Assassinar per sentir-se viu i en forma

Si tots actuéssim com la complicada parella de "Sightseers" (Turistas), al món hi hauria quatre gats. No és una pel·lícula fàcil d’entrar-hi, fins que t’atrapa l’Alice Lowe. Ni és fàcil d’entrar-hi ni agradarà tothom, perquè la violència dels dos protagonistes és gratuïta i no té sentit... per una persona més o menys normal. Suposo que fins i tot és gratuïta per la mare d'ella, que també és tot un personatge. Brutal!

“Sightseers” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges. I l’Alice Lowe, el premi a la millor actriu. Interpeta a la Tina, que se’n va de viatge per les Illes Britàniques amb en Chris (Steve Oram). La noia fa un paper sensacional. Diria que la parella no es coneix gaire. Com a mínim, aquesta és la sensació que vaig tenir quan inicien la seva aventura en la seva caravana. Van de càmping amunt i avall. És veritat que sempre saps com comencen les vacances, però mai com s’acaben...

Aparentment, en Chris pot semblar una persona coherent, però no ho és. Li costa diferenciar entre el bé i el mal. Està convençut que pot matar sense donar explicacions. N’hi ha prou amb tenir un motiu, per petit que sigui; com, per exemple, que algú llenci un paper a terra i no vulgui recollir-lo. M’imaginava que la Tina li pararia els peus, però, a mesura que avança la pel·lícula, ella es torna fins i tot més psicòpata que ell. Gaudeix matant i mentint. I ella, a més a més, no necessita raonar res.

“Sightssers” és una història fosca, amb punts d’humor (com quan el gos salta i queda travessat per les agulles de fer mitja) i excèntrica com poques. Està dirigida per Ben Wheatley i és força dura, amb violència explícita i un reguitzell d’assassinats molt poca-soltes. El millor és el final. Després de pensar-ho molt, crec que la pel·lícula no podia acabar-se d’una altra manera.

"EL GRAN GATSBY"

M’ho esperava, de veritat, però volia comprovar-ho en primera persona. “El gran Gatsby”, de Baz Luhrmann (“Moulin Rouge”, 2001), és una pel·lícula decebedora. Per a mi, el principal problema és que la història d’amor que va escriure F. Scott Fitzgerald és molt seriosa i el director decideix caricaturitzar-la. Per què? Té grandíssims actors (que a més a més treballen molt bé) i no els aprofita!

És el cas de Leonardo DiCaprio i de Carey Mulligan, que em va atrapar des que la vaig veure a “An education” (2009). Sense ser extraordinàriament guapa, té una mirada i un somriure que enamoren. Tobey Maguire també està molt bé en el seu paper d’espelma. El problema és que Luhrmann està per l’espectacle. L’argument queda en un trist segon pla i, per contra, ens mareja amb una posada en escena pretenciosa i absurda. Tampoc no ajuda que la pel·lícula duri dues hores i quart, compañero. Aquest terme el personatge de DiCaprio el repeteix fins a l’extenuació.

"LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT"

Miro enrere i em costa trobar un llibre més addictiu que “La verdad sobre el caso Harry Quebert”. Potser “El guardián invisible”, de Dolores Redondo. I si retrocedeixo encara més en el temps, arribaria a la trilogia “Millennium”, de Stieg Larsson. Està escrit per Joël Dicker, un suís de 28 anys, i en castellà el publicarà Alfaguara. Dic publicarà perquè no surt a la venda fins el 19 d’aquest mes. L’he pogut llegir abans perquè l'editorial em va enviar l’exemplar de proves.

Perquè dic que és addictiu? Doncs perquè m’he llegit les 662 pàgines en quatre dies. Sortia de treballar i ja pensava en tornar-me a enganxar a la història escrita per Dicker, que m’ha semblat sensacional. Segur que serà un dels fenòmens editorials de l’estiu. En català el publicarà La Campana. El protagonista de “La verdad” és en Marcus Goldman, un escriptor que, després de convertir-se en una estrella -gràcies a la seva primera novel·la-, no troba inspiració per fer la segona. Busca la de la seva consagració. La crisi del full en blanc l’aterra! És per això que truca a Harry Quebert, antic professor seu, escriptor de fama i autor de “Los orígenes del mal”. És un dels pocs amics que té.

En Goldman és cregut, vanitós i només es mou per interessos. És per això que no té nòvia ni amistats. A casa d’en Harry, on s’instal·la per recuperar la musa perduda, descobreix, per casualitat, que en Quebert havia tingut una relació amorosa amb la Nola, una nena de quinze anys. És més, al seu ídol l'acaben detenint per, suposadament, haver-la assassinat. En Goldman decideix que escriurà un llibre per intentar demostrar la innocència d'en Quebert. Ja té tema! “La verdad” està relatada en tres temps diferents: el 2008 (que és l’actualitat), al 1998 (quan Goldman coneix Quebert)  i l’any 1975, en el moment en què va desaparèixer la Nola Kellergan. La troben enterrada davant de casa d’en Quebert, en el seu jardí, amb el manuscruit de “Los orígenes del mal" dins d'una bossa.

GRAN RETRAT DE PERSONATGES 

Dicker fa un gran retrat dels personatges; i no només dels principals. És brutal, per exemple, la visió que ens dóna de la mare d’en Goldman, que ens regala els moments més divertits del llibre, que en té molts. També m’ha encantat el sergent Gahalowod, amb un punt de duresa i molta humanitat. Al costat de Goldman, entrem de ple en el cas i, a mesura que passa el temps, sabem més i més coses. Ell s'afegeix a la investigació de la policia. Els salts en el temps, endavant i enrere, són constants, però se segueixen molt bé. És impressionant els girs que en Dicker dóna a la història. Queden quinze pàgines per acabar el llibre i continuen les sorpreses; fins al punt de no saber encara qui ha matat la Nola. Hi ha moltíssims sospitosos i tots semblen tenir un motiu.

Un thriller imprescindible, amb una casa, Gosse Cove, amb vida pròpia. També són molt interessants els 31 consells que Quebert li dóna a Goldman, per l'escriptura i la boxa, i que serveixen per obrir cada capítol.

“Yo creo sobre todo que folla como escribe: o el éxtasis, o la nada. Encuentre a alguien que esté bien, y dele una oportunidad. Haga igual con su libro: dese una oportunidad también. ¡Dé una oportunidad a su vida! ¿Sabe cuál es mi principal ocupación? Dar de comer a las gaviotas. Recojo pan seco en esa lata que hay en la cocina con la inscripción RECUERDO DE ROCKLAND, MANE y voy a lanzárselo a las gaviotas. No debería pasarse la vida pensando en escribrir”.

“Tamara cogió un bote de maquillaje y comenzó a untar la cara de su hija mientras fantaseaba. Estaba escribiendo un libro para ella: pronto, en Nueva York, todo el mundo hablaría de Clark’s y de Jenny. Seguro que también harían una película. ‘Qué maravillosa perspectiva! Quebert era la respuesta a todas sus plegarias: qué bien habían hecho siendo buenos cristianos, ésta era su recompensa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Qui és el mestre FIDE en aquesta partida?

El final de "Fill de Caín" és un dels que més m'ha impactat des de la superba "Sospechosos habituales"(1995). No me l'esperava! Escac i mat d'un dels protagonistes. De fet, la pel·lícula se'ns presenta com una gran partida d'escacs, el joc que embolcalla tota l'acció. No cal conèixer les seves regles per poder seguir la història. Un thriller intens, intel·ligent i molt àgil.

El gran descobriment de "Fill de Caín" és el debutant David Solans, brillant en el paper de Nico Albert. El van escollir entre cinc-cents candidats i clava el seu personatge. Dóna vida a un adolescent molt poc comunicatiu, per no dir gens. En Nico està obsessionat en convertir-se en un gran campió d'escacs i sembla que res ni ningú més l'importa. Els seus pares estan interpretats per José Coronado (l'únic actor que parla en castellà) i la guapíssima Maria Molins. En Carlos i la Coral tenen en Nico, amb brots cada dia més violents; i una nena petita, guapa, rossa i molt ben educada.

L'altre personatge de pes de la història, filmada amb molt bon pols, és el psicòleg que intentarà curar en Nico. Quan arriba a casa dels Albert, per primer cop, ja veiem que en Julio (representat per Julio Manrique) coneixia a la Coral d'abans. Fa veure que no, però queda claríssim.A "Fill de Caín" també tenen molt de pes els escenaris; tant o més que alguns dels protagonistes. Per exemple, la cereria del carrer Bisbe. A la rebotiga, el director de la pel·lícula, Jesús Monllaó, hi col·loca una màgica i gegantina escola d'escacs. M'ha semblat una mescla entre la de Harry Potter i el cementeri dels llibres oblidats que m'imagino de "L'ombra del vent", el llibre escrit per Carlos Ruiz Zafón.

Hi ha algunes coses que, com a espectador, no em quadren del tot, però no hi dono més importància. M'ho vaig passar molt bé veient "Fill de Caín" i, a més a més, m'ha servit per descobrir un actor que, si tot li surt bé, pot tenir un gran futur cinematogràfic per davant. Em refereixo, lògicament, al David Solans. El dia de l'estrena el vaig conèixer personalment, va passar pels Matins amb en Julio i la Maria, i em va semblar un xaval molt centrat. Té 16 anys i fa primer de Batxillerat. Una pel·lícula molt recomanable.

"EL GRAN GOLPE (THE THIEVES")

Ja no puc amagar la meva passió pel cinema coreà, però crec que encara diferencio si una pel·lícula és bona o no. D'això es tracta, oi? Doncs "El gran golpe (The Thieves)" és de les bones. Està dirigida per Choi Dong-hun i passa molt bé, tot i que dura dues hores i quart. Atenció amb la dada: és la segona més taquillera de la història de Corea, per darrere de "The host" (2006).

La primera hora de "The Thieves" em va recordar les pel·lícules de la nissaga d''Ocean's". Veiem com en Macao Park recluta tot un seguit de lladres per robar en un casino. De fet, el que volen es robar el diamant d'una de les clientes del casino, la "Llàgrima del sol", valorat en trenta milions de dòlars. Però Dong-hun va molt més enllà i la segona part és brutal, amb traïcions entre membres de la mateixa banda (hi ha massa situacions del passat encara per resoldre) i enfrontaments amb la Policia. Les lluites aèries, penjats de cables, per les façanes d'alts edificis, són espectaculars.

"The Thieves" ho té tot: un bon argument, potser un pèl senzill, és cert; emoció, acció i dones realment boniques, amb Ji-hyun Jun al capdavant. Cal felicitar al director del càsting. La primera escena de la pel·lícula, quan la noia arriba amb la seva mare a l'oficina on treballa el seu xicot, és magistral. Qui fa de Macao Park, que és en el centre de tot, és Kim Yun-seok, a qui no fa massa vaig veure a "The yellow sea" (2010). La pel·lícula també té un punt d'humor, ja que Dong-hun inclou un personatge-bufó, molt absurd, que serveix de contrapunt de les escenes d'acció. Una molt bona pel·lícula.

"RELATOS REUNIDOS" (CÉSAR AIRA)

La setmana passada vaig trobar-me amb el César Aira traductor, ja que va ser ell qui va passar al castellà "La vida simple", del francès Sylvain Tesson. Aquesta setmana, l'he llegit com a autor de "Relatos reunidos", de Literatura Mondadori. Té 209 pàgines i inclou 17 relats.Tots ells estan escrits entre 1993 i 2011. N'hi ha alguns que m'han semblat sensacionals. D'altres, els he trobat llargs i avorrits com, per exemple, "El cerebro musical". Aira va néixer a Coronel Pringles, l'any 1967.

"Picasso" m'ha deixat meravellat. Gran reflexió sobre si és millor convertir-se en el genial pintor malagueny o tenir un quadre d'ell. Ha d'escollir entre una de les dues coses. També m'ha semblat superb "La revista Atenea", en el qual filosofa amb quin número ha de sortir el primer exemplar. Amb l'1, no? Sembla una tonteria, però la reflexió que fa és brutal. Potser m'equivoco, però Aira té una certa obsessió amb els números, que també apareixen en altres relats. És el cas de "El infinito", que arriba a punts insospitats d'absurditat. A una absurditat infinita, diria jo.

"El té de Dios", "El todo que surca de la nada", "Pobreza" i "El criminal y el dibujante" també m'han agradat molt. Tots aquests relats han estat publicats en revistes com Paula (Santiago de  Xile), Spiral Jetty (Buenos Aires), en l'edició mexicana de Playboy o en la Mata Mata de Guatemala. Aira té una escriptura molt personal, en què barreja situacions quotidianes amb d'altres que no saps per on agafar-les, fantasia pura i dura. Aquest és un paràgraf de mencionat "El té con Dios".

"Por una vieja e inmutable tradición del universo, Dios festeja su cumpleaños con un suntuoso y bien provisto Té al que acuden como únicos invitados los monos. Nadie sabe, ni podría saberlo en esas regiones intemporales, cuándo nació esta costumbre, pero se ha vuelto una efeméride en el gran año del Todo, se le espera con una fatalidad, parece que no va a llegar nunca, pero llega, puntual, y el Té tiene lugar. Se dice, y es bastante verosímil, que originalmente su razón fue negativa: no se habría tratado tanto de invitar a los monos en tanto monos, sino de no invitar a los hombres".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sempre podem trobar persones amb Estrella

Després de veure “La estrella”, d'Alberto Aranda, arribes a la conclusió que hi ha persones que haurien de donar les gràcies -un i mil cops- per tenir l’oportunitat de compartir coses amb algú com la Estrella. El personatge que interpreta la guapíssima Ingrid Rubio enamora per la seva senzillesa. Treballa netejant en un tanatori i també en un cementiri de Santa Coloma de Gramenet.

La Estrella, una noia de barri pobre, té les idees clares. És amiga de les seves amigues i ni el luxe ni les promeses d’una vida millor li fan perdre el món de vista. És per això que fa costat a la seva amiga Trini (Carmen Machi) des del mateix moment que sap que el seu marit la pica. Però la pel·lícula parla de més coses que de la violència de gènere. Dóna molta importància a l’amistat, a la diferència de classes socials i, fins i tot, al racisme. A la Estrella, els èxits meteòrics del seu xicot (Marc Clotet) no l’enlluernen. El problema, perquè existeix, és que intentant protegir la Trini, se n’oblida una mica d’ella. Ho dóna tot i rep ben bé poc.

“La estrella” no és una obra mestra, però enganxa perquè no és pretenciosa i, per contra, molt voluntariosa. A diferència d’altres títols que parlen dels maltractaments, com “Te doy mis ojos” (2003) o “Sólo mía (2011), aquesta és una història neta. Saps que fan mal a la Trini perquè t’ho diuen, però no es veu ni una sola patacada. Aranda prefereix que sigui l’espectador qui construeixi el terrible món -exterior i interior- que ofeguen a la dona i al seu fill. També té paper, molt secundari, en Fele Martínez, que fa de músic.

Hi ha qui diu que la pel·lícula beu de “Tapas” (2005), de José Corbacho i Juan Cruz. No ho tinc del tot clar, però és veritat que també ens relata la vida d’un barri (en aquell cas, L’Hiospitalet) i que hi apareix personatge oriental; la xinesa que treballa i balla flamenc amb les protagonistes.

"ROBOT & FRANK"

“Un amigo para Frank (Robot & Frank)” és d’aquelles pel·lícules que queden enregistrades a la memòria. És intel·ligent, irònica i protagonitzada per un sensacional Frank Langella (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008). En Frank (el protagonista es diu com l’actor) és un jubilat, exlladre de joies, que està perdent la memòria. Els seus fills no poden cuidar-lo i, perquè li faci d'assistent personal, li regalen un robot.

En un primer moment, en Frank no vol saber res del robot (a qui no li acaba de posar nom), però acaba acceptant-lo. És més, podríem dir que s’hi fa amic íntim, i fins i tot... soci. I és que arriba a demanar-li que, ara que té el cap clar un altre cop, l’ajudi a tornar a delinquir! Mai és massa tard, si es compta amb el suport adequat. “Robot & Frank” és molt humana, tot i la presència d’un parell de robots. Dóna frases com aquesta: “¿Estoy hablando con un electrodoméstico” o “Cuando has visto un árbol, lo has visto todo”, quan el robot convida a l’avi a caminar pel bosc. La imatge de l'androide regant l’hortet que ha plantat és un festival de llum i color.

Els fills, que surten més aviat poc, estan interpretats per Liv Tyler i James Marsden (el ciclop de la saga dels X-Men). La bibliotecària del poble és la gran Susan Sarandon.

"LA VIDA SIMPLE" (SYLVAIN TESSON)

Segur que, qui més qui menys, s’ha preguntat algun dia quins llibres s’enduria a una illa deserta, cas d’anar-hi voluntàriament, està clar. Illa deserta o cabanya a la taiga russa -al costat del llac Baikal- on va estar reclòs sis mesos Sylvain Tesson (París, 1972). Després de donar la volta al món en bicicleta, aquest geòleg, aventurer i escriptor francès va decidir aïllar-se mig any a la taiga russa.

Queda clar que en Tesson necessitava tranquil·litat; deixar de ser un esclau del temps; retrobar-se amb ell mateix... fins i tot? El poble més proper estava a més de cent-vint quilòmetres. Poca o cap comunicació amb els altres. És per aquest motiu que Tesson se’n va emportar un munt de llibres de Jünger, Bodelaire, Nietzsche, Goethe, Chateubriand, Rousseau... Segons el meu punt de vista, títols de molt de pes, amb filòsofs i clàssics dels clàssics inclosos. Hauríem coincidit amb algun (Capote, Connelly, Hemingway, Shakespeare...) Pocs, per desgràcia meva. Potser és per aquest motiu, que "La vida simple" se m’ha fet un pèl dens.

Dens d’un costat, és veritat, però també enriquidor, molt visual (sembla que la neu la tinguem a dins de casa) i experimental. En Sylvain no en té prou amb quedar-se a la cabanya i, plogui o nevi, camina i esquia pels voltants, descobrint i estimant el paisatge. Aprèn a respectar l’entorn i, en algun moment, quasi podríem dir que passa a formar-hi part, com un arbre o una pedra més. L'home llegeix, escolta música, menja els salmons que pesca (no sé com no els acaba avorrint), fuma i veu vodka, molt vodka. Les ampolles que omplien el seu carregament cauen una darrere de l’altre.

Tot i l’alcohol, les converses amb les poques persones que van a veure’l, són més aviat curtes i amb poc contingut. Per contingut, els llibres que va devorant a la velocitat de la llum, escrivint pels seus lectors les que creu que són les millors frases. Diria que si no hagués estat per dos gossos petits que li va deixar un dels russos amb qui tenia petit contacte, en Slvain s’hauria acabat tornant boig. Les hores són molt llarges; encara més si no saps com ocupar-les. Malgrat tot, no fer res, i apreciar les petites coses de la vida, són part d'una lliçó que molts també hauríem d’aprendre. El llibre, per cent, se'ns presenta com un dietari.

"A la noche, los perros se pelean. Entrechocan las mandíbulas con ruidos de sablazos. Esta playa gris. ¿Hay una superficie más bella para asistir a un combate de samuráis, deambular buscando una palabra, declamar un poema? Vivo en la linde de un bosque, frente a una llanura de agua, sobre la línea de una pendiente geológica cuya raíz está a mil quinientos metros de profundidad y toca el cielo a dos mil metros de altura. La cabaña está en la encrucijada de los espacios".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

De vegades s'ha de fer alguna cosa dolenta!

“De vegades s’ha de fer alguna cosa dolenta, per no fer-ne una de pitjor”. Ho diu un dels personatges d’”Stoker”, el debut de Park Chan-wook als Estats Units. El coreà és el pare de la sensacional trilogia sobre la venjança, amb “Old boy” com a a pedra mestra. “Stoker” és una pel·lícula imprescindible, amb algunes imatges difícils d’oblidar i una gran Mia Wasikowska (l’Alícia de Tim Burton) en el paper d’India Stoker.

Park Chan-wook tracta la imatge com pocs saben fer. Sempre es fixa en el més mínim detall, convertint una coseta que pot semblar insignificant en poesia pura. Com a exemples, l’escena en la qual l’India fa punta a un llapis; la de la dutxa o la de les flors que es taquen, progressivament, amb un rajolinet de sang. Cuida la imatge, el so (que en aquesta pel·lícula és espectacular) i la banda sonora, amb moltíssim piano. A més a més, el muntatge d’“Stoker”, és molt original, amb salts endavant i endarrere dins d’una mateixa escena. El final, des d’un punt de vista visual, també m’ha semblat molt original.

Tot i que la història no és massa complicada, l’he trobada molt excitant. L’India perd el seu pare (d’un accident de cotxe... o no) el mateix dia que compleix 18 anys. Paral·lelament, apareix a la seva vida un tiet, germà del seu pare, que decideix fer-se càrrec d’ella. Es queda a viure a la casa familiar, per satisfacció de la complicada mare de l’India, una pètria Nicole Kidman. L’actriu australiana continua sent molt guapa, però cada cop sembla més artificial. Pel meu gust, la Mia Wasikowska està molt millor que ella. Fa un paper tremendament inquietant. Matthwe Good (“Un hombre soltero”, 2009) dóna vida al tiet, amb un comportament molt estrany. Tant el tiet com la noia semblen poder veure i sentir des de molt més lluny que la resta d’humans.

Podríem batejar “Stoker” com un thriller angoixant i sanguinari, tot i que la sang es veu en comptades ocasions. La violència pura i dura és més evident en l’etapa coreana de Park Chan-wook. Hi ha persones que desapareixen, però no veiem que els fan abans... En aquesta pel·lícula, amb què intenta arribar al gran públic, fa la sensació que s’ha reprimit una mica. El seu debut als EUA és un conte pervers, amb una atmòsfera molt particular i una tensió sexual que fa saltar espurnes a la pantalla. Potser m’equivoco, però estic convençut que, amb el pas del temps, es transformarà en un títol de culte.

"DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL" (HARUKI MURAKAMI)

"Després del terratrèmol" és l'últim llibre publicat en català per Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el vuitè que llegeixo d'ell. Vaig començar amb "After dark" i, des de llavors, he comprat tot el que ha publicat. Quan he tingut temps, fins i tot he recuperat algun títol més antic. Aquest és molt curtet. Té 155 pàgines i és d'Empúries Narrativa. Són sis contes tristos, amb personatges solitaris i un pèl extravagants.

Les atmòsferes que recrea Murakami són úniques i irrepetibles. Per escriure aquest llibre es va inspirar en el terratrèmol de Kobe, que va transformar el paisatge físic i social del Japó, l'any 1995. A "Un ovni aterra a Kushiro" ens explica la història d'en Komura, a qui deixa la dona després del terratrèmol. També tenen una vida molt trasbalsada els personatges de "Paisatge amb planxa", addictes a les fogueres a la platja. Fogueres al voltant de les quals parlen de temes transcendentals, com per exemple la mort. En Yoshiya monopolitza "Tots els fills de Déu ballen", un relat amb un toc religiós. El noi vol saber coses sobre el seu pare, de qui no en té notícies. Des de petit, ha viscut amb la seva mare.

Murakami col·loca als seus personatges en unes situacions complicades, en què es mesclen esdeveniments creïbles amb d'altres de fantàstics. De vegades, la línia realitat de la ficció és pràcticament inexistent. A "Tailàndia" hi ha una interessant reflexió sobre les relacions humanes i el perdó, centrada en el Congrés Mundial de Tiroides de Bangkok. Els dos últims contes són "El granota salva Tòquio" i "Pastissos de mel". El de la granota és el més estrafolari. La faula sobre l'ós recol·lector de mel també és una bona metàfora sobre les segones oportunitats.

"La Satsuki va tornar a pensar que la menopausa devia ser l'avís irònic (o bé la mala passada) que Déu enviava als humans per haver allargat la vida indegudament. Fins feia poc més de cent anys, l'esperança de vida no arribava a la cinquantena, i les dones que vivien vint o trenta anys més de l'última menstruació eren casos excepcionals. De tota manera, va pensar, la dificultat de continuar vivint en un cos que ja no rebia regularment les hormones secretades pels ovaris ni pels tiroides, o la possible relació entre la baixada d'estrògens després de la menopausa i la malaltia d'Alzheimer, eren problemes pels quals no valia la pena amoïnar-se més del compte".

Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Atrapat per l'impostor de les mil i una cares!

 

Sensacional debut del britànic Bart Lleyton amb “El impostor”, un documental que posa els pèls de punta. Els fets van passar el 1994 i, uns anys després, són comentats pels mateixos protago-nistes. La sinceritat de Frederic Bourdin davant de la càmera m’ha deixat impressionat. És una persona freda, calculadora i, pel que sembla, sense vergonya ni sentiments. Imprescindible.

Explicaré tot allò que puc explicar, que no és poc. L’any 1994, un nen nord-americà de 13 anys, de nom Nicholas Barclay, desapareix sense deixar rastre. Tres anys després, un noi de 16 o 17, (que no és en Nicholas, ens ho deixen ben clar des d’un primer moment), apareix a Linares, Jaén. El xicot s’inventa una història i, gràcies a la seva intel·ligència, igual o superior a la seva barra, decideix agafar la identitat d’en Nicholas. El que sorprèn, com a mínim a mi, és que la família del desaparegut, del primer a l’últim dels seus membres, l’accepta des d’un primer moment. Per què?

Les entrevistes amb el “nou” Nicholas, la germana del nen i, sobretot la mare, són brutals. No saps qui menteix. No saps qui diu la veritat. No saps què amagen... si amaguen alguna cosa. Estem davant d’un documental que demostra, un cop més, que moltes vegades la realitat supera la ficció. I no és un tòpic. La història és apassionant i, sens dubte, amb “El impostor”, Lleyton ens dóna una gran lliçó narrativa. L’eficàcia i la complicitat que el director aconsegueix amb l’espectador és total, del primer a l’últim plànol. Això de les identitats falses dóna per molt!

"TOMBOY"

Hi ha una manera molt fàcil de definir “Tomboy”, de Celine Sciamma. És la versió francesa de“Boys dont’ cry” (1999). I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, ni molt menys. La diferència és que la protagonista és una nena de deu anys i no una de més gran. Per cert, el paper de Brandon/Tenna li va donar l’Oscar a Hilary Swank. La nena de “Tomboy”, Zoé Héran, també està francament bé.

La història és la mateixa: una nena que, aprofitant que canvia de barri (la seva família se’n va a viure als afores de París), intenta fer-se passar per un xicot. De fet, ho sembla. Fa dir-se Michael, va vestida de noi, porta el cabell molt curt i intenta jugar sempre amb els nens i allunyar-se de les nenes. I amb aquesta definició, que fa la mateixa pel·lícula, espero no quedar com un masclista. Bé, s'allunya de totes les nenes menys d’una, la Lisa, amb qui estableix una relació molt particular. Lògicament, els pares de la Laura (no sabem el nom fins que s’acaba la pel·lícula) no coneixen les intencions de la seva filla fins que és massa tard... o no?

"EL SILENCIO DEL HÉROE" (GAY TALESE)

 “El silencio del héroe” és un recull dels millors articles esportius de Gay Talese (Ocean City, 1932). El format del llibre és molt semblant al de “Retratos y encuentros”. De fet, hi ha algunes històries repetides, com la visita de Muhammad Ali a Fidel Castro (a L’Havana) o la de l’exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe. Són dos dels millors, sens dubte. Té 348 pàgines i està publicat per Alfaguara.

Com a periodista que sóc, i treballant en el món dels esports, haig de dir que Talese és un monstre de l'escriptura. S’escapa dels tòpics, que no sempre és fàcil, i ho enfoca tot d’una manera personal i intransferible. Als seus ulls, els perdedors tenen igual o més importància que els guanyadors. Ho demostra, per exemple, a "Un chut fallado", quan explica la final del Mundial de Futbol femení del 1999 i se centra en la jugadora xinesa que va fallar el penal decisiu. Sé que a Talese mai li ha ha agradat el qualificatiu, però si hi ha un mestre de l’anomenat “Nou Periodisme”... aquest és ell.

Talese tenia molt interès en el bàsquet, el seu esport preferit; però també per la boxa, que sempre ha seguit amb una mirada molt particular. Un dels seus herois, o antiherois, mai se sap, sempre ha estat Floyd Patterson,que va ser campió del món dels pesos pesants. Explica que en Floyd sempre protava un bigoti i una barba postisses, per si perdia. Se les enganxava, s’evitava de fer declaracions i marxava per la porta del darrera. Impressionant. Els seus articles esportius, que mai em cansaria de llegir, són literatura pura. En l’època dels Facebook, Twitter i teletips, deixa que cal seguir sortint al carrer per fer de periodista, una figura que, amb els anys, comença a diluir-se.

"En el beisbol, tenemos un hombre que comienza en el hogar (home), intenta salir, y sólo puede regresar si ha tenido éxito. Antes de regresar al hogar, debe intentar evitar a los amenazantes defensas de las zonas de inseguridad que hay entre las bases. Incluso las bases son sólo refugios de seguridad temporal: para estar realmente a salvo, tiene que llegar al hogar y empezar otra vez". Casi todos los deportes populares de Estados Unidos tienen esta estructura: se basan en zonas de peligro y zonas de seguridad; en gente que amenaza y gente que se defiende; en llegar a casa; donde puedes quedarte, y a continuación volver a empezar el circuito ogtra vez".

Per cert, "El silencio del héroe" és el títol d'un relat, que, per la seva qualitat, s'ha escollit també per donar nom al llibre. Talese l va escriure l'any 1966, a Esquire, i parla de Di Maggio, de qui feia referència en començar aquest comentari.

Bon a setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El misteri de les set caixes en moviment

A "7 cajas" hi he vist coses força noves, com en el seu dia a "El Mariachi" (1992), de Robert Rodríguez; o "Cidade de deus" (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund. Amb això no vull dir que hi tinguin res a veure. Als premis Goya va estar nominada com a millor pel·lícula hispanoame-ricana. És el debut cinematogràfic de Juan Carlos Maneglia i Tana Schémbori. Havien treballat junts a la tele.

Tot comença per una situació absurda que, lògicament, no explicaré. Aquest embolic, demencial, si se'm permet, em va fer pensar en "Fargo" (1996), dels germans Joel i Ethan Coen. L'acció gira al voltant de set caixes que un noi de disset anys mou amunt i avall, amb un carretó, per un mercat de Asunción. No sap què hi ha ni quan haurà de tornar-les a la carnisseria que li ha fet l'encàrrec. L'únic que volien els propietaris és que les allunyés momentàniament. Però, com era d'esperar, la situació es complica. Recuperar les caixes, desitjades per massa gent -insisteixo, sense saber què contenen- no serà fàcil.

"7 cajas" té acció, dins dels carrerons del pobre mercat d'Asunción, i una posada en escena senzilla i efectiva alhora. A més a més, està molt ben interpretada. Tant el debutant Celso Franco -que dóna vida a Víctor, el noi del carretó- com Lali González traballen francament bé. La Lali fa de Liz, la noia que l'acompanya en aquesta aventura ingènua i intrigant alhora. És una pel·lícula sense pretensions, però visualment espectacular. La rapidesa d'algunes imatges i alguns plànols des de l'eix de la roda del carretó em van recordar la mà de Danny Boyle a títols com, per exemple, "Slumdog Millionaire". Per cert, en Víctor s'arrisca i s'arrisca, cada cop més, amb l'objectiu de comprar-se un telèfon mòbil amb càmera. Així de trist; o de brutal.

"AYER NO TERMINA NUNCA"

Sempre m'ha agradat el cinema d'Isabel Coixet (Barcelona, 1960). Crec que amb "Ayer no termina nunca" ha tornat a encertar-la. L'ha dedicat a una amiga seva i al fill que aquesta va perdre. Va ser la Isabel, fa uns anys, qui va haver de comunicar-li personalment la tràgica notícia. Només hi actuen Javier Cámara i una grandíssima Candela Peña i quasi tota l'acció passa en un únic escenari.

"Ayer no termina nunca" em sembla un gran títol. Per molt que ho intentem, les coses que vam viure en el passat -per sort a vegades i molts cop per desgràcia- sempre ens acompanyen. Oblidar del tot és impossible. I si no que els ho preguntin als protagonistes de la pel·lícula, que van perdre un fill per culpa d'una negligència mèdica. Les retallades van provocar que no l'atenguessin a temps. De fet, la Coixet ens presenta una societat pobra, farta i humiliada. Estem a l'any 2017 -un futur molt proper- i tot està pitjor que ara. Un atur de bogeria, incendis als llocs emblemàtics de les ciutats, en senyal de protesta; i Espanya a punt de rebre el seu tercer rescat. L'únic que funciona és el futbol, amb la desena Pilota d'Or per Leo Messi. Desena? No em quadren els números.

Els pares del nen mort es troben cinc anys després de separar-se, a Barcelona, per complir amb un tràmit administratiu. Ell viu a Alemanya i tot sembla indicar que ha pogut recuperar-se. Ella no. La pel·lícula ens parla del dolor i de la capacitat que tenim uns i altres per superar-lo. Hi ha una fórmula màgica? Les imatges reals de l'exparella, estan rodades en color. Allò que pensen, la veu de la consciència, en blanc i negre; i aquell passat que sí que va ser millor en uns tons pastís. "Ayer no termina nunca" no agradarà a tothom. És lenta, hi ha molt diàleg i la música és pràcticament inexistent. Tot es basa en l'actuació dels actors -brutal fins a on arriba a deixar-se despullar la Candela- i en el mestratge de la directora. De la Candela veiem fins i tot els porus de la pell, els pèls que té a la cara, absolutament tot.

En definitiva, una pel·lícula per patir, reflexionar i que, per les persones que han tingut pèrdues de persones estimades, ha de ser real com la vida mateixa.

"EN UNA SOLA PERSONA" (JOHN IRVING)

Si jo fos gai, o bisexual, i el meu pare hagués escrit "En una sola persona" estaria molt orgullós d'ell. Ho dic perquè en les entrevistes que li han fet parlant de la seva darrera novel·la, John Irving (Nou Hampshire, 1942), ha explicat que el dedica al seu fill Everett, que al 2009 li va confessar la seva homosexualitat. Ara el noi té 21 anys. I és que el darrer llibre d'Irving és un assaig sobre la diversitat sexual; únic i irrepetible.

Gais. Bisexuals. Transvestits. Transsexuals. Transgèneres, que seria la versió moderna de la paraula anterior. I sí, algun heterosexual. Gais joves. Gais de mitjana edat. Gais grans... i molts homes, també de totes les edats, que creuen que van néixer, accidentalment, en un cos que no els tocava. Està clar que el que escriu Irving és ficció, però sobta que en reunís a tants de junts en un petit poblet de Vermont. El principal protagonista de "En una sola persona" és en Billy Abbott, amb uns antecedents familiars -no sé si l'expressió és correcta- que no explicaré. El llibre comença quan en Billy és adolescent i acaba quan està a punt de jubilar-se. Sempre lluitant per la llibertat sexual.

En Billy es defineix com a bisexual, tot i que, després de llegir el llibre, diria que li van molt més els homes que les dones. Això sí, millor que no l'etiqueti, com ell mateix demana al llarg de la història. És veritat, que intenta viure unes quantes vegades amb la seva amiga Elaine -a qui estima amb bogeria- però, pel que fa a la vida de parella, no estan fets un per l'altre. Estem davant d'una novel·la per moments incòmode, sobretot en la part final, per la quantitat de persones que moren per culpa de la Sida. Per si fos poc, Irving ho relata amb tot luxe de detalls. Eren els temps de Ronald Reegan.

Passió, molta passió, ganes boges de vestir-se de dona, secretisme i dificultats per tenir clara la identitat sexual. Tot, emmig de la representació teatral d'un munt d'obres de Shakespeare. Un còctel explossiu que m'ha enganxat des de la primera pàgina. En té 613 i l'edició catalana està publicada per Edicions 62.

"Suposo que la cultura que has adquirit tu no t'ha ensenyat a tancar les cames, Elaine -li va dir la Gerry-. Per què no dius al meu pare que et doni la clau del Tilley, quan ensenyis l'escola als pixallits i als seus pares? -em va suggerir la Gerry-. Així tu i l'Elaine podreu donar un cop d'ull a l'habitació d'en Kittretge. I ho podreu aprofitar per masturbar-vos l'un a l'altre al llit d'en Kittredge -ens va dir la Gerry-. Vull dir, Billy, que, per ensenyar una habitació a algú, es necessita la clau, oi?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El “fracking” arriba al cinema, amb Van Sant

Compromesa? Sí... però tova! Parlo de “Tierra prometida”, de Gus Van Sant. Està interpretada per Matt Damon, que també ha fet el guió. És la mateixa fòrmula que, director i actor, van fer utilitzar a “El indomable Will Hunting” (1997), Oscar al millor guió original. També van treballar plegats a “Gerry” (2002) i a “Elephant” (2003). Parlem de cinema d'autor?

“Tierra prometida” ens parla, directament o indirecta, del “fracking”, conegut també com fracturació hidràulica. Actualment, està molt de moda a Catalunya. El protagonista principal és Steve Butler (Damon), que dóna vida a un executiu d’una multinacional que es diu Global Crosspowe Solutions. La seva feina és clara: ha de convèncer als habitants del petit poble de McKinley, a Pennsylvania, que li venguin els drets de perforació de les seves terres, per extreure’n gas o petroli. L’Steve intentarà aprofitar-se de la crisi que pateixen la majoria dels ramaders, que no saben com treure les seves famílies cap endavant. És aquesta la sol·lució?

El posicionament de la pel·lícula és clarament contrari al “fracking”. Podríem dir que “Tierra Prometida” desaprova el “fracking” i, sobretot, les pràctiques que fan servir les multinacionals per convèncer als propietaris de les terres. Parla directament de les empreses gasístiques o petroleres, però el model d’”atac” (amenaces, coaccions i suborns constants) es pot traslladar a qualsevol altra companyia amb la voluntat d’expandir-se a qualsevol preu. Salvant les distàncies, m’ha recordat, per exemple, “Erin Brockovich” (2000), on una abogada també lluitava contra projectes gegants.

Fins aquí, tot correcte. El problema, i no explicaré més, arriba quan Gus Van Sant intenta humanitzar Steve Butler. Com pot ser que un tauró de les finances com ell es replentegi la seva vida d’un dia per l’altra? Realment això és possible? O el fet que també l’enganyessin a ell li fa obrir els ulls de veritat? Preguntes i més preguntes que queden contestades al final de la pel·lícula. Per acabar diré que Damon està molt ben acompanyat per Frances McDormand. Aquesta actriu, casada amb Joel Coen, sempre m’ha agradat moltíssim. El seu paper de dona embarassada a “Fargo” (1996) li va proporcionar l’Oscar a millor actriu principal. El triplet el completa Rosemarie DeWitt (“La boda de Rachel”, 2008). “Tierra prometida” és amable, simpàtica i difícil de creure. Res més.

 “ATOMKA” (FRANCK THILLIEZ)

Ja he acabat la trilogia sobre l'origen del mal, del francès Franck Thilliez (Annecy, 1973). Que és sobre el mal ho dic jo, però no crec que ningú em porti la contrària. Després de llegir “El síndrome E” i "Gataca", aquesta setmana he devorat “Atomka”. Són 556 pàgines apassionants, que es llegeixen d’una tirada, sense poder respirar. I no és un tòpic. En castellà, està publicat per l'editorial Destino, amb traducció de Joan Riambau.

Podem tornar a parlar tranquil·lament de novel·la negra, amb assassins en sèrie, però amb problemes de fons molt reals. A “Atomka”, Thilliez fa referència a l’àtom, a les catàstrofes nuclears (amb la de Txernòbil al capdavant) i a la crionització. Calor i fred. Fred i calor. Un cop més, els encarregats de trobar els culpables de les desgràcies alienes són el comissari Franck Sharko i la tinent Lucie Henebelle, que, des del final de “Gataca”, tornen a ser parella. Són dos personatges molt ben dibuixats psicològicament, amb unes vides interiors duríssimes. Queda clar que estan fets un per l’altre. Cauen bé des que els coneixes i, d’ells, en vols saber més i més coses. Tindran continuïtat?

Aquest cop, les pistes a seguir són moltes. Un periodista mort, una periodista desapareguda, dones que algú llança a llacs gelats (algunes mortes i algunes vives) i nens molt contaminats (propers a les zones de Txernòbil) a qui algú fa servir de conillets d’índies. Amb quina finalitat? Tot això combinat amb l’assassí que acosa Skarko des de fa temps i que, per un motiu que desconeixem al principi del llibre, el vol mort -i també a la Lucie- a qualsevol preu. Està relacionat amb algun cas del passat? Acció sense aturador, homes violents i uns policies que ho sacrifiquen tot, pels volts de Nadal, per lliurar França de monstres sense cor ni decència.

"Al igual que Sharko, Lucie no se había puesto los guantes; quería sentir el gatillo de su Sig Sauer, ese contacto directo con la muerte. El frío la iba invadiendo y le devoraba los dedos. Podrían distinguirse huellas de pasos desde el Mégane hacia casa. Unas huellas anchas, inmensas. Se le hizo un nudo en la garganta. Ante ellos, un gran edificio de piedra antigua y madera, con el tejado que parecía la caperuza de un champiñón. Todas las contraventanas estaban cerradas, pero entre las tablas de madera se filtraba la luz”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una simple calúmnia pot arruïnar-nos la vida

"La caza" (Jatgen) és una pel·lícula imprescindible. Hi ha qui diu que Thomas Vinterberg ("Festen", 1998) ens ho dóna tot massa fàcil i mastegat; però no hi estic d'acord. Un dels encerts del director danès és que aconsegueix posar-nos en la pell del protagonista. Tot sembla molt real i, per tant, també podria passar-nos a nosaltres. Fa por només de pensar-hi!

Jo no explicaré res que pugui perjudicar a les persones que encara no hagin vist le pel·lícula. Però, sobretot, cal anar al cinema sense saber quin és el rumor o la calúmnia que arruïna la vida de l'antiheroi. Cal esbrinar-ho quan toca, no abans. El que sí puc dir és que, moltes vegades, l'opinió d'un tercer, sobre un fet concret, pot marcar una tendència perillosa. Abans de crucifixar algú estaria bé que pogués defensar-se, saber la seva versió dels fets. La Inquisició ja hauria de quedar enrere. Hem de ser valents i tenir una opinió pensada i justificada. Res de seguidisme visceral.

Acabo destacant la gran interpretació de Mads Mikkelsen, que s'està convertint en tot un referent per a mi. A "La caza" -quin gran títol- fa de Lucas, un separat de quaranta anys -amb un fill adolescent- que treballa en una escola bressol. També treballa francament bé Thomas Bo Larsen, que és el millor amic d'en Lucas. Al Mads el vaig veure no fa massa, fent de metge, a "Un asunto real", candidata a l'Oscar, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. Al Thomas el recordo de "Festen", citada anteriorment. Per cert, una curiositat, un i altre actor van coincidir en el repartiment, encara que sembli increïble, de "Torremolinos 73", de Pablo Berger ("Blancanieves").

"EL TRASPIÉ" (FERNANDO SAVATER)

Encara no havia llegit mai res de l'escriptor i professor de Filosofia Fernando Savater (Sant Sebàstia, 1947). He començat per un llibre molt curtet, de només 91 pàgines. Es diu "El traspié. Una tarde con Schopenhauer" i la veritat és que passa francament bé. Com diu a la "Carta de ajuste" -suposo que dir-li pròleg era massa normal- es tracta d'una comèdia filosòfica que li va encarregar Pilar Miró, a qui li dedica el llibre. Ara l'ha reescrit.

Els dos principals personatges de l'obra són el filòsof alemany Arthur Schopenhauer i l'escultura Elisabet Ney. Tots dos parlen de diverses coses mentre ella li està fent un bust que ha de quedar per a la posteritat. Schopenhauer, pessimista per naturalesa, pensa que, com a mínim en vida, no ha aconseguit la fama que mereixia, una fama que espera aconseguir amb el pas del temps. L'Elisabet li cau bé, tot i ser del gènere femení. Ell, misògam com pocs, creu que són els homes els que han de pensar; les dones no cal. Li parla de filosofia, de música i de política. Schopenhauer és partidari del poder i contrari a qualsevol proposta o revolta del poble...

Misògam, diria que feixista i amb un ego que no se l'acaba. Aquesta és la versió del filòsof que ens regala Savater, basant-se en el seu coneixement, segons relata en l'epíleg o, millor dir, la "Despedida y cierre". En la part final del llibre, l'escriptor basc fa entrar en escena un imaginari Rodrigo de Zúñiga, amb qui parla de les corrides de toros -que Schopenhauer odia- i que, fins i tot, se les ingenia per organitzar-li una curiosa i crec que molt falsa sessió d'espiritisme.

"¿Que no hay profesores de filosofía en España? ¡Pues mejor! ¿Que sólo pueden enorgullecerse de sus grandes teólogos y carecen de insignes filósofos estatales? ¡Mejor que mejor! Quiero decir que mejor para mí, claro. Porque no sólo piensan los profesores y los filósosfos no oficiales, faltaría más... ¿Acaso no fue un gran pensador Cervantes y su Don Quijote no es un concepto más auténtico y más fecundo que cualquiera de las paparruchas ininteligibles de Hegel? ¿Es el declamatorio Fichte mejor filósofo que Calderón, cuyo drama La Vida es sueño vale más que bibliotecas enteras de autorzuelos pensionados? Pues bien, mi filosofía es la única que enlaza con el desengaño de Cervantes y Calderón, poniendo en conceptos sus intuiciones literarias. Créame, es muy probable que dentro de cincuenta años se me lea en España más que en ninguna otra parte de Europa, con la autorización de los profesores o sin ella".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Continua la gira de "Tu també pots"!

 

Aquest divendres, dia 19 d'abril, vam presentar "Tu també pots" a la Llibreria La Gralla de Granollers. L'acte va ser conduït per l'amic Eloi Cordomí, meteoròleg de TV3. Tant en Lluís Puig (el fisioinquiet) com jo també vam ser a La Gralla el dissabte a la tarda, amb d'altres autors -com l'Albert Espinosa-, firmant exemplars de cara a Sant Jordi. Per en Lluís i per a mi (el nostre és un llibre escrit a quatre mans) va ser tot un honor. A la presentació de divendres ens van acompanyar més d'un centenar de persones, amb l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, i la presentadora d'Els Matins i bona amiga Ariadna Oltra al capdavant.

Com heu pogut veure en la fotografia que encapçala aquest post, són molts els esportistes entrevistats al llibre que ens han donat el seu suport. És el cas de Kilian Jornet, que ha penjat al seu compte de Twitter una fotografia amb "Tu també pots" a les mans. En Kilian és un dels protagonistes i, a més a més, l'autor del pròleg. Ens està ajudant moltíssim i li estem agraïts. És un crac com a esportista i també com a persona.

BERTA CASTELLS TAMBÉ AMB "TU TAMBÉ POTS"

A la presentació del llibre "Tu també pots" a Tarragona vam comptar amb la presència, entre d'altres, de la llançadora de pes Berta Castells i de l'exatleta Maite Montaña. Estem encantats! El mestre de cerimònies va ser el periodista de TV3 Josep Coch, amb qui m'uneix una gran relació. Som dues de les persones que més matinem cada dia. Ell una mica més.

QUIM NADAL, CICERONE A PALAMÓS

En el "Tour" de presentació de "Tu també pots" també ha passat per Palamós. Al Cafè de La Gavina vam estar acompanyats pel professor d'història Joaquim Nadal, que ens va donar una lliçó magistral. Va estar espectacular! Més d'un centenar de persones van seguir amb atenció el procés de creació del llibre que, precisament, va néixer en aquesta bonica localitat de la Costa Brava.

La setmana que ve, més. Moltes gràcies a tothom pel vostre recolzament. Entre tots, intentarem fer gran "TU TAMBÉ POTS".

@tutambepots

"L'atleta": L'esperit de superació de Bikila

“The Athlete” (L’atleta) és una petita joia. Explica la història d’Abebe Bikila, que va guanyar l’or a la Marató dels Jocs Olímpics de Roma (1960). La imatge de l’atleta etíop, descalç, sobre les llambordes de la Ciutat Eterna, és de les que no s'obliden. Les sabatilles que li havien deixat li feien mal! Bikila es va convertir en el primer africà en penjar-se al coll l'or olímpic. A Tòquio 64 va repetir victòria.

"L'atleta" està codirigida pels etíops Davey Frankel i Rasselas Lawek que, a més a més, interpreta a Bikila. La pel·lícula està gravada en 35 mil·límetres i camina entre el biòpic, el documental i el drama, amb referències a la difícil situació econòmica i política d'Etiòpia. El que més m'ha impactat de la pel·lícula és la seva lluminositat. Tot és molt clar, amb uns colors preciosos. Les imatges de Bikila corrent a l'aire lliure, pels camps i per les muntanyes, són excepcionals. També m'ha fet gràcia que es desplacés amunt i avall amb un Volkswagen "escarbat". Les imatges enregistrades per fer la pel·lícula es barregen amb d'altres d'històriques, sobretot de Bikila a la Marató de Roma i dels seus últims anys de vida...

I és que l'atleta va morir l'any 1973, quan només en tenia 41 anys. Va ser per culpa d'una hemorràgia cerebral, quatre anys després de patir un accident de cotxe, que el va deixar paraplègic. Bikila va ser tot un exemple de superació, com deixa clar la pel·lícula. Després del desencís inicial, va fer tot el possible per fer una vida més o menys "normal". Tenia moltes ganes de seguir competint i, per a aconseguir-ho, va participar en diferents competicions en cadira de rodes, com de tir en arc o de curses en trineu. Ell era un esperit lliure i no volia quedar-se tancat enmig de quatre parets.

EL 20 D'ABRIL ES PROJECTA A BARCELONA

Si encara no heu vist la pel·lícula, l’Associació de Famílies de Nens i Nenes d’Etiòpia (AFNE) la projecta el dissabte 20 d'abril, a les set de la tarda, en versió original subtitulada en català i amb finalitats benèfiques. Serà a l’Auditori Axa de l’Illa Diegonal de Barcelona. El preu de l'entrada és de cinc euros. Els beneficis recaptats es destinaran al projecte Materno-Infantil de la localitat de Muketuri (Etiòpia), gràcies al qual 275 nens i nenes reben educació infantil primària (dels 4 als 6 anys) i dos àpats diaris (esmorzar i dinar). A més a més, 120 dones reben formació en horticultura i nutrició.

"CUANDO SER LA MEJOR NO ES SUFICIENTE"

Podríem dir que l’Anna Tarrés (Barcelona, 1967) està a la cresta de l’onada; en el seu punt més alt. Així no deixem de parlar d’aigua, el seu habitat natural. Fa de jurat a “Splash”, col·labora a “Els Matins” de TV3 i acaba d’escriure “Cuando ser la mejor no es suficiente”, publicat per l'editorial Planeta. És difícil que un títol pugui dir més d’una persona, en aquest cas de l’Anna, convençuda de les seves possibilitats.

Va ser la primera seleccionadora espanyola sincronitzada (fins llavors aquest esport era molt desconegut) i, sota les seves ordres -i mai millor dit- l’equip ha guanyat 55 medalles. Al llarg de les 223 pàgines del llibre, explica com va aconseguir crear un equip guanyador. Assegura que els seus mètodes donen resultats diferents, nous i únics. La sincronitzada no és una ciència però, segons ella, sí que té fórmula matemàtica: Treball + CAR + becas ADO. Després d’assegurar que “educar es difícil; gestionar personas, también, y egos, aún más”, explica que sempre ha tingut debilitat per l’Andrea Fuentes, la nedadora més treballadora de totes. A la Gemma Mengual, segons Tarrés, només li ha faltat “determinación de querer un poco más o la ambicion del oro”.

Tarrés també es defensa de les acusacions que tot un seguit de nedadores li van fer en una carta oberta als mitjans de comunicació, després que Fernando Carpena, president de la Federació Espanyola de la Natació, va decidir, sorprenentment, no renovar-la. Ella encara no ho entén. A les nedadores, explica, els ha fet de mare, d’amiga, de consellera, de psicòloga i de confident. En definitiva, que sempre ha cuidat les seves esportistes com millor ha sabut. Està convençuda que Carpena volia difuminar el seu protagonisme, que considerava excessiu. Al seu superior l'acusa de mala gestió, a les federacions madrilenya i espanyola, i de fer-li la vida impossible. També deixa caure que l’esport és massa masclista i que, en el cas de la sincronitzada, molesta que hi hagi tantes catalanes.

“Para poder hacer realidad el sueño de ganar, lo primero que hay que tener es un equipo de personas que luchen por los mismos objetivos, que paguen todo el precio que vale conseguir esos objetivos y que tanto a las verdes como a las maduras todo el munto tenga certeza de que cada una de nosotras ha dado su máximo. El estado de salud del equipo se mide, sobre todo, por la capacidad de rehacerse en momentos de máxima dificultad, de máximo descanso, cuando surgen las adversidades, o simplemente cuando se ha acabado el entrenameniento y alguien ha salido tocado”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vida és un joc de miralls molt complicat

"Tesis sobre un homicidio" és un joc de miralls constant. Diu la saviesa popular, que les coses són del color del vidre amb què es mira; i hi estic d'acord. Però és que, a més a més, Hernan Goldfrid omple la pel·lícula de miralls, on sovint s'hi veuen reflectits els protagonistes. Miralls i vidres, que ens parlen de dobles visions i, de vegades, de transparència.

El duel interpretatiu entre Ricardo Darín i Alberto Ammann ("Celda 211", 2009) és espectacular. Podríem parlar d'un combat de boxa sense victòria per KO, aprofitant l'esport que practica un dels protagonistes; concretament Roberto Bermúdez (Darín). És advocat, però no exerceix com a tal. Fa classes de Dret Penal a la Facultat. Ammann dóna vida a Gonzalo Ruiz Cordera, potser l'alumne més brillant de la classe. En Gonzalo és el fill d'un amic i antic rival d'en Roberto. Entec que quan el noi era petit -ara fa anys que no tenien relació- fins i tot s'hi emmirallava!

El millor d'aquesta interessant pel·lícula de Goldfrid és el final, al més pur estil de Michael Haneke. L'argument és aquest. Davant de la Facultat de Dret, una noia ha estat brutalment assassinada. Quan es troba el cos, en Roberto, que està donant classe, s'acosta a la finestra, com els seus alumnes. Se n'assabenten que passa alguna cosa per l'enrenou que hi ha al carrer. En Gonzalo també és a classe. Malgrat això, un temps després, en Roberto assegurarà que l'ha matada l'alumne. No en té cap dubte. És més; creu que el noi l'està desafiant, fent-lo protagonista d'un joc macabre. Molt recomanable.

"GATACA" (FRANCK THILIEZ)

L'Alba Fité, de Destino, em va dir que si m'agradava la novel·la negra havia de llegir el francès Franck Thilliez (Annecy, 1973) i vaig fer-li cas. Ahir vaig començar "Atomka", després d'acabar "Gataca". Fa tres setmanes ja vaig parlar d'"El síndrome E", el primer llibre d'aquest autor que vaig devorar. És addictiu. A "Gataca", els protagonistes són els mateixos: la tinent Lucie Henebelle i el comissari Franck Sharko, amb unes vides familiars marcades per la desgràcia.

Es pot llegir "Gataca" sense haver atacat "El síndrome E", però és millor fer-ho, perquè estan relacionats. De fet, "Gataca" comença explicant com es resol el segrest amb què acaba el llibre anterior. Si parlem de novel·la negra hem de fer-ho també de violència, però Thilliez sempre va una mica més enllà. El seu objectiu no passa per explicar un o molts assassinats en concret. El que intenta, com a mínim així ho veig jo, és anar al moll de l'os d'aquesta xacra social. Intentar explicar què la provoca i perquè. A "El síndrome E" es preguntava si hi havia un gen de la violència. A "Gataca" -654 pàgines que es llegeixen en un obrir i tancar d'ulls- va encara més lluny i parla de la genètica i de la teoria de l'Evolució, intentant arribar a les mateixes arrels del mal.

Els casos en què treballen la Lucie i en Franck són el d'un pare infanticida apunyalat en el seu cotxe però, sobretot, el d'una estudiant de biologia a qui troben dins de la gàbia d'un ximpanzé, aparentment assassinada pel primat. El de l'estudiant és el primer de tot un seguit de crims en cadena. Una de les baules és Grégory Carnot, a qui recordaran els lectors de "El síndrome E". No explicaré perquè però és la persona que més odia en el món la Lucie Hanebelle. I té molts motius per fer-ho. Un llibre apassionant i totalment recomanable.

"Si existen los zurdos es porque pelean mejor. En combate se benefician de una ventaja estratégica: el efecto sorpresa. En un enfrentamiento, el zurdo lleva ventaja porque tiene costumbre de enfrentarse a un diestro, mientras que el diestro se siente desorientado por alguien que prefiere utilizar la mano o el pie izquierdo. No ve venir los golpes. Es por el hecho de ser menos numerosos, menos conocidos, por los que llevan ventaja". Coses de la lateralitat, molt ben tractada al llarg del llibre.

Per cert, Franck Thilliez: Jo sóc esquerrà! Espero no ser més violent que els dretans. Com a mínim, no sóc intolerant a la lactosa.

SEGONA EDICIÓ DE "TU TAMBÉ POTS"

Avui dilluns, ha entrat a impremta la segona edició del llibre "Tu també pots", que he escrit conjuntament amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Estem molts contents i agraïts. Entre tots el farem gran! Aquesta setmana tenim tres presentacions. DIMECRES, dia 10, serem a la LLIBRERIA EMPÚRIES de GIRONA, a les set de la tarda. L'acte el conduïrà l'escriptor i company d'Els Matins Martí Gironell.

DIVENDRES, dia 13, "Tu també pots" farà parada a BERGA, a les vuit del vespre, a la BIBLIOTECA MUNICIPAL, amb la presència del maratonià muntanyenc Quico Soler.

I DISSABTE, dia 14, acabarem la setmana a PALAMÓS, a la LLIBRERIA LA GAVINA. Ens farà la presentació el professor d'història i excalcalde de Girona JOAQUIM NADAL.

Lògicament, hi esteu convidats.

Bona setmana a totes i a tots. I sí, @tutambepots.

@Jordi_Sanuy

Quan començar de zero és l'única opció

"Los últimos días", d'Àlex i David Pastor, enganxa. Feia temps que no veia tanta gent en un cinema. Enfrontar-se a una Barcelona apocalíptica - l'any 2013; és a dir, a l'actualitat- té el seu morbo. A més a més, l'ambientació és molt bona. Tot és reconeixible, però desert, destrossat, sense vida... Els exteriors buits; i els interiors plens de gent i de pobresa.

Què ha passat a Barcelona? Doncs el mateix que a la resta del planeta. Suposo que fruit de l'estrès d'una societat malalta, un atac de pànic inexplicable fa que la població no s'atreveixi a sortir al carrer. Primer afecta només uns milers de persones, però acaba damnificant tothom. En Marc (Quim Gutiérrez) queda atrapat a la feina. Tres mesos després, cansat de no fer res, intentarà anar a buscar a la Julia, la seva xicota (Marta Etura). Ho ha de fer sense sortir a l'exterior, està clar. En Quim està francament bé, com sempre. Ella té un paper curtet, però el seu somriure, com és habitual, omple la pantalla.

El company de viatge d'en Marc és l'Enrique, interpretat per José Coronado. Ell també busca algú. És per això que faran part del camí junts, pels túnels del metro. Són molts els perills que els esperen, perquè la gent s'ha tornat boja, sense res per menjar, ni agua ni per veure ni rentar-se. Viuen en la foscor, matant-se els uns als altres, si és necessari. El missatge de "Los últimos días" sembla força clar. Un món millor és possible. Això sí, per renéixer com a societat de vegades potser és necessari començar de zero, liderats per una generació "no contaminada". Interessant.

"LIMÓNOV" (EMMANUEL CARRÈRE)

És un llibre dens, però apassionant. Es tracta de "Limónov", d'Emmanuel Carrère (París, 1957). Dens perquè fa referència a un munt d'escriptors i polítics russos i, malauradament, no els coneixia a tots. Per tant, m'he vist obligat a buscar informació d'ells. A través dels moviments d'Eduard Limónov (Dzerzhinsk, 1943), Carrère retrata la Rússia dels últims 50 anys. Podríem parlar de novel·la biogràfica, amb un personatge irrepetible.

Ni el mateix Carrère, que coneix personalment Limónov i s'ha entrevistat un munt de cops amb ell, és capaç d'estimar o odiar amb determinació aquest escriptor i polític rus, fundador i líder del Partit Nacional Boltxevic. El llibre comença l'any 1943, amb el naixement de Limónov i, seguint-lo a ell, passa per Moscou, Nova York, París, Jàrkov, Vukovar, Sarajevo, República Sèrbia de Krajina, Altai, Lefortovo, Saràtov i Èngels. Allà on hi havia un conflicte bèlic, allà estava Limónov, amb predisposició total per complicar-se la vida. Ell es defineix com a nacionalista moderat o socialista de línia dura i, a més a més, activista pels drets constitucionals.

Després de llegir el llibre, només tinc una cosa clara: Limónov és un lluitador nat; amb fortes idees feixistes. Dóna la sensació que ha tingut mala sort amb les dones -que sempre l'han abandonat- i, possiblement, s'ha envoltat de les persones que menys li convenien. Ha gaudit vivint de la marginalitat, bebent i drogant-se fins a límits inimaginables. La seva escriptura sermpre ha estat bruta i provocadora, fins al punt que un dels seus llibres es va titular "El poeta ruso prefiere los negrazos". I és que, en una fase de la seva vida, va practicar sexe homosexual amb negres, sempre com a passiu. Busca-raons, vagabund, majordom d'un milionari, proserbi... Ha fet tots els papers de l'auca. Fins i tot va ser engarjolat per temptativa de cop d'estat.

"El plan de nuestro Eduard, ese Barry Lindon soviético, no era solamente acostarse con Ana, sino instalarse directamente en su casa, en el sanctasanctórum de la bohemia, y pasar así del papel de pequeño proleta que se incrusta al de amante titular y señor del dominio. Como el piso que comparten tiene dos habitaciones, un lujo inmenso, la madre de Anna, Celia Yákovlevna, al principio finge que no se da cuenta de que él se queda a dormir, pero no tarda en adoptarle, porque él tiene buena mano con las ancianas y también porque ella le está agradecida por haber puesto fin al desfile de amantes que eran la comidilla del inmueble".

"Limónov", que comença amb l'assassinat dAnna Politkóvskaia, té un munt de referències cinematogràfiques, inclosa una de les meves pel·lícules preferides, "La invasión de los ladrones de cuerpos" (1956). En l'actualitat, Limónov és un dels dirigents del bloc polític The Other Russia, al costat de l'excampió mundial d'escacs Gary Kaspárov, opositors de Vladímir Putin. Un llibre imprescindible, sens dubte.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy