Tots els límits esperen ser transgredits

Pretenciosa. És la primera paraula que em ve al cap quan penso en "El atlas de las nubes". Pretenciosa i difícil de digerir perquè són sis històries en una. De vegades, passem d'una a l'altra en un temps rècord, potser en quinze segons. La pel·lícula està dirigida per Tom Tykwer ("Corre, Lola, Corre", 1998) i pels germans Andy i Lana Wachowski, responsables de la trilogia "Matrix".

Per què és pretenciosa? Doncs perquè està plena de sentències, com per exemple aquesta: "Nuestras vidas no nos pertenecen. Del vientre a la tumba estamos ligados a otros". O aquesta altra: "Todos los límites son convenciones esperando ser transgredidos". Frases, suposadament filosòfiques que, personalment, m'han fet una mica de riure. També fan riure algunes de les caracteritzacions dels actors, que interpreten un munt de papers cadascun. A Tom Hanks n'hi he comptat set i a Huhg Gran un total de sis. Tots dos acaben cansant. Per no parlar de les disfresses de la gran Susan Sarandon...

Visualment, "El atlas de las nubes" és espectacular, sobretot la part que passa l'any 2130, en l'anomenat Nou Seül. És la història amb més acció, amb una estètica molt similar a la de "Matrix" i la que serveix per lligar totes les altres. Com a mínim, ho intenta. El que semblen voler dir-nos els Wachowski i companyia és que el present i el passsat estan lligats i que les nostres vides -i cito textualment- es "repliquen". Tot és cíclic. Segons sembla, no ens deixen estar morts massa temps! M'imagino que és per això que tots els actors fan molts papers. Suposadament, entre els anys 1850 i 2300, els seus personatges van viure moltes vides.

De què parla la pel·lícula? Dons de la informació -que sempre és poder-, del domini de la ment per part dels que manen, de la presència del mal en les persones i també de la religió. Temes als quals se'ls dona massa magnificiència. En el fons, hi ha la idea que en una societat capitalista ens acabem menjant uns als altres i, de vegades, no metafòricament. Res de nou. I més si tenim en compte que, en més d'una ocasió, es fa referència -explícita o implícita- a "Solyent Green", dirigida per Richard Fleischer, l'any 1973. A "El atlas de las nubes" també hi ha un producte alimentari que, suposadament, prové de concentrats vegetals. I no explico més. També es cita a l'antropòleg i escriptor peruà Carlos Castaneda.

SIS HISTÒRIES DIFERENTS

Aquestes són les sis històries que configuren "El atlas de las nubes" i que penso que volen dir-nos:

-La complicada relació entre un músic de prestigi internacional -que ja ha perdut la inspiració- i un de més jove, que espera triomfar en un futur no gaire llunyà. Enveja? Homofòbia? El jove és homosexual.

-La fugida d'una noia d'una societat alienada en la qual és un número més. De fet, respon amb el nom de Sonmi-451. Quan comença a pensar per ella mateixa, es converteix en un perill pels que manen. Gran paper de Du-na Bae ("Air doll", 2009). Aquesta dona és una preciositat.

-La relació d'amistat entre un xicot ric i un esclau negre. El triangle el completa un home amb molta ambició, capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. Aquesta història passa majoritàriament en un vaixell. Critica l'esclavatge i l'avarícia.

-La exparella del músic jove es fa gran i té en el seu poder un dossier que compromet a una gran empresa. Si arriba a sortir a la llum, podria enfonsar-la a la misèria. Té la possibilitat de salvar moltes vides. Corrupció, espionatge i assassins a sou. Amb Halle Berry i Hugo Weaving, el dolent de "Matrix".

-Un editor acaba en una residència, per accident, i intentarà escapar-se'n a qualsevol preu. Sensacional Jim Broadbent ('Another Year', 2010). Què fem amb la nostra gent gran?

-En una societat ancestral, un home covard (el millor paper dels que fa Tom Hanks) intenta resistir als invasors. La màgia preval per sobre de tot, fins que arriba algú, de molt lluny, que trenca els esquemes. Present i futur coincideixen. Tot està interconnectat.

Possiblement, "El atlas de las nubes" demana una segona visió per acabar de pair-la.

"BLUE VALENTINE"

Si hi ha algú que no creu que Ryan Gosling sigui l'actor del moment, que aixequi el dit. Ningú? Doncs estem d'acord. Em va encantar a "Lars y una chica de verdad" (2007) i, des de llavors, no m'he perdut res d'ell. Si haig d'escollir em quedo amb "Drive" (2011). A "Blue Valentine" -és del 2010 però ha trigat tres anys a estrenar-se- també està molt bé. Aquí està dirigit per Derek Cianfrance.

Gosling comparteix cartell amb una gran Michelle Williams ("Mi semana con Marilyn", 2011). Interpreten en Dean i la Cindy, una parella que va començar amb molta màgia i que, amb el pas del temps, camina inexorablement cap a l'abisme. Què ha passat? Doncs no queda massa clar i, per a mi, aquest és el principal problema de la pel·lícula. Ella no suporta que se li apropi i la toqui. Potser en Dean beu massa? Potser és un pèl agressiu? El que queda clar és que l'home es desviu per la seva filla. Per intentar arreglar la situació, en Dean proposa a la seva dona passar una nit en un hotel amb habitacions temàtiques, concretament a l'habitació del futur. Encara existeix el seu com a parella?

"Blue valentine" -es titula com las cançó de Tom Waits- és una pel·lícula intimista, molt ben interpretada i amb una ambientació molt indie. L'he disfrutada molt, tot i que esperava una mica més. Veiem com la parella s'enfonsa, però no acabem de saber què o qui els condueix a aquesta situació límit. És veritat que no ens ho han de donar tot mastegat, però tenir alguna dada més potser hauria embolcallat la història una mica millor. Recomanable.

"EL AZAR DE LA MUJER RUBIA"

Haig de reconèixer que encara no havia llegit res de Manuel Vicent (Villavieja, Castelló, 1936). Això sí, després de devorar "El azar de la mujer rubia" tinc clar que no em perdré res del que escrigui a partir d'ara. Feia molt temps que no em topava amb un autor amb tanta força. Dir les coses com les diu ell no ha de ser fàcil; encara menys en el panorama polític actual. Tot un descobriment. La novel·la està publicada per l'editorial Alfaguara i té 244 pàgines.

Amb una escriptura directa i diria que quasi salvatge, Vicent repassa la política espanyola dels últims anys, des de la postguerra fins a l'actualitat. Ho fa, caminant entre la ficció i la història, basant-se en el triangle que van formar Joan Carles de Borbó, Adolfo Suárez i Carmen Díez de Rivera, la mujer rubia. Díez de Rivera va tenir un paper clau en la transició, ja que va estar molt a prop del Rei i del President del Govern, quan més ho necessitaven tots dos. Podríem dir que va fer de pont entre tots dos. Va morir el 1999, quan només tenia 57 anys, víctima d'un càncer de pit.

Vicent carrega contra tot i tothom. Ho fa des de la desmemòria de Suárez, que un dia, no molt llunyà, va rebre la visita del Rei. L'expresident no sap qui són cap dels dos ni els càrrecs que ocupen o van ocupar. És per això que les coses que li passen pel cap son volàtils. Potser inconexes? Jo diria que no.

Així recorda Suárex, per exemple, el casament de la filla de José María Aznar i Ana Botella amb Alejandro Agag: "La novia tuvo los arrestos necesarios para hacer esperar un cuarto de hora a los reyes de España. Tal vez su papá le había dicho que era el momento de marcar territorio, que el rey se entere de una vez de quién cojones manda aquí, pero finalmente, cuando algunos invitados ya tenían la vejiga a punto de reventar, llegó ella en un automóvil largo como su progenitor imaginaba que tenía el propio miembro viril".

També reben Mariano Rajoy -"de sangre sólo precisa la que se necesita para las morcillas"-, Manuel Fraga -que es comportava com un "bodeguero eufórico"-, Santiago Carrillo -"un genio burlón, rodeado de burócratas"-, Jesús Gil, Francisco Franco, Felipe González, Alfonso Guerra o el mateix rei Joan Carles, entre d'altres. Només Carmen Díez de Rivera, filla il·legítima de Ramón Serranop Suñer, queda fora de la ploma afilada de Vicent, que escriu una obra impressionant i imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy @tutambepots

Jo també vull el meu tros de formatge

"Gazta Zati Bat" ("Un tros de formatge") és un gran documental. Es va estrenar divendres als Cinemes Girona de Barcelona. Està dirigit per Jon Maia i explica la iniciativa popular de Nazionen Mundua per aconseguir el "dret a decidir" al País Basc. Que en prenguin nota els polítics! És ric en imatges i amb una música de violí -i gaites- preciosa.

Maia ens explica la iniciativa des del seu neixement, al poble d'Idiazabal, conegut pel seu formatge, fins a l'actualitat. Tot comença amb un viatge de només tres persones a Edimburg, perquè l'escocès és el model a seguir. La segona vegada ja se n'hi van desplaçar una vuitantena, aprofitant per organitzar una competició d'esports rurals. Després van ser els escocesos els que van voler conèixer el País Basc i tornar a enfrontar-se tallant troncs o aixecant pedres. El documental també parla de la Conferència de Pau que es va celebrar a Sant Sebastià i del final d'ETA, així com de la negativa total de reconèixer el dret a decidir dels principals partits, PP i del PSOE.

"Un tros de formatge" deixa un parell de frases per a la reflexió: "Qui pot prendre a algú el dret a elegir allò que és?" i "Perquè una cosa sigui real, abans has de visualitza-la". Parlem d'un documental optimista, que no va contra res ni ningú. L'únic que demana és el dret a decidir pel País Basc, com ja s'ha aconseguit a Escòcia. El mateix dret que també persegueix Catalunya. Totes les declaracions de Joan Maia i d'Angel Oiarbide (un dels membres destacats de Nazionen Mundua) són respectuoses i plenes d'il·lusió. Una il·lusió que encomanen. En la versió catalana -jo l'he vist en basc- el narrador és el filòleg i polític Toni Strubell.

El títol del documental és boníssim. D'una banda, el País Basc vol el seu tros de formatge en la nova Europa. Però és que, a més a més, la iniciativa de Nazionen Mundua surt d'Idiazabal, on es fa un dels formatges més reconeguts del món. La història del pastor que fa setanta anys que viu sol a la muntanya, cuidant de les seves ovelles i fent formatge, és espectacular. Hi ha alguna xifra que ens permeti ser optimistes, enmig de tant centralisme i tanta constitució? Potser sí. Per exemple que,  l'any 1945, quan es va fundar l'ONU, hi havia 51 països i ara en són 192. Sigui com sigui, "Gatza Zati Bat" s'ha de veure.

"GANGSTER SQUAD" (BRIGADA DE ÉLITE)

Els gàngsters d'aquesta pel·lícula no són tan reals com alguns dels que impedeixen que els pobles puguin decidir el seu futur, com explica l'anterior documental. La majoria de personatges d'aquesta història de Ruben Fleisher ("Bienvenidos a Zombieland", 2009) semblen haver sortit d'un còmic barat. La caracterització de Sean Penn és molt dolenta. No entenc com va acceptar-la.

Penn interpreta "Mickey" Cohen, un poderós gàngster jueu dels anys 40. L'equip especial de policies que pretén capturar-lo l'encapçala el personatge que interpreta Josh Brolin, un actor que mai m'ha acabat d'agradar. Al seu costat, entre d'altres, l'omnipresent Ryan Gosling -aquesta setmana estrena "Blue valentine"- i Giovanni Ribisi. La xicota del gàngster és Emma Stone ("Criadas y señoras", 2011) i el cap de la policia als despatxos Nick Nolte. Abans d'atrapar Cohen, la idea passa per ensorrar els seus negocis il·legals i matar al màxim nombre dels delinqüents que treballen per a ell. Debilitar-lo i després empresonar-lo per sempre més. Una pel·lícula prescindible.

"LO QUE ESCONDEN LAS NUBES OSCURAS"

El darrer llibre d'Anne Holt impacta. L'autora noruega (Larvik, 1958) explica una història amb el maltrac-tament infantil com a tema principal. Ella mateixa escriu que aquesta xacra de la societat "passa perquè ho permetem". Massa cops no es denuncia i massa cops no es condemna els culpables. "Lo que esconden las nubes oscuras" és una bona novel·la negra, amb una estructura original i uns personatges amb molts matisos.

Tot comença amb la mort de Sander Mohr, un nen de vuit anys. La versió dels seus pares és que ha caigut d'una escala i ha picat de cap contra una llanterna de ferro. El terrible accident -si és que ho és- coincideix en el temps amb els atemptats que va haver a Noruega l'estiu del 2011. És per això que a casa dels Mohr hi apareix Henrik Holme, un policia acabat de graduar. Des del mateix moment que entra a l'escenari dels fets sospita del pare. Creu que la mort de la criatura no és una casualitat. Una altra de les gras protagonistes de la novel·la és Inger Johanne Vik, una detectiu que Holt ja havia fet aparèixer en quatre de les seves anteriors novel·les.

Holt ens porta cap a on ella vol. Ens va deixant pistes, una darrera de l'altra, i sembla prou evident com acabarà tot. Però et resisteixes a creure-ho... No pot ser tan fàcil, et dius a tu mateix. No explicaré res que no pugui explicar. Només que la mort del nen -accidental o no- és una incògnita fins al final del llibre. No se'n treu l'entrellat fins a l'última quinzena de pàgines. "Lo que esconden las nubes oscuras" ens parla del maltractament als nens, però també de la pornografia intantil i del tràfic d'influències. Té 318 pàgines, que es llegeixen francament bé, i està publicada en castellà per l'editorial Roca.

"Cuando volvió a girarse hacia él estaba manifiestamente más pálido. La mano que mantenía el teléfono temblaba mientras leía el mensaje varias veces. O quizá se tratase de varios mensajes. Cuando al final la miró, tenía la boca abierta y una expresión incrédula incapaz de seguir lo que el cerebro intentaba procesar. A Inger Johanne le recordó un corzo al que había atropellado una vez en la oscuridad: unos ojos aterrorizados y desconcertados que, en el destello, reflejaron los faros delanteros del coche antes de impactar contra el animal y matarlo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amb alegria i optimisme tot és possible

"La alegría ya viene". Juntes, aquestes quatre paraules tenen un significat brutal. Formaven l'eslògan del "No" al plebiscit a Pinochet de l'any 1988 i serveixen, perfectament, per definir l'extraordinària pel·lícula de Pablo Larraín. La xilena "No" -es titula així- és una de les cinc candidates als Oscar en la categoria de parla no anglesa. És una petita obra d'art. Molt recomanable.

Després de quinze anys al poder, Augusto Pinochet comença a rebre fortes pressions internacionals. Fins al punt que es veu obligat a demanar al poble si volen que continui. Al principi, poca gent es creu que el referèndum pugui ser net. És veritat que els representants del "No" tindran quinze minuts de televisió diària per expressar-se (com els del "Sí"), però aquests últims també compten amb la resta del dia. A ningú se li escapa que tots els mitjans de comunicació, començant per la televisió pública, estan sota el poder del dictador. L'enganyifa està servida.

Al Xile de Pinochet hi havia moltes coses per denunciar, amb més de tres mil morts i desapareguts. Fer una campanya contra el general centrant-se en la seva bestialitat hauria estat el més fàcil. De fet, és el que volien els polítics dels partits que donaven suport al "No". Però un jove publicista -els que tenien més prestigi no volien enfrontar-se a Pinochet- va tenir una idea revolucionària. Es tracta de René Saavedra, interpretat magistralment per Gael García Bernal, que firma un dels millors papers de la seva carrera. Ja n'hi havia prou de misèries. S'havia de demanar el "No" amb alegria, amb arguments positius, amb un somriure a la boca...

La campanya d'en René és trencadora i els publicistes del "Sí" no saben com combatre-la. Larraín aconsegueix que el positivisme de l'oposició impregni la pel·lícula del primer a l'últim minut. Les pressions que reben del govern, fins i tot les amenaces, queden en un segon pla. El "No" és vida, és natura, és un futur lliure i amb poder de decisió. Estem davant d'una pel·lícula valenta, amb un format semblant al del documental, que ens explica un dels mesos més importants de la història moderna de Xile. Possiblement no s'emportarà l'Oscar, competeix amb l'"Amour" de Michael Haneke, però és una meravella d'imprescindible visionat.

"LAS VENTAJAS DE SER UN MARGINADO"

També m'ha agradat "Las ventajas de ser un marginado", tot i que és d'aquelles pel·lícules que l'hauríem de posar a la llista de les que intenten fer-nos xantatge emocional. Està dirigida per Stephen Chobsky, que en els últims vint anys només havia firmat la descuneguda "The Four Corners of Nowhere" (1995) i "Jericho" (2006), que és una sèrie de televisió sobre una explosió nuclear.

El protagonista és en Charlie (Logan Lerman), un adolescent amb problemes psicològics. Està marcat per alguna cosa que li va passar de petit -ho sabem al final de la pel·lícula- i té moltes dificultats per fer amics. Fins que no aconsegueix integrar-se a un petit grup de marginats, es dedica a esciure cartes a un suposat desconegut. És una bona manera de buidar el cap i no quedar-se les coses a dins. El grup l'encapçalen la Sam, interpretada per la Emma Watson de la nissaga de Harry Potter, i per en Patrick, un sensacional Erza Miller. D'ara en endavant, costarà no imaginar-sel en el seu paper de gai malalt d'amor.

Hi ha qui dirà que és una pel·lícula més sobre les dificultats de l'adolescència -i és veritat- però va una miqueta més enllà. És honesta, creïble, càlida i amb una banda sonora excepcional, amb el "Heroes" del gran David Bowie al capdavant. Recull aquell màgic període de les nostres vides -com a mínim de la meva- en què ens enregistràvem les nostres pròpies cintes de casset i les portàvem a tot arreu, creient que teníem en possessió la millor música del món. Aquelles cintes que, algun dia, segur que vam regalar a alguna amiga o a algun amic. Records, bonics records. Si no la podeu veure al cinema, potser no cal, és d'aquelles pel·lícules que s'ha de llogar obligatòriament en DVD.

"TERCER LIBRO DE CRÓNICAS" (ANTÓNIO LOBO ANTUNES)

No porta rellotge, però diria que està molt pendent del temps. A la majoria de les cases que surten en les seves cròniques n'hi ha un de penjat a la paret. Obsessionat amb els dentistes i els coloms? Jo diria que no li agraden ni els uns ni els altres. I preocupat per la mort. Com pràcticament tothom, no? Intenta fer-nos creure que, malgrat, la seva edat -ara té 71 anys-, és molt més llest que ella i l'evitarà mentre vulgui. Que no li preocupa? Doncs en parla molt, la veritat.

M'estic referint a l'escriptor portuguès António Lobo Antunes, autor de "Tercer libro de crónicas", publicat per Literatura Mondadori. Al llarg de 290 pàgines -cada crònica en fa tres o quatre-, Lobo també ens parla dels seus pares, als que respectava... i potser també estimava? L'escriptor se'ns presenta com una persona callada, avorrida i amb pocs amics. Diu que no té vanitat, però no sé si no acabar-m'ho de creure. Assegura que no és el seu cap qui escriu, són les seves mans -sobretot la dreta-, que van una miqueta per lliure. Creu que no hauria ni de firmar els seus llibres perquè només fa la funcio de transmissor. Curiós com a mínim.

Amb "Tercer libro de crònicas" m'ho he passat més bé. Les que més m'han agradat són "Donde la mujer tuvo un amor feliz en su tierra natal", "Epistola de San António Lobo Antunes a sus lectores", "No hay peor ciego que el que no quiere verme", "De la muerte y otras niñerías", "Un pie balanceándose, desnudo, fuera de la sábana" i "Llega un momento", del que en cito aquest paràgraf:

"Y llega un momento en que se empieza a convivir con la muerte como si fuese una antigua amistad: alguien que anda por ahí, en alguna silla, sin molestarnos, amable, casi simpático, mirándonos por encima de las gafas con una revista sobre las rodillas. Llega un momento en el que la muerte es alguien de la familia, una pariente no muy cercana a la que se invita cuando sobra un sitio a la mesa: la vemos, en un extremo del mantel, modesta, borrosa, comiendo con nosotros, sonriendo cuando nos reímos, asintiendo ligeramente, marchándose antes que los demás".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Alfred Hitchcock tenia la seva rossa a casa

El millor de "Hitchcock" és el final. El periodista londinenc Sacha Gervasi ens explica el mogut rodatge de "Psicosis", que es va estrenar l'any 1960. És d'aquelles pel·lícules que parlen del cinema dins del cinema, com "La noche americana" (1973) o, més recentment, "Mi semana con Marilyn" (2011), que em va agradar moltíssim. És senzilla, però passa bé.

Anthony Hopkins treballa correctament, però costa imaginar-se'l en el paper d'Alfred Hitchcock, la imatge del qual tenim molt assimilada. S'assemblen ben poc. Massa maquillatge, massa papada... Qui fa un paperàs és Helen Mirren, que dóna vida a l'esposa del director britànic. De fet, una bona part de la pel·lícula se centra en la influència d'Alma Reville en la carrera del seu marit. El rodatge de "Psicosis" no va ser fàcil. Ningú confiava en el projecte i, per tirar-lo endavant, Hitchcock va haver d'hipotecar casa seva. Tothom pensava que seria un fracàs absolut.

La pel·lícula deixa clara l'obsessió del director per les rosses. La que fa de Janet Leigh, protagonista de "Psicosis", és Scarlett Johansson. Sensacional l'escena de la dutxa: la seva actuació i el fet de saber que, inicialment, no havia de portar música. Pel que sembla, Hitchcock també va estar a punt de perdre el cap per Vera Miles, una altra de les seves rosses actrius. A més a més d'actuar a "Psicosis", aquesta també va actuar en algunes sèries de televisió dirigides per ell. Qui fa de Norman Bates -i per tant d'Anthony Perkins- és James D'Arcy. Tenen una retirada. En definitiva, no està malament per passar l'estona, però m'esperava més.

"EL ÚLTIMO DESAFÍO"

La sorpresa positiva de la setmana és "El último desafío". Està rodada per un coreà, amb Arnold Schwarzenegger parodiant-se, Eduardo Noriega fent de narcotraficant mexicà i Forest Whitaker donant vida a un inepte agent de l'FBI. El còctel és explosiu. Potser no podem parlar d'una gran pel·lícula, però és divertidíssima. Té la firma de Kim Ji-woon, director de la sensacional "I Saw the Devil".

L'argument és senzill. El narcotrafricant s'escapa i l'FBI va darrere d'ell. Té un cotxe rapidíssim i ningú pot atrapar-lo. El que no sap el personatge de Noriega és que en el poble fronterer hi ha un xèrif molt particular i amb un passat de superheroi. Humor, armes gegants, personatges sonats i acció sense aturador. L'escena del bar, on dos avis es neguen a marxar cap a casa per allunyar-se del perill, és espectacular. Estan a punt de menjar-se una truita que és un homenatge al colesterol. Hi ha algun perill més gran? Ji-woon farà carrera als Estats Units.

"EL VUELO"

"El vuelo" és una pel·lícula més. La primera mitja hora m'ha semblat molt espectacular, però després decau i acaba amb un dels finals més ensucrats i morals que recordo. Tot i això, veure treballar Denzel Washington (que torna a ser candidat a l'Oscar) és tot un luxe. En aquesta pel·lícula interpreta al capità Wip Whitaker. En uns dies, pot passar d'heroi nacional a proscrit.

En Wip salva la vida de quasi un centenar de persones després de fer un aterratge d'emergència que, possiblement, cap més pilot del món hauria aconseguit. Tota aquesta part és espectacular. Tant Washington com el director de la pel·lícula, Robert Zemeckis, fan una feina excel·lent. Però, a partir d'aquí, els problemes que té el pilot (que anava begut i drogat) semblen contagiar-se a la pel·lícula, que comença a perdre interès. Espectacular el paper de camell que fa John Goodman, que s'ha convertit en un secundari de luxe. Cada dia m'agrada més. També treballa molt bé Kelly Reilly, la pèl-roja de la nissaga de "Sherlock Holmes".

"EL GUARDIÀ INVISIBLE" (DOLORES REDONDO)

Hi ha llibres addictius. Són aquells que, quan els acabes, et deixen sense alè. Els tanques i et quedes orfe de lectura. En aquell moment, res del que tens a l'estanteria et fa el pes. L'experiència ha estat molt potent i notes dins teu un buit difícil d'omplir. És exactament el que m'ha passat amb "El guardià invisible", de Dolores Redondo (Sant Sebastià, 1969). Per sort, és la primera part d'una trilogia. Ja estic esperant la segona!

Què té de diferent aquest llibre? Doncs que m'ha semblat força realista. Ja sé que no es descobreix un assassí en sèrie cada dia, però el personatge de la inspectora de policia Amaia Salazar, per exemple, m'ha semblat molt proper. És una persona normal -amb un passat obscur- que sempre intenta diferenciar tot allò que és tangible del que no ho és. I potser és aquí on està la clau. Té l'estructura d'una bona novel·la negra, sense res a envejar dels escriptors dels països nòrdics, i una patina màgica que la fa diferent. És el poder de la natura, de les bruixes, de les fades, i fins i tot del basajaun o senyor del bosc.

I és que a "El guardià invisible" els policies i els científics comparteixen protagonisme amb persones que creuen en el Tarot, en les tradicions celtes i les llegendes populars. Fins i tot la inspectora Salazar, una dona que lluita en un món ple d'homes, pot arribar a dubtar. Què és real i què és ficció? També m'ha agradat molt el retrat que Redondo fa de les germanes de l'Amaia. El de la Flora està tan ben fet que és impossible no odiar-la. Poc explicaré de l'argument, perquè considero que aquest llibre és de lectura obligada. Només diré que assassinen adolescents i les abandonen a prop del riu Batzan, sense marques d'agressió sexual, però sí amb un ritual macabre.

"I emmig d'aquella plaça d'honor i orgull, un assassí s'atrevia a representar la seva obra macabra particular, com un despietat rei negre que avançava implacable pel tauler i devorava peons blancs. La mateixa ostentació i l'envaniment de tots els assassins en sèrie que l'havien precedit".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Encara existeixen les segones oportunitats?

Atenció amb "El lado bueno de las cosas". Té vuit candidatures als Oscar i no és la típica comèdia romàntica nord-americana. M'ha sorprès positivament i no la descartaria pels premis importants. És de l'estil de pel·lícules que agraden a l'Acadèmia; de les que ens parlen de l'esperit de superació i de les segones oportunitats. "Precious" o "The blind side", en són exemples clars.

Estem davant d'una pel·lícula d'actors. Els quatre principals protagonistes estan francament bé. De fet, tots ells estan nominats als Oscar. De les nou finalistes a millor pel·lícula, és l'única que ha col·locat un actor en cada categoria: Bradley Cooper, Jennifer Lawrence, Robert De Niro i Jackie Weaver. Cooper -que fins ara mai m'havia convençut- interpreta en Pat, que surt d'una institució mental. Hi ha estat ingressat vuit mesos, per haver agredit l'amant de la seva dona. Però no està recuperat del tot... Ell està convençut que pot recuperar la seva vida anterior, feina i parella inclosa. Ho aconseguirà?

Jo no qualificaria "El lado bueno de las cosas", de David O. Russell ("The fighter", 2010) com una còmedia. Hi ha una història d'amor, és veritat, però tracta temes molt seriosos, com les malalties mentals -en Pat és bipolar- o la difícil relació entre pares i fills. I és que quan surt del psiquiàtric, se'n va a viure a casa dels seus pares, interpretats per De Niro i Weaver, la matrona d'"Animal Kingdom" (2010). I clar, la situació no és gens fàcil. Una de les persones que intenten ajudar-lo és la Tiffany, la jove vídua d'un policia. La noia tampoc no està bé del tot. Lawrence fa un paper sensacional. No fa massa la vaig veure a "Winters's bone" (2010). A més a més de treballar bé, la trobo guapíssima! Una pel·lícula positiva i molt recomanable.

"BESTIAS DEL SUR SALVAJE"

Haurem de seguir de ben a prop el director de la sorprenent "Bestias del sur salvaje". És nord-americà, es diu Benh Zeitlin i té trenta anys. Acaba de començar -aquesta és la seva opera prima- i ha entrat als Oscar amb moltíssima força. Té quatre candidatures; i de les més importants: millor pel·lícula, millor director i millor actriu de repartiment, per a Quvenzhané Wallis.

Amb només nou anys, Wallis és l'actriu més jove nominada mai en aquesta categoria. Es dóna la circumstància que una de les seves rivals és Emmanuelle Riva ("Amor") que, amb quasi 86, és l'actriu de repartiment més gran de totes les edicions dels Oscar celebrades fins ara. A "Bestias del sur salvaje", Wallis interpreta una nena de sis anys que viu allunyada del món civilitzat, amb seu pare malalt. Sap que s'està morint i potser per això és tan dur amb ella. Són dues de les poques persones -potser una dotzena- que es van resisitir a marxar de casa seva quan els van dir que creixia el nivell de l'aigua i que ho podrien perdre tot.

De fet, la nena i el seu pare no tenen pràcticament res. Viuen en una barraca enlairada -destrossada i plena de brutícia- i mengen allò que poden; algun pollastre que suposadament han criat ells, peixos que pesquen amb les mans... La seva és una lluita constant. Podríem dir que la pel·lícula ens parla de la relació entre el pare i la nena i de les catàstrofes naturals, perquè tot sembla indicar que l'aigua s'ho acabarà emportant tot. A més a més,  la història té una aura màgica, ja que els protagonistes veuen un animals gegants, semblants als senglars, que els intimiden. Em van recordar el porc radioactiu salvatge que vaig veure quan era jovenet a la lamentable "Razorback" (1984). "Bestias del sur salvaje" és una pel·lícula diferent i això, avui en dia, ja és molt.

"LLUNY D'AQUÍ" (JAUME BENAVENTE)

Antón Chéjov deia  que si en un dels seus comptes sortia un objecte, una pistola per exemple, no era gratuït. Abans o després algú l'acabaria fent servir. L'escriptor barceloní Jaume Benavente (Barcelona, 1958) ho té claríssim. D'ell em va agradar moltíssim "El Quadern de Nicolaas Kleen" i he tornat a gaudir de la seva escriptura a "Lluny d'aquí", publicat per la editorial Alrevés, dins de la col·leció crims.cat.

"Lluny d'aquí" no és una novel·la negra convencional. Ni comença amb un assassinat ni té com a eix central un policia. El protagonista és en Tomàs Darné, un periodista que fa de taxista. No acaba de veure clara la mort suposadament natural d'un amic del seu pare i comença a investigar, amb la idea d'escriure la seva biografia. Però en Tomàs no té la col·laboració de ningú: ni de la dona ni de la filla del mort ni del seu propi pare, que regenta una llibreria. En Joan Darné ja fa temps que vol marxar de Barcelona i afincar-se a Madeira. Allà vol pintar, caminar i viure amb més tranquil·litat que a casa seva.

Benavente ho fa tot fàcil. Escriu d'una manera molt propera, amb diàlegs clars i directes, i sense ornaments innecessaris. Els seus protagonistes són persones normals que, la major part del temps, fan coses normals. És per això que "Lluny d'aquí", que té 251 pàgines, es llegeix d'una tirada. A mida que avança l'acció, van apareixent nous sospitosos i tots tenen un passat al Brasil. Entre ells l'excapellà Julen Azpeitia, que és qui va morir a Súria, on se'n va anar uns dies, tot sol, a reflexionar. Va deixar soles a la dona i a la filla. Estem davant d'una novel·la de venjances, que no es resol fins a les últimes vint pàgines. M'ha agradat molt. Ben aviat, de Jaume Benavente, espero llegir "Dietari de Porto".

"Tots dos homes van viure alhora. Mentre feien cap al cafè, en Joan Darné va tornar a estossegar. En Tomàs, en un gest inusual, va passar-li el braç per sobre de les espatlles. El seu pare el va mirar amb curiositat, però també amb afecte. Van ser uns breus moments, però en Tomàs de seguida va enretirar el braç, maleint l'estúpid pudor dels adults".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Tarantino desencadena una orgia de sang

Ja sé que Quentin Tarantino no ha inventat el cinema, però l'ha fet més espectacular i divertit. 'Django' són tres hores d'acció sense aturador, amb sang -molta sang-, grans interpretacions i una banda sonora excepcional. Dos Globus d'Or, al millor guió i al millor actor de repartiment (per Christoph Waltz) i cinc candidatures als Oscar. És un dels plats forts de la temporada.

Waltz, que ja va treballar a les ordres de Tarantino a “Malditos bastardos” (2009), fa un paper espectacular. Dóna vida a King Schultz, un caçarecompenses alemany -segur de les seves possibilitats i amb un gran sentit de l'humor- que va al darrere de tres perillosos germans. El problema és que no sap quina cara fan. Per aquest motiu, arriba a un acord amb un esclau que respon al nom de Django (interpretat per Jamie Foxx), que sí que els coneix. Un cop estiguin morts, li donarà la llibertat. La primera escena, en què el Dr. Schultz compra Django a uns negrers, no s'oblida amb facilitat. Cinema en majúscules.

Tot i que la pel·lícula és una orgia de sang, amb trets destrossant cossos de manera exagerada, en el fons “Django” és una gran història d'amor. I és que un cop obtinguda la llibertat, l'únic objectiu del personatge interpretat per Foxx passa per rescatar a la seva esposa, que es diu Broomhilda (Kerry Washington). A qualsevol preu. La va perdre després que, tots dos junts, intentessin escapar-se sense èxit. Ara és propietat de Calvin Candie, que viu en una plantació batejada com “Candyland”. És malvat i es diverteix veient com, de dos en dos, els seus negres corpulents -goril·les, els anomena- s'enfronten en una lluita a vida o mort. Només en pot quedar un. Sensacional Leonardo DiCaprio.

Un dels esclaus de Candie, el que mana a tot el personal de la casa, està interpretat per un gran Sanuel L. Jackson, una de les icones de Tarantino, que també té un paper prou llarg a la final de la pel·lícula. Els fets, per cert, passen dos anys abans de començar la Guerra Civil Americana. Molt emotiu el cameo de Franko Nero, l'actor que feia de Django a la pel·lícula de Sergio Corbucci (1966). Aquí fa de negrer i només apareix un parell de minuts, en un dels salons de “Candyland”. Una títol altament recomanable.
 
"LINCOLN"

Està rebent molt bones crítiques, però “Lincoln”, dirigida per Steven Spielberg, se'm va fer llarga i densa. El millor és l'actuació de Daniel Day-Lewis (que dóna vida a l'expresident dels EEUU), Sally Field (que interpreta a la seva dona) i Tommy Lee Jones (Thaddeus Stevenson). Era una de les grans favorites als Globus d'Or, però només en va guanyar un, el de Day-Lewis com a millor actor.

És veritat que Day-Lewis està molt bé, però jo potser em quedaria amb Lee Jones. Tots dos opten als Oscar. La pel·lícula és la més nominada d'aquest any, amb dotze candidatures. Spielberg retrata els dies previs a la votació de la tretzena esmena, que havia d'acabar amb l'esclavitut. La de Lincoln és una lluita contrarrellotge per trobar els vots que li falten. Convèncer als senadors no és fàcil. A més a més, té clar que la pau arriba abans que s'accepti l'esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l'esclavatge. L'escena de la votació és espectacular. Cinema majestuós, amb molta política i ben poca acció.

"AMOR" (MICHAEL HANEKE)

“Amor”, de Michael Haneke, és una de les sorpreses dels Oscar, amb cinc candidatures. És una pel·lícula amb final tancat, a diferència dels seus  últims títols, com “La cinta blanca” (2009) o “Caché” (2005). De fet, comença pel final, amb la protagonista, morta, estirada al llit. Aquest cop, Haneke ens explica el procés d'envelliment i degradació d'una parella de músics que supera els els vuitanta anys. Fins ara s'havien valgut per ells mateixos.

El primer que vaig pensar quan vaig sortir del cinema és que m'havia de fer el testament vital. Ni vull patir ni vull ser una càrrega per a ningú. “Amor” és una pel·lícula dura -i realista- sobre la pèrdua de capacitats, pel pas del temps i les malalties. És allò d'intentar adaptar-se als canvis amb dignitat, mentre sigui possible. Emmanuelle Riva està sensacional, igual que Jean-Louis Trintignant. Ella està nominada a l'Oscar a la millor actriu principal. Amb quasi 86 anys, és la nominada de més edat de la història en aquesta categoria. També treballa francament bé Isabelle Huppert, que dóna vida a la seva filla. A Trintignant el recordo de “Rojo” (1994) i a Riva d'”Azul” (1993), dos de les pel·lícules de la trilogia de Krzystof Kieslowski.

Plànols molt i molt llargs -excessius moltes vegades-, música pràcticament inexistent, només la que escolten ells al concert inicial o a casa, en CD, i unes actuacions memorables. És una pel·lícula incòmoda, com totes les que dirigeix Haneke, però també necessària. Rodada en francès, s'emportarà segur l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

"RETRATOS Y ENCUENTROS"

Conegut com a un dels mestres de l'anomenat “Nou periodisme” -una definició que a ell no li acaba d'agradar-, Gay Talese és un escriptor únic i irrepetible. Em va deixar sense alè amb “Honrarás a tu padre” i he tornat a gaudir de la seva excepcional escriptura amb “Retratos y encuentros”, publicat per Alfaguara. Jo tinc un ritme molt ràpid de lectura, però aquest llibre l'he disfrutat a poc a poc. Té 302 pàgines.

“Retratos y encuentros” és un recull de catorze articles publicats, al llarg de molts anys, en les millors publicacions nord-americanes. En el primer, Talese fa un retrat brutal de la ciutat de Nova York i en el segon ens apropa al cantant Frank Sinatra: “Sinatra con gripe es Picasso sin pintura, Ferrari sin combustible..., sólo que peor”. També retrata grans esportistes, com els exbosejadors Floyd Patter, Joe Louis o Alí -excepcional com explica la seva trobada amb Fidel Castro a La Havana- o l'exjugador de futbol americà Joe DiMaggio, que va estar casat amb Marilyn Monroe.

També m'ho he passat apropant-me a l'actor Peter O'Toole, a un redactor de necrològiques -feina que havia fet Talese- i amb la definició que fa de les redactores de Vogue: “Cada mañana, en los días hábiles, una serie de mujeres relamidas y a prueba de arrugas, que se tratan de “querida” y “encanto” y son capaces de hablar en lletra cursiva y maldecir en francés, entran al edificio Graybar en Manhattan (...)”.

Els últims quatre articles són molt personals. Talese explica que prové d'una familia de sastres i que la curiositat que sempre ha tingut la va heretar de la seva mare. Acabo amb una gran declaració d'intencions: “Nunca escribí sobre nadie por quien no sintiera un grado considerable de respeto, respeto que es manifiesto en los trabajos que me tomo en mi escritura”.

Potser l'article més dens és el que parla de l'escriptor Hemingway, amb noms de massa persones que no conec. Em queden molt lluny en el temps. En definitiva, llegir Talese és un plaer quasi irrepetible. Ja tinc preparat a la tauleta de nit “Vida de un escritor”, el tercer i últim llibre de l'escriptor d'Ocean City publicat per Alfaguara. Quan sigui gran –està a punt de complir 82 anys-- vull tenir alguna cosa d'ell. Gràcies per les seves lliçons, Mr. Talese.

Bona setmana a totes i tots.

@Jordi_Sanuy

La lluita d'una persona contra ella mateixa

No negaré que "The Master" sigui una bona pel·lícula, però potser la crítica n'està fent un gra massa. Per a molts era una de les grans candidates als Oscar, però s'ha quedat fora de la llista de les nou finalistes. Vaig entrar el cinema amb la intenció de saber més coses sobre el naixement de l'Església de la Cienciologia i vaig sortir-ne un pèl decebut. No en fa referència en cap moment.

El millor de "The Master" és el duel interpretatiu entre Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman. Tots dos són candidats a l'Oscar, al millor actor principal i de repartiment, per aquest mateix ordre. Aquest any, les estatuetes estaran caríssimes, Phoenix interpreta a Fareddie Quell, un noi alcoholic i violent que no sap què fer amb la seva vida, a més a més de veure a tothora. Aquest és el veritable argument de la pel·lícula: la lluita d'una persona contra ella mateixa. I potser el problema és que la història del cinema ja te massa títols d'aquesta mena. Això sí, el paper de Phoenix -un actor que m'encanta- és sensacional, com sempre.

Seymour Hoffman, garantia de qualitat, també fa una gran feina. Dóna vida a Lancaster Dodd, un intel·lectual que pretén ajudar a les persones, a través d'una mena de viatge interior o viatge en el temps. Ho fa convençut? És una enganyifa? L'inici d'una secta? Moltes persones ho proven i els va bé. Des que Dodd coneix a Quell sembla que intenta salvar-lo del seu calvari diari. Vol aprofitar-se d'ell perquè és una persona feble? O realment mira pels interessos del noi? Una altra que treballa molt bé Amy Adams, a qui no fa massa vaig veure a "Golpe de efecto", fent de filla de Clint Eastwood. Aquí és la dona del personatge de Seymour Hoffman.

Jo diria que el principal problema de "The Master" és que Paul Thomas Anderson ("Magonia", 1999) no té massa clar cap a on va. Com a mínim, aquesta és la sensació que m'ha donat a mi. Parlem d'una pel·lícula sobria, complexa i, sobretot, molt ben interpretada. Esperava més, però s'ha de reconèixer que està per sobre de la mitjana actual. A qui li agradin les pel·lícules trepidants i amb molta acció segur que té millors opcions a la cartellera.

"GRUPO 7"

 "Grupo 7", d'Alberto Rodríguez, ha entrat als Goya amb força. S'ha col·locat en segona posició, amb 16 nominacions, dues menys que "Blancanieves". L'he vist aquest cap de setmana. Se'm va escapar quan la van fer al cinema. Em quedo amb Antonio de la Torre, molt convincent en el seu paper de policia violent. Tota le pel·lícula és creïble, amb ritme i personatges ben dibuixats.

Al costat de Rafael (De la Torre) hi trobem a Ángel (Mario Casas) que, inicialment, té uns mètodes de treball molt diferent al del seu company. Però amb el temps tot s'encomana. També treballa molt bé. No m'ho esperava, la veritat. El "Grupo 7" el completen un simpàtic Miguel i l'hipocondríac Mateo, interpretats per José Manuel Poga i Joaquín Núñez. Ells quatre són els principals encarregats de netejar de droga el centre de Sevilla, abans que s'inauguri l'Expo del 92. I, si fem cas a la pel·lícula, de droga i de delinqüència n'hi havia moltíssima. Tenen clar que la seva una feina és molt dura i plena de riscos.

Són noranta minuts plens de registres, detencions, confidents, amenaces i molta violència. I és que els mètodes de treball d'alguns dels components d'aquest "Grupo 7" són molt expeditius. A més, pel que sembla, directament i indirectament, els quatre policies havien perdut persones estimades que per culpa de la droga. Espectacular el paper de yonki de Julián Villagrán, protagonista principal de l'"Extraterrestre" de Nacho Vigalondo. És un dels candidats als Goya en la categoria de millor actor de repartiment. Una de les pel·lícules espanyoles més destacades que he vist darrerament.

"PARAULES EMMETZINADES" (MAITE CARRANZA)

Amb "Paraules Emmetzinades", Maite Carranza (Barcelona, 1958) va guanyar el Premi Edebé de Literatura Juvenil. Té 248 pàgines i es llegeix ràpid. Ens explica la història de la Bàrbara Molina, una noia que va desaparèixer quan tenia quinze anys. N'han  passat quatre i ningú sap res d'ella. La donen per morta. La seva esquela ha sortit als diaris. El llibre, adient per a joves i també per a grans, és un al·legat contra els abusos sexuals.

L'acció queda condensada en el dia en què es resol el cas. Tots els capítols tenen el nom d'un dels quatre protagonistes principals: la mateixa Bàrbara Molina, l'inspector Salvador Lozano (a qui li queden 24 hores per jubilar-se), la Núria Solís (mare de la noia desapareguda) i l'Eva Carrasco que, al llarg de molts anys, havia estat la seva millor amiga. L'autora va passant d'un a l'altre, indiferentment. A la resta de personatges els coneixem perquè són esmentats pels quatre principals. Entre ells, un noi amb qui va sortir la Bàrbara, un professor de l'institut -tots dos van encapçalar la llista de sospitosos- i el pare de la noia.

Un dels missatges que ens deixa la novel·la és que les coses no sempre són com semblen. Moltes vegades la veritat està oculta i, per molt que ens esforcem, ens costa moltíssim veure-la. Si et poses en la pell de la Bàrbara -i no prens la distància necessària- pot fer-se fins i tot dur. "Paraules Emmetzinades" és un llibre escrit en primera persona, àgil i addictiu. Estic molt content d'haver-lo llegit. La Maite va presentar-lo fa uns mesos a "Els Matins" de TV3 i em va convèncer a l'instant. Totalment recomanable.

"Ell m'enxampava sempre i em castigava, una vegada i una altra. Sense testimonis, sense límits, sense mesura. Amb tota la impunitat, com si jo fos una rata. S'aturava, però, abans de matar-me, quan jo ja no tenia forces per resitir-me. Aleshores es tornava afectuós. Li agradava disposar de la meva vida, com un déu fatxenda, perdonar-me-la i tornar-me-la de mica en mica. Administrar-me la salut, l'afecte i el menjar".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

L'obsessió d'un poble per ajusticiar Bin Laden

"Zero Dark Thirty" serà una de les grans pel·lícules d'aquest 2013. Ja ha guanyat un munt de premis als Estats Units i té quatre nominacions als Globus d'Or. Són dues hores i mitja impecables sobre el procés de captura d'Osama Bin Laden. Està dirigida per Kathyrn Bigelow, que l'any 2009 va guanyar l'Oscar amb "The Hurt Locker". L'ha tornada a encertar completament.

No sé si tot el que explica Bigelow va ser així, però la pel·lícula m'ha semblat rigorosa i molt honesta, sense els clixés que són habituals en aquest tipus de cinema. La directora californiana fa un exercici de periodisme immens. La història comença l'11 de setembre de l'any 2001 -amb la pantalla en negre-, sentint les veus d'algunes víctimes de les Torres Bessones, i acaba amb l'entrada dels marines a la residència del Pakistan on s'amagava el líder d'Al-Qaida. Atrapar Bin Laden va ser l'obsessió de tot un poble. Van trigar deu anys en aconseguir-ho; concretament la matinada de l'1 al 2 de maig de 2011, a quarts d'una. Precisament, el títol de la cinta fa referència a aquesta hora.

Qui només busqui acció potser tindrà millors opcions a la cartellera, tot i que la part final -amb l'abatiment de Bin Laden i dels seus col·laboradors més directes- és espectacular. Com ho és la interpretació de Jessica Chastain, que fa de Maya, una jove agent de la CIA que mai es va donar per vençuda. Va jurar que no s'aturaria fins que trobés el líder d'Al-Qaida i, segons sembla, així va ser. Havia perdut moltes companyes i companys pel camí. Chastain va ser una de les actrius del 2011 (amb "Take Shelter", "El árbol de la vida", "Criadas y señoras" i "La deuda") y a "Zero Dark Thirty" torna a omplir la pantalla cada vegada que surt. És candidata als Globus d'Or en la categoria de millor actriu principal.

En definitiva, parlem d'una pel·lícula amb més escenes de despatxos que d'acció. És entre quatre parets on comencen i acaben les guerres. Molt bo el running gag de la Maya escrivint amb un rotulador, al vidre del despatx del seu cap, cada dia, quants en porten sense atacar la residència del Pakistan. Una manera més de pressionar-lo. Al final, en passen més d'un centenar! Chastain sobresurt de la resta d'actors, tot i que el nivell d'interpretació és altíssim en tots els casos. A banda d'ella, em quedo amb Jason Clark (molt creïble com a Dan) i amb James Gandolfini, que m'encanta.

No crec que m'equivoqui: "Zero Dark Thirty" serà una de les pel·lícules dels Oscar. Per cert, Bigelow reprodueix l'atemptat de l'hotel Marriott d'Islamabad, el de Londres i el que va tenir lloc dins d'una base de la CIA a l'Afganistan. Ni una paraula del de Madrid. 

"UNA PISTOLA EN CADA MANO"

És impossible no emmirallar-se en algun dels personatges d'"Una pistola en cada mano", de Cesc Gay. El director barceloní (1967) retrata com ningú les relacions de parella. Ja ho va fer a "En la ciudad" (2003), a "Ficció" (2006) i a "V.O.S." (2009). Això sí, els homes que estem entre els 40 i els 50 anys, com en Cesc o jo -que en tinc 44- no surtim massa ben parats.

Ben poca cosa explicaré de l'argument, perquè és un títol imprescindible. S'ha de veure sí o sí. Només diré que reuneix actors de la categoria de Javier Cámara, Ricardo Darín, Eduard Fernández -sensacional, com sempre-, Jordi Mollà, Eduardo Noriega, Alberto San Juan, Leonardo Sbaraglia i Luis Tosar. Els seus personatges tenen moltíssims problemes de parella, provocats per les banyes, la rutina, la violència de gènere, la immaduresa, l'ansietat, l'angoixa, la manca de diners o, fins i tot, en algun cas, per culpa d'una inoportuna disfunció erèctil. Les banyes, en els casos que apareixen, d'ells cap a elles.

Les dones es comuniquen molt més que els homes, com a mínim en els ulls de Gay. Cayetana Guillén Cuervo -que suposo que s'ha fet un tractament de rejoveniment-, Candela Peña, Clara Segura i Leonor Watling estan sensacionals. Les quatre intenten ser comprensives amb els seus xicots, que mai s'expliquen les coses importants entre ells. Aquesta pel·lícula és una altra història coral, real com la vida mateixa. Persones de veritat amb problemes de veritat. El títol surt d'una frase que la Candela li deixa anar a l'Eduardo, quan intenta lligar amb ella, tot i estar casat: "es que vosotros, los hombres, siempre vais con una pistola en cada mano". Més clar, l'aigua.

"LA BIBLIOTECÀRIA D'AUSCHWITZ"

M'he emocionat amb "La bibliotecària d'Auschwitz", d'Antonio G. Iturbe (Saragossa, 1967). Feia temps que una novel·la no m'arribava tan endins. Està publicada per Columna i té 506 pàgines. Només m'ha durat tres dies. Reuneix dos temes que sempre m'han interessat molt: la passió pels llibres i l'instint de supervivència de l'ésser humà en situacions extremes. Én un títol que hauria de llegir tothom.

Una bona part de la història passa al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, a finals de la Segona Guerra Mundial. Allà, enmig del deliri nazi, un grup de presoners aconsegueix un petit miracle: crear una minúscula biblioteca clandestina. Només tenia vuit llibres. Alguns en llengües que no podien ni entendre. Però era completament igual. Obrir-los, tocar les seves pàgines, fins i tot olorar-los, transportava als reclusos a un món millor, lluny dels polls de les puces i dels maltractaments dels oficials de les SS. Encara que només fos per una estona.

L'encarregada de traginar els llibres amunt i avall, sempre convenientment amagats, era la Dita Adlerová, una joveneta txeca que només tenia 14 anys. Si els nazis l'haguessin descobert, l'harien condemnat a mort. Els llibres estaven prohibits. La Dita gestionava vuit llibres en paper i uns quants d'"humans"; és a dir, persones que -quan algú ho demanava- podien relatar, de viva veu, una història que sabien de memòria. La biblioteca estava al bloc 31; un bloc "familiar", l'únic amb nenes i nens. Era el que ensenyaven si algun observador internacional demanava veure el camp de concentració. Neteja d'imatge. Cartró-pedra.

Per les pàgines d'aquest llibre tan emotiu hi desfilen personatges històrics com el terrorífic doctor Josef Mengele o Rudi Rosenberg, que va fugir d'Auschwitz per explicar els horrors del nazisme. Inicialment, ningú se'l van creure. És una novel·la absorbent i universal que m'ha servit per recordar, un cop més, el genocidi nazi i fins a quin punt van arribar a patir els jueus. No diré res de l'epíleg, que és sensacional. Li dóna a l'obra un acabat que el fa màgic i irrepetible. Per a mi, "La bibliotecària d'Auschwitz" és el millor llibre que he llegit sobre el nazisme des d'"El diari d'Ana Frank". Molt millor, per exemple, que el celebrat "El nen amb el pijama de ratlles".

"La Dita només fa uns dies que és la bibliotecària, però semblen setmanes o mesos. A Auschwitz el temps no corre, s'arrossega. Gira a una velocitat infinitament més lenta que a la resta del món. Uns quants dies a Auschwitz converteixen un passarell en un veterà. També poden transformar un jove en un vell, o una persona robusta en un ésser decrèpit".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Jo també he somiat amb Anne Hathaway

No he tingut la sort de veure "Los Miserables" al teatre. Per tant, m'és impossible comparar l'obra amb la pel·lícula, que m'ha semblat extraordinària. El més important és que ha aconseguit emocionar-me; sobretot quan Anne Hathaway està en pantalla. Serà difícil que algun dia faci un paper millor. Ja ha guanyat un Satellite Awards i també és candidata als Globus d'Or.

L'Anne dóna vida a la Fantine, una noia que es veu obligada a prostituir-se després que la facin fora de la feina. Necessita diners per mantenir a la seva filla Cosette. Momentàniament, la nena està a càrrec d'una singular parella de taverners, interpretats per Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter. A banda de l'Anne, l'altra gran actuació d'aquesta pel·lícula dirigida per Tom Hooper ("El discurso del Rey", 2010) és la del polifacètic Hugh Jackman, impressionant com a Jean Valjean. Els seus primers minuts com a presidiari són brutals.

El gran duel de "Los Miserables"enfronta Valjean amb Javert, un despietat inspector de policia. En el seu dia, Valjean va trencar la llibertat condicicional i l'inspector, que no perdona mai ningú, el perseguirà fins a on faci falta. Si cal anar a l'infern, hi anirà. En Javert està interpretat per Russell Crowe, un actor que converteix en or tot el que toca. Això sí, cantant està a anys llum de Jackman, que té una veu portentosa. Tots els números musicals són espectaculars, com la posada en escena. En alguns moments, Hooper potser abusa massa dels primers plans, però suposo que vol rendibilitzar un repartiment de molts quilats. No passa res!

"Los Miserables" està basada en la novel·la de Victor Hugo. Es va publicar l'any 1862 i ja en fa quasi trenta que es representa als teatres. Entre d'altres coses, ens parla dels somnis, de les diferències entre classes socials, de la fe en Déu i en la llibertat i, sobretot, ens demostra que, si ens ho proposem de debò, les persones tenim l'oportunitat de canviar. De vegades, fins i tot poden caure els principis més sòlids. Amanda Seyfred (Cosette de gran) i Eddie Redmayne, que fa de Marius, el seu xicot, també estan francament bé. A ell el recordava de la sensacional "Mi semana con Marilyn" (2010). "Los Miserables" serà una de les grans pel·lícules de la temporada. No en tinc cap dubte.

"OUTRAGE"

Com diu el cartell de la pel·lícula, Takeshi Kitano ha tornat. El problema és que ho ha fet sense sorprendre ningú. Dotze anys després del seu darrer títol de "yakuzas" ("Brother", 2010), a "Outrage" repeteix tots i cadascun dels esquemes habituals en ell. Una venjança darrera d'una altra i dits tallats per honor. No està gens malament, però el déjà vu és constant.

Hi ha tantes traïcions entre grups i subgrups que, a mitja pel·lícula, ja no sabia qui anava amb qui. Tampoc crec que sigui importantant. L'únic que cal tenir clar és que el personatge que interpreta Kitano, com passa habitualment, és el més dur de tots. I de llarg! Les dues o tres escenes més violentes les protagonitza ell, evidentment. Immensa la del dentista. Aquest any s'estrenarà "Outrage 2". Haurà de buscar nous "yakuzas", perquè en aquesta entrega moren pràcticament tots. Cauen com mosques!

"HEADHUNTERS" (JO NESBO)

Després de veure la pel·lícula, que em va agradar moltíssim, vaig tenir clar que llegiria el llibre en què s'havia basat. Del seu autor, el danès Jo Nesbo (Oslo, 1959), ja havia gaudit amb "El Pit-roig", una de les novel·les protagonitzades pel detectiu Harry Hole. Sabia que "Headhunters" tampoc no em decebria. Està publicada per l'editorial Proa -la portada és el cartell de la pel·lícula- i només té 244 pàgines. Es fa curtíssim.

Les novel·les de Nesbo són molt visuals. No és estrany que acabin al cinema, perquè donen per molt. El protagonista d'aquesta última és Roger Brown, un caçatalents d'èxit; un "headhunters", vaja. Guanya molts diners, però mai en té prou. En necessita més. És baixet -fa 1'68 metres- i intenta esquivar el seu complexe d'inferioritat omplint de regals la seva dona, una guapa, i també alta, galerista d'art. Per poder mantenir el seu alt ritme de vida, roba obres d'art. Sempre que fa una entrevista de feina, pregunta als candidats si en tenen alguna de valor. És una pregunta més del formulari, aparentment sense més importància.

Tot funciona fins que un dia en Brown coneix en Clas Greve, que li complicarà la vida fins a punts insospitats. Aquest exdirector d'una companyia de GPS -amb passat militar inclòs- sembla tenir els mateixos recursos que ell. O potser més? Des del dia que els seus camins es creuen, un i altre saben que no hi haurà marxa enrere. Possiblement només en podrà quedar un dempeus. "Hedhunters", un llibre amb molt de diàleg, és la història d'una fugida desesperada, plena d'enganys, un munt d'assassinats i molta violència. Frases curtes, àgils i moltíssima emoció. Després d'escampar un munt d'elements per les seves pàgines, sembla increïble que, en tant poc espai, Nesbo sigui capaç de tornar-ho a lligar tot amb tanta precisió. Memorable.

"Vaig descartar la idea, vaig travessar el carrer i vaig entrar al local en què segons el nom preparen sushi i en realitat només serveixen peix mort. Res a dir del cafè, però. Estava mig ple. Roses platí esveltes que acabaven de fer exercici, encara amb el xandall posat perquè no els passaria mai pel cap dutxar-se al gimnàs davant de tothom. Curiós, segons com, perquè s'havien gastat una fortuna en aquells cossos, que celebraven el triomf de la ficció. Elles també pertanyien al sector dels serveis; més concretament, estaven al servei de les necessitats dels seus marits rics".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bon Any 2013 a totes i a tots.

Aquest 2012 han "caigut" 52 llibres i 93 pel·lícules.

La guerrilla argentina en ulls d'un nen

Tenir fills és una gran responsabilitat. Les mares i els pares diem que fem les coses pensant en ells. Sempre és així? Diria que, de vegades, se'ls dóna massa responsabilitat. És el cas d'en Juan, protagonista de "Infancia clandestina", l'última pel·lícula de Benjamín Ávila (Buenos Aires, 1972). Va ser escollida per representar Argentina als Oscar, però no ha pogut passar el tall.

Els pares i el tiet d'en Juan, que té dotze anys, formen part dels "Montoneros", organització guerrillera que s'identificava amb l'esquerra de Juan Domingo Perón. L'any 1974, quan mor el general, la família es veu obligada a fugir a Cuba. Cinc anys després, tornen per participar en l'"Operació Contraofensiva". L'objectiu és desestabilitzar el govern de "Revolució Argentina". Per què parlava de responsabilitat? Doncs perquè en Juan i la seva germana petita estan obligats a viure com uns guerrillers més, enmig de pistoles, trets i reunions clandestines. Més d'un  i dos cops, per casa seva passen un munt de desconeguts. Arriben i marxen amb els ulls tapats. Tota precaució és poca.

Lògicament, a en Juan no li agrada la vida que porta. La seva àvia, que pateix moltíssim per la família, té la intenció d'endur-se'l a casa seva, però la mare s'hi nega rotundament. El nen, molt ben interpretat per Teo Gutiérrez Moreno, vol fer coses normals, com anar a l'escola, jugar o enamorar-se. De fet, està a punt de viure el seu primer amor. El millor de "Infancia clandestina" -basada en fets reals- és que veiem una part de la revolució a través dels ulls d'en Juan. Quan sona la sirena d'un cotxe de policia, ell s'ha de fer càrrec de la seva germaneta i amagar-se. Si els seus pares creuen que podrien estan a punt de localitzar-los, cal marxar de casa uns dies... Un dia a dia duríssim.

Qui fa de pare d'en Juan és César Troncoso ("Mal dia para pescar", 2009) i, de mare, una guapa Natalia Oreiro. El tiet és Ernesto Alterio, que no està gens malament. El seu personatge, tiet d'en Juan, és guerriller, però entén millor al nen que els seus propis pares. Quan li explica com es menja el "maní con chocolate" és espectacular. Les escenes més violentes, dues o tres, se'ns presenten en dibuixos animats. Són precioses. Pel seu color i textura em van recordar l'estil fet servir per Quentin Tarantino en alguns passatges dels seus "Kill Bill". "Infancia clandestina" -m'agrada fins i tot el títol- és una pel·lícula molt recomanable.

"TITO VILANOVA. GARANTIA D'UN MODEL"

Malauradament, aquesta setmana Tito Vilanova ha tornat a ser notícia. I no pel seu Barça, que segueix polveritzant rècords. Aquest cop ho ha estat perquè dijous van tornar a operar-lo de la glàndula paròtida. Ahir li van donar l'alta hospitalària. Espera tornar a asseure's a la banqueta ben aviat. "Tito Vilanova. Garantia d'un model" és el títol de l'últim llibre del periodista Bernat Soler, amb pròleg del seu amic Ricard Torquemada.

Està basat en el reportatge "El camí del Tito", produït per TV3 i que, en el seu dia, va presentar el mateix Bernat. Té 190 pàgines i l'ha publicat Efadós. Comença amb el discurs de presentació del tècnic i acaba amb les reflexions de l'autor, que defineix Tito com a "seriós", en el tracte i en les responsabilitats. "És treballador i exigent -assegura- però també té molt de sentit comú". En Tito no va ser un futbolista mediàtic i, gràcies a aquest llibre, és possible conèixer-lo una mica millor. Els inicis al seu poble de Bellcaire, el pas per La Masia -on va començar la seva amistat amb Josep Guardiola-, el fitxatge pel millor Figueres de la història...

Són molts els que creuen que Tito Vilanova va ser un excel·lent futbolista. Potser li va faltar paciència, pel fet de marxar del Barça abans d'hora, i una mica de sort. En Bernat fa una mica de resum i ens explica el seu pas pel Badajoz, el Mallorca, el Lleida, l'Elx -amb qui va aconseguir l'ascens- i també la Grama. No va tenir la sort de poder fer arrels enlloc. El seu retorn al Barça, ara per fer d'entrenador, no va ser massa llarg. Amb l'arribada de Joan Laporta a la presidència del club, que va fer molts canvis al planter, es va veure obligat a marxar. Va tornar al club blaugrana de la mà de Guardiola i, al seu costat, com tothom sap, ho ha guanyat absolutament tot.

Ara en Tito té el repte de seguir triomfant com a primer entrenador i, si ens basem en els resultats, ho està aconseguint. "Tito Vilanova. Garantia d'un model" és un llibre que segur que agradarà molt als afeccionats del Barça. Un bon regal per aquestes festes.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bon Nadal a totes i a tots.

En el saquet de Jackson no hi ha sorpreses

S'ha de reconèixer que Peter Jackson s'ha convertit en un mestre del cinema d'entreteniment. "El Hobbit. Un viatge inesperat" són quasi tres hores d'espectacle visual en estat pur, amb un munt de lluites entre nans, orcs, elfs, trols i la resta de criatures de les novel·les de J. R. R. Tolkien. Per entendre'ns, el mateix que passava a la trilogia d'"El senyor dels anells". No hi ha cap sorpresa.

La gran novetat d'"El Hobbit" és que es pot veure en 3D. No el recomano. Res a veure, per exemple, amb el que es va fer servir a "La Vida de Pi", que em va semblar sensacional. Aquest, pel meu gust, aporta ben poca cosa. Tampoc vaig saber apreciar la revolució que, suposadament, aporta el nou sistema de 48 fotogrames per segon. A nivell argumental, la pel·lícula també és més aviat senzilla. Baralles i més baralles en l'intent dels nans de recuperar la Muntanya Solitària, custodiada pel drac Smaug.

Possiblement, el més destacat d'"El Hobbit" és l'encert de col·locar Martin Freeman en el paper de Bilbo Saquet. Tots teníem al cap  Elijah Wood -que en el seu dia va fer de Frodo- i les comparacions eren inevitables. Freeman l'encerta de ple, donant al seu personatge un punt còmic que, entre milers i milers d'orcs i trolls, s'agraeix. La llarga escena en què apareix per primer cop un millorat Gollum també és francament bona. Em quedo amb una frase que pot marcar aquesta trilogia perquè, com "El senyor dels anells", "El Hòbbit" també tindrà segona i tercera part: "És més important saber perdonar la vida que treure-la". Està claríssim.

"DE ÓXIDO Y HIERRO"

Les coses sempre poden anar pitjor. I molt pitjor. De la mateixa manera, està clar, no podem descartar que algun dia també puguin millorar. Jacques Audiard ("El profeta", 2009) ho té claríssim perquè el rosari de desgràcies que assolen l'Ali i la Stéphanie a "Óxido y hueso" sembla no tenir final. Curiosa història d'amor al límit entre dues persones amb una vida complicadíssima.

Dues nominacions als Globus d'Or (millor pel·lícula i millor actor) i dos premis a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid, també millor pel·lícula i, en aquest cas, millor actriu. Ell és Matthias Schoenaerts, que fa d'Alí. Sabem ben poques coses del seu passat. Només que havia bojexat, que la seva exparella està a la presó i que s'acaba de fer càrrec del seu fill de cinc anys, a qui pràcticament ni coneixia. Ella és la guapísima i sensual Marion Cotillard, l'actual reina del cinema francès. Dóna vida a l'Stéphanie, una domadora d'orques que perd les cames en un accident en el parc on treballa.

M'imagino que el missatge d'"Óxido y hueso" -un drama total- és que hem d'acceptar les coses tal com vénen i intentar prendre'ns la situació de la millor manera possible. En cas de no defallir, potser serem capaços de trobar aquella petita escletxa que ens permeti recuperar part de la felicitat perduda. L'Alí i la Stéphanie ho proven, tot i que, en el seu cas, les circumstàncies no els són massa favorables. Pel·lícula imprescindible pels fans de la Cotillard i de les desgràcies alienes. Bones i violentes escenes de lluita tailandesa il·legal. Hi treu diners i, suposadament, s'ho passa bé.

"EL BOSC"

Em sap greu dir-ho així de clar, però "El Bosc", d'Óscar Aibar ("El gran Vázquez", 2010) és una pel·lícula sobre la Guerra Civil Espanyola. Que no és una pel·lícula més sobre aquest tema? Possiblement, però el seus protagonistes són una família del Baix Aragó que viu en un mas, a qui persegueixen les milícies anarquistes quan esclata el conflicte. Això és així i ningú no ho pot negar.

Però, sortosament, "El Bosc" també és altres coses. És un complicat triangle d'amor entre la Dora (una gran María Molins), el seu marit Ramón i "El Coix", enamorat d'ella des que tots dos eren ben petits i jugaven plegats al riu. Mai l'ha oblidada. Àlex Brendemühl fa de Ramón i Pere Ponce del seu gran rival i enemic. La gran novetat d'aquesta història, coproduïda per TV3, és el punt fantàstic que ho envolta tot. I això és gràcies a Albert Sánmchez Piñol, que n'ha fet el guió. De fet, la pel·lícula està basat en un conte que ell mateix va escriure fa uns anys.

No explicaré massa coses, només que veient "El Bosc" és inevitable pensar en les criatures estranyes que apareixen en llibres com "La pell freda" o "Pandora al Congo". Aquí queden batejats com "Besugots". Resulta que al costat del Mas d'en Ramón, al Matarranya, hi ha un bosc on, dos cops l'any, s'obre una porta sobrenatural que condueix a un món desconegut. Mai ho han revelat a ningú. És el secret de la família des de temps immemorials. Han vist marxar gent, però mai ha tornat ningú. Fugint dels Rojos, en Ramón provarà sort. Diu que no té cap més sortida.

"LLIURES O MORTS" (JAUME CLOTET - DAVID DE MONTSERRAT)

M'ho he passat molt bé llegint "Lliures o morts", de Jaume Clotet (Barcelona, 1974) i David de Montserrat (Girona, 1972). Desconeixia l'existència d'Ermengol Amill (1665-1732), un miquelet que va lluitar contra les forces borbòniques fins a l'extenuació. El llibre està publicat per Columna i té 458 pàgines. Les últimes trenta són un epíleg sobre els personatges -important per no predre's en cap moment- i un complet glossari.

La part més històrica, amb la lluita entre els borbons i els austriacistes, la tenia força present, sobretot després de llegir "Donde se alzan los tronos", d'Ángeles Caso. Però més enllà de l'enfrontament entre Carles III i Felip V, que es pot repassar als llibres d'història, el que realment m'ha agradat d'aquesta novel·la és descobrir l'heroi oblidat de la Guerra de Successió. Amill i els seus miquelets van vendre molt cara la derrota de Catalunya, a qui, malauradament, va trair massa gent. Diria que un exemple clar és el de Lord Bolingbroke.

La història d'Ermengol Amill demostra que estar en un lloc determinat en un moment determinat ens pot canviar la vida... per sempre. Ell només era un camperol -mai havia tocat una arma- i  mai s'hauria imaginat que lluitaria tants i tants anys contra els borbons. Defensar una dona de l'intent de violació del coronel Le Guerchois, va ser el punt d'inflexió. Hi va haver un abans i un després. Per a ell i per a la seva família. El títol, "Lliures o morts", és l'eslògan que es podia llegir en algunes de les banderes negres que hi havia dins de la ciutat de Barcelona, que volia deixar clar que no negociarien mai amb els borbònics. El llibre, àgil i directe, està molt ben escrit i passa francament bé. Molt recomanable.

"L'emperador estava lligat de mans i peus, i poca cosa més podia fer que passar les tardes fent caramboles a la taula de billar que s'havia fet dur de Barcelona. El reguitzell de ziga-zagues de les boles d'alabastre pels laterals de la taula s'assemblaven molt a l'anar i venir de les missions diplomàtiques. A Londres ja no hi tenia veu per demanar explicacions, i a Viena ben aviat seria ell qui les hauria de donar".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.