divendres, de novembre 27, 2015

Immigrants il·legals enmig de la boira


"En el caos no hay error" cantava Santiago Auserón, líder de Radio Futura. És una de les meves frases preferides. Podria aplicar-se perfectament a "Haemoo", que aquí s'ha traduït com "Niebla". Quan no es planifica res, quan es fa tot a la babalà, és normal que les coses acabin sortint malament. Enmig del desconcert, l'errada queda difuminada. És el debut cinematogràfic del coreà Shim Sung-bo.

Les errades són del capità del vaixell pesquer que, en un moment de crisi, decideix transportar immigrants il·legals. Són xinesos que busquen una vida millor a Corea del Sud. Per explicar-nos aquesta potent i violenta història, Sung-bo compta amb la col·laboració de Bong Joon-ho i de Kyung-pyo Hong, que ja van treballar junts com a guionista i director de fotografia a "Snowpiercer". Més enllà de l'argument, que és francament bo, el gran encert de la pel·lícula és l'elecció de Kim Yoon-seok com a protagonista principal, en el paper de capità. Està a l'altura dels grans del cinema coreà, com Choi Min-sik o Song Kang-Ho.

Encara que les coses vagin malament, sempre poden empitjorar. I si no que li preguntin al capità Kang Chul-joo, que cada decisió que pren ho fa tot encara més complicat. A més a més d’explicar-nos les penúries dels immigrants, “Haemoo” també és una gran història d’amor -fruit de la desesperació- entre un dels tripulants del vaixell i una de les persones que hi pugen de manera il·legal. Tot i que no són explícites, té escenes molt violentes, com quan esquarteren un munt de cossos. Visualment, la pel·lícula és francament bona, sobretot mentre els protagonistes s’han de moure enmig d’una boira sinistra. El final, per inesperat, em va semblar sensacional.

“THE ASSASSIN”

Des d’un punt de vista estètic, “The Assassin” és una de les millors pel·lícules que he vist en els últims mesos. Està dirigida per Hou Hsiao-Hsien, premi al millor director al Festival de Cannes. Paisatges fantàstics, llargs silencis, música efectista i precioses escenes d’arts marcials. D’aquest director, recordo “El vuelo del globo rojo” (2007).

Argumentalment, la pel·lícula no és rodona, ni molt menys. Hi ha massa coses que no queden clares del tot. A la protagonista principal (Nie Yinniang) la interpreta Shu Qi. Torna a casa després d’uns anys a l’exili. I ho fa amb un objectiu molt clar: assassinar a Tian Ji’an, el seu cosí, que s’ha convertit en un autèntic tirà. Actualment, és el governador dissident de la província militar de Weibo. N’havia estat enamorada. Podríem definir la pel·lícula com una “Wuxia”, amb la Nie com a heroïna.

El millor són les escenes d’arts marcials que, pel meu gust, són poques. La facilitat i bellesa dels moviments de la protagonista són encantadors. Espectacle en estat pur. En alguns moments, m’han vingut al cap títols com “The Grandmaster” (2013), de Wong Kar-Wai, o “Tigre y dragón” (2000), d’Ang Lee. “The Assassin” és més profunda, més poètica, però també més embolicada. Segur que un segon visionat ajudaria a apreciar-la encara una miqueta més.

“STRAIGHT OUTTA COMPTON”

Reconec que mai no hauria donat una oportunitat a aquesta pel·lícula si el meu fill no m’hagués “obligat” a veure-la. Parlo de ”Straight Outta Compton”, dirigida per F. Gary Gray (“The italian job”, 2003). Són quasi dues hores i mitja de rap potent i agressiu, amb la banda N.W.A com a principal protagonista. Es va estrenar la setmana passada. Els Niggaz With Attitude van triomfar del 86 al 91. La veritat és que no sabia pràcticament res d'ells.

L’acció es localitza al perillós barri californià de Compton en el qual, si fem cas a la pel·lícula, la policia reprimeix brutalment als negres. No els deixa fer un pas sense registrar-los o colpejar-los sense motius aparents. És en aquest ambient, on un grup de joves forma un grup de rap que, a través de les seves lletres, es rebel·la contra l’autoritat. Els components de N.W.A, que van convertir-se en un fenomen de masses, eren Arabian Prince, DJ Yella, Dre, Eazy-E, Ice-Cub i MC Ren. Qui els va catapultar cap a l’èxit va ser un productor blanc, Jerry Heller. L’interpreta, i de quina manera, el gran Paul Giamatti, un dels meus actors preferits.

Els N.W.A no van saber gaudir plenament del seu èxit, sobretot per problemes de gelosia i de diners. De portes en fora, fa la sensació que en Heller en va ser el principal culpable. Quan es van separar, també van fer carrera individualment, això sí, sense poder igualar la bogeria que provocaven a tot arreu quan actuaven junts. “Straight Outta Compton” també és una bona reflexió sobre el poder, el diner, el consum de drogues, la repressió policial, el racisme i la violència. Amb mitja hora menys –o fins i tot tres quarts- encara hauria estat més rodona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de novembre 17, 2015

Acabar amb el narcotràfic és una quimera


“Incendies” (2010), “Enemy” (2013) i “Prisoners”(2013). Les tres pel·lícules del canadenc Denis Villeneuve que havia vist fins ara m’havien agradat molt, sobretot la primera. Visualment, “Sicario” està a l’altura de les anteriors, però tot el que passa està una mica agafat amb pinces. Res acaba de quadrar massa bé. Algunes imatges nocturnes m’han recordat “La noche más oscura”, de K. Bigelow.

L’argument és potent. Acabar amb el narcotràfic és una quimera. Ningú ho aconseguirà, mai de la vida. Hi ha massa policies corruptes, massa interessos en joc, massa diners... i venjances personals! L’agent de l’FBI Kate Macer intenta combatre la distribució de droga de la manera que pot, i sense èxits clars. Fins que un parell d’assessors del govern amb un passat poc clar, Matt Graver i Alejandro, la recluten per portar a terme una missió... clandestina? No queda clara què volen fer, ni perquè la necessiten a ella, quina és la funció específica del túnel que separa els Estats Units de Mèxic ni que hi feia el policia mexicà que s’hi troba l’Alejandro a dins. Tot és molt confús, encara que no sigui necessari entendre-ho per seguir l’acció.

L’agent està interpretada per Emily Blunt (“Looper”, 2012); i la veritat és que ho fa molt bé. Interessant duel interpretatiu amb Benicio del Toro, a qui fa poc vam veure a “Un día perfecto”. Del Toro fa d’Alejandro, que va perdre la dona i la filla en mans d’un dels caps del narcotràfic mexicà. Josh Brolin (“Puro vicio”, 2014) dóna vida a l’altre assessor, Matt Gaver. També convenç. Més enllà de la posada en escena i de les interpretacions també cal destacar la banda sonora, amb una música contundent. Ajuda a augmentar la tensió en els moments més brillants. De “Sicario” n’esperava una mica més.

"THE HOMESMAN" (DEUDA DE HONOR)

Nova incursió de Tommy Lee Jones darrere de la càmera, després de la interesantíssima “Los tres entierros de Melquíedes Estrada” (2005). Darrere i davant, perquè també protagonitza el western “Deuda de honor” , al costat de Hilary Swank. També destaquen un secundari de luxe com John Lithgow, James Spader (“Sexo, mentiras y cintas de video”, 1989) i la oscaritzada Meryl Streep.

Swank fa de Mary Bee Cuddy, una dona forta i solitària que viu en un poble del Mig Oest. Li proposa matrimoni a tothom que se li apropa, però mai ningú li dóna el desitjat “Sí”. La troben massa autoritària. Aquesta força és la que fa que l’Església l'elegeixi a ella per transportar, fins a l'altra punta de món, a tres dones que han perdut la xaveta. De Nebraska a Iowa, travessant tot el desert. Té més possibilitats d’assolir l’èxit que qualsevol dels seus veïns masculins. Swank sempre escull molt bé els seus papers. És per això que ja té dos Òscars, per “Boys don’t cry” (1999) i “Million dolar baby” (2004). En aquest western que podríem batejar com feminista també està molt bé.

La Mary fa aquest viatge iniciàtic al costat d’un delinqüent habitual, a qui interpreta Lee Jones. Es diu George Briggs i sembla tenir bon cor, tot i que potser no ho sap ni ell. D’inici, només l’interessen els diners i la vida fàcil. Quan la Mary el salva de la forca, a canvi que l’acompanyi en el trasllat, tot comença a canviar. No queda clar perquè les dones es tornen boges, matant als seus fills, ni perquè les porten a Iowa. Allà hi haurà algú que pugui salvar-les? De veritat? Deixant de banda aquestes dues preguntes, la pel·lícula aguanta, sobretot gràcies a les interpretacions de Lee Jones i de Swank.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 16, 2015

"La noia de la pluja" (Sergi Purcet Gregori)


Egoisme, protecció i culpa. Amb aquestes tres paraules en tinc prou per definir tot el que gira al voltant dels dos principals protagonistes de "La noia de la pluja", de Sergi Purcet Gregori (Barcelona, 1978). M'he llegit les 202 pàgines d'una tirada. El pròleg és de Salvador Macip i l'ha publicat Aurifany Editorial. És la primera novel·la de l'autor, fan confés, com jo, del japonès Haruki Murakami.

És egoista l'Albert, un jove advocat barceloní de 33 anys. Però no és l'únic. També es mouen per interès propi, sense pensar massa en els altres, la Júlia i en Carles Domènech. Amb ella comparteix estones de sexe i alguna cosa més, però sense cap compromís, cadascú a casa seva. Ell ha estat el seu padrí al bufet on treballa. Mentre les coses van bé, tot són flors i violes... A l'Albert ens els dibuixa com un pijo cregut, amb diners i amb poques o cap ganes d'escoltar als altres. Ell és el centre de l'univers... i li encanta. A la banda dels protectors, els altruistes, hi ha, sobretot, en Joan. Però també la seva xicota, la Mari, i una altra dona de la qual no en diré el nom, per no esgarrar l'argument. Això mai!

A partir d'aquí, i per no explicar coses cabdals de la història, només puc dir un parell de coses més. La primera és que la noia de la pluja, que dóna títol al llibre, marca un abans i un després en la vida de l'Albert. A mitja novel·la ja en sabem comes diu, però tampoc no crec que sigui necessari revelar-ho. La veu un dia tota molla, com si busqués alguna cosa per terra, com allunyada de la realitat, i li costa moltíssim treure-se-la del cap. És més, diria que mai ho aconsegueix del tot. Les seves aparicions casuals tampoc no ajuden. Ha arribat el moment de deixar de pensar en un mateix i de preocupar-se per una altra persona... encara que sigui per primera vegada en molts anys?

PERSONATGES PLENS D'EMOCIONS

Purcet ens presenta uns personatges plens d'emocions, que estimen, odien, ploren, riuen i, involuntàriament o voluntària, també fan i es fan mal. Egoisme, protecció i, sobretot, culpa, un pecat amb el qual no és fàcil viure. Sempre que sigui possible, s'ha d'expiar. A "La noia de la pluja" queda clar que s'han d'escollir molt bé les amistats, o deixar que ens escullin. Un bon amic no et dóna cocaïna per pasar un mal tràngol; t'ofereix casa seva i una espatlla en la qual plorar.  Al més pur estil Murakami, l'autor ens posa la banda sonora d'algunes escenes, amb Depeche Mode i The Smashing Pumpkins. També hi ha alguna referència literaria, a Henning Mankell, i cinematogràfica, com "El show de Truman". Té alguna cosa a veure aquesta pel·lícula amb el protagonista del llibre? Per saber-ho, s'ha de llegir. Està escrita de manera senzilla, àgil i directa.

"Estava sent dura amb mi, sentir-me a dir assassí se'm clavava molt profundament, però ella em portava dotze anys d'avantatge a l'hora d'assumir aquella mort, aquells fets tan nefastos dels quals jo era responsable. Necessitava una mica de comprensió, per mi era tot nou i, per ella, era un passat remot. Així li ho vaig dir, però em va seguir tractant d'egoista, era evident que el pas del temps no havia fet l'efecte desitjat, ja que no és el temps el que cura les ferides, sinó el que fem nosaltres amb el temps que tenim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 12, 2015

Acció al límit, i sense treva


El debut de Dani de la Torre a la direcció és espectacular. L’encerta amb la història que explica i, a més a més, la posada en escena és brutal. “El desconocido” t’atrapa des del primer moment, amb escenes que no tenen res a envejar dels grans títols de Hollywoood. Són 102 minuts d’acció al límit. De vegades fins i tot el sobrepassa! L’escena del nen plorant fa posar els pèls de punta.

L’argument pot semblar senzill, però hi ha una gran càrrega de profunditat contra la banca i els seus mètodes tòxics. Queden tots ben retratats. D'inici, el poder malsà del diner queda en un discret segon pla, a l'ombra d'una història de supervivència duríssima. La protagonitzen en Carlos, un executiu de banca, i els seus dos fills, la Sara i en Marcos. De camí cap a l’escola, en Carlos rep una trucada anònima. El desconegut li diu que si no li entrega una elevada quantitat de diners (una part en efectiu i l’altra a través d’una transferència) detonarà la bomba que ha posat dins del cotxe. També explotarà si intenten sortir.

Al Carlos l’interpreta Luis Tosar, que està molt bé, com sempre. Paula Del Río (Sara) i Marco Sanz (Marcos) compleixen amb nota, i no tenen papers fàcils. Del repartiment també em quedo amb Javier Gutiérrez (Goya al millor actor principal per “La isla mínima”, 2014) i Elvira Minguez. Es dóna la circumstància que tant un com l’altre també surten a “Truman”, que vaig veure dos dies abans. Ell és "El desconocido"; i ella la cap d'artificiers. Destacadíssims tots dos! Per passar una estona entretinguda. Seguiré ben atent els propers títols de De la Torre.

"EDUCACIÓN SIBERIANA"

L’italià Gabriele Salvatores, Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per “Mediterráneo” (1991), sembla estar més preocupat per l’estètica que per l’argument. Com a mínim, és la sensació que m’ha donat després de veure “Educación siberiana”. L’ha rodada íntegrament en anglès. El millor és la presència de John Malkovich en un dels papers principals.

Malkovic, tot un prodigi de la interpretació, és el cap d’un dels clans dels Urka, incorregibles criminals siberians deportats a Transnitria, entre Moldàvia i Ucraïna, en temps de Stalin, als anys 30. Fa la sensació de ser un home duríssim, però que es regeix per unes lleis pròpies, basades en l’honor i la religió. Capaç de matar a qui sigui necessari, però no gratuïtament. Salvatores situa l’acció abans de la caiguda de la Unió Soviètica. Per sobre de tot, ens explica la història de dos nois que creixen junts. Un és nét de l’avi Kuzya (Malkovich), que és qui li regala la primera navalla i, més endavant, l’ensenya a disparar. Es diu Kolyma segueix els consells de la família, intentant no buscar-se més problemes dels que ja tenen. L’altre és en Gagarin, que viu instal·lat en el risc. Són molt amics, fins que alguna cosa els separa.

“Educació siberiana” se centra més en mostrar-nos els cossos tatuats dels protagonistes que qualsevol altra cosa. Prioritza la posada en escena i la violència –això sí, menys de la que m’esperava- molt per sobre de qualsevol altra cosa. Al final, des d’un punt de vista d’argument, tot s’acaba convertint en un enfrontament entre Kolyma i en Gagarin. M’ha deixat força indiferent, i més tenint en compte que Salvatores allarga la història innecessàriament. Dura quasi dues hores. La pel·lícula està basada en un llibre de Nicolai Lillin.

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de novembre 09, 2015

"El gran Gatsby" (F. Scott Fitzgerald)


Sentir-se sol, tot i estar envoltat de moltíssima gent. Organitzar festes luxoses que saps quan comencen però no quan acaben, sense la presència de l’única persona que t’agradaria que hi fos. Viure del passat i no saber gaudir del present ni del futur. Tot això li passa al protagonista principal d’”El gran Gatsby”, la novel·la que F. Scott Fitzgerald (1896-1940) va publicar l’any 1925. He llegit l’edició d’Alianza Editorial, que té 249 pàgines.

Entre d'altres coses, he decidit atacar aquest llibre perquè un dels meus escriptors preferits, el japonès Haruki Murakami, sempre en parla molt bé. També s’hi refereix habitualment J. R. Moehringer. No sé si cal considerar-la com una obra cabdal de la literatura moderna, però l’he trobat àgil i molt entretinguda. Potser el pas del temps li ha fet una miqueta de mal. Aquesta traducció al castellà és de Ramón Buenaventura. El protagonista, Jay Gatsby, viu sol en una gran casa a Long Island. Ningú sap d’on ha tret els diners, tot i que la idea majoritària és que no són nets del tot. Darrere de la seva imatge de seductor, segur d’ell mateix... s’amaga un contrabandista?

En Gatsby està enamorat de la Daisy, amb qui no té cap relació des de fa uns quants anys. Des d’on viu es veu casa d’ella, que està casada amb una estrella del futbol americà, en Tom Buchanan. Tenen una filla petita. Diria que en Tom és un home un pèl violent i amb una vida interior complicada, amb amant inclosa. La història d’en Tom, de la Daisy i d’en Gatsby l’explica en Nick Carraway, que fa de narrador. És cosí de la Daisy i té una relació una mica peculiar amb Miss Baker, jugadora de golf. La va conèixer a casa dels Buchanan. En Nick viu, de lloguer, en una petita casa, just al costat de la fastuosa mansió de Gatsby.

En aquest llibre, Scott Fitzgerald reflexiona sobre l’amor, la fidelitat, l’amistat i sobre tot allò que som capaços de fer per aconseguir els nostres objectius. Hi ha un moment en què la línia entre el seny i la bogeria és pràcticament invisible. Es perd la noció de l'espai i del temps. Aparentment, en Jay Gatsby té tot allò que podria necessitar qualsevol persona per ser feliç, però potser li falta el més important: l’amor i l’amistat dels qui l’envolten. Mai l'ha tinguda. És veritat que quasi sempre té la casa plena de gent, però és impossible que se senti més sol. Em sap greu "compañero", que és l'expressió que repeteix ell fins a l'extenuació.

“El incesante martilleo del calor estaba empezando a confundirme y pasé un mal rato hasta darme cuenta de que las sospechas aún no habían recaído en Tom. Wilson había descubierto que Myrtle tenía alguna clase de vida aparte en otro mundo, y la conmoción lo había puesto físicamente enfermo. Lo miré, y luego miré a Tom, que acababa de hacer un descubrimiento semejante hacía menos de una hora… y se me ocurrió pensar que no hay diferencia tan profunda entre los hombres, ni por inteligencia ni por raza, tan profunda como la que existe entre el enfermo y el sano. Wilson estaba tan enfermo que parecía culpable, imperdonablemente culpable, como si acabara de hacerle un hijo a alguna pobre muchacha".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de novembre 05, 2015

"Puresa" (Jonathan Franzen)


Les parelles extremes, amb l’amor i l’odi convivint a parts iguals; l’idealisme juvenil, la culpa que rossega per dins l’assassí i el poder il·limitat i malaltís d’internet. Són quatre dels temes que Jonathan Franzen (Western Springs, Illinois, 1959) tracta, magistralment, a “Puresa”. En català, l’ha publicada Empúries, amb traducció de Ferran Ràfols Gesa.

La protagonista central de la novel·la, que té 773 pàgines, és la Pip Tyler, que es converteix en el vincle d’unió entre tots els personatges. Viu en una casa ocupada a Oakland, amb uns amics anarquistes, i fa la sensació de ser una mica esquerpa i molt cínica. No sap qui és el seu pare; i la seva mare està com un llum. La dona viu en una cabana, enmig d’un bosc, pràcticament amagada de tot i tothom. Queda clar que la Pip és l’eix central de la vida de l’Anabel, tot i que mai ha estat sincera amb ella. S’ha negat, un i mil cops, a dir-li de qui és filla. El misteri és gran: just després de tenir-la, va decidir canviar d’identitat.

Quan parlo de parelles extremes em baso sobretot en dues. La que formaven l’Anabel i el pare de la Pip (que no puc revelar qui és, faré com l’Anabel, però per diferents motius) i la de l’Andreas Wolf amb l’Annagret. Són parelles que comencen amb un amor total i acaben amb un odi infinit... sense que l’amor desapareixi. O fins i tot es manté? És tan difícil viure junts com viure separats. A l’Anabel jo l’hauria aguantat un parell de dies, com a molt. Llunàtica, manipuladora, insegura i amb una visió de l’art conceptual que posa els pèls de punta. Es passa mitja vida rodant un documental sobre el seu propi cos. La parella de la Laila amb el seu marit, un escriptor postrat en una cadira de rodes, també és complicada. Mai és tot o res. Mai és blanc o negre.

L'ASSASÍ SEMPRE TREU EL CAP

Costa de creure que algú sigui capaç de matar a una altra persona. Tampoc explicaré qui ho fa a “Puresa” però sí que puc dir que arrossega la culpa tota la vida. Ell (o ella) i totes les persones que, directament o indirecta, van participar en l’assassinat que relata el llibre. M’imagino que saber que portes el mal a dins és tota una responsabilitat. Perquè ho saps... És aquell “Assassí interior" (la seva doble personalitat) que assalta, de tant en tant, a un dels protagonistes. A banda de la Pip i de la seva mare, hi ha dos grandíssims personatges més: l’Andreas –citat anteriorment- i en Tom Aberant. El nom ja diu molt d’ell. Tots dos es van conèixer a Berlín, després de la caiguda del mur, i hi ha un parell de coses que, tot i la distància, els mantenen units de per vida.

L’Andreas es va fer famós després d’entrar a la seu central de la Stasi i emportar-se el seu polèmic expedient. Denuncia la repressió que hi havia a l’antiga República Democràtica Alemanya. Ara està al capdavant del Projecte Sunlight, que gestiona i revela informacions secretes de tot el món. Està instal·lat a Bolívia, envoltat de dones guapes. Totes l’adoren. Té l’ego molt gran i es creu més professional i llest que en Julian Assange o l’Edward Snowden, als qui Franzen cita uns quants cops al llibre. En Tom dirigeix un diari digital. El seu periodisme es base en la investigació, encara que no hi hagi paper pel mig. L’Andreas filtra sense esforços; en Tom indaga els temes a fons, fent equip amb la Leila, la seva xicota. La dona comparteix la vida amb ell i amb l’escriptor paralític alhora. En cases diferents, a estones.

Més enllà de les parelles extremes i (m'he deixat voluntàriament la relació de l'Andreas amb la seva mare), de l’idealisme i de la culpa, Franzen reflexiona i, molt, sobre el periodisme i internet. Queda claríssim que prefereix el "de veritat" i no el succedani que inunda la xarxa, sense fonts clares, sense contrastar. L’autor de “Les correccions” i “Llibertat” alerta dels riscos d’internet, que ho acaba controlant tot i tothom. Deixa caure que el que abans feia l’Stasi ara es feina de Google. L’Andreas, per exemple, acaba més preocupat per la seva imatge a les xarxes socials que per la real. Per què alguns telegrafien la seva vida minut a minut? Facebook, Twitter... Franzen també ens diu que els diners tenen el valor que li vulguem donar. És més fàcil renunciar si en tens molts, està clar.

"EL PODER DE LA MANIPULACIÓ"

"Puresa" (Purity) és el nom de la protagonista, que va amunt i avall del món sota la manipulació d'uns i pels altres, tot i tenir un caràcter fort. Es diu Purity "Pip" i creu en la puresa, com a mínim com a principi bàsic. Estem davant d'un llibre dens, amb uns salts temporals brutals i en el qual els personatges secundaris apareixen i desapareixen com bolets. S'ha de llegir amb tranquil·litat i atenció màxima, Serà, sens dubte, uns dels grans èxits d'aquesta temporada. Totalment recomanable.

"Volia ser un bon exemple feminista i donar a la Pip l'empenta que ella no havia tingut a la seva edat. La ironia d'internet, li va dir mentre dinaven, és que ha facilitat moltíssim la feina del periodista. Pots buscar en cinc minuts el que abans trigaves cinc dies en descobrir. Però internet també està matant el periodisme. El periodista que fa vint anys que fa la ronda, el que s'ha treballat unes fonts de confiança, el que sap destriar que és una història del que no, és insubstituïble. Google i Accurint et poden fer sentir molt intel·ligent, però les millors històries surten quan trepitges el terreny. Un contacte fa un comentari de passada, i de cop i volta t'adones de quina és la història de debò. És el moment que em sento més viva. Quan sec a l'ordinador només estic viva a mitges".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Per cert, aquest bloc de cinema i llibres, "PARANOIA 68", va néixer el 31 d'octubre de l'any 2006. Ja han passat nou anys! Moltes pel·lícules i llibres referenciats. I moltes coses més per explicar, espero. Som-hi...


dimecres, de novembre 04, 2015

Amics de l'ànima... i un gos!


La suma de Ricardo Darín més Javier Cámara més Cesc Gay només podia donar com a resultat una bona pel·lícula. I “Truman” ho és. Interpretacions de luxe, direcció d’alçada i una història -preciosa- que t’arriba al fons del cor. Una hora i tres quarts de cinema en majúscules. Dels títols més rodons que he vist darrerament. Darín i Cámara van ser premiats a Sant Sebastià.

Cesc Gay, a qui segueixo des de “Krámpack” (2000), torna a estar envoltat dels seus actors fetitxe que, jo diria, que acabaran sent amics seus... si és que encara no ho són. Darín, Cámara i Eduard Fernández ja havien treballat amb ell a “Una pistola en cada mano” (2012). A Fernández, que a “Truman” té un petit paper, també l’havíem vist a “Ficció” (2006) i a “En la Ciudad” (2003), que continua sent la meva preferida. També repeteixen la seva dona, Àgata Roca; i Àlex Brendemühl, que fa de veterinari. Del repartiment també em quedo amb Dolores Fonzi, que fa de cosina del personatge de Darín.

Darín interpreta a Julián, un actor de teatre argentí que viu a Madrid. Està separat i té un gos, en Truman, que es qui dóna nom a la pel·lícula. Un gos amb qui ho comparteix tot. En Julián està malalt de cáncer. Trobar una família d’acollida per en Truman és el seu principal objectiu en els pocs mesos que li queden de vida. Darín està sensacional, com sempre. El seu duel interpretatiu amb Cámara posa els pèls de punta. L’actor de La Rioja es troba en un estat de maduresa extraordinari. Emociona. En Tomás viu al Canadà i viatja a Madrid per passar quatre dies amb el seu amic de l’ànima. No desaprofitaran el temps.

“Truman” és un cant a l’amistat, que està per sobre de tot. Estem davant d’un drama, però d’un drama optimista. La força i l’enteresa d’en Julián és lloable. Mai no perd el sentit de l’humor, com a mínim de portes en fora. No vol patir més del compte, ni que pateixin els que l’envolten. A en Tomás li agradaria que el seu amic seguís combatent la malaltia, però respecta que no ho faci. Gay rebaixa la profunditat d’alguns moments molt intensos amb petits gags, tots divertidíssims. La parella té un punt còmic sensacional; i és que Darín i Cámara s'entenen a la perfecció. De les millors pel·lícules que hi ha a la cartellera.

“BLACK MASS: ESTRICTAMENT E CRIMINAL”

“Black Mass: Estrictamente criminal” és una pel·lícula amb coses bones, però n’esperava molt  més. Des d’un punt de vista argumental, no m’acaba de fer el pes. Diria que li falta força. Violencia potser n'hi sobra. Ens explica una etapa de la vida i obra del mafiós Whitey Bulger, que va revolucionar Boston als anys 70. El van detenir l’any 2011, quan tenia 82 anys. Encara està empresonat a Tucson, Arizona.

El millor són les actuacions de Johnny Depp i, sobretot, de Joel Edgerton. Depp interpreta a Bulger, amb una caracterització brutal. Està pràcticament irreconeixible! Diria que és un dels seus millors papers des de “Sweeney Todd” (2007), on recordo que estava espectacular. Fa olor a candidatura a Oscar. També està sublim Edgerton, que dóna vida a l’agent de l'FBI John Connolly. Bulger i Edgerton van créixer junts i mai van acabar de separar-se del tot. El mafiós té un germà que era senador. Benedict Cumberbatch (“The imitation game”, 2014) és l’actor que l’interpreta.

Bulger era un gàngster molt violent. No s’ho pensava dues vegades abans d’estrangular, apunyalar o tirotejar a algun dels seus enemics... o fins i tot amics i companys. Quan passa a ser informador de l’FBI, aconsegueix un doble triomf: que no el persegueixen a ell i que eliminin al seu màxim competidor, Jerry Angiulo, el padrí de la màfia italiana a Boston. Connolly els hi posa en safata. O comet un error de càlcul o, quan se n’adona, ja és massa tard. El que està clar és que s’acaba convertint en el millor còmplice de Bulger. A Edgerton el recordava de la sensacional “Animal Kingdom” (2010). Candidat a l’Oscar al millor actor de repartiment? Segur que sí.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy