dijous, d’octubre 25, 2018

Sobre la terra impura (Melcior Comes)


La vida és una partida d’escacs. Guanya qui millor mou les peces. Els Verdera en saben un munt. Com diu l’Higini, ells no són una família, són part de la història! Fa més de cent anys que fabriquen i venen sabates als cinc continents. L’empresa està en constant evolució. A “Sobre la terra impura”, de Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980), els Verdera, antics falangistes, fan i desfan. Una novel·la catedralícia.

Com diu el vell refrany popular, “El vell Verdera et pot matar o donar-te vida. Només li importa donar brida i engaltar-te un sabatot”. En pot donar fe en Tom, l’escriptor mallorquí protagonista d’aquesta història, que transita per les complicades relacions entre pares i fills. És igual que siguis ric o pobre. L’enfrontament està assegurat. Amb diners, però, tot és més suportable. En Tom i el fill petit de l’Higini, en Leo, es coneixen des que eren nens. Havien jugat junts a la casa d’estiu dels Verdera a Son Gros. Molt. A escacs. I a un munt de coses més. Van separar-se de cop. I de cop tornen a ajuntar-se. Ara coincidint amb la mort de la famosa Dora Bonnín, mare d’en Leo i segona dona de n’Higini, de qui n’estava divorciat. Era una famosa actriu de teatre, amb fama de comunista i d’allitar-se amb tothom. Ego en estat pur. La relació d’en Leo amb ella era malaltissa i anava de l’amor a l’odi en un tancar i obrir d’ulls. Dos inestables.

La vida dona moltes voltes i en Tom, separat i amb un fill petit, rep l’encàrrec de redactar les memòries de la Bonnín, a qui coneixia en persona. L’artista va escriure un munt de dietaris que, en cas de fer-se públics, podrien destruir l’imperi dels Verdera, que amb el pas dels anys ha deixat un munt de ‘víctimes’ pel camí. A la llarga llista hi ha el pare i el tiet de l’escriptor i una dona de qui no puc dir absolutament res. En Tom no s’entén amb el seu pare; en Leo, tampoc amb el seu. Bohemi com la mare, prefereix treballar d’actor i donar l’esquena a l’imperi familiar, liderat per l’Higini, els seus bessons, l’Isaac i la Blanca, i el misteriós Quint, a qui té pràcticament afillat. A “Sobre la terra impura” no hi ha personatges bons ni dolents al cent per cent. Tots estan plens de contradiccions. Al final, en Tom no és tan diferent d’en Quint. Dubte, s’apropa als Verdera per interessos i és capaç de fer mal per salvar la pell. Un aprofitat més?

PERSONATGES MOLT FOSCOS

Comes treballa molt els personatges, que es passen la vida patint. Intenten ser forts psicològicament. Alguns ho aconsegueixen. D’altres no. De vegades es torturen quasi voluntàriament. El passat, que de vegades ens transporta als anys de terror de la transició, pesa i fa molt mal. Sense esperar-s’ho, en Tom fa un retorn als orígens, a la seva Mallorca natal, d’on va marxar quan la seva dona el va deixar. El seu somni era ser escriptor, però s’està despertant de cop. Cal que torni a posar el cap al coixí i intenti adormir-se de nou? El llibre està escrit amb un estil àgil i directe i ple de diàlegs. De vegades n'intercala dos de diferents, línia a línia, creant al lector un estat d'angoixa permanent. S'ha de llegir amb atenció i la ment oberta. Per acabar: La novel·la, de 524 pàgines, està publicada per Proa i té un alt contingut sexual. I moltes drogues. A més a més, manté l’emoció fins a l’última pàgina, amb un final gloriós. Viure per follar. Follar per viure.

"Vaig fullejar una mica més el quadern, però de seguida el vaig col·locar entre els llibres i vaig tornar a mirar pel balcó. L’home ja no hi era. Em vaig quedar allà assegut en una de les cadires de bova, mirant la plaça des de rere la cortina. El que acabava de llegir em deixava atònit.
Sabia que en Leo odiava al seu pare, però la relació malaltissa amb la seva mare m’havia passat totalment desapercebuda. Realment es banyaven junts, durant els estius antics, quan jo m’estava a Son Gros? No me’n recordava de res. Era una mescla de repulsió, odi, dependència i necessitat d’estar a prop i lluny d’ella, de cridar la seva atenció i alhora treure-la de sobre. Un cas de psiquiatre."


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, d’octubre 24, 2018

El refugi (Mick Kitson)


La història de supervivència de la Sal i de la Peppa (Salt & Pepper) és espectacular. Et poses al seu costat des del primer moment i esperes que tot els hi surti bé. Aquestes dues germanes, de diferent pare, són les grans protagonistes d’”El refugi”, de Mick Kitson (South Wales, Gran Bretanya). El llibre està traduït al català per Jordi Martín Lloret i té 267 pàgines. L’ha publicat Angle Editorial i és una aposta segura.

La Sal té 13 anys i protegeix a la seva germana Peppa, de 10, de tot i de tothom. La seva mare, que es diu Claire, beu i el seu padrastre és una mala peça al teler. És per això que la gran planeja la seva fugida. Ho fa amb molt de temps, comprant a internet les coses que creu que necessitarà. Fa servir les targetes de crèdit ha pres a en Robert, que va tot el dia fumat i no se n’assabenta de res. Entre les seves adquisicions més preuades hi ha una brúixola, un ganivet Bear Grylls (comercialitzat per un aventurer que havia sigut soldat) i un manual de supervivència. Abans de marxar de casa es fa un fart de veure vídeos a YouTube per sortir airosa de la seva escapada a la muntanya, que no sap quant durarà.

Les dues germanes es fan un refugi i comencen a caçar i a pescar, amb una escopeta d’aire comprimit i una canya. La Sal s’estima la Peppa amb bogeria. El seu és un amor a prova de bombes. Faria qualsevol cosa per ella, i ja ho ha demostrat. Kitson escriu un llibre amb un contingut molt fort, que endolceix amb la saviesa i la perspicàcia de la Sal i l’espontaneïtat i el mal parlar de la Peppa. A la petita li agrada renegar i omplir totes les seves frases amb paraules com ‘cul’, ‘merda’ o ‘cabró’. Quan té l’oportunitat d’aprendre una mica d’alemany, el que més li interessa són els renecs. La inestable Claire i la solitària Ingrid també tenen força pes en aquesta novel·la, que es llegeix amb avidesa. Anys enrere, aquesta metgessa retirada va prendre una decisió semblant a les nenes, per diferents motius, i no li va anar malament del tot.

El personatge de la Ingrid serveix a l’autor per parlar d’Alemanya. Des d’abans de la Segona Guerra Mundial i fins després de la caiguda del mur de Berlín. La dona va tenir una vida desgraciada, sobretot després que desaparegués la seva mare. M’atreviria a dir que des de molt abans, perquè també bevia, com la Claire. “El refugi” ens parla de mares que van dimitir de ser-ho i de filles que van cobrir el buit com van poder, amb protecció i determinació inacabables. Estem davant d’una novel·la diferent, amb un gran respecte per la natura i per la 'divinitat'. Per cert, a mitjans dels 80 va néixer un grup de hip-hop que es deia Salt-N-Pepa, que les protagonistes segueixen per Youtube.

“Els lluços de riu tenen unes dents esmoladíssimes que els creixen en rengles i poden tallar fins i tot un fil de pescar dels gruixuts. Les dents contenen una substància anticoagulant que fa que les ferides sagnin molt i els impedeix cicatritzar. Això serveix per ajudar-los a caçar perquè així poden mossegar i ferir un peix i mirar com es mor dessagnat abans de menjar-se’l. La Peppa tenia raó. Són uns cabrons.
Jo portava el lluç i la canya i la Peppa caminava lentament amb la mà aixecada. S’anava aturant cada dos per tres i deia “Em batega Sal”, i jo caminava al seu costat. El sol ja s’havia post i va començar a plovisquejar amb un vent de l’oest i per damunt del llac els núvols eren negres. Va trigar molt a tornar al refugi i quan hi vam arribar ja plovia fort i estàvem totes xopes i el foc s’havia apagat”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 16, 2018

La mort del comanador (Haruki Murakami)


Haurem d'esperar fins a l'any que ve per saber com acaba "La mort del comanador", del japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). El llibre 1, que va sortir a la venda dimecres passat, es llegeix d'una tirada. Té 428 pàgines i està publicat per l'editorial Empúries, traduït al català per Albert Nolla. Un cop més, la història que ens explica es mou en el límit que separa la realitat de la ficció. És el vint-i-dosè llibre que llegeixo d'ell.

En aquesta ocasió, el protagonista principal és un pintor que, per circumstàncies de la vida, acaba fent retrats, sense que li agradi massa la seva feina. Això sí, ho fa amb tota la professionalitat del món, deixant als seus clients encantats. Pinta pels altres; quasi mai per ell. Quan la seva dona el deixa, tot comença a canviar. Primer es dedica a viatjar sense rumb pel país, fins que decideix establir-se en una solitària cabanya, al capdamunt d’una muntanya. Li cedeix un amic, amb qui de jove havia estudiat Belles Arts. Fins fa poc hi vivia el seu pare, el famós pintor Tomohiko Amada, que ja és molt gran i està ingressat en una residència.

En ocupar casa seva, el pintor de retrats s’interessa per la carrera d’Amada. Vol saber què li va passar a Viena, coincidint amb l’annexió d’Àustria a Alemanya en ple domini nazi. Va tornar d’allà renunciant a la pintura occidental, que l’havia caracteritzat fins al moment, per entrar de ple en la japonesa, que el marcarà la resta de la seva carrera. Un dia, quasi sense voler, descobreix a casa un quadre sense catalogar d’Amada, “La mort del comanador”, pintat amb una violència extrema. Després de mirar-se’l molt, el relaciona amb l’òpera Don Giovanni. La troballa quasi coincideix en el temps amb l’arribada a casa seva d’en Wataru Menshiki, un misteriós home de negocis que treballa amb ‘informació’.

Després de molt temps, Murakami torna a escriure en primera persona. M’he llegit pràcticament tota la seva obra (a excepció d’un parell de llibres) i podria dir que ja no em sorprèn massa, tot i que segueix agradant-me molt. A “La mort del comanador” és ofereix una mica més del seu ‘menú’ habitual. Un personatge solitari amb dubtes existencials, un profund forat a terra que convida pensar, una misteriosa campaneta que dringa sense massa explicació, la lluna, alguna referència als gats... Al jove pintor, amb dubtes sobre què és real i que no ho és, li fan un últim encàrrec, que no pot rebutjar. Tenia la intenció de deixar de banda dels retrats, però les circumstàncies faran que l’acabi pintant, a canvi d’una insultant quantitat de diners. Serà en aquest moment quan comenci una inesperada transformació artística i personal. Murakami en estat pur. Recomanable pels seus fans.

“-Sí, quan diu que a la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes. Abans, quan he dit que no em podia estar més estona tancat al forat perquè era perillós, em referia a això.
No vaig saber com respondre a aquelles paraules. En Menshiki no va dir res més. Va fer un gest amb la mà per la finestreta oberta i, enmig del brunzit agradable del motor V8, va desaparèixer de la meva vista juntament amb el quadre amb la pintura encara humida”.


Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

dimecres, d’octubre 10, 2018

Los dieciséis árboles del Somme


De vegades avançar és impossible, si no fas un pas enrere. T’atures i intentes saber d’on vens. És la millor manera de descobrir cap a on vas. I si no que li preguntin a l’Edvard Hirijfell, que viu amb el seu avi Svere en una granja de Noruega. Fins ara no s’havia fet massa preguntes, tot i que del seu passat en sap ben poques coses. Els seus pares van morir quan ell només tenia tres anys. Ara, complerts els 23, ha arribat el moment de passar a l’atac.

L’Edvard és un dels grans protagonistes de “Los dieciséis árboles del Somme”, de Lars Mytting (Fâvang, Noruega, 1968). Està traduït per Cristina Gómez Baggethun i publicat per Alfaguara. Té 467 pàgines. Després que enviïn a la granja un taüt de bedoll, de manera anònima, el jove decideix deixar-ho tot momentàniament i seguir el rastre de l’Einar germà del seu avi, desaparegut des de fa molts anys. Ell seria l’ebenista que hi hauria darrere d’aquest fèretre d’orfebreria fina. La fusta, sobretot de noguer, té un pes determinant en aquesta obra, que manté el misteri fins al final. L’Edvard va perdre els seus pares l’any 1971, quan van trepitjar una granada a l’antic camp de batalla del Somme, concretament al poble d’Authuille, d’on era originaria la seva família.

Ara el jove granger vol descobrir què feien els seus pares en aquell municipi francès i perquè ell va estar quatre dies desaparegut. A més a més, a ell el van trobar molt lluny d’allà. Algú el va deixar en un consultori mèdic... Al camp de batalla del Somme, en el decurs de la Primera Guerra Mundial (any 1916), hi va haver més d’un milió de morts, ferits i desapareguts. En el seu camí cap a la veritat, l’Edvard es creua amb la Gwen. Es tracta d’una misteriosa noia, que sembla que l’esperava des de feia anys. Tots dos busquen la mateixa cosa, que ja va enfrontar als seus avis quan eren joves. El temps passa i els problemes es mantenen, ara gestionats per les terceres generacions. Els Daireaux, reconvertits en Hirijfell, contra els Winterfinch. Amor i pèrdua al llarg d’anys i panys.

Mytting té una gran capacitat de descripció. De llocs i de coses, amb les peces de l’Einar al capdavant. Quan parla de la petita illa de Haaf Gruney, a Shetland, a l’Atlàntic Nord, ho fa amb moltíssima passió. Sembla que t’hi trobis. Sap transmetre molt bé la sensació de soledat, de fred i d’abandonament. Hi va viure en el seu dia el germà de l’Svere, potser per purgar els seus pecats, i ara li toca a l’Edvard, en el procés de descobrir qui és realment. A la recerca de la veritat el granger també passa per Edimburg. La Hanne (la seva xicota de joventut), una càmera de fotografiar Leica, una escopeta amb una culata de fusta, de valor incalculable, i un capellà que calla més del que sap ajuden a completar aquest mosaic on, al final, tot encaixa.

“Los dieciséis árboles del Somme”, escrit en primera persona, és la novel·la guanyadora del Premi dels Libreters de Noruega. Una obra diferent, que sorprèn i emociona. Una aposta segura.

"Me contó que había sido una adolescente sobreprotegida y que se derrumbó cuando su abuelo murió al tropezar en las escaleras y no lograr agarrarse. Entonces el sheriff le entregó unas escrituras de usufructo, las de Haaf Gruney, donde decía que un tal Edvard Daireaux Hirifjell, un chico de la misma edad que ella, heredaría el usufructo a la muerte de Einar. Según decía, ese día salió a mirar la isla con prismáticos. Vio el humo de turba de la chimenea y pensó en el extraño carpintero de ataúdes que, de vez en cuando, veía en el embarcadero del ferri, pero al que nunca había saludado. ¿De verdad tenía un heredero? Así dieron comienzo sus fantasías sobre como sería yo y que aspecto tendría".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’octubre 04, 2018

El quadern suís (Quim Torra)


El formatge gruyère no té ni un forat. El perforat és l’emmental! En els últims cinquanta anys, a Espanya la jornada laboral s’ha reduït un dotze per cent. A Holanda, el 34. Ningú hauria d’enfrontar-se a una fusió sense llegir “Vida privada”, el clàssic de Josep Maria de Segarra. Són tres de les coses que el president de la Generalitat, Quim Torra (Blanes, 1962), ens explica a “El quadern suís”. Està publicat per Proa i té un total de 360 pàgines.

Va viure un any i mig a la ciutat suïssa de Winterthur, enviat per l’empresa d’assegurances per qui treballava. De manera inesperada, aquesta es va veure immersa en un procés de fusió i el seu futur laboral va quedar en entredit. Va aprofitar l’experiència per viatjar i intentar conèixer el país com el palmell de la seva mà. Tot això va passar els anys 2006 i 2007. “El quadern suís” és un llibre dens. S’ha de llegir amb molta atenció i sense presses. L’autor combina un munt de reflexions al voltant del món de l’empresa amb història, geografia, literatura, cinema i música. Atenció amb la dada: l’índex de noms s’enfila fins a les 16 pàgines! Molts d’ells són escriptors, encapçalats per alguns dels catalans exiliats a Suïssa. Gaziel, Pla, Eugeni Xammar i Mercè Rodoreda, entre altres, van escriure en el seu dia sobre aquest país i ell ho explica en el llibre. També fa referència a Ramon Llull.

Però no només se centra en Catalunya i els catalans. Quim Torra es pregunta, per exemple, perquè va callar la Creu Roja en la Segona Guerra Mundial i va permetre tantes morts inútils. Reflexiona sobre Guillem Tell, heroi mític de la independència suïssa, i explica que les estades del pintor de William Turner van estimular la seva fascinació pels Alps. Dades, dades i més dades. “El quadern suís” es converteix en una petita enciclopèdia de butxaca, amb lloc per tot. No s’oblida dels tres-cents mil refugiats que van trobar asil a suïssa ni de la història de l’empresari barceloní Julio Muñoz Ramonet, que va passar els seus últims cinc anys de vida al balneari de Bad Ragaz, municipi del Cantó de Sankt Gallen. Torra sembla haver passat mitja vida entre llibres.

Lògicament, en aquesta obra l’actual president de la Generalitat també parla de la situació política catalana, i aprofita per fer algunes comparacions amb Suïssa. Enveja que allà hi convisquin, amb tota la normalitat del món quatre llengües: l’alemany, el francès, l’italià i el romanx Amb una gran dosi d’ironia també fa referència a les relacions entre Catalunya i Espanya, que sempre han estat distants i desafortunades. Entre altres coses escriu, “L’independentisme ha de fer alguna cosa més que guanyar: ha de defensar la seva victòria”. Un llibre recomanable.

“Recapitulo: què ha passat a Catalunya durant aquest any (2007). Gairebé res. En plenes negociacions de l’Estatut, en Mas pacta amb el president espanyol la circumcisió estatutària. ERC no ho accepta i és expulsada del govern. Alhora el president Maragall es veu obligat a convocar eleccions per pressions del seu propi partit. Es fa la consulta, que guanya el cap de l’oposició. El partit que més perd en les eleccions, els socialistes, aconsegueix la presidència gràcies al partit quer uns mesos abans havia expulsat. Tot plegat, poca cosa. Un petit exemple de l’apassionant món de la política catalana”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, d’octubre 02, 2018

Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)


El drama dels refugiats omple les pàgines de “Les formes del verb anar”, de Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967). La traducció és de Marta Pera Cocurell. Té 341 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Ha guanyat el Premi Thomas Mann, l’Strega Europeu i també va ser finalista del Premi al Millor Llibre Alemany. És una nova mirada sobre aquest greu problema que, directament o indirecte, ens afecta a tots.

En Richard és un professor de Filologia clàssica vidu i jubilat. Té una vida ordenada i podríem dir que força rutinària, ara que ja no fa classes. No té dona, fill ni parents propers. Només algun amic. Tot canvia quan un dia com qualsevol altre passa caminant per Alexanderplatz, a Berlín, ciutat on resideix, i veu uns africans en vaga de fam. Inicialment, no li dona massa importància. Més tard, recorda que, quan era més jove, ell també va haver de fugir, de Polònia, durant la Segona Guerra Mundial, i relaciona tots dos fets. És llavors quan decideix implicar-se amb els refugiats. Ni ell mateix podia imaginar-se fins a quin punt. La bola de neu creix per moments. Embolica que fa fort!

Les visites d’en Richard als refugiats, inicialment per curiositat, són cada cop més constants. Passa de fer-los tot un seguit de preguntes, només per recaptar informació, a intentar que siguin una mica més feliços. S’adona que els africans estan perduts en un laberint burocràtic i que sempre els falta un paper o un altre per aconseguir regularitzar la seva situació. Si hi ha sort, de forma momentània, està clar. La societat que els hauria d’acollir els rebutja frontalment i sense miraments. L’Europa culta, satisfeta i insolidària no agrada gens a en Richard, que sap que algun dia morirà i ningú se’n recordarà d’ell. És per això que ha d’actuar, ara que encara pot. A l’Osarobo li fa classes de piano, al Rufu l’ajuda a llegir Dante, a l’Ithemba a fer diverses gestions, al Karon li compra un terreny a Ghana... El què calgui.

“Les formes del verb anar” és un llibre poderós. L’autora no intenta alliçonar-nos ni portar-nos cap a un bàndol en concret. Ens explica el problema dels refugiats, amb casos concrets, i els inconvenients que tenen tan ells com el país que els acull, en aquest cas Alemanya. Queda clar que s’ha de legislar i que s’ha de fer amb lògica i amb molt d’estudi. S’han de trobar solucions que agradin mínimament a tothom. I han de ser els governs qui decideixin, no les persones com en Richard, amb un marge més o menys limitat. El problema que té el professor cap al final del llibre, i que no explicaré, convida a la reflexió. Compte amb els tòpics... On va una persona que no sap on ha d'anar? Molts cops, a la deriva. A veure si troben el mort del llac.

“De la mateixa manera que al principi, quan els homes encara vivien al seu barri, considerava que els mòbils eren potser la variant del luxe més humil, però un luxe al capdavall, tampoc no podia entendre per què coi cada refugiat necessitava un abonament mensual de transport. Una persona que no té feina ni diners per anar al museu? Per què no anaven a passejar al voltant del llac, posem per cas? I si el que volien era anar a la ciutat, perquè no viatjaven en negre -sense pagar-? De debò, ¿Com és que els negres no viatjaven en negre, pensava al principi, i somreia en silenci, amb aquell somriure amb què se sorprenia de vegades des que s'havia jubilat. Però ara sap més coses: durant aquests mesos de presa de decisions en què el Senat berlinès ha concedit classes d'alemany als refugiats i les autoritats els citen per una entrevista a la qual han d'acudir forçosament, l'Estat també els ha de proporcionar els bitllets per als viatges. Durant aquesta etapa, però, i només per aquest temps.”

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy