dimecres, de març 07, 2007

Coses: Relleu generacional


Diuen que els néts s'assemblen molt als seus avis, més que als pares, fins i tot. Què voleu que us digui. A mi m'hauria agradat heretar alguna cosa de l'avi Jaume, a qui no vaig tenir la sort de conèixer. Va morir en un accident d'autocar quan els meus pares ni s'havien casat (1961). En Jaume era pintor i, malauradament, jo no tinc ni un gen que em faci vàlid per la pintura. Sóc incapaç de dibuixar qualsevol cosa, però estimo l'art amb passió, sobretot la pintura. Jo sóc periodista, ni he estudiat belles arts ni res que s'hi assembli però, com tothom, tinc gust (el meu) i sé què m'agrada i què no.

Estic enamorat de la pintura del meu avi i, com a conseqüència, també m'agraden tots els pintors del seu estil. Suposo que la culpa la té l'educació dels meus pares, el mimetisme, la complicitat... En Jaume Bassa Ribera va estudiar a la Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. Diuen que a 'Can Batlló' era el pintor preferit de Francesc Galí i l'escultor mimat de Pau Gargallo. Déu n'hi do. L'últim any de carrera, els responsables de l'Escola de Bells Oficis el van enviar a Itàlia per ampliar els seus coneixements d'ebenisteria artística. A més de pintar, el meu avi feia escultures, peces de ceràmica i també d'orfebreria (algunes làmpades del Monestir de Montserrat estan dissenyades per ell). Era un artista polifacètic, fent servir una paraula que actualment està molt de moda.

En Jaume Bassa va passar per diverses localitats italianes, però també per París, una ciutat que estimava de veritat. Allà, casualment, va conèixer Salvador Dalí amb qui, al llarg del temps, va confegir una bona amistat. De fet, al balcó del carrer Casanova de Barcelona, on el meu avi vivia i tenia el taller, sempre hi havia hagut una pedra gran i rodona. Era per fer una escultura que mai va arribar a veure la llum. L'hi havia regalat el geni de Cadaquès i, possiblement, va preferir mantenir-la com era. Tenia més valor per a ell com una simple pedra que com a una escultura? Mai no ho sabrem. Jo vaig créixer en aquest mateix pis del carrer Casanova, amb els meus pares, la meva germana i la Maria, la meva àvia.

En Jaume Bassa Ribera vivia de la pintura; i gràcies a ella, mantenia una família de quatre fills, que mai és fàcil. Els entesos asseguren que representava un tipus d'art molt sensitiu. La seva especialitat eren els paisatges, sobretot els del Montseny i d'Organyà. En les seves teles, el color apareixia fresc, encisador i ple de saba. En el seu temps, va donar una nota de modernitat a la ciutat de Sabadell (on va néixer l'any 1900). Després de morir, se li va fer una exposició retrospectiva a la sala 'Syra' de la Rambla de Catalunya de Barcelona. Va ser tot un èxit.

L'obra pictòrica de Jaume Bassa està repartida per tota Catalunya. La majoria dels seus quadres són paisatges, sobretot olis pintats a espàtula, tot i que també hi ha aquarel·les. L'únic quadre que se surt de la norma, l'excepció que confirma la regla -podríem dir- és l'obra abstracta que acompanya aquest escrit, pintada només dos anys abans de morir. Segons m'han dit, el marc també el va fer ell; una pràctica força habitual a la seva carrera.

Jo m'he decantat pel periodisme, per escriure, per fer ràdio i televisió (que des del meu punt de vista també és un art); però 40 anys després, l'Olga Valls Bassa ha près el relleu al meu avi; i de quina manera! La meva cosina també és pintora i, tot i la seva joventut, ja ha exposat a diverses ciutats espanyoles, europees i americanes. Ella es dedica a la pintura figurativa i al 'pop art', com podreu veure en la seva pàgina web (www.olgavallsbassa.com). Dibuixa sobre cartró ondulat, amb aquarel·les, creant una tècnica que, fins ara, m'era desconeguda. Quan vaig veure per primer cop la seva obra, vaig connectar immediatament amb els seus quadres. N'hi ha un que llueix des de fa temps en una paret de casa meva.

Cap dels quatre fills d'en Jaume es va dedicar professionalment a la pintura, tot i que la mare de l'Olga, l'Anna, també té mà d'àngel. En Jaume, que en pau descansi, era un bon ceramista. Què diria el meu avi si veiés els quadres de la seva néta? Jo, amb modèstia, crec que estaria molt orgullós, com la resta de la família. Tu que pots, Olga, aprofita-ho i ensenya el teu art al món. Sort amb la teva carrera i amb la teva web. De tot cor.

Cap comentari: