La denúncia s'imposa a la comèdia

"Carmina y amén" és més rodona que "Carmina o revienta" i, per com es desenvolupa, no crec que hi hagi tercera part. Paco León torna a deixar clar que el seu estil de fer comèdia és personal i intransferible. La seva mare, Carmina Barrios, i la seva germana, María León, tornen a estar espectaculars. Ell fa una petita aparició en l'escena final. Una hora i quaranta minuts de bon cinema.

En aquesta segona part, la denúncia s'imposa a la comèdia. És veritat que la pel·lícula té escenes divertides, però n'hi ha d'altres que calen més fons. Penso per exemple, en la dels okupes o quan el metge certifica la mort del marit de la Carmina. Són situacions força reals, que deixen molt clar en quin país vivim i com són les coses: Misèria, enganys, una policia inoperant, manca d'habitatge, immigrants il·legals i polítics corruptes, que sempre fan les coses en benefici propi. Fins i tot un ocell que es diu Bárcenas. Tot tractat en clau de comèdia, sí, però amb càrregues de moltíssima profunditat. Com ha de ser!

"Carmina y amén" té més substància grisa que "Ocho apellidos vascos", que continua arrasant a les cartelleres. La pel·lícula de León -dimarts l'entrevistarem a "Els Matins" de TV3- se'n va emportar el premi al millor guió en l'últim festival de Màlaga. Allà, el jurat també va escollir Yolanda Ramos com a millor actriu de repartiment. Fa un paper curt, però espectacular. Interpreta a "la catalana", una mena de massatgista addicte als porros i amb nocions de reiki. Protagonitza algún dels moments més divertits de la cinta, com quan parla amb el la iaia que -suposadament- es comunica amb la Reina per Skype.

"EL VIENTO SE LEVANTA"

Als seus 73 anys, Hayao Miyazaki continua regalant-nos pel·lícules inoblidables. La darrera és "El viento se levanta", com sempre produïda pel prestigiós Studio Ghibli. El protagonista és en Jiro que, des de ben petit, somia en dissenyar avions... tot i que és curt de vista. La història s'inspira en l'enginyer aeronàutic italià Giovanni Battista Caproni (1886-1957).

Entre altres missatges, Miyazaki ens diu que, amb ganes i molta empenta, tot és possible. Tot... o quasi tot, perquè, malauradament, els somnis mai no són complerts. En Jiro aconsegueix fer uns avions preciosos, però també letals, sobretot en el decurs de la Segona Guerra Mundial. "El vent s'aixeca i cal intentar viure", ens diuen en un moment donat. Una veritat com un temple. El tema central, el del disseny d'avions, està molt ben secundat per una bonica i alhora trista història d'amor. Als Òscars va estar nominada com a millor pel·lícula d'animació, però va guanyar "Frozen", de la qual en parlaré la setmana vinent.

Visualment parlant, estem davant d'una pel·lícula preciosa, amb uns paisatges bonics i plens de vida... fins que algú se l'emporta. "El viento se levanta" també ens serveix per repassar moments històrics importants, com el terratrèmol de Kanto, la Gran Depressió, l'epidèmia de la tuberculosi o l'entrada del Japó a la Segona Guerra Mundial. Per cert, en una conversa, dos dels protagonistes, parlen de "La muntanya màgica", de Thomas Mann.

"LA CUINERA" (COIA VALLS)

Com en Jaume Miravall a "El mercader", la Constança Clavé és un personatge que t'atrapa des d'un primer moment. Ella és la principal protagonista de "La cuinera", la darrera novel·la històrica de la Coia Valls (Reus, 1960). Està publicada per Ediciones B i té 396 pàgines. L'autora data el llibre entre els 1770 i 1780, majoritàriament a la ciutat de Barcelona. La Constança hi arriba des de Lima, al Perú, quan només té setze anys.

"La cuinera" és un llibre ple d'olors i de sabors, perquè preparar bon menjar és la passió que manté viva a la Constança que, un cop mort el seu pare -que servia al virrei Manuel d'Amat-, va haver de tornar a començar de zero. Esperava una vida agradable i bonhomiosa a casa dels seus avis, però quan arriba a Barcelona s'adona que la família llunyana no sempre és com un s'imagina en somnis, La noia arriba amb un petit i únic tresor: el llibre de receptes del seu primer mestre, el xef Antoine Champel. El llibre i un nom, el de Pierre Bres, un cuiner francès amb molt de pes en la societat barcelonina de l'època. Trobar-lo i posar-se als seus serveis pot ser la seva única taula de salvació.

A "La cuinera", la Coia ens presenta una Barcelona bruta i amb molta misèria. Hi ha homes i dones amb moltes ganes de fer la revolució, però saben que ningú no els posarà les coses fàcils. Una misèria -sempre ha estat així, res canvia- que contraposa amb la finor de les cases més exquisides, on habitualment cuina el gran Pierre Bres. És un misògam en tota regla. A més a més, està sobreestimat, fa la rosca als poderosos i s'aprofita, sempre que pot, dels més necessitats. Tot en benefici del seu pròsper negoci. Fins que la Constança li trenca els esquemes. D'ella també se'n val, i molt, però acaba necessitant-la. Les habilitats culinàries de la noia no tenen límits. Estic convençut que, a través del menjar, hauria pogut aconseguir qualsevol cosa.

Estem davant d'una novel·la plena d'aventures, ben documentada i, sobretot, molt àgil. Diria que et desperta la gana de la primera a l'última pàgina. És la història d'un somni, d'una noieta que va deixar tot el que tenia a Lima. Allà també s'hi va quedar l'Iskay, el seu amic de l'ànima. La Constança, l'Iskay i en Ventura -casat amb la seva àvia- són els personatges més simpàtics. La que més ràbia fa és la vídua De Acevedo. L'escena dels cabells la vaig trobar d'una crueltat total. I fins aquí puc explicar.

"La Constança va complir fil per randa la seva promesa. Mai no s'havia vist al poble d'Albons un àpat com el que va preparar per al Baró de Maldà. Després d'un saborós plat d'escudella, la Constança va servir un rostit d'ànec cobert amb ous i sucre que va fer les delícies del baró. Però el que li va robar el cor definitivament i el va sorprendre d'allò més va ser el conill cuinat amb xocolata. El seu secret residia en la picada, que incorporava a la cassola una estona abans de treure el guisat del foc. No només l'elaborava a base de pa, alls i fetge fregit: el fet d'incorporar-hi les ametlles i la xocolata, i de deixatar la mescla amb vi ranci, li atorgava un resultat sorprenent".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A Wasseypur, la venjança s'hereta

"Mentre hi hagi aquestes putes pel·lícules, hi continuarà havent idiotes". És l'explosiva i irreverent declaració d'intencions d'Anurag Kashyap, director de la sensacional "Gangs of Wasseypur". Són cinc hores de cinema en majúscules, dividits en dues parts. Aquesta frase la pronuncia un dels protagonistes, mentre un grup d'indis veu per la típica pel·lícula de Bollywood.

Està clar que, en el cinema indi, hi ha un abans i un després, d'aquesta brutal història explicada per Kashyap. Podríem dir que la vida és allò que passa entre venjança i venjança, generació darrere generació. La primera part es va estrenar divendres; i la segona arribarà a les cartelleres el dia 2 de maig. Són de visió obligada i, d'aquí a ben poc, pel·lícules de culte! L'origen d'aquesta disputa entre famílies cal buscar-lo en l'any 1941, entre Sultana Daku i Shahid Kan, dos lladres de trens, de bandes diferents. Quan en Sultana descobreix que en els assalts en Shahid es fa passar per ell, l'expulsa de Wasseypur. O se'n va o el mata. No li dóna cap més opció. En pantalla, l'enfrontament entre clans s'allarga fins a l'any 2004, però se'ns planteja com etern. Mentre hi hagi un Daku i un Kan vius, seguirà corrent la sang.

La primera part és més difícil de seguir que la segona, perquè els salts en el temps són constants; amb un munt de protagonistes que apareixen i desapareixen. Em quedo amb el sanguinari Sardar Kan, a qui dóna vida Manoj Bajpayee. Ell protagonitza les millors escenes d'acció d'aquests 159 minuts inicials. En Sardar és el primer que embogeix amb la venjança, convertint-la en filosofia de vida. Però, a banda dels Kan i dels Daku, hi ha una tercera família implicada. Es tracta dels Singh. Durant molts anys, intenten veure-ho tot des de la barrera, però van ser ells, a través d'en Ramadhir, els que ordenen el primer dels assassinats.

"GANGS OF WASSEYPUR. PART 2"

No és que em vulgui posicionar a favor dels Kan, però són els que porten el pes d'aquesta sanguinolenta lluita entre nissagues. A la segona part, 157 minuts més, Faizal és un bon relleu per al seu pare. Inicialment, té un altre tarannà, però la situació també l'acaba engolint. La pel·lícula deixa molt clar que la pobresa i la corrupció, sobretot en la política, són l'avantsala dels delictes i dels crims. Al final, es tracta de matar per poder viure.

Aquesta segona part és molt millor que la primera, amb un estil que segur que aplaudiria el gran Quentin Tarantino, si és que no ho ha fet ja. La penúltima escena la podria haver firmat perfectament ell. Estem davant d'una pel·lícula que té coses de western i de comèdia, amb un planter d'actors excepcional. Hi destaca Nawazuddin Siddiqui, que ens dibuixa un Faizal amb molts dubtes. Les drogues no el deixen pensar amb massa claredat, però imposa la seva llei per allà on passa. També tenen molta importància els personatges femenins, amb uns ulls que parlen, sempre amb el somriure a la boca. Són dones que han hagut de patir molt, sobretot les dues d'en Sardar Kan, amb les que va tenir cinc fills.

A "Gangs of Wasseypur II" pràcticament no hi ha salts temporals; i s'agraeix. Dos dels germans petits d'en Faizal, en Perpendicular i en Definite, agafen molt pes en els últims minuts. Són encara més perillosos que ell, i no tenen res a perdre. Quan tot t'importa un rave, et tornes imprevisible. Les dues últimes escenes -a la penúltima m'hi referia abans- ja formaran part, per sempre, de la meva particular història del cinema. Feia molt de temps que no veia res amb tanta qualitat. Ja hi ha qui diu que aquesta pel·lícula és la versió índia d'"El Padrino". De fet, en un moment d'aquesta segona part, un personatge li diu a un altre: "Ets l'autèntic Padrí". Brutal!

"SI CREUS EN MI, ET SORPRENDRÈ"

Sí; l'Anna Vives no para ni un moment. Després de crear la tipologia Anna, amb què he escrit aquest text*, acaba de publicar el llibre "Si creus en mi et sorprendré", al costat de l'escriptor Francesc Miralles. És de Columna i té 174 pàgines.  Ho diu el subtítol: "El món és ple de somnis per complir: persegueix el teu".

L'Anna i en Francesc converteixen el llibre en una mena de diccionari, perquè els capítols estan dividits de la "A" d'Anna a la "Z" de Zas! Ens expliquen, per exemple, que tots som discapacitats, però alhora capaços de tot. l'Anna reconeix que hi ha coses que li costen un munt; són les que formen el seu Himàlaia particular. Això sí, amb el suport de la seva família i dels seus amics pot pujar qualsevol muntanya, encara que li costi més que a altres persones: "Cada vegada que creiem que una cosa és impossible alcem una muntanya alta davant nostre. Però un cop comencem a fer camí, el cim ja no es veu tan alt ni el camí tan costerut. En trepitjar el cim, riem de la por que teníem abans de començar".

"Si creus en mi, et sorprendré" és un llibre ple d'optimisme i d'amor, sobretot de l'Anna cap als seus pares i els seus germans, amb en Marc al capdavant. L'Anna ens explica l'experiència frustrada de treballar en un supermercat i la il·lusió que li va fer incorporar-se al projecte empresarial de la família, on va crear aquesta bonica tipografia. Ella és "la noia de la lletra preciosa". També deixa constància del suport que li han donat alguns esportistes, amb Jorge Lorenzo, Andrés Iniesta i killian Jornet al capdavant. Un altre punt que té molt pes en el llibre és la gala del Català de l'Any, de la qual l'Anna en va ser una de les tres grans finalistes. Ella ho té clar: cal oblidar-se dels límits i mirar sempre endavant. Pot ser més fàcil del que sembla en un primer moment. Doncs som-hi!

*Crec que per veure aquest post amb la lletra de l'Anna, has de tenir la seva tipologia descarregada a l'ordinador.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tancar una porta abans d'obrir-ne una altra

Hi ha vida més enllà d'"Ocho apellidos vascos", que segueix polvoritzant rècords. Una cua molt llarga per anar a veure la pel·lícula espanyola de moda; i només una dotzena de persones a la sala on feien la polonesa "Ida", una petita obra mestra. Premiada a Varsòvia, Londres, Toronto i Gijón, Pawel Pawlikowski ens explica una poderosa història sobre una novícia jueva.

Agata Trzebuchowska és l'actriu que dóna vida a Ida Lebenstein, coneguda també com Germana Anna. Fa un paper espectacular! I això que aquest és el seu debut cinematogràfic. A Gijón, se'n va emportar el premi a la millor actriu del festival. Abans de prendre els vots i fer-se monja, a l'Ida -òrfena de pare i de mare- li expliquen que té una tieta, de la qual no en sabia res. Les monges li recomanen que, abans d'ordenar-se, reculli informació sobre la seva família. Potser prefereix deixar el convent i abandonar la vida religiosa. És en aquest precís moment quan comença el viatge iniciàtic de l'Ida, que vol descobrir quines són les seves arrels i, sobretot, per què van abandonar-la. S'ha de tancar definitivament una porta abans d'obrir-ne una altra.

La novícia, que no sabia ni que era jueva, afronta aquesta difícil aventura acompanyada per la seva tieta, una jutgessa que fuma i beu sense aturador. La interpreta una altra Agata, Agata Kulesza, que transmet perfectament l'angoixa que sent la protagonista, entre d'altres coses, pel fet d'haver abandonat la seva neboda tot aquest temps. És una dona rossegada per la culpa, potser per no haver fet les coses ben fetes. I no explico més. "Ida" és una pel·lícula commovedora, rodada amb una exquisida fotografia en blanc i negre, que no pot deixar indiferent ningú. Cinema amb majúscules!

"OH BOY"

També ha rebut molts reconeixements "Oh boy": amb sis premis del cinema alemany al capdavant, inclosos els de millor pel·lícula, director i guió. Està dirigida pel debutant Jan Ole Gerster i només dura 83 minuts. Estem davant d'una història de perdedors, però potser de perdedors voluntaris. Fa la sensació que als seus protagonistes ja els va bé la vida que porten, encara que no sigui ideal.

En Niko (Tom Schilling) mai no ha tingut les idees massa clares. Ha deixat la parella, la universitat i s'arrossega pels carrers de Berlín sense rumb fix. Fins ara, tot ho ha estat pagant el seu pare... que creu que encara està estudiant dret. Però en Niko no és l'únic que no sap quin és el seu lloc en aquest difícil món que ens ha tocat viure. També té problemes importants en Matze -que s'ha passat la vida rebutjant papers d'actor perquè no eren prou bons per a ell, tot i que no té ni un ral- i la Julika, que mai ha pogut deixar enrere el seu passat de noia grossa. Tothom se'n fumia d'ella. Està plantejada com una comèdia, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com "Ida", "Oh boy" també està rodada en blanc i negre. En coses, m'ha recordat el cinema de Woody Allen, sobretot amb els crèdits inicials i la música que els acompanya. També en la defensa del perdedor perquè, com deia en començar, en aquesta història hi ha un elogi de la derrota. No és una pel·lícula rodona, però la seva atmòsfera embolcallant t'atrapa. Hi ha qui compara el cinema d'Ole Gerster amb el de Jim Jarmusch, però potser no cal córrer tant. De fet, "Oh boy" és només la seva primera pel·lícula.

"POR MIS MUERTOS" (FLAVIA COMPANY)

Diria que "Por mis muertos" és el llibre més personal de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Fins i tot més que "Segona pell", en què ens explicava una història d'amor total entre dues dones. Passió i excitació elevats a la màxima potencia. No dic que aquest últim sigui autobiogràfic, mai se sap, però ella quasi desapareix com a autora per transformar-se en protagonista. Està publicat per Páginas De Espuma i té 126 pàgines.

Com tot el que escriu la Flavia, és molt difícil no llegir "Por mis muertos" d'una tirada. Hi ha un esforç de concreció admirable. Segur que ja ho he dit un munt de cops, però als seus textos no els sobra ni els falta una paraula. El llibre està dividit en tres parts molt diferenciades: "Lo juro", "In memoriam" i "Herencia y elección". De la primera em quedo amb "El destornillador de Texas" i amb "Número cincuenta y cinco", que ens serveixen per veure fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana. Crec que és la part menys transcendent del llibre, que guanya en intensitat a mida que passen les pàgines. A "In memoriam" ens trobem amb perles com "Secreto" o "Que habrá sido de Moya", on recorda com van desaparèixer misteriosament els seus retoladors preferits o com alguns professors apreten als més dèbils i no s'atreveixen a enfrontar-se als més forts. L'essència de la covardia.

I arribem al súmmum, la tercera i última part, on la Flavia es depulla del tot, regalant-nos tres històries d'amor total, potser comparables a "Segona pell". Només diré que "La carta perdida de Andrea Mayo" i "Todos tenemos historias que terminar" tenen a veure amb el trencament sentimental amb una de les seves parelles i "Dos cuentos de amor" amb la seva tieta. Les tres són absolutament brutals. Un llibre que s'ha de llegir sí o sí.

"Mi muy querida niña, Inés, no sé cómo empezar. Y este es desde luego el peor de los comienzos. El que probablemente conseguirá que no sigas leyendo, en el caso remoto de que estas líneas de lleguen algún día, en el caso de que me decida a enviártelas, ahora o dentro de muchos años. Te escribo hoy, cuando aún no sabes leer. Cuando apenas te conozco, si puede llamarse conocer a haber tenido a alguien unos minutos en los brazos, a haber visto a alguien el día de su nacimiento y casi nunca más. Ese día, en el hospital, te quise de golpe y para el resto de mi vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els tòpics elevats a la màxima potència

"Ocho apellidos vascos", d'Emilio Martínez Lázaro, s'ha convertit en tot un fenomen social. Gràcies al boca-orella, ja és la pel·lícula espanyola més taquillera de tots els temps. El mes d'abril de 2015 començaran a rodar la segona part, que
provisionalment s'ha titulat "Nueve apellidos catalanes". Me l'havien recomanat un munt de cops i, finalment, vaig veure-la dimecres.

Que si n'hi ha per tant? És una pel·lícula divertida, però a mi no em va fer morir de riure. Al cinema, però, hi havia unes quantes persones que no les van ingressar per ben poc. Això sí, vaig somriure quasi tota l'estona, menys quan intenten posar-se seriosos i la història perd una mica de pistonada. El millor? El paperàs de Karra Elejalde, molt per sobre de Carmen Machi, Dani Rovira i Clara Lago, que també estan força bé. És un projecte sense complexos, que s'allunya de la trascendència d'altres títols espanyols i, perquè pot fer-ho, es riu de tot i de tothom. Ja n'hi ha prou d'insofribles pel·lícules sobre la Guerra Civil. No crec que ni els bascos ni els andalusos s'ho prenguin malament.

L'Amaia és una noia basca que viatja a Sevilla amb dues amigues, després que l'hagi deixat el seu xicot, amb qui s'anava a casar. Està de molta mala llet. Allà coneix en Rafa, un andalús que s'enamora perdudament d'ella. Passen la nit junts, tot i que ella s'adorm quasi a l'instant i no arriben a res. L'endemà, per un fet que no ve al cas, en Rafa va a buscar-la al poble on viu. Allà, l'Amaia li demanarà que es faci passar per basc. I no explico més. Martínez Lázaro agafa tots els tòpics dels bascos (forts, bestiotes, que mengen molt, que participen en la kale borroca...) i dels dels andalusos (vagos, despreocupats, amants de la migdiada, dels toros i del flamenc) i els eleva a la màxima potència. I és aquí on està la gràcia, en la desmesura. Passa francament bé.

"GUILLAUME Y LOS CHICOS, !A LA MESA!"

Que el cinema francès està de moda ho sap tothom; sobretot les comèdies. L'última que ha triomfat a Europa és "Guillaume y los chicos, ¡A la mesa!", que ha suposat el debut com a director de Guillaume Gallienne. Cinc premis César per un total de deu nominacions. Formal-ment és una comèdia, estic d'acord, però té més de drama que de qualsevol altra cosa.

Com que estem davant d'una pel·lícula autobiogràfica (que ja va triomfar com a obra de teatre), en Guillaume és el principal i quasi únic protagonista important. Ell, està clar, i la seva mare, a qui també interpreta. Fa els dos papers francament bé. Hi ha més personatges, però són molt secundaris. En Guillaume es basa, sobretot, en l'estreta relació que tenia amb la seva progenitora, que semblava estar més preocupada per ella mateixa que per qualsevol altra cosa. Malgrat tot, va influenciar molt al noi. Fins i tot fa la sensació que el seu gran objectiu en la vida era assemblar-se a ella. Per la veu, pels posats, pels gestos, els seus familiars, de lluny, arriben a confondre'ls.

Estem davant d'una pel·lícula plena d'emocions que, entre d'altres missatges positius, ens explica que, moltes vegades, les coses no són com semblen. A la família d'en Guillaume tothom donava per fet que era afeminat i que, com a conseqüència, li havien agradar els homes. És més, sembla que, amb més o menys resignació, sembla que l'acompanyin perquè així sigui. Una anècdota: Quan el protagonista demana viure un temps a Espanya l'envien a La Línea de la Concepción, que defineix com la ciutat més lletja del país.

"LA CINQUENA PLANTA" (MANUEL BAIXAULI)

"La cinquena planta", de Manuel Baixauli (Sueca, 1963), és un llibre estrany. Estrany com la malaltia que va patir el seu autor, la síndrome de Guillain-Barré. Sense previ avís, en Manuel es va quedar quaranta-dos dies totalment paralitzat. Només podia moure els ulls. Acabava d'enllestir la seva anterior novel·la, que va acabar publicant-se amb el títol de "L'home manuscrit". "La cinquena planta" està publicat per Proa i té 294 pàgines.

Després de donar-li moltes voltes, diria que Baixauli ens explica el seu particular viatge al fons de la ment. Al sanatori on va estar ingressat va conèixer uns quants personatges singulars, que el van acompanyar fins després de marxar, quan ja li havien donat l'alta. Es va obsessionar amb ells i també amb la cinquena planta d'aquesta instal·lació, que arribo a la conclusió que no existia. Estem davant d'un llibre que potser necessita una segona lectura, per poder-lo gaudir al màxim. Una segona lectura o poder-ne parlar obertament amb algú. Les històries de Fisio, Foto, Fix, Director o Professor -a molts dels protagonistes no els posa noms- són força grises, en aquella línia prima que separa la bogeria del seny. M'han cridat molt l'atenció Orofila i la seva obsessió pels edificis impossibles o aparentment impossibles -tenint com a referència el crani humà- i el misteriós Dr. Mogort.

En aquesta novel·la conflueixen personatges reals, penso que ben pocs, amb molts d'altres d'imaginaris. Baixauli ho embolica tot, conscientment, està clar, fins al punt de fer caminar edificis o de ressuscitar els morts. A més a més, fa desaparèixer la lògica de l'espai temps, amb la qual cosa tot és possible. Arriba a veure's a si mateix, caminant per la platja, acompanyat del seu avi, o seguint les evolucions de Orofila i del Dr. Mongort quan eren joves. Sense que hi tingui res a veure, el llibre m'ha recordat, per exemple, algunes coses del cinema de David Linch, en pel·lícules com "Carretera perdida" (1997) o "Mulholland drive" (2001). "La cinquena planta" no deixa de ser un thriller psicològic, si és que l'he acabat interpretant bé.

"Per a fer literatura cal tindre alguna cosa que no sigui adotzenada, fofa, supèrflua, tediosa i per això cal situar-se als marges. Si un escriu amb el fre de mà posat, o intentant ser políticament correcte, o pensant a agradar vés a saber a qui, fa un plat insuls, reescalfat. Escriure és transgredir, viatjar a l'imprevisible, extraviar-se en el desconegut. Escriure és visitar territoris ignots al nostre jo, on es barregen el passat, el present, l'esdevenidor i el que no ha succeït o no succeirà mai...".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assaig sobre la cobdícia i la feina ben feta

Wes Anderson (Houston, Texas) -44 anys- és un director diferent. El segueixo de ben a prop des d'"Acadèmia Rushmore", estrenada l'any 1998, i no decep mai. Visualment, té un estil molt definit i els seus personatges són exuberants i excèntrics com pocs. La seva última pel·lícula, "El Gran Hotel Budapest", és una petita meravella: divertida, esbojarrada, romàntica i amb un repartiment d'autèntic luxe. Molt recomanable.

Per sobre de tot, estem davant d'un gran assaig sobre la cobdícia; i també sobre l'amor per la feina ben feta. La cobdícia està protagonitzada pels hereus de la família de Madame D., a qui dóna vida una quasi irreconeixible Tilda Swinton. Em refereixo als dolentots Jopling i Dmitri, interpretats per Adrien Brody i Willem Dafoe. Anderson treu el millor de tots dos. L'amor per la feina ben feta la tenen, i de quina manera, el conserge de l'Hotel, Gustave H. (un encantador Ralph Fiennes) i en Zero Moustafa (Tony Revolori) el seu jove mosso d'ascensor. Tots dos viuen aventures molt perilloses, amb presó inclosa pel primer.

La història d'"El Gran Hotel Budapest", que passa als anys 30 i als anys 60, gira al voltant del robatori i l'intent de recuperació d'un quadre, titulat "Niño con manzana". Robatori; o no, segons com es miri. A més a més dels actors mencionats fins ara, també treuen el cap, en papers petitíssims, Jeff Goldblum (advocat), Harvey Keitel (pres), Jude Law (escriptor), Edward Norton (policia), Bill Murray i Owen Wilson (conserges) i l'encantadora Soirse Ronan, que fa d'ajudant de pastissera. Per acabar, vull destacar la vermellosa i espectacular posada en escena, que dóna a la pel·lícula l'embolcall perfecte. Diria que potser és la millor de les dirigides fins ara per Wes Anderson, que no deixa indiferent ningú.

"3 BODAS DE MÁS"

Encara no havia tingut l'oportunitat de veure-la i m'ha sorprès positivament. Em refereixo a "3 bodas de más", de Javier Ruiz Caldera (Viladecans, 1976). És la seva segona pel·lícula, després de "Promoción fantasma". És una divertida comèdia romàntica, amb una Inma Cuesta espectacular. Personatges treballats, sobretot el de la Ruth i gags que funcionen francament bé.

La Ruth mai no ha tingut massa sort amb els homes. Potser s'il·lusiona massa aviat i els agobia? Potser hauria de ser més exigent i no deixar-se seduir per qualsevol? Sigui com sigui, el mateix dia rep tres invitacions de casament. Que qui es casa? Doncs tres dels seus tres ex! I sí, han tingut la barra de convidar-la. I això que l''últim la va deixar fa només tres mesos, per por al compromís... I no explico més. A les antigues parelles els interpreten Paco León, la model Laura Sánchez -que fa de transsexual- i el còmic Berto Romero. Hi ha dos homes més a prop de la vida de la Ruth, un cirurgià plàstic que es diu Jonàs (Quim Gutiérrez) i el nou becari que l'ajuda a la feina, en Dani, a qui interpreta Martiño Rivas.

Entre d'altres missatges, Ruiz Caldera ens diu que, a la vida, de vegades també hem de saber dir que no. Plantar-se, encara que pugui semblar que es fa un pas enrere, pot ajudar a fer-ne dos cap a endavant. Seguiré amb interés les properes pel·lícules d'aquest director, que l'any que ve estrenarà "Anacleto: Agente Secreto", també amb Quim Guitiérrez en el repartiment. Per cert, ell i la guapíssima Inma Cuesta ja van coincidir a "Primos" (2011), de Daniel Sánchez Arévalo.

"EL NÉT DEL PIRATA" (MANUEL CUYÀS)

Podríem dir que “El nét del pirata”, de Manuel Cuyàs (Mataró, 1952), és un llibre rodó, amb principi i final a l’Argentina. Rodó com el món que va recórrer el seu avi en vaixell, com els formatges que comprava a Perpinyà i que, inicialment, dubtava si s’havien de menjar amb o sense crosta. Estem davant d’un llibre de memòries, ple de divertides vivències, publicat per Edicions Proa. Té 286 pàgines i passa molt bé.

De Cuyàs em quedo amb la seva passió infinita pel cinema, que comparteixo amb ell. Va començar a anar-hi quan era molt petit, quasi per prescripció mèdica -per un problema en els ulls-, i aquesta sana bogeria pel setè art l’ha acompanyat tota la vida. Veient una pel·lícula, refugiat en la foscor de la sala, en Manel diu que sempre ha trobat la tranquil·litat que potser li faltava en aquell moment. En el llibre ens parla d’alguns dels seus títols preferits, com “Viva Zapata” o “El hombre que mató a Liberty Valance”. Va formar part del Film Ideal Club mataroní, va escriure sobre pel·lícules, es va escapar reiteradament a Perpinyà per veure les estrenes que aquí no arribaven mai, va tenir petites incursions en el cinema amateur (com a director) i, cinematogràfica, és també una de les grans anècdotes que explica: quan Ava Gardner es va aturar en un bar de Mataró per anar al lavabo.

“El nét del pirata” també és història viva de Mataró. A través dels ulls d’en Manel, veiem la seva transformació –m’ha impressionat l’adéu del tramvia, amb tot el que va significar- i recordem quines són les seves festes principals (amb les Santes al capdavant) i les seves menges predilectes; aquells pèsols, faves i maduixots que sempre creixen mirant el mar. L’olor de roba que feia la ciutat, gràcies al tèxtil, la idea que tenen els mataronins que a la ciutat mai no hi fa fred (res, són quatre dies!) i la paraula ramblejar (anar amunt i avall de La Rambla) són altres aportacions de l’autor, que també ens explica la passió que van tenir molts dels seus familiars i veïns per anar a comprar a Andorra. Un dels fets periodístics que en Manel Cuyàs relata és com Jordi Pujol li va demanar que l’ajudés a escriure les seves memòries.

“He vist pel·lícules inacabades perquè no havia arribat l’última bobina, he vist actors ressuscitar perquè els rotlles s’havien desordenat, he vist en blanc i negre pel·lícules que originalment eren en color, he vist mudes pel·lícules que havien de ser sonores, i sonores algunes que havien de ser mudes, he vist un espectador caure de l’amfiteatre a la platea, he assistit a evacuacions d’urgència, he seguit les pel·lícules assegut en una butaca, assegut a terra, a peu dret, i de més petit, a collibè del pare. Al cine hi he plorat, hi he rigut, hi he passat por, hi he berenat i he sopat. Una cosa que no hi he fet mai és dormir-hi”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El caos és un ordre per desxifrar

Després de veure "Incendies" (2010) i "Prisoners" (2013), em declaro fan incondicional del director canadenc Denis Villeneuve. Però "Enemy", que es va estrenar divendres, no em va semblar una pel·lícula rodona. Per definir-la faré servir una frase que surt sobreimpressa a la pantalla només començar: "El caos és un ordre per desxifrar". Doncs en això estic; desxifrant-la!

Hi ha qui diu que no cal entendre una pel·lícula per apreciar-la, però a mi m'agrada que acabi lligant tot. I, en cas que el final sigui obert, que em donin els vímets necessaris per acabar fent-me el cistell jo mateix. Això com a declaració de principis, perquè "Enemy" té moltes coses bones. Per començar, la inquietant atmòsfera que t'atrapa i no et deixa anar en cap moment. Hi ajuda, i de quina manera, la música (de Danny Bensi i Saunder Jurriaans) i la fotografía, grisa, fosca, apagada i fins i tot decadent de Nicolas Bolduc. Per continuar, haig de parlar de Jake Gyllenhaal, que està extraordinari. És un actor que creix per moments. Amb Villeneuve ja havia treballat en l'esmentada "Prisoners".

Una atmòsfera inquietant per començar, per continuar una gran interpretació -que pràcticament elimina de la pantalla les guapíssimes Mélanie Laurent i  Sarah Gadon- i per acabar... la confusió total! A nivell argumental, poques coses puc explicar de la pel·lícula, basada en la novela "El hombre duplicado", de José Saramago. Podríem parlar de thriller psicològic, en què Gyllenhaal interpreta un professor d'història amb una vida més aviat monòtona. Interpreta al professor i a un actor de cinema que descobreix un dia veient una pel·lícula. Són idèntics. I aquí comença el seu malson. O potser continua?

"UNA FAMÍLIA EXEMPLAR" (GENÍS SINCA)

La família no l'escollim; els amics, sí. Els Bou de Tortosa o els Mirabaix de Manresa? No puc descartar-los els dos? No havíem quedat que els amics els escollíem? Doncs, encara que sigui a contracor, em quedo amb els del Baix Ebre. Els Bou i els Mirabaix són els protagonistes d'"Una família exemplar", de Genís Sinca (Manresa, 1970). Amb aquest llibre, publicat per Destino, va guanyar el Premi Josep Pla de l'any passat. Veig segona part...

En Genís és un tio que cau bé. El vaig conèixer fa uns mesos -els que porta col·laborant al programa "Els Matins" de TV3- i sempre m'ha transmès bones vibracions. I aquestes bones vibracions estan repartides al llarg de les 476 pàgines del llibre. El retrat simiesc del pediatre Joan Bou, el patriarca de la família, ja en el primer capítol, fa que et facis una idea molt aproximada de com és el també batejat com Xècspir d'Amposta. Qui li havia de dir en aquest bon home -perquè inicialment ho era i... ho continua sent?- que el xicot de la seva filla gran, en Ricard Mirabaix, li provocaria un daltabaix de dimensions èpiques.

En Bou havia guanyat calés fent de metge, és veritat; però la rica de la família sempre ha estat la seva esposa, la Remei Antich, pertanyent a una nissaga a on totes les dones tenien una pitrera desmesurada, de campionat. Per la seva part, els Mirabaix, amb una fesomia de castor, o fins i tot de rata, es dediquen a l'especulació immobiliaria. Són avars, fins a límits insospitats, per no parlar directament de carronyaires. Però és una opinió molt personal: hi ha qui ha llegit el llibre i es queda abans amb la gosadia i la força familiar dels Mirabaix -un veritable clan, tancat a pany i forrellat- que amb la falsa modèstia i les ganes d'aparentar dels Bou-Antich.

Per sobre de tot, "Una família exemplar" és un llibre divertit, àgil i amb uns personatges ben dibuixats. A més a més, en Genís ho descriu tot molt bé. M'atreviria a dir que és un autor molt meticulós, i que pateix amb la intenció de no deixar-se res. Ja li preguntaré! És francament fàcil fer-se una idea de com som físicament un i altres i les cases on viuen o malviuen, segons el cas. Ho explica amb tot luxe de detalls. Tortosa, Manresa i també Barcelona, la ciutat llunyana on poden fer-ho tot, amb una mica més d'anonimat -i no sempre- són els personatges secundaris d'aquesta història que, si li treiem humor i li posem una mica més de dramatisme, podria ser real com la vida mateixa. Recomanable.

"La manera com els Mirabaix aconseguien captivar i fer-se seves les millors noies, les més intel·ligents i atractives, era un fenomen que mai es podia arribar a entendre del tot. Tanmateix, eren elles i només elles les que havien entès, les que devien haver vist amb certa claredat alguna cosa que els altres només podien percebre. Sense anar gaire lluny, era un autèntic misteri que una persona tan excel·lent i completa com l'Elvira Gomà s'hagués enamorat i entregat per a tota la vida a un home tan vulgar i esquerp com el pare d'en Ricard".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Hi ha pèrdues irreparables, a tots els efectes

Sóc dels que penso que hi ha pèrdues que no se superen mai. Queda molt clar a "Alabama Monroe", de Felix Van Groeningen.Va ser la representant de Bèlgica als Oscar, en la categoria de pel·lícula de parla no anglesa. El millor de tot és la química que hi ha entre la parella protagonista, l'Elise (que té una botiga de tatuatges) i en Didier, que canta i toca el banjo en una banda de Bluegrass. Viuen una feliç vida de conte.

A l'Elise la interpreta -i ho fa francament bé- una tatuadíssima Veerle Batens. El paper d'en Didier recau en Johan Heldenberg, que també està molt convincent. Tot va fantàsticament bé entre ells, fins que la seva filla, la Maybelle, es posa malalta. A partir d'aquí, comencen a discutir sense aturador, cada vegada amb més intensitat, donant-se les culpes de tot mútuament. Estem davant de l'autodestrucció d'una parella que, des de la diferència, havien aconseguit formar una relació força sòlida. Més enllà del bon treball d'actors, també destaca una atractiva banda sonora, formada per cançons Bluegrass, un estil musical inclòs en el country.

Estem davant d'una història potent, impactant i, per desgràcia, excessivament polititzada. El discurs d'en Didier al voltant de la utilització de les cèl·lules mare per curar malalties se li escapa una mica de les mans. M'imagino que les critiques a la religió, als Estats Units i a George W. Bush no van agradar massa a l'Acadèmia, que es va decidir per "La grande bellezza". "Alabama Monroe" -al final sabem perquè es titula així- és una pel·lícula plena de flashbacks que, si prens una mica de distancia, entra francament bé. S'ha de veure.

"JEUNE ET JOLIE"

Fa temps que segueixo amb atenció François Ozon, un director que no sol decebre. Només un any després d'estrenar "Dans la maison", ara ha torna amb "Jeune et Jolie". Potser no és tan rodona com l'altra, però la bellesa i el magnetisme que transmet la seva protagonista són motius suficients per no perdre-se-la. Parlo de l'espectacular Marine Vacth, de només 22 anys.

En aquesta pel·lícula, Ozon ens parla del despertar sexual i, sense dictar sentència, ens apropa a la prostitució de luxe. La Isabelle (Lea quan treballa) s'hi fica quasi per casualitat i, ja posada, li agrada el poder que ella exerceix sobre els clients i la facilitat amb què entren els diners a les seves butxaques. I això amb només 17 anys! Uns diners que, ben mirat, diria que no necessita; perquè forma part d'una família que li paga tot el que faci falta. La Lea porta una doble vida (estudia als matins), com la Sévérine de Luis Buñuel a "Belle de jour" (1967).

Entre d'altres coses, Ozon també ens diu que tot allò que fem afecta a la nostra família i entorn; i de quina manera! L'Isabelle té mare, padrastre, un germà petit amb qui s'entén molt bé i un reduït grup d'amigues que no tenen ni la més mínima idea del seu pròsper negoci. Pròsper fins que passa alguna cosa i tot canvia... Podríem parlar d'un bon retrat femení, amb el sexe de pagament en el centre del quadre.

"EL MELIC DEL MÓN" (CARLES CASAJOANA)

Emmig del debat sobre la consulta per la indepen-dència de Catalunya, segur que seria molt útil poder redefinir quina és la forma de ser dels catalans. És el que fa, d'una manera molt divertida, Carles Casajuana a "El melic del món". És un llibre àgil, de només 206 pàgines, i està publicat per Columna. Casajuana ja va posar el dit a la nafra amb "L'últim home que parlava català", del qual se'n van vendre 25 mil exemplars.

El llibre que nosaltres llegim acaba sent, més o menys, l'intent d'assaig que intenta escriure Miquel Rovira. És allò del llibre dins del llibre, un recurs força utilitzat en el món de la pintura. Rovira mai no s'hauria imaginat que acceptaria un encàrrec com aquest, però acaba baixant el cap i dient que sí... només per diners, que quedi clar. En Miquel va molt perdut perquè, abans de definir o redefinir com són els catalans, s'ha de respondre la pregunta clau: a qui es pot considerar català i qui no. A en Miquel li sorprèn i, de quina manera, que aquest complicat  encàrrec li faci en Ramón Balaguer, director de la col·lecció d'assaig d'una important editorial. En Ramón, per cert, és un famós escriptor català... que quan publica ho fa en castellà.

"El melic del món" passa francament bé, sobretot perquè la relació entre en Miquel i en Ramon -que de joves havien compartit pis- està molt ben trobada. S'intenten utilitzar un a l'altre, mentre persegueixen els seus objectius particulars. De fet, es necessiten mútuament. És l'única manera que tenen de sortir-se'n. En Ramon aconseguint editar un llibre d'èxit, en català, que li permeti mantenir la feina a l'empresa. En Miquel escrivint alguna cosa amb criteri, que deixi intacte el prestigi recollit amb les seves obres anteriors. No es pot permetre cap ensopegada.

"Catalunya és burgesa, ordenada, pacífica, casolana, com correspon a una gent que viu a gust a casa seva. Castella, en canvi, és terra de sants i de guerrers, d'uns homes que s'escapen horitzons enllà, afamats com llops, a la conquesta de contrades més hospitalàries, o que s'enfilen enlaire, cap al cel, com els personatges del Greco. Al castellà, el paisatge el desficia, li genera uns anhels estranys, l'empeny a la conquesta d'altres terres, al misticisme. Tot sol enmig de la meseta, sota un cel immens, no li cal gaire esforç per pensar en el més enllà, sigui físic o espiritual. Al català, el conforta i el serena, l'aboca a la sensualitat, el convida a despreocupar-se i a menjar, a beure i a fruir de la vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El sado completa l'assaig de Von Trier

Quan vaig acabar de veure el primer volum de "Nymphomaniac", de Lars Von Trier, em vaig preguntar a mi mateix si estàvem a mig camí de l'obra mestra. Doncs ara ja puc dir que no. El segon volum està per sota del primer, tot i que tanca força bé aquest dur assaig sobre l'addicció al sexe. En aquest segon volum, el danès introdueix el sado i, encara que no de manera directa, la pedofilia.

Podríem dir que, a través del sado, la Joe intenta recuperar el control de la seva vagina i, com a conseqüència, tornar a gaudir de l'orgasme. Són imatges força dures, més pel que t'imagines que pel que veus, que tampoc no és poc. Que la piquin passa a ser prioritari en la seva vida, fins i tot per sobre de la seva família. Ja ho vaig dir en el comentari del primer volum: en les pel·lícules de Von Trier sempre hi ha una dona que pateix; i molt. Quin és el problema d'aquesta part de "Nymphomaniac"? No sé si s'ha de parlar de problema, però dóna la sensació que tot està agafat pels pèls. En el primer volum tot fruïa amb una certa naturalitat, a diferència d'aquest segon.

M'explico. L'estranya feina que li dóna a la Joe el personatge d'en Willem Dafoe (es fa dir L) sembla una mica forçada. Realment existeix alguna cosa així? Tampoc no s'acaba d'entendre la relació lèsbica que estableix amb la P (Mia Goth). Per cert, la Charlotte Gainsbourg (que cada cop s'assembla més a la Jane Birkin, la seva mare) ja havia treballat al costat de Dafoe -i de manera molt intensa- a "Anticristo" (2009). L'escena final, que no ha rebut massa bones critiques, l'he trobada espectacular. Pot arribar a ser nimfòmana, està clar, però això no vol dir que se n'hagi d'anar al llit amb el primer que passa. El dret a escollir sempre el té i ha d'intentar no perdre'l mai.

En el seu paper de confessor, Stellan Skarsgard ("Melancolía", 2011) fa un paper espectacular.

"ELS AMBAIXADORS" (ALBERT VILLARÓ)

"Els ambaixadors", de l'andorrà Albert Villaró (nascut a La Seu d'Urgell, al 1964) és una novel·la històrica alternativa. Tot passa en dues setmanes de l'any 1949. L'escenari que se'ns planteja és el d'una Catalunya independent, presidida per Manuel Carrasco i Formiguera; quan, en realitat, estava patint la repressió del franquisme. El llibre, de 681 pàgines, està publicat per l'editorial Destino.

Precisament, un dels grans encerts de l'Albert Villaró és combinar personatges reals (canviats de càrrec o d'escenari, com el cas de Carrasco i Formiguera) amb d'altres d'inventats. En una Catalunya normal, amb els mateixos drets i deures que qualsevol altre país, els dirigents de la Jove República Catalana estaven molt preocupats per la desaparició de la xarxa d'espies que tenien desplegada a Madrid. Acaben de desarticular-la! És per això que demanen a Mossèn Farràs -desaparegut voluntàriament des de fa molts anys- que reactivi "Els adormits", un grup que el dictador Sanjurjo mai no va descobrir.

Farràs té un passat tenebrós i ple d'execucions, sempre justificades, se suposa. Queda clar que Sanjurjo mai no va dirigir Espanya i, per si fos poc, va morir al 36. És el mateix any que Villaró es carrega Franco, concretament el dia 18 de juliol; quan, en realitat, estava participant activament en el cop d'estat contra la Segona República. Va ser Mossèn Farràs qui va acabar amb ell, sabotejant el Dragon Rapide. Per cert, l'autor canvia de bàndol a l'escriptor Josep Pla que, com va succeir, vivia a Madrid i feia de corresponsal de La Vanguardia i d'altres mitjans. Pla, amb passat franquista, a "Els ambaixadors" és un dels col·laboradors més actius de Mossèn Farràs, que busca la bomba que estan construint a Madrid per destruir Catalunya. I no explico més.

Estem davant d'una acronia divertidíssima, amb uns personatges molt ben dibuixats; això sí, la majoria molt bons o molt dolents. En Farràs, en Pla, la Caitlín i els irlandesos que ajuden Catalunya cauen bé des que apareixen en escena per primer cop. Són esbojarrats, solidaris entre ells i apassionats al màxim. També una mica talosos i despistats, perquè no dir-ho. Per contra, els espanyols transpuen odi i mala baba del primer a l'últim moment. Estem davant d'una novel·la àgil, ben documentada i que es llegeix amb un somriure babau a la boca. Les últimes vuitanta pàgines, en què ens dóna quatre dades de tots els protagonistes, són brutals. Merescut Premi Josep Pla 2014. Imprescindible.

Per cert, el títol té a veure amb l'obra mestra de Holben, quadre que, amb el mateix títol, s'exposa a la National Gallery.

"Li sap greu per Madrid, perquè és una ciutat que havia arribat a estimar moltíssim. Però aquell vespre la percep entravessada, més dura que mai. No sap si tots aquells transeünts amb mirada neutra amb què es van trobant podien ser informadors en potència. Tots tenen una actitud còmplice, natural o impostada, perquè per als mantenidors del règim la indiferència és considerada encara pitjor que la dissidència. A aquella hora, dotzenes, potser centenars d'agents de l'autoritat, uniformats i sense uniformar, els estan buscant, removent el cel i la terra per trobar-los". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lluitar contra la SIDA... i les farmacèutiques!

"Dallas Buyers Club" és una de les triomfadores dels Oscars: Millor actor principal per a Matthew McConaughey, millor actor de repartiment per a Jared Leto i millor maquillatge. La pel·lícula la dirigeix el canadenc Jean Marc Vallé ("Café de Flore", 2011). Està basada en fets reals i dura dues hores. Podríem qualificar-la de drama biogràfic, datat als anys 80, amb la SIDA com a gran protagonista.

McConaughey, que va perdre vint-i-un quilos per posar-se en la pell (i l'os) de Ron Woodroof, fa un grandíssim paper. Jo li hauria donat l'Oscar a Leonardo DiCaprio, però no crec que sigui un pecat que se l'hagi emportat ell. En Ron és un cobwoy de rodeo texà, addicte a les drogues i a les dones, que agafa la SIDA en un mal dia. No és homosexual, però en aquell moment anava tan col·locat que ni sabia que feia... o que li estaven fent, per ser més exactes. Gran interpretació d'en Matthew, però també de Jared Leto, que fa de transsexual.

Els papers de McConaughey i Leto són molt agraïts, dels que sempre han agradat a l'Acadèmia de Hollywood; d'aquells que necessiten una transformació (gran pujada o baixada de pes) o fins i tot un canvi, en aquest cas de sexe. Com a millor actor de repartiment, jo m'hauria decantat per Jonah Hill, el company de fatigues de DiCaprio a la sensacional "The Wolf of Wall Street". La pel·lícula de Martin Scorsese és la gran perdedora dels Oscars, amb "American Hustle". La d'en Ron és una lluita doble: contra la malaltia -des del dia que li diuen que només li queda un mes de vida- i contra les farmacèutiques, més preocupades d'acumular diners que d'intentar facilitar la vida als malalts de la SIDA, als quals tracten com a conillets d'Índies.

A més a més, la lluita d'aquest simpàtic cobwoy, la veritat és que l'acabes apreciant, no només és personal. Vol salvar-se com sigui d'una mort segura (que tenia més a prop del què es pensava), però també s'esforça per mirar de donar un cop de mà als malalts que li demanen ajut, encara que, inicialment, potser només li interessaven els seus quartos. Molt bona la relació que s'acaba establint, d'amistat pura, entre en Ron i en Rayon, que és com es diu en transvestit. Una pel·lícula que s'ha de veure.

"EL PRIMER HEROI" (MARTÍ GIRONELL)

Dimecres surt a la venda "El primer heroi", el darrer llibre del bon amic Martí Gironell, amb qui treballo a "Els Matins" de TV3 ja fa set anys. He llegit l'edició no venal, que em va donar fa uns dies. Està publicat per Ediciones B (en català i en castellà) i té 430 pàgines. Se'ns ha presentat com "la gran novel·la sobre la prehistòria", com diu  la portada. El pròleg és de l'historiador Eudald Carbonell.

La prehistòria abarca molts i molts anys, com em va dir un dia en Martí mentre estava escrivint el llibre. Ell va decidir col·locar els seus personatges al neolític, en una societat avançada i no tan llunyana de la nostra. Lògicament, la diferència la marca la tecnologia. A la tribu d'en Ynatsé, per exemple, coneixien el foc, domaven cavalls, tenien animals domèstics i estaven organitzats jeràrquicament. Fins i tot dominaven una mena de trepanació, que encara no podríem batejar com a medicina. Se n'encarregava de fer-ho en Bassi, savi i curandero del Clan dels Cavalls. Era més llest que la resta? No; però tenia una gran capacitat d'observació. Ja he presentat a dos dels tres personatges més importants d'aquesta historia: en Ynatsé i en Bassi. El tercer és l'Aynires, companya d'en Ynatsé i mare del seu fill.

Quins missatges ens deixa aquest primer heroi? Doncs uns quants! Explicaré ben poques coses de l'argument, per influenciar al lector el mínim possible. Només diré que en Ynatsé ha d'emprendre un viatge iniciàtic cap a un món desconegut. Ho fa, a petició d'en Bassi, que li diu que és l'escollit. Totes les esperances estan depositades en ell. En el decurs del seu llarg i dur peregrinatge, en Ynatsé, jove membre del Clan dels Cavalls, aprèn moltíssimes coses. N'aprèn i n'ensenya. Com la seva companya, l'Aynires, que no necesita marxar de casa per ser útil als seus; i de quina manera. Com en Bassi, ella també és molt observadora. Tots dos, o fins i tot els tres, tenen cada cop més clar que és millor fiar-se de la realitat que dels Déus, que estan molt bé com a referencia... tot i que, potser, no sol·lucionen gaire coses.

"De vegades, una nimietat, un fet que pot semblar intranscendent o una ximpleria, pot ser el pincipi de la fi, l'espurna que encengui un gran incendi que tot ho arrasi. -I li va recordar-: Quan jo era jove, els més ancians sempre ens deien que no hi ha baralles sense importància, de la mateixa manera que no hi ha incendis sense importància. Ens van inculcar que, si presenciàvem una baralla, hi intervinguéssim separant els combatents, fent tot el que convingués perquè fessin les paus. I ens deien que els focs i les baralles eren les dues úniques coses d'aquest món que poden engendrar fills més colossals que ells mateixos: un incendi o una guerra".

És una novel·la d'aventures ágil i molt visual, al més pur estil Gironell, amb un parell o tres d'escenes sexual molt explícites, reals com la vida mateixa. Ja n'estic veient la pel·lícula! Segur que "El primer heroi" serà un dels grans èxits d'aquest Sant Jordi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A Clooney no li faran un monument

Feia temps que no m'avorria tant en un cinema. Va ser dissabte, veient "The Monuments Men", la darrera pel·lícula dirigida per George Clooney. Després de la primera hora -en dura dues- el meu fill em va preguntar: Passarà alguna cosa? Doncs no; els segons seixanta minuts són igual de fluixos que els primers. No té cap ritme i poquíssima acció, i això, enmig de la Segona Guerra Mundial, costa d'entendre.

També costa d'entendre que cap dels actors, ni Cate Banchett -que diria que és l'única dona que surt a la pel·lícula-, transmetin absolutament res. I això que el repartiment és de luxe, amb Clooney, Matt Damon, Bill Murray i John Goodman al capdavant. Els seus personatges no són creïbles i, en algun moment, m'aventuraria a dir que freguen el ridícul. I això que l'argument de la gran novel·la de Robert Edsel, basada en fets reals, és francament bo. Recordem que els "Monuments Men" van ser un grup d'historiadors, directors de museus i experts en art que van tenir la difícil tasca de recuperar les obres d'art robades pels nazis al llarg de la guerra. En part, ho van aconseguir.

Uns nazis de pa sucat amb oli, que semblen sortits d'un còmic; experts en art que juguen a fer de soldats (sense ni tan sols escorta); i molta, molta palla. En el seu intent de respectar els quadres i les escultures, Clooney s'oblida de tota la resta. Les dues escenes d'acció que recordo, la del nen francotirador i la dels trets contra el personatge del francés Jean Dujardin ("The artist", 2011), són més aviat tristes, gran oportunitat perduda per fer brillar una destacadíssima novel·la. Com a molt, per veure a casa, quan surti en DVD.

"EUFÒRIA" (XAVIER BOSCH)

"Amics llibreters, si classifiqueu "Eufòria" com a llibre de ficció, estalviareu problemes legals a @xavierbosch @Ed_proa". Aquesta piulada a Twitter, amb molt d'humor, la va fer l'editor Josep Lluch; i hi estic completament d'acord. A "Eufòria", l'últim llibre de Xavier Bosch, que va sortir dissabte a la venda, té més de realitat que de ficció. Està publicat per l'editorial Proa, té 319 pàgines i m'ha durat un dia.

Després de "Se sabrà tot" (2010) i d'"Homes d'honor" (2012), Bosch torna a donar vida a Dani Santana. Tot i les crosses, el periodista televisiu continua en plena forma. Recordem que és solter, sense fills... i amb l'autoestima molt i molt alta. Comença el llibre enguixat de dalt a baix, com a conseqüència d'un 'intent d'assassinat. Al seu costat, com sempre, la Raquel, que és la seva assistent personal; i aquest cop en Gratu (un hacker compulsiu) i l'Agus Maldon, un periodista de l'antiga escola. Li costa resistir-se als canvis que ha patit la professió, amb l'entrada dels blogs, els diaris digitals, Twitter, Facebook i, com potser diria l'Agus, totes aquestes mandangues.

"Eufòria" és un llibre hiperrealista, àgil i molt visual. Costa ben poc imaginar-se les aventures d'en Santana, que es mou en un món real com la vida mateixa. Visitadors que incentiven als metges perquè receptin un determinat medicament, frau al sistema sanitari, expedients de regulació a les empreses de comunicació i, sobretot, un govern que va de cul (amb vicepresidenta inclosa) per aconseguir que un empresari mexicà, en Roberto M. Faura, construeixi un parc temàtic a la localitat de Malla, a la comarca d'Osona. Real, tot molt real. Pressions, suborns, denúncies públiques, tràfic d'influències i un final totalment inesperat, conseqüència d'una de les trames secundàries de la novel·la.

"El Dani feia estona que s'havia quedat sense arguments. Va intentar convèncer que tornaria el bon moment del periodisme, que això només era un moment de canvi, que aviat, després de la sacsejada general, es recol·locarien les coses. Si no li fotés tan mal l'esquena, si parlar no el cansés, i si hagués vist l'Agus més receptiu li hauria volgut dir que la crisi de la indústria periodística és una cosa i que l'ofici en si és una necessitat social que tornarà a tenir hores importants. Però ni era el moment, ni tenia forces. I l'Agus continuava encaparrat".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Un secret guardat al llarg de cinquanta anys

De les nou candidates a l’Oscar a la Millor Pel·lícula, “Philomena”, de Stephen Frears, és una de les que menys m’ha sorprès. La història és maca, i està molt ben interpretada, però no hi he connectat del tot. Té tres nominacions més: millor guió adaptat, millor banda sonora i millor actriu principal, per a Judi Dench. Està brillant, però la meva aposta en aquesta categoria és per a Cate Blanchett (“Blue Jasmine”).

Frears ens explica la història de la Philomena, una dona irlandesa a qui van obligar a donar el seu fill en adopció quan era pràcticament una nena. Fa cinquanta anys que guarda el secret; que mai no ha explicat a ningú. Ni tan sols a la seva filla, perquè, tot i que li va costar molt, va intentar refer la seva vida. Ara la Philomena vol intensificar els seus esforços i trobar al fill perdut, amb el suport d’un periodista que s’ha quedat sense feina, en Martin Sixsmith. L’interpreta Steve Coogan, un actor que m’encanta. Sempre el recordaré pel seu paper a “24 Hour Party People” (2002).

Estem davant d’una pel·lícula que intenta commoure, amb uns personatges senzills, units per les ganes de descobrir un secret molt ben amagat. En Martin és proper, sobreprotector, professional i amb un punt de mala llet. La Philomena té un fort sentiment de culpa. Podríem dir que les monges li van prendre el fill, però ella no té força ni per responsabilitzar-les de res, tot i que es neguen a ajudar-la. L’únic que vol és saber la veritat. Li costa molt d’imaginar-se que, en tot aquest temps, en Michael ha fet la seva vida, si és que no ha mort en l’intent. Haurà triomfat? Serà feliç? Tindrà parella? Tindrà fills? L’estarà buscant també a ella? Un melodrama interessant.

"LA LEGO PELÍCULA"

Feia temps que no veia un títol d’animació tan rodó. Em refereixo a “La Lego Película”, de Philip Lord, Chris Miller i Chris McKay. Quan s’acaba, i això que dura una hora i tres quarts, només tens clara una cosa: que en vols més! És una sàtira intel·ligent, atrevida, irreverent i amb uns personatges sensacionals, començant per l’Emmet i acabant pel Batman més divertit i barruer de la historia del cinema.

L’Emmet és una figureta de LEGO més o menys normal... com qualsevol de nosaltres? Ho fa tot com toca, sense sortir-se de les normes, perquè mai s’ha plantejat si els que manen tenen raó o no. Actua per inèrcia; intentant passar desapercebut. Fins al punt que, el dia que desapareix de la feina, ningú se’n recorda d’ell. La sort, però, fa que l’Emmet trobi una peça màgica que molts han buscat desesperadament al llarg de la història. Sense voler-ho, aquest obrer quasi invisible es transforma en l’esperança de la humanitat. Ell i només ell pot acabar amb el tirà que governa el món amb mà de ferro... i molta pega.

La LEGO pel·lícula (visualment espectacular) ens deixa un munt de missatges positius. Per exemple, que hem de pensar més i obeir menys i que ningú està en possessió de la veritat absoluta. S’ha de parlar, s’ha de buscar aliances i confiar en els altres. És important mirar sempre endavant i intentar confiar cegament en les nostres possibilitats. Res no és impossible si ens ho creiem; com fa l’Emmet, acompanyat d’un munt de personatges sinistres, com Batman, C-3PO, Han Solo, Abraham Lincoln, Gandalf, Shaquille O’Neal, Shakespeare i Superman. Impressionant el sofà de dos pisos, un dels invents de l’Emmet.

Estem davant d’una pel·lícula pels maniàtics de l’ordre, però també pels que se senten bé emmig del caos. Sensacional l’aparició final de Will Ferrell, que acaba unint realitat i ficció. “La Lego pel·lícula” és un títol imprescindible, tant per als nens i les nenes com per als més grans. Jo hi vaig anar sol i m’ho vaig passar pipa. Totalment recomanable.

"PETJADES DE NADOR" (LAILA KARROUCH)

Vaig conèixer la Laila Karrouch, fa unes quantes setmanes, quan va venir a "Els Matins" de TV3 per presentar el seu últim llibre, "Petjades de Nador". Vaig tenir clar que havia de llegir-lo; i ja ho he fet. És curtet, -només té 183 pàgines- i està publicat per Columna. La Laila va néixer a Nador el 1977 i, vuit anys més tard, va arribar  a Catalunya amb la seva família. Diria que és una dona amb molt de caràcter i les idees clares.

El llibre comença al Marroc, l'any 1985; i salta directament al 2006, quan la seva protagonista està a punt de tenir la Karima, la seva segona filla. A través de les pàgines de "Petjades de Nador", la Laila ens explica com, a poc a poc, va fent realitat els seus somnis, com estudiar la carrera d'infermeria. No va ser gens fácil per a ella, amb pocs diners a la butxaca i dues filles al seu càrrec. A més a més, per a la seva família, crec que estudiar mai havia estat massa ben vist... per una dona. Per sort, moltes vegades les normes están per trencar-les; i fa la sensació que ella es trobava còmoda anant a contracorrent.

La Laila també reflexiona sobre el trasbals que suposa canviar de país i adaptar-se als nous costums, sobretot per les generacions més grans. De fet, com explica en una part del llibre, "Quan no ets a casa teva la felicitat completa no existeix". També són molt interessants els apunts sobre el món de la parella que, encara que en algunes tradicions costi d'entendre, no sempre dura tota la vida. Les infidelitats, el desig -molts cops amagat- d'estar amb una altra dona o home que no és el teu i la influència, no sempre positiva, dels pares en les nostres vides també tenen un lloc privilegiat a "Petjades de Nador". Per què sempre han d'intentar organitzar-nos la vida? De vegades s'ha de cedir, però no sempre.

"Aquell vespre, abans de quedar-me fregida als braços de l'Alí, vaig pensar detingudament en la conversa que havia tingut amb la meva germana, en aquelles paraules que deien comparteix l'amor, mai els secrets. Vaig barrinar què diria l'Alí si li confessava que havia sentit atracció per altres homes en més d'una ocasió. De fet, la veritat era que, fins i tot, en algun moment de la vida havia de sentir el desig d'assaborir el dolç pecat de desfer els llençols amb un altre mascle que no era el meu".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

A la recerca d'aquell somni impossible

“Nebraska” és una preciosa road movie, rodada en un espectacular blanc i negre, amb un pare i un fill buscant el seu somni impossible. Està dirigida per Alexander Payne (“Entre copas”, 2004) i té sis candidatures als Oscars: Millor pel·lícula, director, actor principal (Bruce Dern), actriu de repartiment (June Squibb), guió original i també fotografia. M’ha recordat “Una historia verdadera”, de David Lynch (1999). És una grata sorpresa.

El principal protagonista de la pel·lícula és en Woody Grant, un avi que rep una carta que li assegura que ha guanyat un premi d’un milió de dòlars. L’ha d’anar a buscar a Nebraska, molt lluny d’on ell viu. Si és necessari, està disposat a fer el recorregut caminant! Bruce Dern està  francament bé, però diria que, en la cursa per l'Oscar, Matthew McConaughey i Leonardo DiCaprio li porten un cert avantatge. La família intenta convèncer a en Woody que el premi és una enganyifa, però no hi ha manera. És per això que un dels seus fills decideix acompanyar-lo. Aquest viatge en cotxe pot ser una bona manera de establir nous ponts de diàleg entre ells. Al llarg de la seva vida, en Woody ha begut molt i tot fa pensar que mai s’han portat massa bé.

“Nebraska” també reflexiona sobre la mesquinesa de les persones, que surten del seu cau, com les rates, quan oloren diners. Antics amics i familiars d’en Woody comencen a demanar-li una part del premi quan encara no ha tingut temps ni d’intentar cobrar-lo. Tots creuen que se’l mereixen, en base a suposats favors prestats del passat. A banda de Dern qui també brilla amb llum pròpia, i de quina manera, és June Squibb, que interpreta a la dona d’en Woody. Malparlada, esquerpa, dictatorial... L’escena del cementiri és espectacular. La June és la meva gran candidata a l’Oscar a millor actriu de repartiment, amb el permís de Julia Roberts. Estem davant d’una tragicomèdia pràcticament perfecta, amb grans interpretacions i una fotografia que enamora.

"LA PLAGA"

La gran triomfadora dels Gaudí va ser “La Plaga”, de Neus Ballús. Se’n va emportar els premis a la millor pel·lícula, millor directora, millor guió (per la Neus i en Pau Subirós) i millor muntatge. Estem davant d’una història, molt ben explicada, en què tot seguit de personatges anònims intenten sobreviure, i ho tenen gens fàcil, en la zona del Parc Natural de Gallecs (Mollet del Vallès).

Un pagès que pretén viure de l’agricultura ecològica, un lluitador romanès que l’ajuda a estones, una cuidadora d’avis filipina, una àvia que ja no pot viure sola en la seva masia (i va a parar a una residència) i una prostituta que s’ha fet gran i quasi no té clients són els protagonistes principals d’aquest relat amb tocs de documental. De fet, a “La Plaga” no hi actua cap actor professional. La Maria Ros, que va morir abans de l’estrena, fa un paperàs. De fet, la pel·lícula està dedicada a la seva memòria. “No vull dutxar-me, que m’ofego”, li diu a la cuidadora cada cop que intenta rentar-la.

A “La plaga”, tothom busca aquella oportunitat que no acaba d'arribar mai. En un moment de l’acció, una treballadora de la residència diu que “la vida que hay detrás hay que dejarla. Hay que afrontar lo que hay ahora”. Fa la sensació que aquest és un dels missatges que ens deixa la pel·lícula; que de vegades, potser pensem massa en coses que no depenen de nosaltres. S’ha de veure. Ho tinc claríssim.

PREFERÈNCIES DELS OSCAR

Independentment del que decideixi l’Acadèmia de Hollywood, jo ja tinc força clares les meves preferències de cara als Oscars. Després de veure totes les pel·lícules nominades, si hagués de votar, ho faria d’aquesta manera:

Millor pel·lícula: “The Wolf of Wall Street”
Millor director: Martin Scorsese (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actor: Matthew McConaughey (“Dallas Buyers Club”)
Millor actriu: Cate Blanchett (“Blue Jasmine”)
Millor actor de repartiment: Jonah Hill (“The Wolf of Wall Street”)
Millor actriu de repartiment: June Squibb (“Nebraska”)
Millor pel·lícula de parla no anglesa: “La grande belleza”
Millor guió original: Spike Jonze (“Her”)
Millor guió adaptat: Terence Winter (“The Wolf of Wall Street”)
Millor llargmetratge d’animació: “Frozen. El regne del gel”

"CONTES D'ESPORT" (PREMI PILARÍN BAYÉS)

Com passa el temps! El llibre "Contes d'Esport", premi Pilarín Bayés, ja ha arribat a la seva desena edició. Són contes escrits per nens i nenes i il·lustrat per la mateixa Pila-rín. És una iniciativa molt interessant perquè, sobretot els grans, podem saber, de primera mà, com veuen l'esport els més joves i quins valors li presuposen. Té 109 pàgines i està publicat per l'Editorial Mediterrània.

Lògicament, només he pogut llegar els quinze contes públicats, cinc del cicle inicial, cinc del cicle mitjà i cinc del cicle superior. En tots ells, queda clar que per als nens i nenes que els han escrit el més important és participar, més enllà de la victòria que, en cas que arribi, benvinguda sigui. A "El dia de l'esport", per exemple, ens presenten dos germans ben diferents, l'Arlet i en Lleó, que viuen en una família molt competitiva. Al final, veiem que les coses no són sempre com semblen i que sempre tenin temps de rectificar. Un missatge que també queda molt evident a "Una cursa d'amics".

El respecte entre pares i fills ("En Pau i la Laia al circuit de curses"), el suport als més vulnerables ("Cal un amic per ser feliç") o la integració als equips dels que menys saben ("El sabor d'una victoria") també són temes tractats, i amb molta gràcia, en aquest "Contes d'Esports", que trobo un llibre molt educatiu i recomanable. I que quedi clar, en un qualsevol esport col·lectiu, com el futbol, el bàsquet o l'handbol, per posar tres exemples clars, l'equip està molt per sobre de les individualitats.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La tragicomèdia de la vida... a Tòkio

La idea és fer-se gran i molestar als fills el mínim possible. Hi reflexiona "Una familia de Tokio", de  Yôji Yamada. És un bon remake de "Cuentos de Tokio", del gran Yasujiro Oku. Se'n va emportar l'Espiga d'Or a a la millor pel·lícula en l'últim Festival de Valladolid. Són quasi dues hores i mitja de cinema pausat i molt reflexiu, amb escenes divertides i tristes... com la vida mateixa.

Sempre s'ha dit que els pares ho donen tot pels fills; i que aquests mai ho agrairan prou. Més aviat tot al contrari! Ho comprova en primera persona el matrimoni Hirayama, que deixa per uns dies la petita illa on viu per anar a veure als seus tres fills a Tokio. El gran és metge, la mitjana té una perruqueria i el petit, de tant en tant, fa de tramoista en un teatre. Quan arriben els seus pares, tot i ser un viatge planificat, cap dels tres té massa temps per estar amb ells i ensenyar-los la ciutat. Intenten repartir-se'ls com poden, tot i que, per poder seguir fent la seva, fins i tot els col·loquen en un hotel. La vida va massa ràpid per perdre el temps amb un parell de vells. I no se senten culpables! De fet, fa la sensació que ho veuen el més normal del món.

Yamada reflexiona sobre la vida i la família, però també sobre la mort que, moltes vegades, arriba per sorpresa. I és en aquest moment, per desgràcia, quan de vegades algunes coses es posen en el seu lloc. També és el moment adient per adonar-se qui s'arromanga i et fa costat; i qui continua amb l'americana posada, per dir-ho d'una manera gràfica. De vegades poden ser els últims d'arribar, o fins i tot els veïns, els que et recolzen quan estàs a punt de caure. En definitiva; estem davant d'una pel·lícula humana i tendra que, entre d'altres coses, serveix per fer-nos una idea del concepte de la familia al Japó.

"HER"

Suposo que no serà la gran triomfadora dels Oscar, però "Her", amb cinc nominacions, és una petita obra d'art. Opta al premi de millor pel·lícula, millor guió original, millor banda sonora, millor cançó i millor direcció artística. El del guió li donaria ara mateix, perquè la història que ens explica Spike Jonze és sensacional. I el de la cançó, "The Moon song", de Karen O, també. És una delícia!

En una societat com la nostra, en què pràcticament tothom va pel carrer interactuant amb el seu Smartphone, potser no se'ns hauria de fer estrany que algú s'enamori del seu sistema operatiu. Doncs; això és exactament el que li passa al Theodore que, després de deixar-ho amb la seva dona, no sap ben bé què fer. Es torna un home solitari i amb poques ganes de sortir. L'únic que l'omple, i tampoc no massa, és escriure cartes d'amor per l'empresa per a la qual treballa. Fins que canvia de sistema operatiu... i perd el cap per ella. En Theodore està interpretat per un bon Joaquim Phoenix, un actor que sempre m'ha caigut simpàtic. La veu de la Samantha, sensual i plena de matisos, la posa Scarlett Johansson.

Podríem dir que, gràcies a la Samantha, en Theodore recupera l'alegria perduda... i potser també es torna una mica màquina? El que sí que està clar és que el sistema operatiu s'humanitza cada minut que passa. Li entren ganes de sortir d'on carai sigui i gaudir dels avantatges de tenir un cos propi. Llàstima que no sigui possible. En Jonze és un dels meus directors preferits; sobretot gràcies a dues de les seves primeres pel·lícules: "Como ser John Malkovich" (1999) i "Adaptation (El ladrón de orquídeas)". Per cert, també surt a "Her" Amy Adams, candidata a l'Oscar a la millor actriu de repartiment per "American hustle". Hi fa un paper petit, d'amiga d'en Theodore.

"FARÉ TOT EL QUE TU VULGUIS"

Diuen que la personalitat es forja quan som petits i que hi ha coses que, per bé o per malament, ens marquen per tota la vida. Ho sap molt bé la Nora, protagonista indiscutible de "Faré tot el que tu vulguis", l'últim llibre de la Iolanda Batallé. Amb ell va guanyar el Premi Prudenci Bertrana. Té 195 pàgines i està publicat per l'editorial Columna. M'ho he passat molt bé llegint-lo. És àgil, sensual i amb altes dosi de sexe. Fa reflexionar.

La Nora és una pintura d'èxit, feliçment casada i amb dues filles que comencen a fer la seva. Ho té pràcticament tot. Però un dia, quan menys s'ho espera, s'enamora perdudament d'en Nacho, a qui coneix en un avió. I és en aquest moment quan canvien totes les seves creences... i comença a viure? La seva història de passió amb en Nacho, de la qual no explicaré res, obre una porta que feia molts anys que estava tancada. Fins ara, mai s'havia plantejat ser infidel al seu marit, tot i que el seu matrimoni ja fa temps que s'aguanta per una mescla d'inèrcia i de respecte mutu.

Estem davant d'una dona complicada, passional i amb un passat tortuós, marcada per la forta personalitat del seu avi, per qui sembla que tingui una passió infinita. Està molt ben dibuixada. La veus. Saps perfectament com pensa i què és capaç de fer. La resta de persones que l'envolten, en Nacho inclòs, no deixen són simples actors de la seva comparsa. M'ha fet gràcia que la Iolanda citi en el llibre a la Jana, una dona que neteja la platja amb un tractor. La Jana era la protagonista de "La memòria de les formigues", un altre dels seus exitosos títols.

"Quan et preguntes si la teva parella t'és infidel és que ja t'ho està sent i aleshores per què vols saber més? Va baixar a l'estudi i es va deixar caure sobre el sofà vermell, sense res, sense roba. No estar pendent del mòbil era un alliberament. Es va tapar amb la manta aquella de llana persa. Va pensar en quan menjar li feia fàstic: entrava en un restaurant i havia de sortir perquè en lloc de persones dinant només veia tubs amb boques, tubs que ingerien, animals ferotges morts de gana que mataven a qui fos per sobreviure".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy