'Fènix 11.23': Un cas tan increïble com cert

He de dir la veritat. No m'esperava que 'Fènix 11.23' fos tan bona. Segur que hi haurà qui criticarà que en aquesta pel·lícula tots els catalans siguin molt bons i tots els espanyols molt dolents. En aquest cas particular, però, sembla que va ser així. Està dirigida per Joel Joan i Sergi Lara i rodada gràcies al Micromecenatge i a la col·laboració de TV3.

'Fènix 11.23' ens explica la increïble història de l'Èric Bertran, que es va veure obligat a declarar a l'Audiència Nacional per un cas de terrorisme informàtic. Per quin motiu? Doncs pe demanar a Supermercados Diana -DIA- , amb més o menys gràcia, que també etiquetessin els seus productes en català. Corria l'any 2004 i ell  només tenia 14 anys. Actualment, l'Èric és el sotsecretari d'Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya.

Ens creiem el cas de l'Èric perquè sabem que és real. En el seu dia ell mateix va explicar-lo a 'Els Matins' de TV3 i també va tenir molt de ressò als Telenotícies. A la pel·lícula es veu el meu amic Martí Gironell informant del tema. L'aparició desmesurada de la Policia espanyola a casa de l'Èric, a Lloret, de nit, amb una trentena d'agents, no té cap sentit. Ni tampoc la brutalitat verbal de la Fiscal de l'Audiència quan li prèn declaració. L'acusa, fins i tot, d'ultratge a la bandera espanyola, per tenir una foto on es veu gent cremant-ne una. "Es igual de grave tener la foto -l'ha trobada a Google- que quemarla", assegura el personatge que interpreta magistralment l'Ana Wagener.

Sobta que mentre l'Estat espanyol tracta el noi com un terrorista de pes, els caps rapats de la seva escola continuen atonyinant-lo. No li tenen ni la més mínima por. Com s'entén aquesta diferència de criteris? A l'Èric l'interpreta el 'Polseres vermelles' Nil Cardoner. Aconsegueix que li facis costat des del primer moment i, alhora, pateixis amb ell. Si haig de destacar algun actor més em quedo amb en Lluís Villanueva, que dóna vida a l'advocat d'ofici que defensa a l'Èric en aquest estupidíssim procés. Per cert, "Fènix" pels llibres de Harry Potter, "11" per l'11 de setembre de 1714, i "23" pel dia de Sant Jordi. Així de senzill.

'EL PROFESOR (DETACHMENT)'

Les pel·lícules d'escoles i professors estan de moda. Així de memòria em venen al cap 'En la casa' -que s'ha estrenat aquest cap de setmana-, 'La clase' (2008), 'La ola' (2008) i 'Monsieur Lazhar'. Què aporta de nou aquesta? Doncs la crua visió d'un substitut, amb una vida personal duríssima. Està molt ben interpretada per Adrien Brody i, pel tipus d'alumnes que tracta, m'ha recordat 'Mentes Peligrosas' (1995).

'Detachment', dirigida per Tony Kaye ('American History X', 1998) és una pel·lícula força dura, amb professors que ja han perdut la fe en els estudiants i en ells mateixos. Henry Bathes (Brody) sap com arribar al cervell i al cor dels alumnes però, com que s'està molt poc temps als instituts, intenta no implicar-se massa. A vegades no ho aconsegueix. Ell mateix és una persona contradictòria, capaç de recollir una prostituta del carrer i esbroncar a la recepcionista d'una clínica degradant-la fins a punts insospistats. Una pel·lícula un pèl presumptuosa, però força recomanable.

'L'ÚLTIM ABAT' (MARTÍ GIRONELL)

Aquest dijous surt a la venda el darrer llibre de Martí Gironell. Es titula 'L'últim abat', té 376 pàgines i està publicat per Columna. Per a mi, és el millor de tots els que ha escrit fins ara. Fa un mes, en Martí, amb qui m'uneix una bona amistat, em va pasar l'original i ja he tingut la sort de llegir-lo. És una història àgil, intensa, molt visual i amb uns personatges ben dibuixats. Segur que serà un dels títols que triomfarà el proper Sant Jordi. La promoció comença ja.

Tot i que l'acció comença el 22 d'octubre de 1576, l'argument d'aquesta novel·la històrica és molt actual. Tant el monestir de Sant Benet de Bages com la Congregació Claustral Tarraconense, així com d'altres monestirs catalans, van ser fortament pressionats per la Congregación de la Observanza de Valladolid. A través de l'església, els espanyols van intentar controlar Catalunya i dominar-la políticament. El temps passa, però res canvia. És veritat que Sant Benet planta cara al Rei de Castella però, personalment, penso que ho va fer renunciant a ben poques coses. Qui va pagar, amb impostos abusius i, en alguns casos, fins i tot amb la vida, van ser els pagesos que depenien del mateix monestir.

UN ABAT AMB MÀ DE FERRO

El protagonista principal és l'abat Pere Frigola que, tot i assegurar que no està fet per manar, dirigeix el monestir amb mà de ferro. Hi ha pocs diners, molt pocs diners, però no dubta ni un moment en demanar a un artista de renom, el portuguès Sanxes Galindo, que pinti el retaule de l'església i algunes peces més, com la pica de marbre blanc (amb el seu nom inscrit) que apareix en  la portada del llibre. El gran rival  de Frigola -que té una vida personal obscura- és Monseñor Ceballos, l'abat general de la Congregació de Valladolid. En Martí aconsegueix que agafis ràbia a aquest personatge des del primer moment. També al pobre Faust, el seu braç executor. Segur que el nom d'aquest despietat assassí té a veure amb el Faust, de l'obra alemanya, que entrega la seva ànima al Dimoni, a canvi del coneixement ilimitat i dels eterns plaers de la vida.

'L'últim abat' és un llibre complet. A més de la trama principal, en Martí ens regala dues o tres escenes sexuals molt ben ambientades. En una d'elles, pràcticament t'hi trobes enmig. Real com la vida mateixa. També hi ha una història d'amor molt bonica, dins de les parets del monestir on, suposadament, mai no hi hauria de passar res. Petons enmig de raïm i de barriques de vi. I és que la novel·la també té olors i sabors. Tant el vi com el menjar, amb el fantàstic menú que la cuinera Iolanda Bustos, del restaurant La Calèndula de Girona, prepara per un dinar entre Frigola i Ceballos. Puc tenir un pèl de síndrome d'Estocolm, però el llibre és molt recomanable.

"La política està alliberada de tota servitud moral. El poder polític és impur, està corromput, irremissiblement contaminat i, per tant, cal allunyar-se’n  -va dir amb Contundència el bisbe de Pavia. La política es regeix per les lleis de la força, l’astúcia i l’aparença. No hi ha lloc per a l’ètica -va pontificar sense por d’equivocar-se, però malgrat això us hi haureu d’embolicar, en política: no teniu una altra alternativa -va avisar-lo per tercer cop consecutiu".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Cinquanta anys fent d'agent, i tan jove!

No sóc un gran fan de Bond, James Bond; però si aquest 2012 la nissaga ha complert 50 anys ha de ser per alguna cosa. Són un total de 23 pel·lícules, la primera dirigida per Sam Mendes ('American Beauty', 1999) i la tercera amb Daniel Craig com a 007. Són molts els qui diuen que l'actor britànic, de 44 anys (tenim la meixa edat), ja és el millor Bond de tota la història. S'admeten opinions

Vaig llegir una piulada del còmic Pedro Ruiz dient que, veient 'Skyfall', només havia aguantat vint minuts al cinema. Diu que estava plena de tòpics. No sé si donar-li la raó perquè, de tòpics, en sap un munt. No és la d'adaptació d'una obra de Shakespeare. Ho tenim clar. Qui va veure un James Bond, el NÚMERO 23, hauria de saber, més o menys, amb què es trobarà al cinema. O si no, sempre queda la possibilitat de trucar a un 806, on hi ha aquells vidents, com el meu veí Sandro Rey, que veuen el futur amb certa antelació. I és que les entrades cada dia estan més cares!

Què és el millor de 'Skyfall'? Doncs que Mendes ha sabut adaptar-se als temps, sense renunciar al passat gloriós de l'agent secret. Els efectes especials cada cop són més espectaculars, però també fa broma amb el boli-bomba, recupera Miss Moneypenny o ensenya l'històric Aston Martin. El director, que ja va comptar amb Craig a 'Camino a la perdición' (2002), constueix un Bond obscur, potser influenciat pels Batman de Christopher Nolan. A més a més, el seu malfactor, interpretat magistralment per Javier Bardem, està a l'altura del Joker de 'El caballero oscuro' (2008). És un dolent amb sentiments. Tot el que fa és conseqüència d'un passat molt dur.

'Skyfall' és un thriller visual i molt àgil. I ho havia de ser, perquè dura quasi dues hores i mitja. Impecable Judi Dench en el seu setè (i últim?) Bond i aparició estel·lar de Ralph Fiennes, que m'imagino que encara té molt camí per recórrer. Les 'noies' Bond? Naomi Harris i la guapíssima Bérénice Marlohe. L'argument? Doncs Silva (Bardem) roba un dispositiu que inclou les identitats secretes de tots els agents. Amenaça amb publicar un quants noms cada setmana. I no explico més. Una pel·lícula molt recomanable per a qui li agradi l'acció.

'360' (FERNANDO MEIRELLES)

Mai me'n refio de les crítiques. Això del cinema és molt personal. Per això sempre explico que jo em limito a comentar les pel·lícules que veig. Ho dic perquè, tot i estar molt mal puntuada, m'he atrevit amb '360'. Per què? El brasiler Fernando Meirelles mai m'ha deixat indiferent. Sensacional 'Cidade de Deus' (2002) i molt impactant 'Blindness', basada en l''Ensayo sobre la ceguera', de Saramago.

Si aneu a veure '360', no ho feu pels actors coneguts que hi surten, perquè els seus papers són curtíssims i amb poc pes específic. Em refereixo als d'Anthony Hopkins, Jude Law -que és el doble del meu oculista- i Rachel Weisz. Qui porta un bon pes de la pel·licula és la txeca Lucia Siposová. Dóna vida a una noia txeca que pretén guanyar-se la vida fent de prostituta de luxe. No fa la sensació que sigui la seva última sortida. Li fan unes fotos -després de pagar en espècies- els les publiquen en un catàleg, a internet. Espera tenir èxit molt aviat. La seva germana l'acompanyarà amunt i avall.

'360', basada en la novel·la 'La Ronda', de l'austríac Arthur Schnitzler, és una reflexió sobre la importància que uns i altres donem al sexe. El personatge que interpreta la Lucia el veu com el camí que l'ha de portar a una vida millor. La seva gernama, per exemple, li dóna molt més valor. És una cosa íntima, que no es pot vendre a qualsevol preu. Mereilles també enfoca el sexe des del punt de vista de la infidelitat. Quasi tots els personatges ho són. Tots enganyen algú i son engaxats alhora... fins a donar una volta sencera, de 360 graus. La idea és boníssima, però li falta una mica de profunditat. Salvant les distàncies, hi he vist alguna semblança amb 'Pequeñas mentiras sin importancia' (2010).

'DONDE SE ALZAN LOS TRONOS'

Em falta coneixement històric, però 'Donde se alzan los tronos', d'Angeles Caso (Gijón, 1959), se m'ha fet llarg, tot i que només té 283 pàgines. Està ben escrit, però la història de la Princesa de los Ursinos m'ha semblat llunyana. La vanitat i l'ambició d'aquesta dona pel poder no tenia límits, tot i que era compartida amb altres personatges obscurs. El millor és que tot el que explica l'autora podria traslladar-se a l'actualitat.

Caso ens parla de l'arribada del Duc d'Anjou al tro d'Espanya -amb el nom de Felip V- després que Carles III morís sense descendència. El Duc era el nét del Rei Sol. 'Donde se alzan los tronos' és un llibre ple de conspiracions i d'intrigues, amb tot un seguit de personatges amb interessos molt clars. Només reptant, donant cops a l'espatlla de qui mana i vilipendiant l'enemic, es podia anar pujant, una escala darrera d'una altra, dins d'una política amb massa pudor a podrit. El paper de l'església també estava constantment sota sospita. Massa coses es feien en nom de Déu.

"A la misma hora del 18 de junio de 1706 en que subía al Paraíso de los ángeles carnales, otros muchos miles de soldados morían defendiendo el derecho de sus Majestades Felipe V de España y Luis XIV de Francia a vender negros en África y as fabricarse tronos cada vez más grandes. Los campos de batalla de Flandes, de Italia y de Castilla se iban cubriendo de cadáveres de hombres que pronto serían puro polvo. Polvo humano que nutriría la tierra que alimentaría la hierba que alimentaría a las vacas que alimentarían a otros hombres".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Argo': Si vols enganyar algú, fes-ho bé!

Que una pel·lícula estigui basada en fets reals és bo i dolent alhora. Bo perquè li dóna credibilitat i dolent perquè, si coneixes la història, saps com acaba. No és el cas d''Argo', dirigida magistralment per Ben Affleck. Estava al cas de l'assalt de l'ambaixada dels Estats Units a Teheran, el 1979, però no del rescat dels sis diplomàtics refugiats a casa de l'ambaixador canadenc.

'Argo' es convertirà en un dels títols imprescindibles del 2012. Explica un capítol molt important de les relacions entre els EEUU i el Canadà i, alhora, fa una divertida caricatura del cinema de Hollywood, capaç de vendre qualsevol producte, per dolent que sembli a primera vista. Affleck ha rodat una pel·lícula amb suspens, intriga i humor, tot en la seva justa mesura. L'últim quart d'hora, amb una tensió sense límits, és dels que no s'obliden. Per posar-li un "però" diria que, un cop està resolt el rescat -bé o malament-, no era necessari allargar el final. Potser les informacions complementàries sobraven.

Els iranians pretenien que els americans els entreguessin el Sha Mohammad Reza Pahlevi, que s'estava tractant d'un càncer als EEUU. Havia de tornar per pagar pels seus crims. No tenia dret de ser protegit d'aquella manera. Per això assalten l'embaixada a Teherán. 'Argo' se centra en els diplomàtics que es van escapar  i en l'operació de rescat, a càrrec de la CIA, amb l'agent Tony Mendez al capdavant. Affleck no fa un mal paper, però m'agrada molt més com a director . Després d'estudiar diverses possibilitats, decideixen fer veure que roden una pel·lícula a Teheran. Els iranians no han de descobrir que els sis refugiats formen part de l'equip de rodatge, que busca localitzacions.

A nivell interpretatiu, em quedo amb John Goodman i Alan Arkin, que donen vida al caracteritzador i al director de cinema que, per donar credibilitat al projecte de Mendez, intenten promocionar-lo a Hollywood, on a vegades tot es buit i superficial. Només existeix el que surt als diaris. Per tant, cal un guió, l'storyboard, el cartell de la pel·lícula... Si s'ha d'enganyar a tothom, cal fer-ho de la millor manera possible. "Argo" és el títol, per cert. Els sis actors que interpreten als diplomàtics també ho fan de fàbula. A més a més, la seva semblança amb els protagonistes reals -que ens ensenyen al final de la pel·lícula- és molt i molt gran. En definitiva, dues hores de cinema del de veritat, de gran qualitat tècnica i amb una narració tremendament intel·ligent.

'RUBY SPARKS'

Els directors de 'Little Miss Sunshine' han tornat amb 'Ruby Sparks',  una altra comèdia romàntica. No està malament, tot i que la història de l'escriptor en plena crisi creativa s'ha repetit molt en el cinema contemporani. Em quedo amb 'Adaptation. (El ladrón de orquídeas)'. El principal protagonista és en Calvin Weir-Fields. Va triomfar amb la seva primera novel·la, deu anys enrera, quan era joveníssim, i no ha escrit res més.

En Calvin, interpretat per Paul Dano, és molt tímid i li costa un munt relacionar-se amb les dones, tot i que més d'una, potser per aprofitar-se del seu èxit, li dóna ràpidament el telèfon. Ell un dia, recomanat pel seu psiquiatre, decideix comprar-se un gos. Potser seria una bona manera de conèixer a algú sense males intencions, però l'animal té més por que ell. Tot canvia quan s'enamora de Ruby Sparks, la protagonista del seu pròxim llibre. A ella li dóna vida, i mai millor dit, la guapa Zoe Kazan.

'Ruby Sparks', amb uns diàlegs força interessants, és una bona reflexió sobre la por i les inseguretats en un món, el dels sentiments i el de les relacions personals, que el protagonista no domina gens bé. Està un nivell per sota, però per a mi aquesta pel·lícula de Jonathan Dayton i Valerie Faris té algunes semblances amb '(500) días juntos'. Ideal per passar una hora i tres quarts sense pensar massa. El típic títol que és perfecte per veure en DVD.

'EL RASTRE DE L'OCELL'

Diuen que la ment humana és indesxifrable i que, si som capaços d'enganyar-nos a nosaltres mateixos, ho tenim més aviat fàcil per aixecar la camisa als altres. També comenten que les misèries i les decepcions viscudes quan s'és petit, en edat de formació, són un llast que s'arrossega més que qualsevol altra cosa. I si no que li preguntin a l'assassí de 'El rastre de l'ocell', escrit per l'alemanty Max Bentow (Berlín, 1966).

Es tracta d'una novel·la negra vibrant, amb tres protagonistes principals molt ben dibuixats. El primer és el detectiu berlinès Nils Trojan, separat, amb una filla i amb importants atacs d'ansietat. La segona és la seva psicòloga, Jana Michaels. De moment, només se'n cuida de la seva ment, però queda clar que a ell li agradaria que s'ocupés de més coses seves. I el tercer en discòrdia és l'assassí, del qual no diré absolutament res.

No diré res d'ell, però sí de què fa. La seva targeta de visita és un petit ocell, un pinsan borroner, que deixa lliure a casa de la futura víctima. Les mata, els afaita el cap i els posa l'ocell mort -i sense plomes- dins de la panxa, després de fer-los un petit forat. Que ens pretén dir aquest psicòpata sense ànima? En Nils cada cop hi és més a prop, però aquest sempre li va un pas endavant. És un llibre àgil, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. L'ha publicat l'editorial Empúries i té 296 pàgines. Es llegeix d'una tirada.

"La mà d’ell va palpar el petit ésser viu ofegat a la butxaca. Va tancar el puny. Es va sentir un cruixit lleu. La sang calenta li corria per la pell. Llavors es va treure la mà de la butxaca i va oferir a la noia l’ocell espremut:
-És per a tu.
Ella va esbatanar els ulls.
Aviat la mà d’ell va ser sobre la cara de la noia. Hi havia plomes pertot arreu. Fins i tot se n’hi va enganxar una a la galta.
-Val més que te’n vagis -va balbucejar la noia.
Ell es va limitar a somriure.
-Sinó, cridaré
Crida va pensar ell, crida".


SIS ANYS DE PARANOIA 68

No m’ho puc creure ni jo. Però ja fa sis anys que va néixer ‘Paranoia 68’. Sis anys de llibres i pel·lícules. No és que sigui massa amant dels números i de les estadístiques, però potser sí que puc aprofitar per fer una miqueta de balanç. Són 210 llibres referenciats i 618 pel·lícules, una mitjana de 35 i 103 a l’any. No hi ha temps per més.

A dia d’avui, he fet 645 entrades, amb pràcticament 15 mil comentaris; 14.463 per ser exactes. Acabo amb una última dada. El bloc ha rebut més d’un quart de milió de visites, 256.645 quann estava escrivint aquest text. I ja està. L’únic que vull fer és agrair-vos a totes i a tots els que heu passat per aquí al llarg d’aquests sis anys i esperar que ho seguiu fent. Amb moltes i molts, l’amistat ha deixat de ser virtual per convertir-se en real com la vida mateixa. De moment, encara tinc ganes de continuar escrivint, conscient, però, que algun dia tot s’acaba.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

La lluita d'un home contra ell mateix

Després de passar-se mitja pel·lícula dormint, l’espectador que tenia més a prop (érem només deu)  es va aixecar i va marxar. Abans, però, em va dir tres vegades: “qué mala es”. Faltava una bona estona perquè s'acabés. ‘Looper’ no és un títol per a tothom. Salvant les distàncies, té un estil semblant a ‘Shame’ o ‘Drive’. A mi, que no em vaig adormir, em va agradar molt.

És veritat que ‘Looper’ va de menys a més. Comença molt lenta i, a mida que avança la història, guanya en emoció... i en violència, aquesta vegada gens explícita, per cert. Una pel·lícula amb Bruce Willis entre els protagonistes principals ha de tenir acció. En cas contrari, no seria Willis. Segur que es tractaria d’un impostor! A la primera hora, Rian Johnson (‘Brick’, 2005) ens explica la història a poc a poc, sense presses. En la segona, intenta resoldre-ho tot, ara sí, a una velocitat de vertígen, sobretot en el tram final. El director nord-americà té molt clar el que fa.

‘Looper’ ens parla de salts en els temps, de telecinesia (amb unes imatges espectaculars) i de la lluita d’un home contra ell mateix. L’any 2072 no existeixen els assassinats. Si han de desfer-se d’algú, l’envien trenta anys abans, al 2042. Allà el maten sense cap problema i es desfan del cadàver. Una feina neta. Els encarregats de portar-la a terme són els ‘loopers’. El problema és que, més aviat o més tard, han de passar el tràngol de matar-se a ells mateixos. El seu cap no vol deixar proves. D’això se’n diu “tancar el bucle”. La mort no és instantània, arriba trenta anys després.

És el que li passa a Joe, interpretat per Josep Gordon-Lewitt, que també va treballar amb Johnson a la citada ‘Brick’. Un dia li arriba el seu jo del futur, interpretat per Willis, i se li complica tot. No és capaç d'assassinar-lo i els dos es passen dies i dies perseguint-se pel mateix espai temporal, amb els problemes que tot això comporta. És una pel·lícula de ciència ficció, de les millors que he vist darrerament, però a ‘Looper’ també hi ha poesia i molt d’amor. El final, per exemple, és espectacular, amb una càrrega de sentiments altíssima. Molt recomanable.

 

'EN CAMPAÑA TODO VALE'

 

“¿Por qué te pusistes una mosca en el culo? Para que mis pedos volasen”. Aquest és un dels gags més barroers (i més divertits) de ‘En campaña todo vale’, de Jay Roach (‘La cena de los idiotas’, 2010). El millor de la pel·lícula? Que només dura 85 minuts! Està interpretada per Will Farrell, l’adolescent etern del cinema nord-americà, i per Zach Galifianakis, que també sortia a ‘La cena de los idiotas’ i a les dues parts de ‘Resacón en Las Vegas’ (2009 i 2011).

La història és ben senzilla: Dos polítics republicans de Carolina del Nord lluiten (i mai millor dit) per un escó al Congrés. El favorit de les enquestes és Cam Brady (Farell), que mai ha tingut rival. Guanya sempre perquè és l’únic que es presenta. Aquest cop, però, un grup d’executius molt rics convencen a Marty Huggins (Galifianakis), sense cap experiència política, perquè entri en campanya i li planti cara. Li donaran el suport que calgui. Fins ara, era el director de la oficina de Turisme local.

Suposo que, a part de fer riure, el que vol fer-nos veure Roach és que molts polítics (tots no, oi?) són capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir el seu objectiu, en aquest cas un escó. Ens presenta dos candidats que no respecten ni l’ètica, ni l’amistat ni el treball. No respecten res. Real com la vida mateixa? Deixo la pregunta en l’aire. A més a més, ens adonem que, quan sembla impossible que caiguin més baix, encara tenen una mica més de marge per enfonsar-se a la misèria. Amb tots els respectes: és la típica pel·lícula per veure un diumenge a la tarda a casa, sense pensar massa.

 

'ELS SECRETS DE 'LA TEVA''

 

'Els secrets de "La Teva"’ està escrit pel periodista Jaume Rius i Solé, amb pròleg de l'exsecretari General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya Josep Lluís Vilaseca. Està publicat per la seva editorial i té 319 pàgines. És un llibre en què l'autor explica tot -o quasi tot- el que va viure en els seus 27 anys al departament d'Esports de TV3. Va sortir a la venda el mes de desembre passat, després de jubilar-se.

Quan vaig començar a treballar a Televisió de Catalunya, ara fa nou anys, en Jaume era el cap d’Esports del cap de setmana. Vaig tenir la sort d’haver de seure al seu costat. Jo llavors feia d’editor de cap de setmana del canal de notícies 3/24 i la meva taula estava al costat de la seva. Sempre ha estat un periodista punyent i lluitador, amb una personalitat forta; d’aquells que no es callen res i diuen tot allò que no els agrada en veu alta; o cridant, si és necessari. També és un gran defensor del català i el cangur perfecte pels que arriben nous, amb els becaris al capdavant. Per això en el seu dia se’l va batejar carinyosament com la ‘mare’.

A ‘Els secrets de “La Teva”’’ en Jaume explica tot el que li ha passat pel cap, en sis parts ben diferenciades. Els tres primers són els inicis de TV3 (que qualifica de molt difícils), els canvis que arriben al departament d’Esports (sobretot amb els Jocs Olímpics) i l’època de la consolidació. No diré noms, qui vulgui saber-los que llegeixi el llibre, però en aquests tres primers capítols ja reben uns quants. Ja he dit que parla molt clar. La quarta part està dedicada als temps actuals que, per a ell, no són els millors. Ja hi ha massa coses que no li agraden.

Les històries dels becaris, que també diuen la seva, configuren la cinquena part. En Jaume, que se’ls estimava molt, en va fer una selecció i els va oferir la possibilitat de dir-hi la seva. La veritat és que, conscientment o no, alguns tiren amb bala. L'última part és gràfica, amb un recull de fotografies que m’imagino que són les més importants per a en Jaume. Per cert, ja no podeu escoltar-lo a la tele, però ara piula com ningú, crític com sempre, sota el nom de @secretsdelateva, el títol del llibre.

Una abraçada, Jaume.

Twitter: Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Lo imposible': Tsunami visual i de patiment

S'ha d'estar preparat per veure 'Lo imposible', de Juan Antonio Bayona ('El orfanato', 2007). Feia temps que no patia tant en un cinema. És un drama contundent, explícit al màxim (Calia?) i molt emotiu. El barceloní manipula amb habilitat la consciència dels espectadors. Un noranta per cent no pot parar de plorar! S'acaben els mocadors de paper.

Visualment, 'Lo imposible' és sensacional; i molt realista. Si no aconsegueix posar-te els pèls de punta, potser és que estàs mort, com tants i tants cadàvers provocats pel tsunami de Tailàndia, l'any 2004. Pel meu gust, Bayona ens dóna massa dosis de sang. Hi ha algunes escenes que s'apropen al cinema gore. Sang per donar i per vendre. També va rodar amb mestratge aquesta catàstrofe natural Clint Eastwood, a 'Más allá de la vida' (2010), potser amb una mica menys de sobredosi de líquid vermell.

Els protagonistes principals d'aquesta història esgarrifosa -basada en fets reals- són una família de nord-americans que viu al Japó. És Nadal i han anat de vacances a Tailàndia: Marit (Ewan McGregor), muller (fantàstica Naomi Watts) i tres fills. Tom Holland interpreta al gran, de manera espectacular. Al llarg de quasi dues hores, Bayona ens explica com el tsunami separa la família i les peripècies que viuen en l'intent de retrobar-se. Un dels grans encerts del director és aconseguir que l'espectador es posi en la pell dels afectats, que pateixen fins a punts insospitats.

Per cert, a 'Lo Imposible' també surten Marta Etura i Geraldine Chaplin. Són dos papers petits i sense massa pes. A la primera, que m'encanta, no la vaig reconèixer, estirada en una llitera; plena de sang. La filla del gran Charlot també té una aparició fugaç, fent costat als dos fills petits de la família. Intenta anirmar-los però, personalment, considero que els fa més por que altra cosa. Estic convençut que serà una de les pel·lícules de la temporada. La fórmula del seu èxit és clara: Potència visual + actors coneguts + emocions fortes = èxit assegurat.

'FRANKENWEENIE' (TIM BURTON)

Era necessari reversionar, un cop més, el mite de Frankenstein? En tot cas, Tim Burton estava qualificat per fer-ho. I és que set anys després de 'La Novia Cadáver' (2005), el californià ha fet una nova incursió en el cinema d'animació per regalar-nos 'Frankenweenie'. És la història d'un nen, en Víctor, que intenta ressuscitar el seu gos Sparky, que era el seu principal i únic amic.

'Frankenweenie' -ampliació d'un curt que el mateix Burton va signar l'any 84- és un homenatge a la majoria de criatures obscures de la història del cinema. En un final espectacular, la pel·lícula va de menys a més, hi desfilen monstres que em van fen pensar en 'dràcules, vampirs, mòmies, gremlins i godziles'. A més a més, un dels personatges es diu Van Helsing i la gossa del veí porta un pentinat idèntic al de 'La Novia de Frankenstein' (1935). Per acabar-ho d'adobar, una nit la família d'en Víctor està veient per la tele un dels dràcules de Christopher Lee.

Podem jugar a fer de Déu o ens hem de conformar amb les lleis de la natura? La pregunta és la de sempre. Aquí, Burton, sembla tenir-ho força clar. Com era d'esperar, la pel·lícula té una estètica molt semblant a la de 'La Novia Cadáver', amb uns personatges foscos, tristos i molt desmenegats. A mi, fan incondicional de Burton, m'ha agradat força. Per cert, Burton ja treballa en 'Pinocho', amb Robert Downey Jr. Johnny Depp està de vacances?

'RES NO S'OPOSA A LA NIT'

Tant la Lucile Poirier com la Delphine de Vigan, mare i filla, han estat marcades per duríssimes experiències familiars. La Lucile ja és morta. La Delphine, que va néixer a Boulogne-Billancourt (1966), ha intentat explicar-ho tot (o quasi tot) a ‘Res no s’oposa a la nit’, d'Edicions 62: Premi Renaudot, Premi FNAC, Premi Elle, Premi France Télévision, Gran Premi Madame Figaro i més de 500 mil lectors en els primers mesos.

‘Res no s’oposa a la nit’ no és un llibre fàcil. Més que res perquè la història de la Delphine, però sobretot la de la seva mare, és un reguitzell de desgràcies. I, lògicament, aquestes desgràcies van marcar el seu caràcter i van provocar-li incomptables crisis, al llarg de la seva vida. S'ha d'estar preparat per llegir-lo. Una paraula sobresurt per sobre de la resta: SUÏCIDI. He perdut el compte de quants familiars de la Lucile van decidir treure’s la vida, però tampoc vull donar més dades de les necessàries. Com a mínim dos germans, un cosí, alguna parella... i ella mateixa!

No explico res que no pugui explicar. Mai em passaria pel cap desvetllar el final d’un llibre. ‘Res no s’oposa a la nit’ és una conseqüència del suïcidi de la Lucile. La Delphine se la troba estesa en el llit, morta en cirscumstàncies poc clares, i decideix escriure sobre el tema. L’autora de ‘No i Jo’ -Premi dels Llibreters Francesos del 2008- considera que ha d'explicar la vida de la seva mare, de la manera més fidedigna possible. Ha de reconstruir el trencaclosques que va ser la seva existència. Després d'alguns capítol, tots molt curts, reconeix que remoure el passat li ha fet mal i que va estar a punt de deixar-ho a mitges.

La vida de la Lucile va estar marcada per la desgràcia, amb internaments constants en hospitals psiquiàtrics, però també la de la Delphine, que va créixer amb la por de trobar-se la seva mare morta en qualsevol moment. Ella no va quedar ni amb Monet ni amb Kant, com deia que feia la seva mare, però si que va patir d'anorèxia. Aquesta no és també una forma de suïcidi? Amb 19 anys, feia un metre setanta-cinc d'alçada i només pesava trenta-sis quilos! 'Res no s'oposa a la nit' és un llibre imprescindible. Si voleu saber què va portar la Lucile al costat obscur, heu de llegir-lo.

"Hi ha una contrada que és com tu, on tot és bell, ric, tranquil, honest, on la fantasia ha construït i ha decorat una Xina occidental, on la vida és dolça de respirar, on la felicitat es marida amb el silenci. És on hem d'anar a viure, és on hem d'anar a morir".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Salvajes': Tot és a tres bandes

Fumar marihuana i traficar-ne és guai. Encara més si la puresa del teu material és superior a la de tots els altres. Traficants guapos, forts, llestos i, fins i tot, intel·ligents. Aquest és el perfil dels protagonistes principals de 'Salvajes', l'última pel·lícula d'Oliver Stone. Són tan autèntics que fins i tot comparteixen la mateixa xicota. Ella n'està encantada. Seria impossible escollir-ne un dels dos!

Els dos amics traficants, que arriben a dir-se un parell de cop que s'estimen, viuen idílicament a Laguna Beach. Sol, platja, diners i dona... perquè en aquest cas no podem parlar en plural. La vida els somriu fins que un càrtel mexicà els demana que s'associïn amb ells i els expliquin tots els seus secrets. Ha arribat el moment d'agafar els bàrtols i marxar? En Ben (Aaron Johnson), que és el cervell d'aquest simpàtic duo, diu que sí. En Chon (Taylor Kitsch), la força de la societat -amb un important passat militar-, diu que no. Cal plantar cara. Que n'aprenguin sols.

Els responsables del càrtel, amb Salma Hayek de cap suprem i el gran Benicio del Toro de braç executor, es prèn molt malament que aquests dos nens pijos es neguin a col·laborar i els segresten la xicota. A partir d'aquest moment, en Ben i en Chon seran capaços de qualsevol cosa per alliberar-la. L'altre personatge destacat de la pel·lícula, tan entretinguda com prescindible, és el policia que interpreta John Travolta, que juga a tres bandes. De fet, a 'Salvajes' tot és a tres bandes: l'amor, les amistats, les baralles, les traïcions... Més d'un cop vaig tenir la sensació d'estar presenciant una llarga i violenta partida de billar.

El millor d'aquesta nova aposta d'Oliver Stone és el primer dels finals, perquè n'hi ha dos. L'altre és una mica de pa sucat amb oli. De fet, tota la pel·lícula és poc creïble, per al lluïment dels dos actors protagonistes. Estètica de videoclip -tampoc molt exagerada- i molt llarga perquè dura quasi dues hores i quart. Es deixa veure, però està molt lluny d'altres títols del director, com per exemple 'Platoon' (1986) o 'Nacido el 4 de julio' (1989).

'MAGIC MIKE'

'Magic Mike' és un show d'strippers masculins, del començament al final. L'argument és el mateix espectacle. Ens expliquen la història d'un d'aquests strippers que comença a cansar-se de la feina que està fent -i estudia sortir d'aquest món- i un que hi acaba d'entrar... mogut per la promesa de diners, cotxes, drogues i dones fàcils. La pel·licula, dirigida per Steven Soderbergh ('Bubble', 2005), es queda en un divertimento.

L'actor que interpreta a l'stripper que vol plegar i començar una altra vida és Channing Tatum, que balla francament bé. Al debutant li dóna vida Alex Pettyfer. Però tots dos queden amagats darrere de la gran interpretació de Matthew McConaughey, que fa un dels millors papers de la seva carrera. Amb una samarreta groga curta i molt apretada -marcant-li els mugrons- i uns shorts també curtíssims està sensacional. La seva imatge frega el ridícul. Podríem dir que la pel·lícula és una mescla de comèdia i de cinema de denúncia, excessivament plana i amb poca llum.

'EL PIT-ROIG' (JO NESBO)

Diuen que la història hauria de servir per no repetir errades però, possiblement, el dia que el professor ho va explicar molts no van anar a classe. Han passat molts anys de la Segona Guerra Mundial (1939-45) i encara hi ha gent que defensa el Nazisme o qualsevol altra ideoloia feixista. I no cal anar gaire lluny... Encara que sigui en un segon pla, el nazisme està ben viu a 'El pit-roig', escrita perl noruec Jo Nesbo (Oslo, 1959).

Igual que Haruki Murakami -que estava al capdavant d'un club de jazz-, Nesbo també té un passat musical: va ser guitarrista i lletrista d'un grup de rock de molt èxit, però ho va deixar per dedicar-se a la novel·la negra. El seu personatge estrella és Harry Hole, un detectiu de quasi dos metres, amb el cap pràcticament rapat i calçat amb unes botes Dr. Martens. Fuma, beu -a vegades molt més del compte- i condueix un Ford Escort blanc que quasi mai arrenca. Un pèl bord, però cau simpàtic.

A'El Pit-roig', Hole va darrere d'algú que ha comprat un rifle Märklin, caríssim i amb una potència desmesurada. No és a l'abast de tothom ni fàcil de fer servir. "Qualsevol assassí a sou podria literalment picar al timbre i disparar-li amb una pistola a boca de canó. Això és una mica com... com... disparar pardals amb un canó". És aquesta "contundència" la que provoca que Hole s'obsessioni amb el cas. L'acaben de traslladar al CNI (Centre Nacional d'Intel·ligència), perquè no molesti, i té molt temps lliure. Els seus caps, però, volen que investigui un grup de neonazis.

La història que ens explica Nesbo va endarrere i endavant en el temps. Comença l'1 de novembre de 1999 -a Noruega el llibre es va publicar al 2000- i acaba l'1 de juny del 2000. Però una part de la trama està datada a partir de l'any 1942, en el moment en què alguns noruecs van lluitar al front amb les tropes nazis. En tornar al seu país, van ser rebuts com a criminals. Un d'ells, Daniel Gudeson, era conegut amb el sobrenom del Pit-roig perquè tallava el coll dels enemics i els tacava el pit de sang.

'El Pit-roig' és una novel·la molt emocionant perquè mai acabes de tenir clar qui ni perquè ha comprat el temut Märklin. Nesbo, que és un mestre del gènere, a l'alçada de Henning Mankell i Stieg Larsson, ens dibuixa uns personatges que pateixen, amb un difícil món interior. Alguns d'ells viuen encorats en el passat i, malalts o no, seran capaços de qualsevol cosa per aconseguir els seus malvats objectius. Assassinats -fins i tot de personatges principals-, traïcions, abusos de  poder i amors que no poden durar per sempre. Com sempre, tot és relatiu.

D'aquest llibre de Nesbo, he llegit la versió que va publicar l'editorial Proa -col·lecció la Butxaca Negra- el mes de maig de l'any passat. Té 559 pàgines. És provocador, amb un punt de melanconia i  força addictiu. Totalment recomanable.

"Van riure i van discutir de pel·lícules bones i dolentes, de concerts bons i dolents on havien estat, i després d'una estona en Harry es va adonar que hauria d'esmenar les seves primeres impressions d'ella. Per exemple, havia viatjat per tot el món ella sola quan tenia vint anys, una edat en què l'únic que en Harry podia explicar, en termes d'experiències adultes, era un viatge fracassat d'Inter-Rail i un problema d'alcohol creixent". Per cert, dues de les pel·lícules que surten al llibre són 'Todo sobre mi madre' (1999), de Pedro Almodóvar, i 'Tomàquets verds fregits' (1991).

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Amb 'Blancaneu' m'ho he passat com un nan!

'Blancaneu', de Pablo Berger (Bilbao, 1963), és una pel·lícula sensacional. L'Acadèmia del Cinema l'ha escollida per representar a l'estat espanyol als Oscar. Que si s'assembla a 'The artist'? Com un ou a una castanya. Està rodada en blanc i negre, d'acord! És muda, d'acord!... com la majoria de pel·lícules espanyoles dels finals dels anys vint, que és l'epoca en què s'ambienta aquesta.

S'assemblen en alguna cosa pel·lícules com 'Cadena perpetua' (1994) i 'El Padrino' (1972)? Doncs que són en color i parlen! Dit això: Si de les dues mudes n'haig d'escollir una, em quedo amb 'Blancaneu', molt més original que l'altra, tot i estar basada en el famós conte escrit pels germans Grimm. La banda de sonora, firmada, pel barceloní Alfonso Vilallonga, és immillorable i les tres cançons que canta Silvia Pérez Cruz, de Palafrugell, fan posar els pèls de punta.

Berger, que treballava en aquest projecte des del 2005, ens explica la història d'una nena -filla de torero i de 'cantaora'- a qui la seva madrastra li fa la vida impossible. És una pel·lícula gòtica, ple de metàfores i, fins i tot, amb un punt oníric. La madrasta és una esplèndida Maribel Verdú, una actriu que sempre m'ha agradat moltíssim. Les seves mirades i els seus moviment de boca parlen per ells mateixos. No cal que digui res. Les dues actrius que fan de Carmencita també estan espectaculars. La debutant Sofía Oria -a la foto seguent- li dóna vida de petita i Macarena García, de gran. Quins ulls, quins llavis i quina vitalitat que tenen totes dues! D'elles depèn, en gran part, l'èxit del projecte.

GRAN NIVELL INTERPRETATIU

'Blancaneu' ens parla d'enveja, maltracta-ments, oportunis-me i també d'explota-ció, a vegades, fins i tot després de la mort. Hi ha qui diu que, com que surten toros i toreros, també és una pel·lícula de terror. Aviam. No explicaré quina és la sort dels braus 'protagonistes' -qui ho vulgui saber que vagi al cinema-, però no n'hi ha per tant. A mi la batejada com a 'Fiesta Nacional' no m'agrada gens ni mica, però s'ha de reconèixer que forma part del passat d'una bona part d'Espanya i segur que, als anys 20, la Maestranza de Sevilla estava pleníssima. També són toreros els nans que fan costat a la Carmencita.

I no m'oblido de la gran Ángela Molina que, als seus 57 anys, continua guapíssima. Fa de l'àvia de la nena, per la qui vetlla sense descans. Visualment, 'Blancaneu' és una pel·lícula perfecta. Hi ha plànols difícils d'oblidar, com quan tenyeixen un vestit blanc de negre o es tanca la reixa de la mansió on viu el torero. La riuada de records que inunda la Carmen, ja de gran, abans de torejar -només amb un tronar de dits de fons-, et deixa sense alè. Per cert, la revista Lecturas, fundada l'any 1921, fa el paper de 'mirall', demostrant a la madrasta que la nena és més maca que ella. Espectacular. Potser no és una pel·lícula per a tots els públics, però feia temps que no gaudia tant en un cinema.

'BALLA, BALLA, BALLA' (HARUKI MURAKAMI)

No m'ho haig de pensar massa. Haruki Murakami és el meu escriptor estranger preferit. Espero els seus llibres amb una delera difícil d'explicar. 'Balla, balla, balla', publicat per Empúries, és el vuitè que llegeixo del japonès (Kioto, 1949). I encara me'n falten quatre! Té 453 pàgines i un final clar. Darrerament eren molt oberts a la imaginació, com a '1Q84'.

En aquesta vida que ens ha tocat viure, quedar-se quiet, sense saber quin camí agafar, pot provocar que el nostre entorn ens engoleixi sense pietat. És per això que hem de continuar ballant.
'Balla, balla, balla i no paris' li diu l'Home Xai al protagonista de la novel·la, un redactor freelance que s'autobateja com 'llevaneu cultural'. Té 34 anys i està desconnectat d'un món al qual no el lliga res ni ningú. Està divorciat, sense amics i amb una feina que l'omple més aviat poc.

Com es habitual en Murakami, la línia que separa la ficció de la realitat és inexistent. El protagonista somnia realment o ho viu en una segona dimensió? Una segona dimensió que, en aquest llibre, també perceben una nena de tretze anys amb molta sensibilitat, un excompany d'escola convertit en un actor molt conegut -esclau del seu mateix èxit- i una recepcionista d'hotel. El vincle d'unió de tots ells és l'Hotel Dolphin, on el redactor va passar uns dies amb la Kiki, una prostituta de luxe que va desaparèixer sense deixar rastre. Hi torna perquè intueix que, en aquel hotel hotel rònec, algú plora per ell. Però es troba amb un nou Hotel Dolphin, majestuós i, alhora, misteriós com pocs.

'Balla, balla, balla' és una obra reflexiva i molt intismista en què, entre d'altres coses, ens diu que si t'esforces per veure alguna cosa, pots veure-la encara que sigui fosc. I és que abans d'agradar als altres, has d'agradar-te a tu mateix. No n'hi ha prou amb arribar al final aprofitant tot un seguit de dreceres. Cal anar-hi pel camí correcte, encara que es trigui més temps. El protagonista principal ho sap i, mentre busca l'amor perfecte, enforteix una gran relació d'amistat amb una nena de tretze anys. "Si jo en tingues quinze" -li diu més d'un cop- "m'enamoraria perdudament de tu".

Murakami també parla d'amor, però aquesta novel·la no es un camí de roses. Les seves passajades al volant del seu vell Subaru escoltant música -aprofita un cop més per fer la seva banda sonora i criticar els cantants i grups que no li agraden- compensen els assassinats, els interrogatoris policials i els plors, que no sempre tenen un motiu clar. Per cert, un dels protagonistes, el pare de la nena, que és escriptor, té un nom semblant al d'Haruki Murakami, però amb les síl·labes canviades: Hiraku Makimura.

"Tranquil·la. Oblida totes aquestes tonteries. No has  d'anar a l'escola,si no vols. T'entenc perfectament. És un lloc espantós. Sempre hi ha algun imbècil que va de xulo. I professors de pa sucat amb oli que s'ho tenen molt cregut. En realitat, el vuitanta per cent dels professors són sàdics o incompetents. O sàdics incompetents. Van acumulant estrès i després ho fan pagar als alumnes. Hi ha centenars de normes absurdes. Es crea un sistema que aixafa la personalitat de l'individuu i només els idiotes sense imaginació treuen bones notes".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

En l'amor, no cal perseguir quimeres!

Començo amb una declaració d'intencions: sóc fan incondicional de Woody Allen que, per a mi, sempre està per sobre de la mitjana del cinema actual. Dit això, 'A Roma amb amor' m'ha agradat. No és la pel·licula de l'any, ni molt menys, però és divertida i molt entretinguda. Surts del cinema amb un somriure als llavis, i això no sempre és fàcil. Recomanable.

El més novedós és tornar a veure actuar a l'hipocondríac Woody Allen, a qui no vèiem en la gran pantalla des de l'any 2006, concretament a 'Scoop'. En aquella pel·lícula moria i, més o menys, tothom va entendre que era el seu darrer paper, que també traspassava com a actor. Doncs no. El geni de Manhattan ha tornat i, de la seva boca, surten els millors gags. Fa de pare jubilat, expromotor musical, que viatja a la Ciutat Eterna per conèixer la família del xicot de la seva filla. I, musicalment, s'enamora del pare, amb veu de tenor. El nou Caruso!

Allen només surt en una de les quatre històries que ens presenta, que no estan lligades entre elles. Això sí, de totes elles es desprenen els mateixos missatges: que la fama és efímera i que moltes vegades, sobretot en el terreny amorós, és millor quedar-nos com estem i, com diria el Rei, no perseguir quimeres. De la resta d'actors em quedo amb una sensacional Ellen Page ('Hard Candy', 2005), que em té el cor robat. En aquesta pel·lícula dóna vida a una actriu, actualment sense paper, que se'n va a Roma, a casa d'una amiga -i del seu xicot-, per intentar oblidar el seu darrer fracàs sentimental. Perill imminent.

Les altres dues històries tenen com a protagonistes Roberto Benigni -un romà normal i corrent que un dia es fa famós sense saber ni perquè-; i Penélope Cruz. La musa de Pedro Almodóvar fa d'una prostituta que, accidentalment, s'ha de fer passar per la dona d'un noi casat que ha viatjat, de províncies a la capital, per conèixer la branca rica de la seva família. L'únic personatge que no m'acaba de quadrar és el d'Alec Baldwin, que crec que fa de consciència del personatge que interpreta un correctíssim Jesse Eisenberg, un actor que m'agrada moltíssim.

En definitiva, 'A Roma amb amor' és una altra pel·lícula coral, amb bons actors i gags molt divertits. No és per morir-se de riure, però passes una bona estona. Les escenes de Fabio Armiliato cantant a la dutxa són sublims, cent per cent Woody Allen. Per cert, no us perdeu el cameo d'Ornella Muti. Rodant-se a la Ciutat Eterna, la mítica actriu italiana (57 anys) no podia faltar en aquesta pel·lícula. No sé si s'ha retocat molt, poc o gens, però continua estant força guapa.

'MATA'LS SUAUMENT'

Cinema negre en estat pur? No. Thriller violent? En part sí. Comèdia d'humor salvatge? És la definició més exacta. Parlo de 'Mata'ls suaument', d'Andrew Dominik, amb Brad Pitt. Tots dos ja van treballar junts a 'El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford' (2007). No sé si és més llarg el títol o la peli, que feia 160 minuts! 'Mata'ls suaument' és imprescindible.

L'argument és més aviat senzill, d'acord, però visualment la pel·lícula és excepcional. L'escena en què Jackie Cogan (Pitt) dispara des del cotxe, per exemple, és molt impactant, com la pallissa que li donen al personatge que interpreta un inflat Ray Liotta, un actor que no m'ha caigut mai bé. En Jackie ha de perseguir i assassinar dos noiets, drogats fins a les celles, que roben els diners d'una partida de pòquer il·legal. Quan hi ha robatoris, no hi ha partides a cap lloc i la Màfia, que viu d'això, se'n ressenteix. Per tant, no hi ha temps per perdre.

Pitt està bé, com sempre. Ha envellit i ser tan guapo ja no li fa mal. Algun avantatge ha de tenir fer-se gran. A 'Mata'ls' suaument té un duel interpretatiu molt interessant amb James Galdonfini ('Los Soprano'), un assassí gros, borratxo i putero. El seu paper és el millor de la pel·lícula. Estafadors, gàngsters patètics i assassins matussers omplen els plànols d'aquesta història de perdedors que, ni intentant-ho cent anys, sortirien dels baixos fons. CINEMA EN MAJÚSCULES. Per cert, robar amb guants de cuina té el seu puntàs.

'MARTES, DESPUÉS DE NAVIDAD'

També és CINEMA EN MAJÚSCULES -quina gran setmana cinematogràfica-, la romanesa 'Martes, después de Navidad'. M'atreviria a dir, sense por d'equivocar-me, que en aquests moments és del millor que hi ha a la cartellera. El seu director, Radu Muntean, ens explica un triangle amorós que sembla real com la vida mateixa. Marit, dona, nena adolescent... i la dentista.

A la dona li sembla que el seu matrimoni va bé i, pel que sembla, ni en somnis podria haver-se imaginat que el seu marit tenia una amant, de la qual està perdudament enamorat. Igual que la pel·lícula de Woody Allen, entre línies potser podem llegir -i dic potser-que, en això de l'amor i la passió, no tot és tan maco com sembla. De vegades, la novetat pot fer-nos perdre el cap, però cal saber on som, d'on venim i, sobretot, cap a on anem.

La pel·lícula no és dura, tot i que Muntean ens l'explica amb una mirada freda i analítica. Tant el matrimoni com l'amant estan sensacionals. Atenció amb la frase que li diu la dona al seu marit quan ho descobreix tot.

'QUE NINGÚ NO ET SALVI LA VIDA' (FLAVIA COMPANY)

Incondicional de Woody Allen, declaració de principis, com deia en començar, i incondicional de l'escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Em va encantar 'L'illa de l'última veritat' i m'ha encantat 'Que ningú no et salvi la vida', la seva última novel·la. Crec que és la que he llegit amb més addicció dels darrers mesos, perquè no m'ha durat ni dos dies. Està publicat per l'Editorial Proa i té 217 pàgines.

El que més m'agrada de la Flavia és que no es perd en frases plenes d'ornaments per allò de fer-se la intel·lectual, amb tot el respecte pels que ho fan. És clara i directa, precisa com un bisturí. I no és fàcil. Com diu el meu amic Martí Gironell, fer-ho fàcil és el més difícil. Hi estic completament d'acord.

'Que ningú no et salvi la vida' és un llibre sobre les relacions interessades, de parella i d'amistat, la dificultat de dir que no, la por a la mort i, sobretot, la recerca del perdó etern. Els seus principals protagonistes són en Víctor i l'Enzo. En Víctor és un banquer d'èxit, casat i amb dues filles. L'Enzo és un traductor solter. El dia que el banquer sap que el seu amic és molt a prop de la mort li demana que cometi un delicte en lloc seu. Fa molts anys li va salvar la vida i vol que li torni el favor. A més a més, degut a la seva malaltia, en Víctor li diu que no té res a perdre...

Podríem dir que, aquest cop, la Flavia ha escrit una novel·la d'intriga amb uns personatges que, personalment, m'han semblat molt reals. Tot està treballadíssim. Potser m'equivoco però, coneixent-la, crec que el llibre era més llarg i l'ha anat reduint. No hi sobra ni hi falta res. Em quedo amb l'Enzo, que abans de morir escriu una carta a la seva filla demanant-li que faci alguna cosa per ell. Felicitats Flavia!

"El seu pare era un home amb respostes i sense preguntes, com si se li hagués encomanat el to i la intenció d'allò que traduïa: prospectes mèdics i manuals d'instruccions. Als quaranta se l'havia emportat un càncer, l'estigma dels homes de la família. Llavors l'Enzo només en tenia nou".

RECTA FINAL DELS PREMIS CATS

Últims dies, fins que s'acabi aquest mes de setembre, per participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Recordo, un cop més, amb el risc de fer-me pesat, que aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentat darrerament. Si em voleu donar el vostre suport, podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Pecats' per donar i per vendre

Si busques una pel·lícula amb un ritme trepidant i plena d’efectes especials, ‘Pecats’*, de Diego Yaker, no és la teva opció. Però si t'agraden les històries intimistes, amb actors de casa i ‘fetes a mà’ -no sé si és l’expressió correcta-, potser t'agrada aquesta coproducció d'Argentina i Espanya. És per això que Televisió de Catalunya ha col·laborat amb les productores Alter Ego, Ancora Música i Buen Destino.

Per a mi, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Diana Gómez, que dóna vida a la Lourdes, una noia que està a punt de viure el seu primer amor. La Diana té 23 anys, és d’Igualada i ha participat en diverses sèries de televisió. L'haurem de seguir de prop. El seu personatge viu en un petit poble argentí, pràcticament deshabitat, i s'enamora d'en Bepo. De fet, o s'enamora d'ell o no s'enamora de ningú, perquè no hi ha cap jove més en dos-cents quilòmetres a la rodona. En Bepo està interpretat per l'argentí Mariano Reynaga. La Lourdes i en Bepo, però, no ho tindran fàcil. Per culpa de qui? Doncs del pare d'ella i de l'avi d'ell.

'Pecats', que inicialment s'havia de titular 'El violín de Bepo' -ell i l'avi construeixen aquest tipus d'instrument a mà- és més aviat lenta i amb pocs diàlegs. Com reconeix el director, el poble té moltíssima importància; tant que passa a convertir-se en un personatge més. Fins i tot diria que té tocs de western, amb una bona banda sonora, de Rudy Gnutti. A més a més dels dos joves protagonistes, tenen papers petits la catalana Cristina Brondo (que dóna a llum d'una manera brutal en els primers minuts) i Carmelo Gómez, que fa de pare de la Lourdes. Regenta l'única botiga d'aquest indret perdut enmig del no res. L'avi és Pepe Soriano.

Quins pecats cometen els protagonistes? Doncs molts! Menteixen, maltracten, assetgen, assassinen... violen? N'hi ha per donar i per vendre. Són pecats, la majoria desconeguts per la jove parella; uns pecats que, qui sap, podrien col·locar-los en una situació límit. Dependrà de la seva capacitat d'assumir-ho tot, més aviat o més tard. Sempre es diu que la vida continua, però de vegades, el problema, és que continua igual.

*No he trobat el cartell en català en cap lloc.

'LA DONA VELOÇ' (IMMA MONSÓ)

Qui em coneix sap que, quan parlo de les coses que m’agraden, a vegades puc ser molt exagerat. Ho dic, perquè, per a mi, hi ha un abans i un després de llegir ‘La dona veloç’, d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Si és un llibre d’autoajuda? Jo diria que no, ni molt menys, però m’ha servit de teràpia. Està publicat per l’editorial Planeta, ha guanyat el Premi Ramon Llull d’aquest any i té 382 pàgines. Recomanable en tots els sentits.

L’Imma divideix els integrants de la família protagonista en ‘ràpids’ i ‘lents’. A la vida real, fins fa poc, jo formava part del primer grup. Desconec si els personatges 'ràpids' de ‘La dona veloç’ són molt o poc reals, però jo m’hi he sentit identificat. I és que, de vegades, has de veure les coses negre sobre blanc per adonar-te’n. No crec que sigui massa bo convertir-se en un esclau del temps. Ni buscar les claus de casa deu minuts abans d’arribar-hi. Ni abaixar la finestra i treure el braç per pagar el peatge amb mig quilòmetre de marge? Això se sol·lucionaria ràpid si no n’hi haguessin!

Aquestes coses que poso d’exemple sempre sempre les fa la Nes, una psiquiatre, soltera, de quaranta-vuit anys. Tot això, que pot semblar insignificant, i unes quantes més. Podríem dir que la seva vida és una cursa contra el rellotge. Intenta guanyar temps tot el dia. Ho fa, però, amb un problema afegit: els segons o minuts que aconsegueix robar al calendari, els torna a omplir a l’instant. Per tant, segueix sense gaudir-los. Dóna la sensació que li fa por tenir estones lliures. Queda clar que té una percepció del temps anormalment exagerada i no sap com combatre-ho.

La germana de la Nes també és ‘ràpida’, igual que el seu pare. La mare i el germà eren ‘lents’. La Nes és ‘ràpida’ i té moltes manies, però potser encara podríem col·locar-la en el capítol de ‘gent normal’. No és el cas d’alguns dels seus pacients, que viuen emparanoiats, cruspits per tot un seguits de manies i rituals que, personalment, m’han semblat reals com la vida mateixa. Conec gent així. La por d’arribar a aquest punt, de ser algun dia com ells, partint de tics més o menys bàsics, m’ha fet reflexionar. Moltes gràcies Imma!

El llibre és seriós, com a mínim a mi m’ho sembla, però és veritat que, llegint-lo, et fas un tip de riure. La Nes et cau simpàtica des del primer moment i, en el seu procés d’organització, arriba fins a punts insospitats. També m’ha caigut molt bé l’U., un amic de la família (ràpid? lent?) que m’ha recordat, i no sé perquè, el raier de ‘L’última nit a Twisted River’, de John Irving. Un home capaç d’enamorar-se d’un quartet musical! ‘La dona veloç’, molt ben escrita, com tots els llibres de l’Imma, es converteix en una original mirada del gran mal contemporani: la manca de temps. I, de vegades, com diu l’autora, cal saber diferenciar entre el que és ‘urgent’ o només ‘important’.

“L’Anna no sap, per exemple, que l’epicondilitis que té (colze de tennista, en diuen), és dels cops que es dóna quan intenta travessar la porta abans d’haver-la obert, no li diu que fa poc que nota que, quan escriu, posa les últimes lletres abans de les primeres, que en els plurals posa les “s” abans d’acabar la paraula, que cada vegada més, al teclat, té la impressió de patir una estranya forma de dislèxia”.

ENCARA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Fins que s'acabi aquest mes de setembre encara podeu participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentant darrerament. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Sempre n’hi ha un que estima més que l’altre

Sempre he sentit que és molt difícil que dues persones s’estimin de la mateixa manera. Si fem cas d’aquesta hipòtesi, en una parella sempre hi ha una persona més apassionda que l’altra. En part és lògic. Més o menys, això és el que ens explica el director britànic Terence Davies a ‘The Deep Blue Sea’, que s’ha estrenat aquest cap de setmana. L’acció se situa a Londres, als anys 50.

La protagonista d’aquesta història d’amor en una societat puritana i gens tolerant és Hester Collyer, que està casada amb un jutge del Tribunal Suprem, molt més gran que ella. La Hester, a qui dóna vida una excepcional Rachel Weisz (‘My Blueberry Nights’, 2007), té molt d’afecte pel seu marit, però la passió ha desaparegut fa temps. Al jutge, que sembla tenir-ne prou amb lluïr-la, l’interpreta Simon Russell Beale, a qui no fa massa vam veure a la fantàstica ‘Mi semana con Marilyn’ (2011).

I com sol passar en aquests casos, sempre hi ha un tercer en discòrdia, en aquest cas un expilot de les RAF, amic de la família. ¿Quin dels dos estimarà més aquest cop? A vegades t'acaben pagant amb la mateixa moneda.... L’aviador és Freddie Page i el paper el fa Tom Hiddleston (‘Midnight in Paris’, 2011). ‘The Deep Blue sea’ diferencia entre l’amor passional, l’amor d’’anar fent’ i l’afecte, com a residu del amor que algun dia va existir. Podríem parlar de triangle amorós; o fins i tot de quartet perquè Davies sempre fa de les ciutats, en aquest cas Londres, un personatge més.

A mi, la veritat, és que la pel·lícula, que comença amb una música estrident, no m’ha convençut, tot i que he llegit a més d'un lloc que és una "Obra mestra". Considero que, d’un tema com aquest, se’n podia haver tret molt més suc. Gran Rachel Weisz, això sí, però poc més. No crec que trigui massa temps a oblidar-la.

SECCIÓ DE CINEMA A 'ELS MATINS' DE TV3

Des de la setmana passada, els divendres -pels volts de quarts d'una- parlem de cinema als 'Els Matins' de TV3. El primer convidat de la secció, en què repassem la cartellera, va ser David Victori. Aquest jove director i guionista, que dijous va fer 30 anys, ha guanyat el 'Your Film Festival de Youtube' i rodarà una minisèrie per internet. Ho farà al costat de Ridley Scottt i amb Michael Fassbender, que serà el seu actor principal.

En aquest Festival, Victori va presentar 'La culpa', un curt que es pot veure a Youtube. Fa quasi tretze minuts i està interpretat, en el paper principal, per Carlus Fàbrega. L'he trobat sensacional. No explicaré pràcticament res, per no espatllar-lo als qui encara no l'hagi vist. Només diré que en tot allò que fem sempre tenim diverses opcions i que, totes elles, lògicament, poden tenir conseqüències imprevisibles. En alguns casos, la culpa ens pot perseguir fins a la mort, fent quasi impossible la nostra vida.

'TOT EL SOROLL DEL MÓN' (VICENÇ LLORCA)

El vaig descobrir gràcies a la Laura Borràs i li dono les gràcies, perquè és un gran llibre! Parlo de 'Tot el soroll del món', de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965). Està publicat per la editorial Columna i té 276 pàgines. Només m'ha durat tres dies. En Vicenç és Catedràtic de Literatura i Llengua Catalanes i aquesta és la seva primera novel·la. A primer cop d'ull pot semblar un argument senzill, però acaba sent tot el contrari.

Un poeta i una empresària sense parella es troben a la República Dominicana, apartats de tothom, i comencen una relació... d'urgència? Però res més lluny de la realitat. Amb moltíssim gust i una escriptura perfecta, Llorca reflexiona al voltant de la pèrdua, el bloqueig emocional, l'amistat, l'art d'escriure i les segones oportunitats. En Francesc, per exemple, és un home cult, amant de la pintura en particular i de l'art en general. Ha estat deu anys alienat, més pendent dels quadres que de la seva pròpia vida. La mort de la seva dona ho va provocar tot.

Ella és la Marta que, en el seu cas, viu únicament i exclusiva per la seva filla. La resta és prescindible. També s'ha oblidat de funcionar per ella mateixa. Per sort, les coses poden estar a punt de canviar. Per la seva part, la Núria ho té tot més clar: un dia va deixar Barcelona i se'n va anar fins a Haití, un dels paísos més pobres del món. Segur que té moltes coses interessants per explicar a la seva nova parella. Tots dos es troben en un moment crucial de les seves vides.

Llorca ha escrit un llibre atractiu i suggeridor, optimista i amb uns personatges molt treballats. La seva història està ambientada a la República Dominicana, a Haití -amb huracà inclòs- i també a Barcelona, fent més d'una referència als Jocs del 92. L'obra és molt visual -segur que se'n podria fer una pel·lícula-, i amb molt de color, amb les pintures haitianes com un actor més. Què més li he de dir a jo a un catedràtic!

"Ningú no parlava, però, de la insurrecció més propera: la revolta de la natura, disposada a fer prevaler una vegada més la seva emprenta per damunt de l'emprenta dels humans. Francesc Bertrán, el poeta que, a mesura que recuperava l'harmonia de les metàfores, vivia més de prop l'esfrondament social i físic del món més immediat que l'envoltava, va perdre la mirada en aquell quadre d'una dona desconeguda que posava fruits a les mans de dones negres aparentment felices al mercat".

JA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Si en teniu ganes, tot aquest mes de setembre podeu participar en la votació dels Premis C@ts, coneguts com els premis populars de la catosfera. Com explicava fa un parell de setmanes, aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Bonsái': El fracàs està subestimat

¿Què pensaries si en el primer minut d'una pel·lícula el narrador et diu com s'acaba? D'entrada, no sembla una bona idea, però és el que fa, i li funciona, Cristián Jiménez, director de 'Bonsái'. "Al final, Emilia muere y Julio se queda solo". Ho deixa anar i es queda tan panxo! Caldrà seguir a aquest xilè que, pel que sembla, aposta per un cinema lluny dels clixés habituals.

L'únic problema que li trobo a Jiménez és que s'agrada... i de vegades es nota. Intenta ser massa original i potser no cal. A 'Bonsái' ens explica la història d'en Julio, en el moment actual i vuit anys després. De fet, la pel.lícula avança i retrocedeix aquests vuit anys unes quantes vegades. Quan és més gran no té parella estable i intenta publicar una novel·la, sense massa èxit. De jove és un estudiant de literatura que llegeix Proust, Flaubert i Macedonio Fernández. A la nit, al llit, ho fa en veu alta, per a la seva parella. En aquest punt em va recordar 'The reader', de Stephen Daldry.

A Julio l'interpreta, i molt bé, Diego Noguera. A ella, que només la veiem de més jove, li dóna vida una expressiva Nathalia Galgani. Igual que el seu company, també fa un paperàs. No explicaré massa cosa més. L'únic que vull dir és que un dels contes de Macedonio, concretament 'Tantalia' els canviarà la vida. Potser més a l'Emilia... L'altre personatge destacat d'aquesta pel·lícula intimista és Bárbara (Gabriela Arancibia), l'amiga inseparable de la parella protagonista. Correctíssima també!

Com diu el mateix cartell, és una història d'amor -i de desamor-; de llibres, molts llibres; i de plantes... com a mínim dues, la segona un bonsái. No és una comèdia, ni molt menys, però Jiménez li dóna alguns tocs d'un humor molt pintoresc. Tota la pel·lícula és pintoresca, molt més a prop de la ficció que de la realitat. En alguns moments li he vist coses del gran Michel Gondry. És un pèl lenta, és veritat, però ho és perquè es fixa en el detalls, sempre importants. Em quedo amb un dels missatges que deixa: "Hi ha coses que tenen valor perquè no serveixen per a res".

'HONRARÁS A TU PADRE' (GAY TALESE)

He disfrutat amb 'Honrarás a tu padre', del nord-americà Gay Talese (Nova Jersey, 1932) . Per a mi, és un llibre imprescindible. Darrerament, en castellà el va publicar Alfaguara, concretament el mes de maig del 2011, tot i que no l'he pogut llegir fins aquest estiu. El llibre, però, és de l'any 1971. La CBS en va fer diverses minisèries i, més endavant, va inspirar 'The Sopranos'. Té 613 pàgines i s'ha de llegir amb atenció perquè el rosari de noms de mafiosos i els salts temporals són constants.

Talese, que fa un parell d'anys va presentar el llibre a 'Els Matins' de TV3 -anava elegantíssim, amb barret inclòs com sempre-, ens regala una història extraordinària. Una història basada en fets reals, que quedi clar: la de la família del mafiós Joseph Bonnano que, al llarg de molts anys, va tenir un grandíssim poder als Estats Units. Tot comença una nit d'octubre del 64 quan, suposadament, dos gàngsters van segrestar-lo, quedant fora de la circulació un any llarg. El van segrestar o s'amagava? Aquesta és una de les preguntes que continuen a l'aire.

El llibre és un compendi de noms. Dóna la sensació que Talese no se'n deixa ni un. Explica l'estructura de la Màfia, les lluites de poder i totes les guerres entre famílies, amb un munt d'assassinats fraternals inclosos. Molts secrets deixen de ser-ho gràcies a la seva ploma. L'altre gran protagonista, a banda de Joseph Bonnano, és el seu fill Salvatore, que té un respecte total pel seu pare. Potser li hauria agradat guanyar-se la vida d'una altra manera, però la sang obliga. També és molt interessant veure com pateix la dona de Salvatore -conegut amb el diminutiu de Bill- que, tot i ser filla de personatges del mateix ram, sempre intenta apartar-se de les activitats del seu marit. L'únic que vol és protegir als seus fills, que potser tampoc no ho tindran fàcil.

El millor del llibre és l'epíleg, en el qual Talese explica com es va apropar a la família Bonnano i les relacions que ha tingut amb Joseph, Salvatore i molts d'altres. En la contraportada del llibre es fa servir la paraula 'infiltrar', però el nord-americà, tot un mestre del que es va anomenar el 'Nou Periodisme', el que realment va fer és crear un vincle afectiu amb ells, explicant-los des del primer dia, segons escriu, que volia publicar un libre sobre ells, amb la Mafia italiana als Estats Units com a rerafons.

"Si no tuviera los recursos de su padre para respaldarlo, es posible que estuviera mucho mejor, o mucho peor, eso dependía del punto de vista de cada uno. Bill creía que podía ganarse la vida por su cuenta, aunque sospechaba que en el mundo legítimo se encontraba en una tremenda desventaja. Con ese apellido y una educación incompleta, era probable que tuviera que empezar desde abajo, sin contar con amigos influyentes de la familia que lo ayudaran a escalar posiciones". Un peix que es mossega la cua.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.