ha ningú més. Tots dos parlen hores i hores i, gràcies a aquesta conversa, l’aviador es replanteja la seva vida. El nen li fa veure que les persones grans estan massa preocupades per coses absurdes; creu que deixen passar la vida sense gaudir-la del tot. Al final, arribem a la conclusió que tot allò realment important és invisible a primera vista. El llibre té l’aparença d’un conte per a nens, però dins s’hi amaga tot un relat filosòfic, amb un munt d’al·legories. Està escrit amb un estil senzill i directe.

La versió en paper està enriquida pels dibuixos del mateix Saint de Exupéry, que, lògicament, ens perdem en l’audiollibre, en el qual només podem gaudir del que serveix per il·lustrar la targeta. Al llarg del seu viatge interestel·lar, el Petit Príncep passa per set planetes amb persones estranyes, com el rei obsessionat amb manar, el vanitós que es creu el centre del món, el bevedor que beu per oblidar o l'home de negocis avar que compta els estels perquè està convençut que són seus. Els quatre pateixen, els quatre estan més pendents d'ells que dels altres. El nostre protagonista també s'entrevista amb un fanaler ocupadíssim, amb un geògraf incapaç de moure's per veure món i amb una serp i una guineu, que viuen a la Terra. Una guineu que li dóna les claus de la vida. Per cuidar la seva flor i el seu be imaginari.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de desembre 15, 2016

La sega (Martí Domínguez)


Callar i mirar cap a l’altre costat. Passar desapercebut. Evitar qualsevol polèmica estèril. No contestar cap pregunta si no és estrictament necessari. Complint totes aquestes consignes, els masovers dels anys quaranta i cinquanta del segle passat tenien alguna possibilitat de sobreviure. Només alguna... Ho explica l’escriptor valencià Martí Domínguez a “La Sega”, publicat per l’editorial Proa. Té 347 pàgines.

A través dels ulls d’un nen de deu anys que bateja amb el nom de Goriet, Domínguez ens explica les vivències d’una família de masovers del Maestrat. Precisament en aquesta comarca, l’autor es va comprar un mas on va trobar enterrat un màuser amb dues baionetes. Ho he llegit en un parell d’entrevistes. Possiblement, aquí va néixer la idea d’escriure la novel·la. En els anys més foscos del franquisme polític, els masovers van haver de fer equilibris entre les visites dels Maquis i de la Guàrdia Civil. Estaven en una situació límit. Si decidien no abastir de queviures als maquis, podien assassinar-los a sang freda. Si decidien ajudar-los, corrien el risc que fos la benemèrita qui els treies de circulació amb un tret al clatell. Es tractava de nedar i amagar la roba.

Només començar “La Sega”, la Guàrdia Civil s’emporta al pare d’en Goriet, que mai més torna a casa. Sense cap motiu aparent. La seva dona, la Bela, ha de tirar la família endavant tota sola; el mas i els seus quatre fills: en Goriet, la Teresa, l’Empariues i en Pepet. Sort en té de la Teresa ja és prou gran per treure la rabera (ramat). Tot i la mort del seu pare, en Goriet pot continuar anant a l’escola. Allà, Don Arcadi li transmet la seva passió pels llibres i per la natura, en especial pels fòssils. Gràcies als esforços del seu mestre, el nen va creixent amb un gran interès intel·lectual. Don Arcadi també li ensenya a tenir la boca tancada. “No parlis fins que les gallines pixin”, li diu en més d’una ocasió. Ho entén perfectament i ho compleix al peu de la lletra.

ENTRE ELS MAQUIS I LA GUÀRDIA CIVIL

El mas on viu en Goriet hi ha un trànsit espectacular. És un dels preferits de la Guàrdia Civil. El capità Máximo Mata i els seus deixebles s’hi deixen caure molt sovint. Hi van a menjar (la Bela cuina molt bé) i a preguntar, un cop sí i un altre també, si han vist passar a algun guerriller. Els maquis, liderats per en Joanet, també s’hi acosten sovint. Per agafar provisions, per refugiar-se i per cortejar a la Teresa, ja que un d’ells, en Ferroviari, hi està enamorat perdudament. Protegir als maquis és perillosíssim. Treure-se’ls de sobre potser encara més. De vegades, els mateixos guàrdies civils s’apropaven als masos disfressats de guerrillers, per saber si els seus propietaris tenien la intenció d’ajudar-los. Kafkià, tot plegat. Martí Domínguez se centra en la família d’en Goriet, però en el llibre parla de moltes d'altres.

“La Sega” és un llibre contundent i amb molta força, amb un paper determinant per la repressió i, naturalment, per la posterior venjança i els canvis de bàndol, amb molts caragirats. És la seva manera particular d’intentar recuperar la memòria històrica i d’homenatjar a uns masovers que van perdre la llibertat i moltes coses igual d'importants. La guerra no anava amb ells, però mai no van poder escapar-se’n. Acaba de manera dura, amb el Tio Miquelo i la Bela com a grans protagonistes. Molt recomanable. D’aquest autor ja havia llegit “Les confidències del comte de Buffon” –una de les meves obres preferides”-, “El somni de Lucreci” i “El fracassat”, que també em van agradar molt.

“El tio Miquelo va buscar pels boscos sense cap resultat. Damunt del matxo, va rodar pinedes i bovalars, es va endinsar ben lluny en la terra de Terol. Però sense èxit. Tampoc era fàcil pregunta, ningú volia parlar dels guerrillers, els masovers el rebien recelosos, com saber que el tio Miquelo no era un infiltrat? Ni els vells coneguts tenien ganes de donar cap pista, d’oferir cap informació. La cara se’ls canviava, ens va dir el tio Miquelo, quan treia el tema: a l’alegria del retrobament, la suspicàcia, la por de la delació. Els dubtes apareixen de seguida, dubtes que podien resultar fins i tot ofensius, perquè al capdavall significava que malgrat l’amistat no hi havia prou confiança per a parlar d’allò, ni en la més estricta intimitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de desembre 08, 2016

Les cartes d'en Marc (Jordi Albertí i Montse Buñuel)

“Les cartes d’en Marc” és un llibre de narrativa juvenil publicat per l’Editorial Gregal. Està escrit per Jordi Albertí (Cassà de la Selva, Girona, 1950) i il·lustrat per la bona amiga Montse Buñuel (Granollers, 1968). Té 160 pàgines i és força entretingut. El seu gran protagonista és en Marc, un noi suec que, quan arriba l’hivern, es desplaça a Andorra per fer de monitor d’esquí. La neu és una de les seves grans passions. És un noi aventurer i amb moltes ganes de viatjar i descobrir coses noves.

Una de les seves alumnes, la Tània, filla de l’hostal on s’instal·la, es trenca una cama en un entrenament i ha d’estar unes quantes setmanes sense moure’s. La nena, que té 12 anys, està enamorada d’en Marc, que ràpidament es converteix en el seu amor platònic. Quan marxa, sentint-se una mica culpable per l’accident, perquè no dir-ho, ell li promet que li escriurà una carta des de cada lloc on viatgi. D’aquesta manera, la seva estada al llit potser ser li farà una miqueta més curta. Per acabar-ho d’adobar, el suec li regala un atles. Diu que així ella podrà anar puntejant tots els llocs per on passa. Algun dia ho comentaran junts amb un somriure a la boca.

Sobretot, podríem parlar d’un llibre de viatges educatiu. A través de les cartes d’en Marc, passem per Suècia, Suïssa, Galícia, Catalunya, Menorca, Algèria, Líbia, Egipte, Israel i per un munt d’illes gregues: Iràklio, Kasos, Kàrpathos, Rodes, Khalki, Kos, Leros, Icària, Samos, Quios, Lesbos, Limnos, Tassos i Creta. A cada lloc, aprèn alguna cosa nova, com a beure en porró. També assimila l’origen de la bóta de Sant Ferriol, veu passar els cavalls de Ciutadella pel barri de Santa Clara, viu en un poble del desert com un tuareg i coneix la història de les Oliveres d’Israel. Per si fos poc, visita la Fageda d’en Jordà, gaudeix d’una ballada de munheiras i escolta la història del drac de Banyoles que es menjava les criatures. És un no parar.

Totes aquestes cartes estan recollides en un llibre que un escriptor va redactar i no va publicar mai. Un dia li deixa llegir a la Nora, que s’ho passa d’allò més bé. Coneix a la Tània, al Marc i un munt de llocs i tradicions que l’ajudaran a créixer com a persona. Bona col·laboració entre Albertí i Buñuel, que també ha fet les il·lustracions de dos llibres més d’aquesta editorial: "En Nicolau blanc-i-blau i el seu amic Quitu" i "Un pòdium irrepetible". Un bon regal literari per aquestes festes.

“Cada dia abans d’adormir-se la mirava i recordava aquell estiu tan fantàstic que havia passat a Sant Feliu de Guíxols i com s’havia enamorat de la mar i de les onades. El gorg que hi havia prop de la verneda, als afores del seu poble, Joanetes, també era un lloc maco on ella i la seva colla havien passat estones molt divertides. Però la flaire de salabror, les moixaines de la brisa, el color dels pins penjats de la mar l’havien enamorada. I ara que el dia era tan curt i les orenetes ja no voleiaven pels camps encara tenia més ganes que arribés aviat l’estiu. Els seus pares ja havien dit que tornarien al mateix lloc de l’any passat i ella se’n delia”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de desembre 01, 2016

El baró Bagge (Alexander Lernet-Holenia)


Són 109 pàgines intenses, que es llegeixen d’una tirada. “El Baró Bagge”, d’Alexander Lernet-Holenia (Viena, 1897-1976), és un llibre amb paisatges boirosos i plens d’ombres. Està publicat per Viena Edicions, traduït al català per Joan Fontcuberta. Una bona part de l’acció està datada a l’hivern de l’any 1915, al sud dels Carpats. Allà, l’exèrcit austrohongarès està buscant sense èxit als soldats russos.

La història és explicada, vint anys després, pel Baró Bagge, supervivent del destacament de cavalleria que -complint les ordres del capità Von Semler- va protagonitzar una incursió suïcida més enllà de les línies enemigues. Fins que no acabes el llibre, sobta la diferència que hi ha entre els paisatges foscos i solitaris dels Carpats i la tranquil·litat i la festa desmesurada que es viu a la localitat de Nagy-Mihaly (Eslovàquia). Són els únics que no tenen por de la guerra? El Baró Bagge, que parla en primera persona, està força angoixat. La idea d’anar a buscar l’enemic no l’acaba de convèncer. Per sort, ell s’acaba salvant. La resta, no.

Lernet-Holenia –que va ser ferit a la Segona Guerra Mundial, l’any 1939- dedica bona part de la novel·la a explicar les vivències del Baró Bagge a Nagy-Mihaly, on coneix a la Charlotte Szent-Kiraly, que es converteix en la dona de la seva vida. Els pares de tots dos eren amics i ja fa temps que pretenien casar-los, tot i que els joves ni es coneixeien. Ara, gràcies a la guerra, es veuen per primera vegada. L’autor recrea una atmosfera onírica, amb uns personatges molt ben dibuixats. La bogeria i ganes de trets d’en Vol Semler contrasta amb el recel d’en Bagge, molt més realista i poruc. Entre ells, tenen diàlegs força absurds.

“Nosaltres preníem el te quan en Hamilton i en Maltitz van entrar i van confirmar la notícia. No entenia que tots els voltants fossin deserts i que les tropes russes haguessin desaparegut, i haig de confessar que això m’amarava d’una sensació quasi anguniosa. A en Semler, en canvi, això li provocà un atac de còlera tan impressionant que tots van voler saber què li passava. Però quan va saber que es tractava simplement d’una reacció d’un capità “que s’imaginava russos pertot arreu i no en trobava enlloc”, tots van esclatar a riure. Aquella jovialitat dels altres, jo tampoc no l’entenia. Tot d’una feien com si mai no hi hagués hagut guerra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 30, 2016

Los usurpadores (Jorge Zepeda Patterson)


Em declaro fan incondicional de “Los Azules”, el grup de quatre amics creat per Jorge Zepeda Patterson (Mazatlán, Mèxic, 1952). Són els protagonistes de “Los usurpadores”, publicat per Destino. Van “debutar” a “Los corruptores” (2103), van tenir continuïtat a “Milena o el femur más bello del mundo” (Premi Planeta 2014) i ara he tornat a vibrar amb ells en aquest llibre que explora les conseqüències de la lluita pel poder a qualsevol preu.

La història arrenca de manera espectacular, amb el pitjor atemptat contra Occident des de les Torres Bessones: 140 persones assassinades a trets en la inauguració de Fira del Llibre de Guadalajara. Per tant, Zepeda Patterson comença la narració des del final. A partir d’aquest moment, hem de descobrir qui ordena aquesta sanguinolenta cacera i per què. El més important és que tothom veu molt clar, des del primer moment, que una agressió com aquesta desestabilitza al govern mexicà i posa al país en la primera plana de l’actualitat mundial; i de forma molt negativa. El president Alfonso Prida, que esgota els seus últims mesos de mandat, està en boca de tothom.

Sorpresos com la majoria de mexicans, hi trobem als quatre Azules: en Tomás (director del principal diari del país, El Mundo), l’Amelia (expolítica, ara al capdavant del diari digital Lapizarra), en Mario (professor universitari) i el poderós Jaime, màxim responsable de l’agència d’investigació Lemlock. No explicaré res que pugui perjudicar el lector, però puc avançar que en Tomás estava cobrint la inauguració de la Fira del Llibre, acompanyat de la propietària del diari, la Claudia Franco. També eren a Guadalajara, tot i que no van fer acte de presència a l’acte, en Jaime Lemus i l’Amalia. Qui hi ha darrere de la massacre? Els càrtels de la droga? Grups subversius? Algun dels candidats a substituir a Prida? Després d’explicar-nos l’atemptat, Zepeda Patterson fa marxa enrere i situa l’acció des de vuitanta dies abans fins a nou dies després.

TRES SUCCESSORS I UNA PLAÇA

Les tres persones que volen convertir-se en el relleu d’en Prida, sempre que arribat el dia guanyessin les eleccions, són Cristóbal Santa (ministre d’Educació), Agustín Celorio (secretari de Relacions Exteriors) i Noé Beltrán, un dur militar que actualment és el governador de Chiapas. Un dels assessors de Santa, que sembla que és el preferit de l’actual president, és Carlos Lemus, el pare d’en Jaime. No es parlen des de fa anys. La rivalitat entre pare i fill és brutal. “Los usurpadores” és un llibre amb un ritme frenètic i molt visual, ple de morts i de traïcions. Quan penses que ja ho has vist tot, l’autor fa un altre gir, encara més inesperat que l’anterior. Són 479 pàgines brutals, en les quals fins i tot surt la Milena, gran protagonista del llibre anterior. Té un paper realment important.

Un dels personatges més simpàtics i propers és el tenista Sergio Franco, que la temporada de la seva retirada està a punt de guanyar l’US Open. Ho aconseguirà? És el cosí de la Claudia, la propietària d’El Mundo. Un dels candidats a substituir a Prida, Celorio, aprofita el bon moment d’en Sergio i la seva popularitat per apropar-se al president. Convenç a l’esportista, a qui coneix des que era petit, perquè jugui amb ell tot un seguit de partits de dobles a la residència de Los Pinos. Prida és un fanàtic del tenis. Espera guanyar punts respecte als seus rivals polítics. Per intentar aconseguir també el suport dels Estats Units, Celorio implica en aquests partits a l’altra finalista de l’US Open, James Gest, i al mateix president, Howard Brook. Ho aconseguirà? De lectura obligada.

¿Cómo habría jugado al tenis Mandela si hubiera jugado al tenis? Esta era una pregunta que Sergio Franco se hacía con frecuencia cuando observaba el comportamiento de Alfonso Prida durante las largas sesiones dominicales en la cancha de Los Pinos. Y no es que esperaba de su parte el desempeño de un jefe de Estado, pero al menos suponía que Mandela no robaría las líneas para marcarlas a su favor ni fingiría ataques de desmemoria cuando anunciaba un score maquillado en su beneficio. Tampoco es que hubiese tenido demasiada confianza en la integridad moral de un político, pero nunca habría esperado que el presidente del país se comportara como un mozalbete encorajinado y tramposo a la hora de jugar al tenis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 23, 2016

Els homes m'expliquen coses (Rebecca Solnit)


Diuen d’ella que és una de les 25 visionàries que estan canviant el món. Parlo de Rebecca Solnit (San Francisco, Califòrnia, 1961). Angle Editorial ha publicat en català un dels seus últims llibres: “Els homes m’expliquen coses”. La traducció és de Marina Espasa i té 172 pàgines. Solnit, escriptora, historiadora, activista i feminista, ens presenta nou articles en què deixa el gènere masculí ben retratat.

A “Els homes m’expliquen coses”, que dóna títol a aquest potent recull, Solnit critica a un home que no l’escolta quan parla. Després de dir-li que és escriptora, ell li pregunta quin tipus de llibres fa. Comença a explicar-li i, de cop, l’home la talla per recomanar-n’hi un... que precisament ha escrit ella! Ho fa sense saber-ho, està clar. A més a més, l’autora se n’adona ràpidament que ni l’ha llegit i que només en té referència per un petit article en una revista literària. Aprofita aquest fet, anecdòtic o no, per carregar contra els homes. Segons ella, ja fa massa temps que tenen dret a parlar de tot i les dones no.

Solnit assegura que als Estats Units es denuncia una violació cada 6,2 minuts i afegeix que l’assassinat és encara un crim comès per homes el 90% de vegades. Aquestes dues dades les introdueix en l’article “La guerra més llarga”. A “Mons que xoquen en una suite de luxe” reflexiona sobre el paper de l’FMI en aquest món global i sobre l’incident de Dominique Strauss-Khan amb una cambrera d’un hotel de Nova York, la senegalesa Nafissatou Diallo. El van acusar d’agressió sexual, intent de violació i retenció il·legal. Solnit assegura que si el Fons Monetari Internacional hagués estat presidit per una dona mai no hauria passat una cosa semblant.

DONES SOTMESES I ANUL·LADES

A “Elogi de l’amenaça” conclou que els matrimonis entre persones del mateix sexe són més “d’igual a igual” que els convencionals, en els quals, històricament, la dona estava sotmesa als homes fins a punts insospitats. Hi insisteix encara més a “L’àvia aranya”, on escriu que hi ha massa dones amagades, anul·lades; dones esborrades dels arbres genealògics, castigades darrere d’un burca. Diu que, afortunadament, la situació va millorant, però molt a poc a poc. Completen el llibre “La foscor de Virginia Wolf”, “La síndrome de Cassandra”, “#YesAllWomen” i “La capsa de pandora i el cos de policies voluntaris”.

A “#YesAllWomen”vol deixar clar que les feministes reescriuen la història i apunta que, segons el “Journal of the American Medical Association” –són dades de l’any 1990-, la violència domèstica és la principal causa de les lesions entre les dones d’entre quinze i quaranta-quatre anys, més que els accidents de cotxe, els atracaments i les morts per càncer junts. Per sort, i segons diu a “La capsa de Pandora”, quan la primera dona va obrir el recipient hi va sortir de tot, però es va quedar l’esperança.

“Moltes paraules que fan referència al dret a existir de les dones són d'origen recent: "violència domèstica", per exemple, va substituir "pallisses a les dones" a mesura que la legislació va anar agafant (un lleuger) interès en el tema. Encara avui una dona és apallissada cada nou segons en aquest país, però gràcies a les heroiques campanyes feministes dels setanta i els vuitanta, ara té accés a eines legals que de tant en tant funcionen, de tant en tant la protegeixen i, molt de tant en tant, envien el maltractador a la presó”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 17, 2016

Mis momentos (Andrea Camilleri)


Andrea Camilleri, que el 6 de setembre va complir 91 anys, acaba de publicar un llibre força emotiu. Es titula “Mis momentos” i, com ell explica en la nota prèvia, la seva idea és apropar al lector algunes de les trobades que li han marcat la vida, que l’han il·luminat interiorment. També és una manera de donar les gràcies a totes aquestes persones. Té 215 pàgines i està publicat per Duomo, amb traducció de Carlos Gumpert Melgosa.

El comissari Salvo Montalbano, que apareix en vint-i-cinc novel·les seves, és el personatge que va fer famós Camilleri a nivell mundial. Va batejar-lo amb aquest nom per homenatjar  l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. A “Mis momentos” explica alguns dels llibres que van canviar-li la vida, com “La condición humana”, d’André Malraux, que el va fer oblidar-se definitivament les tesis feixistes i abraçar-se al comunisme, que l’ha acompanyat tota la seva vida. També parla de dos llibres il·lustrats. “Orlando furioso” i “Pinocho”. Una de les històries més entretingudes és “La confesión”, on explica la llarga conversa que va tenir amb un bisbe abans de confirmar-lo. Ho necessitava per poder-se casar.

Camilleri va tenir trobades més o menys cordials amb tot un seguit de destacades personalitats del món de les arts, com el director de cinema Pier Paolo Pasolini –que no queda massa ben retratat-, el mestre del teatre Arthur Adamov, l’actor hipocondríac Salvo Randone o els escriptors Stefano D’Arrigo (autor d’”Horcynus Orca”), Benedetto Croce o Primo Levi. A Antonio Tabucchi, amb qui va arribar a tenir una relació epistolar, no va poder conèixer-lo mai. I mira que ho van intentar! M’ha agradat molt el capítol en què parla de l’escenògraf Silvani Falleni. Es veu que era francament bo, però mai acabava cap de les seves obres. Ho deixava tot a mitges.

Per les pàgines de “Mis momentos” també passen un munt de persones desconegudes, la majoria encantadores. Per exemple, la prostituta Foffa, el mafiós U Zù Filippo –molt amic dels seus amics-, el pres Pino Trupia, el capità de vaixell Campanella (que se salva d’una mort segura al mar pel fet d’estar molt gras) o la jove criada que bateja com “La Sarduzza”. És molt emotiu el relat que protagonitza en David, més conegut com a Pippo, un jueu a qui perd de vista quan els nazis comencen a perseguir la seva comumitat. Un dels personatges més estranys és en Lucio, que rebia en Camilleri despullat, quan anava a fer-li classes. A més a més, es menjava les mosques i tenia una caixa amb femta humana que li encantava olorar. Un llibre imprescindible pels fans de l’escriptor sicilià.

“A Pasolini lo conocí por mediación de Laura Betti, quien organizó para tal propósito una cena para los tres en su casa. Pero lo cierto es que aquello resultó un desastre porque desde el primer momento, casi instintivamente, no nos caímos simpáticos. Por aquel entonces yo militaba en el Partido Comunista, y él tres preguntarme por mis tendencias políticas, empezó a atacar la política del Partido. Yo me vi en una situación muy particular. Compartía muchas de las críticas que iba desgranando Pasolini, pero el tono y la forma de sus palabras me impulsaron, quién sabe por qué, a enrocarme en una posición de defensa numantina, a pesar de que Laura se desviviera por reconducir la situación por cauces menos conflictivas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 15, 2016

Todo esto te daré (Dolores Redondo)


Sense confiança no hi pot haver amor, amistat, ni res que s’hi assembli. És bàsica i imprescindible. L’escriptor Manuel Ortigosa creu cegament en el seu marit, el publicista Álvaro Muñiz de Dávila. Viuen a Madrid i tot fa pensar que són feliços. En Manuel està acabant la seva última novel·la, que es titularà “Sol de Tebas”. Tot el seu món s’enfonsa quan la Guàrdia Civil li comunica que l’Álvaro s’ha matat en un accident de trànsit.

Així comença “Todo esto de daré”, escrit per Dolores Redondo (Donosti, 1969). És l’últim Premi Planeta i té 616 pàgines. Després de triomfar amb la “Trilogia del Baztan”, l’escriptora basca torna amb una altra novel·la fosca i plena de venjances personals. Situa l’acció a la Ribeira Sacra, a Galícia, entre Lugo i Ourense. La família protagonista, amb el Marquès de Santo Tomé al capdavant, viu en un pazo que es diu “As Grileiras”, d’una bellesa quasi celestial. Com sempre, Redondo descriu els paisatges d’una manera molt minuciosa, amb tot luxe de detalls. Ho fa francament bé.

Quan la Guàrdia Civil visita al Manuel i li diu que l’Álvaro ha mort en una carretera de Lugo no s’ho acaba de creure. Ell li havia explicat que estava a Barcelona amb uns clients. Què hi pot haver darrere d’aquesta mentida? L’escriptor desconeixia que el seu marit formava part d’una família noble, plena de privilegis. Suposadament feia molts anys que no s’hi parlava, però en els darrers temps alguna cosa havia canviat. Ara ja sap que, per un motiu o un altre, va mantenir-lo al marge de tot. Ja no l’estimava? O potser el protegia d’alguna cosa funesta?

En Manuel viatja a Galícia per reconèixer el cadàver i saber si l’Álvaro havia trencat o no la confiança que els unia. Allà ben aviat s’adona que la mort del seu marit potser no va ser accidental, com alguna d’anterior. S’han emmascarat per motius obscurs? Per intentar esbrinar la veritat, l’escriptor compta amb la col·laboració desinteressada i més aviat secreta d’en Nogueira, un Guàrdia Civil que s’acaba de jubilar; i d’en Lucas, un capellà amic de l’Álvaro. Havien anat junts a escola. També és veritat, però, que en Nogueira té un odi visceral pels Muñiz de Dávila, per un motiu que descobrim a la part final del llibre.

CRUELTAT MÀXIMA

No entraré en detalls per no esgarrar la trama d’aquesta història apassionant, però sí que vull dir que els Muñiz d’Ávila són una família més aviat odiosa, amb uns pares que només es van preocupar d’ells mateixos. Fa la sensació que van gaudir d’allò més maltractant als seus fills, fins a punts insospitats. L’Álvaro, en Santiago i en Fran van créixer sense el més mínim indici d’amor. La mare, batejada com "La Cuervo" pels seus empleats, viu moguda per una crueltat màxima. És capaç de qualsevol cosa per mantenir la seva posició social. Sort en van tenir els nanos de l’Herminia, la majordoma principal del pazo, a qui acudien quan tenien problemes. Sort en van tenir d'ella.

“Todo esto te daré” és un llibre ple d’amor, però també d’odi i de ràbia. Ple de lluites familiars i de traïcions, però també d’amistat i companyonia. Ple de passió per la terra i el vi –gran descripció de les bodegues de la Ribeira Sacra-, però també de drogues i d’abús de poder. Ple de flors i de bon menjar, però també d’obscuritat, de robatoris i de dones objecte. També hi ha un gos, en Café, que es converteix en el vincle d’unió entre en Manuel i l’Álvaro. Un gos que et cau simpàtic des del primer moment...

Com deia Anton Txékhov, cap dels elements que surten al llarg de la narració es pot deixar oblidat. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. Res no és gratuït. Dolores Redondo ho sap perfectament i, gràcies a un objecte en concret, tanca el llibre d’una manera brutal. Impossible trobar un final millor. No m’oblido de les gardènies, que tenen un significat especial, com les nous d'“Ofrenda a la tormenta”. Apareixen a les butxaques de les americanes d'en Manuel i triguem molt a saber qui les posa. Quina enveja escriure d’aquesta manera!

"Al pronunciar las últimas palabras no pudo evitar pensar en su salón invadido por aquella extraña luz que devoraba los estrechos márgenes de la realidad, en su dormitorio vacío, en la foto de ambos sobre la cómoda, en la ropa de Álvaro colgando en el armario como la efigie de un ahorcado y en el cursor palpitante, esperando, quizá eternamente, al final de la última frase... Y supo que no quería volver... Ni quedarse. No tenía hogar. Negó con la cabeza acompañando sus reflexiones, y Daniel debió de pensar que era una respuesta a sus palabras, porque no volvió a decir nada durante el resto del trayecto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 14, 2016

Eren ells (Carles Rebassa)


Formar el caràcter, la identitat, la personalitat, o com vulguem dir-n'hi, és una feina llarga i feixuga. M'arriscaria a aventurar que és eterna i que no s'acaba mai. Només la mort, molt present en aquest llibre, marca el punt final. Sí que és veritat que una bona part d'aquesta tasca s'ha de fer quan som joves, en ple procés de creixement, quan els dubtes ens assalten i les hormones estan a punt de fer-nos explotar. Risc màxim.

Aquesta recerca de la identitat pròpia omple, i de quina manera, "Eren ells", la primera incursió a la novel·la del poeta Carles Rebassa (Palma de Mallorca, 1977). Ha estat reconeguda amb el Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler. Té 270 pàgines i l'ha publicat Angle Editorial. Cap dels seus personatges té massa clar cap a on van i, possiblement, ni d'on vénen. Les relacions amb les seves famílies són complicades. Potser una mica menys amb els seus amics; però déu ni do. Tots estudien batxillerat en un centre públic i no estan tenint una vida fàcil. És el cas, per exemple, d'en Sebastià, que acaba de sortir d'un centre de menors. Li diuen Llop. Viu amb la seva àvia, la seva germana i la parella d'aquesta.

Un dels companys d'en Sebastià, i parella més o menys habitual, és en Jaume, batejat amb el sobrenom de Veces. És un noi de bona família, d'aquells que sembla que mai han trencat un plat. L'autor, però, ens deixa clar que no està fet de massa bona pasta. Està obsessionat amb el llibre "A sang freda", de Truman Capote. En la seva vida real, actua com si fos un mafiós. No té respecte per res ni ningú. Ell és el Caçador. També tenen incursions en l'homosexualitat l'Albert Abat (bon estudiant i líder del grup), en Miquel Àngel i en Joel. Res és blanc o negre. Aquests dos últims, sobretot el primer, són vexats pels seus companys i acaben assumint el paper de víctima. Els seus entorns són més aviat complicats...

A "Eren ells", Rebassa fa un bon retrat de la discriminació per raons sexuals, i de la pobresa; molts cops acompanyada per l'alcohol i les drogues. En aquest peculiar grup d'amics, en Xeic és l'encarregat de distribuir-les. El llibre, potent i amb contingut, no pot deixar indiferent a ningú. Les reflexions d'uns i altres estan molt ben raonades; convidant al lector a pensar i a posicionar-se. Tot està escrit francament bé, amb un llenguatge molt àgil i visual. Podríem parlar de literatura d'alta volada. Molt recomanable.

"Com qualsevol vegada que heu vingut aquí, en Sebastià té les parpelles mig closes, les, pipelles llargues, el porro a la boca, el cul damunt el paretó, aquella olor que tan sols és en ell i que no es confon mai amb l'olor d'altri. La cintura estreta, els pantalons esfilagarsats, les vambes grogues, grises, pelades. Aquest trespol del ciment cruiat, amb les herbes que hi baden i els rocs de ciment, aferrats, esquitxats. I al costat, la cisterna, amb el coll mig esbucat, el filferro rovellat, el ressò d'un forat que encara fa eco. L'eco que s'acaba quan la veu s'acaba".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de novembre 09, 2016

Homenatge a la feina ben feta


Als seus 86 anys, Clint Eastwood continua en plena forma. El director de San Francisco ja ha signat prop de quaranta pel·lícules. El seu talent és inesgotable. La darrera és “Sully”, interpretada per l'actor Tom Hanks, una aposta segura. La propera s’estrenarà l’any que ve. Es tracta de “The Ballad of Richard Jewell”, amb Leonardo DiCaprio i Jonah Hill en els papers principals. Sembla que promet.

Sully és el diminutiu de Chesley Sullenberger, el pilot que l’any 2009 va aterrar el Vol 1549 d’US Airwais sobre el riu Hudson, a Nova York, amb 155 passatgers a bord. Poc després d’enlairar-se, l’avió va xocar amb una bandada d’ocells i es van espatllar els dos motors. La primera idea va ser tornar a l’aeroport de Tacoma per fer l’aterratge d’emergència. Com que la nau va perdre alçada, en Sully va decidir que la millor opció era el riu Hudson. Estava convençut que no podia fer marxa enrere. Tots els passatgers van ser rescatats sans i estalvis. En un tancar i obrir d’ulls, el pilot es va convertir en un heroi. Tothom el felicitava. Poc després, però, l’Administració Federal d’Aviació va començar a buscar-li les pessigolles. Volien demostrar que podia haver aterrat a Tacoma, salvant l’avió. Les asseguradores pressionaven molt!

En aquesta pel·lícula, Eastwood fa el seu particular homenatge a la feina ben feta i al factor humà. En Sully va tenir poc més de dos-cents segons per decidir com i on aterrava; i ho va fer a partir d’un esdeveniment inusual i inesperat. Les estadístiques i els simuladors ajuden, però invariablement hi ha una dona o un home al darrere; i sempre és més important. Gran actuació de Tom Hanks, com és habitual. També és molt creïble Aaron Eckhart (“Gracias por fumar”, 2005), que és qui interpreta al copilot. Avís per qui vagi a veure la pel·lícula: NO MARXAR FINS QUE OBRIN ELS LLUMS. Tot el que passa mentre surten els crèdits és sensacional. Són imatges molt emotives, que li donen a la història un plus impagable.

"NUESTRA HERMANA PEQUEÑA"

Sóc molt fan del cinema oriental en general; i del que firma el japonès Hirozaku Koreeda en particular. No em perdo cap de les seves pel·lícules. Divendres vaig veure “Nuestra hermana pequeña”, projectada per l’Associació Cultural de Granollers, en versió original subtitulada. Una delícia. Ens retrata un tros de vida d’una família; i ho fa amb un discurs ple de sensacions i sentiments.

No hi ha girs inesperats, no passen coses extraordinàries. Koreeda se centra a explicar-nos una història; en aquest cas la de tres germanes que viuen a Kamakura i viatgen al camp per assistir al funeral del seu pare. Feia 15 anys que no el veien. Qui no estigui avesat al cinema oriental dirà que el film és lent i que no hi passa res. Puc estar-hi d’acord, però aquesta és part de la gràcia. Són quasi dues hores i quart dins de la vida quotidiana d’una família, a la qual li succeeixen coses normals i corrents. La pel·lícula podia haver durat una hora i mitja o cinc; perquè mai hi ha un final clar. Ha de tallar per algun lloc, perquè tot és continuo, i així ho fa. Quan pensa que és més convenient...

Entre altres coses, Koreeda ens diu que tot és cíclic i que, per exemple, moltes de les errades comeses pels pares les acaben repetint els seus fills, encara que aquests les haguessin criticat d’antuvi. També desmitifica la mort, que arriba quan toca. No és més que la perllongació de la vida; i s’ha d’acceptar amb tota la naturalitat i solemnitat del món. És l'única opció. Les tres germanes, per ordre d’edat, són la Sachi (Haruka Ayase), la Yoshino (Masami Nagasawa) i la Chika (Kaho). Totes tres són encantadores, i molt diferents. La Masami ja havia treballat a les ordres de Koreeda a l’extraordinària “Kiseki” (2011).

Quan van a l’enterrament del pare s’assabenten que tenen una germana petita, la Suzu (Suzu Hirose) i li demanen que, si ho considera oportú, vagi a viure amb elles. Es filla del seu pare i de la seva segona dona. En l’actualitat, l’home ja vivia amb la tercera. Les tres germanes la cuiden amb molta estima, protegint-la de tot i tothom. És una nena encantadora que, entre altres coses, juga molt bé a futbol. Visualment, “Nuestra hermana pequeña” és una pel·lícula amb imatges precioses, com el túnel natural, d’ametllers florits, pel que passen la Suzu i un amic seu en bicicleta. Molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 07, 2016

Tres dies i una vida (Pierre Lemaitre)


La violència genera violència; està més que demostrat. Aquest paradigma, però, no ha de servir d’excusa. Si fas mal a algú, hauràs de pagar les conseqüències; si t’enxampen, està clar. No serveix de res mirar enrere i dir que, en el moment de fer mal, estaves influït per una crueltat anterior. Faig aquesta reflexió per parlar de “Tres dies i una vida”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951).

El llibre està publicat per l’editorial Bromera, amb traducció d’Albert Pejó, i té 219 pàgines. És intens, directe i, sobretot, molt absorbent. Des del primer moment. El seu protagonista principal és l’Antoine Courtin, un solitari nen de 12 anys. Viu a la petita població de Beauval. Hi ha un zoològic que es diu així a Saint-Aignan, a la Vall del Loira, però no un municipi real amb aquest nom. En un bosc proper, el de Saint-Eustache, és on es produeix el fet desgraciat que mai ningú no podrà oblidar. Sempre formarà part de la llegenda negra de la localitat.

Tot comença quan atropellen l’Ulisses, el gos dels veïns de l’Antoine. El senyor Desmedt no s’ho pensa dues vegades i el remata escopeta en mà. El nano no se’n sap avenir. La imatge li regira els budells i se li clava en la memòria. També veu com posa l’animal en una bossa de plàstic i el deixa en un racó del jardí. Uns dies després, l'Antoine dóna un cop de pal al fill petit dels Desmedt, en Rémi, que només té sis anys. Un i altre tenien una bona relació. Ho fa com un acte reflex, sense cap intenció concreta, però l’acaba matant. I a partir d’ara, què? Dubta entre entregar-se a la Policia o amagar el cos sense vida de la criatura, que és el que acaba fent.

TOT COMENÇA EL NADAL DEL 99

El llibre comença el Nadal de 1999 i s’allarga fins al 2015. L’autor data l’acció en aquests dos anys i també en el 2011, sempre centrada en el patiment i l’ansietat de l’Antoine, que no s’acaba mai. Sap que, en algun moment, sigui quan sigui, l’acabaran descobrint. Al 99 es va escapar pels pèls, quan ja creia que ho tenia tot perdut. Una tempesta d’enormes dimensions en va tenir la culpa. Quant durarà aquesta pròrroga inesperada? Serà capaç de seguir fent una vida més o menys normal? Lemaitre no fa cap judici de valor. Es limita a explicar els esdeveniments. És el lector qui ha de posicionar-se... o no. En la història, la família del petit Rémi queda en un segon pla.

A “Tres dies i una vida”, l’autor desfila pels camins més foscos de la ment humana, demostrant que el poder de resistència d’algunes persones, en situacions límits, encara pot ser molt i molt gran. En Théo, que és el fill de l’alcalde, i l’Émilie i la Laura, dues de les dones que passen per la vida de l’Antoine, també tenen força protagonisme en aquesta novel·la fosca com el carbó. La Policia hi té un paper més aviat secundari, sense convertir-se en cap moment en desllorigador. És curta i es llegeix d’una tirada.

“A la mitja tarda es va establir una relació molt estreta entre la recerca dels homes granota allà a l’estany i la detenció d’un home la identitat del qual, malgrat les afirmacions de Théo, dividia les opinions. En aquella competició de culpables, el senyor Guénot seguia anant al capdavant, però el conductor que havia atropellat el gos del senyor Desmedt avançava posicions. El va matar a l’acte, deien. El pobre Roger no va poder fer res més que ficar el gos en una bossa d’escombraries, i us penseu que es va aturar a disculpar-se, el paio? Ni pensaments!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 01, 2016

La metafísica del ping-pong (Guido Mina Di Sospiro)


Segons podem llegir a la contraportada, la revista Vanity Fair el defineix com “El libro que es al tenis de mesa lo que Open es al tenis”. No puc estar-hi d’acord, tot i reconèixer que “La metafísica del ping-pong” és molt original i profund. S'acaba convertint en un viatge filosòfic, a través d’aquest esport, que permet descobrir-se a un mateix. Té 295 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones. La traducció és de Begoña Prat Rojo.

L’autor, Guido Mina di Sospiro, un argentí que va créixer a Milà i viu als Estats Units, ha de ser un home ben curiós. Deia abans que la comparació entre “Open”, d’André Agassi, i el seu llibre no em semblava massa encertada perquè igualaríem a un dels millors jugadors de la història del tenis amb un jugador de tenis taula normal i corrent. Millor que molts d’altres, segur, però que mai va arribar a practicar aquest esport de manera professional, tot i disputar un munt de tornejos. Agassi odiava el tenis, Di Sospiro estima el ping-pong fins al punt de convertir-se en l’eix central de la seva vida, amb el permís de la família.

En Guido havia disputat uns quants partidets quan era jove i estava convençut que no era dolent. La situació va canviar el dia que el seu fill, jugador ocasional, va derrotar-lo de manera clara i contundent. Calia afinar el seu joc si no volia tornar a passar per una humiliació semblant. A partir d'aquell moment, es va enfrontar a tota mena d’adversaris, millorant la tècnica, la tàctica i l’estratègia. No veia clar que fos necessari seguir els consells d’un “mestre”, però amb el pas del temps se’n va donar que era totalment imprescindible. En un punt del llibre diu que “Un buen viajero es aquel que no sabe adónde va, y un viajero perfecto es aquel que no sabe de dónde viene”.

SEGUIDOR DE LES FILOSOFIES ORIENTALS

Per explicar-nos el tenis de taula en particular, i la vida en general, Di Sospiro es fixa en les filosofies orientals (com el taoisme, el feng shui i el zen), però també en Plató i en Aristòtil; passant per la psicoanàlisi de Jung, els contes sufís d’Idries Shah o els mites grecs. Diu Mina di Sospiro que “La vida, com el ping-pong, no està feta de línies rectes”. L’autor se centra, i molt, en la diferència entre l’accidentalitat i la casualitat, en la teoria del caos i en els principis universals de la filosofia.

També ens parla molt de raquetes (xineses, coreanes, japoneses, alemanyes...) i de les gomes que les cobreixen. Odia als jugadors que fan servir pales amb pics llargs, als que defineix com empiristes. Segons ell, busquen el camí fàcil i no s'esforcen gens. Per contra, els seus, els metafísics, volen dominar l'art dels efectes i saber quin secret s'amaga en el cor del joc. Al llarg del llibre, deixa clar que mai s'ha de guanyar a qualsevol preu. És més important el camí que et porta cap a la victòria que la mateixa victòria. Complicat i senzill a la vegada.

A més a més, a "La metafísica del ping-pong" ens relata un munt de batalletes. Defineix als seus rivals i els topsins, loops i paràboles que fan servir uns i altres. Ell té predilecció pels jugadors xinesos, que creu que són els més purs i íntegres. Quan visita la Xina amb la seva dona, en un llarg viatge de plaer, veu complert un dels grans somnis de la seva vida. Allà adquireix la mítica pala Hurricane, entre d'altres. Amb aquesta hi estableix una 'relació' molt especial, fins al punt de posar-li nom. La bateja com "Durlindana", que era com es coneixia l'espasa d'Orlando, paladí del rei Carlo Magno. En definitiva, el ping-pong li acaba revelant sorprenents lliçons de vida.

"Hay un axioma iniciático en nuestra tradición occidental que dice: "No debes buscar el poder, es el poder el que debe buscarte a ti". En la tradición esotérica, el poder es femenino y busca un centro. "Mediante el dominio de su propia alma, a través del aislamiento y la resistencia, el iniciado atraerá el poder"; "ella" le obedecerá como a su propio varón. En el tenis de mesa, los jugadores de talla mundial dan la impresión de no perseguir la pelota; lo que ocurre parece ser justo lo contrario. Tal vez se trate de algo más que una ilusión, y hace falta algo más que la mera persistencia para llegar a ese punto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, d’octubre 31, 2016

Una dècada de Paranoia 68 (2006-2016)


Des que vaig escriure “Web en construcció”, sota un títol d’”Hola”, ha passat una dècada. Era el 31 d’octubre del 2006. La segona entrada, el mateix dia, era el llistat de les pel·lícules vistes aquell any. L’1 de novembre vaig publicar el comentari d’”Alatriste”. Al llarg d’aquests deu anys, a “Paranoia 68” he referenciat més de mil pel·lícules i més de 400 llibres (415, per ser exactes). Al llarg de tot aquest temps, he rebut 362 mil visites i s’han escrit més de 16 mil comentaris. Amb l’aparició de Facebook i de Twitter, els blogs han perdut moltes seguidores i seguidors, però considero que encara tenen molt recorregut per davant. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu anat passant per casa meva. De moment, aquí segueixo. Fins aviat.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 25, 2016

A la caça de l'ovella (Haruki Murakami)


Els mons paral·lels d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949) són inescrutables. A “A la caça de l’ovella” torna a deixar-ho claríssim. Aquest cop, una bona part de l’acció té lloc a les muntanyes nevades de Hokkiado, al nord del país. Ell llibre està traduït al català per Albert Nolla i editat per Empúries. Té 390 pàgines i es va publicar per primer cop, en japonès, l’any 1982. “Balla, balla, balla” (1988) en va ser la seva seqüela.

El protagonista d’aquesta història és un publicista que volta la trentena. S’acaba de divorciar i beu i fuma sense aturador. Els anys d’amistat amb en Rata i les tardes perdudes al Jay’s Bar (personatge i local que apareixen a “Escolta la cançó del vent i Pinball”, 1973) fa temps que han quedat enrere. De cop, però, tornen a la primera plana de l’actualitat, ara per culpa d’una simple fotografia. Hi apareixen unes muntanyes de fons i, al davant, un ramat d’ovelles. En Rata va enviar-la al publicista, després d’uns quants anys de silenci. Va fer-la servir per il·lustrar la revista d’una companyia d’assegurances.

La vida del publicista canvia radicalment quan un misteriós home vestit de negre va a visitar-lo a la seva agència. Li diu que ha de trobar una de les ovelles de la foto, que té una estrella tatuada al llom. O la troba de pressa –és importantíssim per al seu patró, que s’està morint- o potser ho pagarà amb la seva vida. Amb la seva vida; i amb la de la seva nova xicota, que té unes orelles màgicament seductores i superperceptives. Cent per cent Murakami! La noia fa de model d’orelles, de traductora i de prostituta. Se li acumula la feina! Suposadament, aquesta ovella, que viu des de temps immemorials, s’introdueix dins del cervell d’una persona i la fa servir per aconseguir els seus objectius… fins que ja no la necessita i la substitueix per un altre. D’aquesta manera, ha pogut construir tot un imperi!

SURREALISME I HUMOR NEGRE

La història que ens presenta Murakami és surrealista i absurda a la vegada. Com sempre, el lector té dues opcions: tancar el llibre i començar-ne una altra; o oblidar-se de prejudicis i entrar-hi de ple, que és el que faig jo. L’escriptor japonès m’apassiona. “A la caça de l’ovella” és el llibre més complet que he llegit d'ell darrerament. El vaig acabar en dos dies. Els esdeveniments estan explicats amb un gran sentit de l’humor; de vegades negre com el carbó. Fent servir aquesta ovella mitològica, l’autor ataca un cop més els seus dimonis interns, que es fan grans per moments. És una novel·la amb molt de diàleg i amb personatges realment curiosos, com el mateix Rata o el Professor Ovella, a qui el publicista troba al mític Hotel Dofí. Molt recomanable.

“Per criar ovelles, el més important és gestionar els aparellaments. Per això es posen els mascles amb els mascles, i les femelles amb les femelles. Tots separats. Llavors es tracta de posar només un marrà al tancat de les femelles. Normalment s’hi posa el més fort, el número u, per tenir la millor llavor. Al cap d’un mes, quan ja ha acabat la feina, el marrà torna al tancat dels mascles. Però, mentre ha estat fora, al tancat s’ha establert un nou ordre. I com que, després de tot el tragí, el número u pesa la meitat del que pesava, el pobre no pot guanyar cap baralla. Per això la resta de mascles el busquen. Aquest sí que és de plànyer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’octubre 19, 2016

Manual para mujeres de la limpieza (Lucia Berlin)


Segur que l’escriptora nord-americana Lucia Berlin (1936 – 2004) va tenir una vida molt plena; plena de coses bones… i, també, de dolentes. Llegint-la, diria que s’ho va prendre tot amb molta resignació i un cert sentit de l’humor. Em refereixo a la seva escoliosi, els insults que rebia a l’escola, la invisibilitat voluntària de la seva mare davant d’ella, el seu alcoholisme, els seus tres matrimonis fracassats… Va haver de plantar cara a un munt d'adversitats.

Possiblement, “Manual para mujeres de la limpieza” no és un llibre del tot autobiogràfic, però queda clar els seus contes, molt reals, estan plens de coses que ella mateixa va viure en primera persona. Són contes durs, directes i de vegades tristos, amb personatges que lluiten per sobreviure i que mai -o quasi mai- es queixen. Accepten allò que els passa amb tota la resignació del món. Solucionen alguna cosa protestant? El títol del llibre també ho és d’un dels 43 relats editats per Alfaguara. Té 427 pàgines i està traduït per Eugenia Vázquez Nacarino. El pròleg és de Lydia Davis i la introducció de Stephen Emerson. Molt recomanable.

Per mantenir als seus fills, Lucia Berlin va fer d’infermera, de dona de la neteja, de telefonista, de professora de la literatura; a la universitat i a la presó... Totes aquestes “versions” d’ella apareixen en el llibre. Ho explica amb una naturalitat esfereïdora. En més d’un conte, apareixen bugaderies, llocs de solitud, reflexió i desesperació. I, per sobre de tot, ens trobem amb alcohòlics. Diria que són alcohòlics que seguiran bevent la resta de la seva vida. Estar amorrat a l’ampolla és intrínsec al seu caràcter, inseparable. Borratxos i borratxes capaços de fer la volta al món per trobar la darrera petaca plena.

CONTES AMB PUDOR D'ALCOHOL

Si el relat “Doctor H. A. Moynihan” és mínimament real, l’avi de la Lucia i la seva mare ja bevien sense parar, de manera indiscriminada. Què havia de fer ella? En aquest conte, l’avi protagonista, que era dentista -com el seu avi-, es treu totes les dents, d’una a una, per posar-se una dentadura postissa amb les dents idèntiques a les seves. Ho reprodueix tot: desviacions, càries, color… La diferència és que estan sanes. Una bogeria. Ella també va treballar d'ajudant de dentista. És per això que, de vegades, es tan difícil diferenciar la ficció de la realitat. La Lucia té una escriptura tan profunda com difícil de classificar. Única, diria jo.

Del conte “Manual para mujeres de la limpieza” em quedo amb aquesta frase: “Las señoras siempre suben la voz un par de octavas cuando les hablan a las mujeres de la limpieza o a los gatos”. Lucia Berlin també té uns quants contes dedicats a les sales d’urgència, en els quals ens explica les relacions dels malats amb les infermeres i els metges; sobretot amb les infermeres. També reflexiona sobre la mort, sense donar-li massa importància. Un dels personatges recurrents és la Sally, que pateix càncer i s’apropa perillosament cap a l’abisme. De l’autora diuen que està influenciada per Chéjof. El que sí que sabem segur és que va començar a escriure a la revista de Saul Bellow i Keith Botsford. De Below recordo haver llegit “La víctima”, publicat en català per Viena Edicions.

“Llevo años trabajando en hospitales, y si algo he aprendido es que cuanto más enfermo está un paciente, menos ruido hace. Por eso los ignoro cuando llaman por el interfono. Soy administrativa de planta, mis prioridades son pedir fármacos y suero intravenoso, mandar a los pacientes a quirófano o a Rayos X. Por supuesto al final contesto las llamadas, normalmente para decirles “¡La infermera irá enseguida!”, porque tarde o temprano aparecerá por allí. Mi actitud hacia las enfermeras ha cambiado mucho. Solían parecerme inflexibles y despiadadas, Ahora sé que el problema es el hartazgo. He comprendido que su indiferencia es un arma contra la enfermedad. Combátela, acaba con ella. Ignórala, si quieres. Ceder a los caprichos de un paciente solo sirve para que le tome el gusto a estar enfermo, esa es la verdad pura y dura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 11, 2016

Palmira (Paul Veyne)


L’agost de l’any 2015, Estat Islàmic va saquejar Palmira amb la voluntat d’eliminar un dels conjunts arqueològics més importants del món. Una de les primeres coses que van fer en arribar va ser torturar i decapitar al seu arqueòleg, Khaled Al-Assad. El també arqueòleg Paul Veyne (Aix-en-Provence, 1930), expert en Antiguitat Romana i professor honorari del Collège de França, li dedica el seu últim llibre. És de lectura obligada.

Parlem de “Palmira. El tresor irreparable”, que té 143 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Veyne fa un repàs molt interessant de què va ser aquesta antiga metròpolis rutilant, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Ens explica que, entre d’altres coses, havia estat una veritable cruïlla d’intercanvis comercials i culturals entre Orient i Occident. L'autor la defineix com una gran ciutat monumental i parla de la seva riquesa al desert. Enmig del llibre hi ha 13 fotografies de Palmira abans que hi passés Estats Islàmic. Hi destaca la del fantàstic Temple de Bel. Palmira va ser una important ciutat de Síria, en un oasi a l’interior del país, regat per nombrosos rierols. Estava ubicada a uns dos-cents quilòmetres al nord-est de Damasc i al sud-oest de l’Eufrates.

“¿Per què, l’agost del 2015, van volar i destruir el temple de Baalxamín? ¿Potser perquè era un santuari on els pagans anteriors a l’islam acudien a adorar falsos ídols? No; ho van fer perquè és un monument venerat pels occidentals actuals, en la cultural dels quals hi ha un amor savi pels ‘monuments històrics’ i una viva curiositat per les creences d’altres llocs i altres temps. Els islamistes volen manifestar que els musulmans tenen una cultura diferent de la nostra, una cultura que és la pròpia. Han fet saltar aquest temple de Palmira i han saquejat uns quants jaciments arqueològics més del Pròxim Orient per demostrar-nos que són diferents de nosaltres i que no respecten allò que la cultura occidental venera”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de setembre 29, 2016

El libro de los Baltimore (Joël Dicker)


És evident que no se serveixen els mateixos plats en un restaurant de tres estrelles Michelin que en un altre de menjar ràpid. Els dos tenen el seu públic. També passa amb els llibres. Hi ha literatura d’alta volada i d’altra de més senzilla, de “consum ràpid”, per batejar-la d'alguna manera. No és bo que algú descarti una novel·la només perquè hi ha molta gent que l’està llegint; perquè s'ha convertit en un autèntic fenomen de masses.

El suís Jöel Dicker (Ginebra, 1985) té molts seguidors i detractors. Jo formo part del primer grup. Té molt mèrit que, amb només trenta anys, s'hagi pogut col·locar entre els escriptors més venuts del moment. Ho va fer amb “La verdad sobre el caso Harry Quebert” (2013) i ara repeteix amb “El libro de los Baltimore”, que té 479 pàgines i està publicat per Alfaguara. La traducció és de María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego. Que és de lectura fàcil i podria estar més ornamentat? Podria. De vegades, però, fer les coses senzilles és el més difícil. En cas contrari, tothom en seria capaç d'escriure un bestseller com aquest. A mi, Dicker m’agrada i el seguiré llegint. Veure els seus llibres a la platja o el tren no em resta...

El protagonista d’aquesta història torna a ser l’escriptor Marcus Goldman. L’autor ens parla de l’enveja, de l’èxit, dels amics, de la parella i de les errades que cometem uns i altres, que de vegades no tenim temps ni d’esmenar. També de les mentides. El nucli dur d’”El libro de los Baltimore” és la “Banda dels Goldman”, formada per en Marcus, els seus cosins Hillel i Woddy i l’Alexandra Neville, la noia pels qui tots tres sospiren. En Hillel té un perfil més d’intel·lectual, llest i més aviat escarransit. Tot el contrari que en Woody, que és múscul per sobre de tot. Juga a futbol americà i tot fa pensar que té un gran futur esportiu al davant. En Woody és adoptat, però en Saúl i l’Anita no fan diferències entre ell i en Hillel. Els tracten exactament igual.

ENAMORAT DELS GOLDMAN DE BALTIMORE

Quan era jove, en Marcus estava enamorat dels Goldman de Baltimore, els seus cosins. Ells eren els rics, representaven el somni americà; vivint en grans mansions i perseguits pels seus èxits professionals i esportius. La paraula que millor els defineix és “glamur”. Els Goldman de Montclair són més aviat pobres. En Marcus només tastava el luxe quan visitava als seus cosins. Des que comença el llibre, l'autor ens parla d’”El Drama”, tot i que no ens l’explica fins al final. Un Drama en majúscules que va acabar amb la “Banda dels Baltimore” i que va marcar en Marcus per sempre més. El "Drama" és la pedra angular del llibre.

També va marcar al protagonista la seva relació amb l’Alexandra, amb qui torna a trobar-se casualment, ja de grans, quan tots dos estan instal·lats a Boca Ratón, a l’estat de Florida, als Estats Units. Quina casualitat! Ella viu amb en Kevin, el seu xicot –un famós jugador d’hoquei-, i amb el seu gos. Ell sol, per escriure la seva novel·la amb tranquil·litat. “El libro de los Baltimore” és un llibre pausat, amb uns personatges molt ben dibuixats. Dicker té una facilitat inusual per explicar coses i, en aquest llibre, torna a enganxar al lector; i de quina manera. El comences i no trobes el moment de deixar-lo. El menú de Dicker és ràpid i té bon gust alhora. Enveja sana.

“-Mamá, algun día seré como ella... –decía. -Es rubia y blanca –se impacientaba su padre- ¿Quieres ser una chica blanca? -No, papá, lo que quiero es ser famoso. -Ahí está el problema, tú no quieres ser cantante, lo que quieres es ser famoso, En eso, el padre de Sycomorus tenía razón. Hubo una época en el que las estrellas de Estados Unidos eran cosmonautas y científicos. Hoy en día, consideramos estrellas a personas que no hacen nada y que solo se dedican a hacerse fotos a sí mismas o al plato que tiene enfrente. Mientras el padre argumentaba delante del hijo, la cola de clientes que esperaban el zumo revitalitzador se impacientaba. La madre acababa tirándole de la manga al mardido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de setembre 27, 2016

Dura lluita per la custòdia del seu fill


Sareh Bayat és l’ànima de “Nahid” (2015), d’Ida Panahandeh. La directora iraniana se’n va emportar el Premi al Millor Nou Talent al Festival de Cannes. Bayat, a qui ja vam veure “Nader y Simin, una separación” (2011), interpreta a una mare, divorciada, que viu amb el seu fill de deu anys en una ciutat al nord de l’Iran, al costat del Mar Caspi. O sobreviu...

Nahid, que és el nom de la protagonista, té molts problemes per arribar a finals de mes. El seu sou no li dóna per pagar el lloguer, ja que porta el nen a una escola privada i també li fa fer classes d’anglès. El seu marit, a qui va deixar perquè es drogava, no es fa càrrec de res. De fet, i segons les lleis de l’Iran, la custodia l’hauria de tenir ell, però l'home hi acaba renunciant. A la seva exdona només li posa una condició: que no es torni a casar. La Nahid sobreviu com pot gràcies als préstecs d’una amiga seva que, a més a més, és qui la té contractada com a mecanògrafa. Sort en té.

La difícil vida de la Nahid es complica encara més quan un ric empresari (interpretat per Pejman Bazeghi) li demana que es casi amb ell. Haurà d’escollir entre una vida més fàcil al seu costat, sense deutes; o en seguir com fins ara, això sí, amb la companyia del seu fill estimat. Hi ha una tercera opció, casar-se i que el seu exmarit, que segueix portant-se malament, i el nano no se n’assabentin. Sembla complicat... Amb aquesta pel·lícula, Panahandeh vol denunciar la precarietat de les dones al seu país. Els seus drets són inferiors als homes en el matrimoni, en el divorci –quedava molt clar a l’esmentada “Nader y Simin, una separación— en la custodia dels nens i en les herències. Encara avui, hi ha moltes carreres universitàries que estan vetades per elles.

A l’Iran, les dones també tenen prohibit anar als estadis esportius i no poden manifestar-se. Per si fos poc, les execucions per adulteri i els matrimonis forçats continuen a l’ordre del dia. “Nahid” és una pel·lícula que enganxa, amb una protagonista propera i una temàtica que no deixa indiferent. Ja pot comprar-se en DVD. Jo vaig veure-la en VO, projectada per l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta setmana projectaran "Marguerite", del francès Xavier Giannoli.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy