El trofeu (Gaea Schoeters)

Diuen que no pots entendre què passa a l'Àfrica si no ets africà. I que tot el que hi succeeix, per inversemblant que sembli, allà s'ha de quedar. Sacrificar-se, en el sentit més cruel de la paraula, per mantenir un ecosistema que s'aguanta pels pèls. Beneficiar a la majoria en detriment d'un mateix. De tot això ens en parla la belga Gaea Schoeters (1976) a "El trofeu", traduït per Maria Rosich i publicat per Empúries. 267 pàgines que obliguen a la reflexió. 

Hunter White -segur que el cognom no és casual- viu per la caça major. És net i fill de caçadors i sap que amb diners ho pot comprar tot. Ara va darrere d'un rinoceront negre, l'únic gran trofeu que encara no té. Per si no n'hi hagués prou, a la seva dona li encanta tenir els caps dissecats dels animals penjats a la paret. Amb la caça esportiva se sent viu i el preu del permís per matar al rinoceront amb impunitat és més que assequible. Per aquest inversor de borsa de Nova York, l'Àfrica és un gegantí 'tot a cent' on entra i s'emporta el que vol. El problema arriba quan uns caçadors furtius maten al 'seu' rinoceront i es queda frustrat, decebut i amb ganes de venjança. En cap cas pot tornar a casa amb les mans buides. Segur que el seu guia de confiança té alguna idea per proposar-li.

"El trofeu" és una novel·la pertorbadora que s'enverina per moments i acaba funcionant com un thriller potent i de final incert. Gaea Schoeters despulla les relacions colonials i ens dibuixa una cacera que traspassa tots els límits i que, un cop començada, ja no té marxa enrere. Quan Van Heeren li ofereix la nova 'peça', en White es converteix en un mar dubtes. No se'n sap avenir. Al final, s'envalentona i fa el salt endavant perquè l'ambició se'l menja. És una decisió intolerable i de conseqüències inesperades. Ningú pot entendre-la, tret que, segons apunta el relat, siguis africà i creguis en l'apuntada 'autoregulació del sistema. L'autora ens explica l'acció d'una manera clara i amb un ritme que no té aturador. Els personatges, començant per Hunter White, estan ben treballats i són cent per cent creïbles. Grata sorpresa.

"El Hunter obre la finestra corredissa, deixa el rifle a la funda que té oberta sobre el llit, es treu la camisa blanca suada i la penja al respatller d'una cadira. Contra el seu bon criteri, s'asseu a la vora del llit. El jet-lag l'assalta de seguida sense pietat: el seu cos no vol altra cosa que estirar-se i recuperar la nit perduda. Jeure un momentet, només una estona, no passaria res, no? Però tan bon punt s'estira al llit, s'adona que comet una estupidesa: si tanca els ulls ara, estarà perdut. S'adormirà i es despertarà a mitja nit, i després haurà d'esperar el matí hores i hores insomne. I aquest patró es repetirà els dies posteriors, fins que estigui totalment esgotat. El secret consisteix a agafar de seguida el ritme del nou dia. Just a temps, s'obliga a mantenir els ulls oberts, i es palpa la butxaca dels pantalons buscant el mòbil."

@Jordi_Sanuy

Els crims del bosc rovellat (Anders de la Motte)

Baixar al fang i embrutar-se les mans no és un problema per a la inspectora Leo Asker. Ho fa amb molt de gust. Prefereix resoldre un cas difícil, desobeint les ordres dels seus superiors, abans de mirar cap a una altra banda i, com a premi, aconseguir un ascens. Si creien que enviant-la a la Unitat de Casos Perduts se la treien de sobre, estaven equivocats. Des d'allà, envoltada de companys de dubtosa reputació, continua sent la més toca collons.

"Els crims del bosc rovellat" és el tercer lliurament de la sèrie "Unitat de Casos Perduts", de l'expolicia suec Anders de la Motte (1971). Té 613 pàgines i l'ha publicat Columna, traduït per Jordi Boixadós. Els dos primers llibres es titulen  "L'assassí de la muntanya" (2024) i "L'home de vidre" (2025). Aquest cop, la Leo també compta amb el suport de Martin Hill, professor d'arquitectura i expert en exploració urbana. És una de les poques persones amb qui va tenir contacte quan era una nena i vivia aïllada amb Per El Paranoies, un pare preparacionista i paranoic. Ara la inspectora investiga l'assassinat d'una dona que va quedar sense resoldre deu anys enrere. El seu cos el van trobar, amb un dit tallat, en una fàbrica de torba perduda enmig del bosc... rovellat.

Al costat del cadàver hi havia gravada una inscripció antiga. Era la que també acompanyava "La Donzella Grisa", una mòmia mítica de la regió assassinada i enterrada al mateix bosc, mil anys abans. El cas es reobre quan a la mateixa fàbrica, ja abandonada, apareix una noia nua i desorientada amb el dit que mai no van trobar. De la Motte ens regala una altra novel·la negra de gran intensitat. Té un ritme frenètic i uns personatges que es fan apreciar. L'expolicia reflexiona sobre l'abús de poder, l'asssetjament sexual, la violència, la lleialtat i la necessitat de fer les coses com cal per sentir-se bé amb un mateix. Molt fan de la Leo, sempre examinada per la seva poderosa mare, i dels seus pintorescos col·laboradors a Casos Perduts i Ànimes Errants, començant per la Roseta. La quarta entrega promet i molt.

"El Bosc Rovellat és un bosc primigeni. De jove estava format de preciosos arbres de fulla caduca i estanys d’aigües lluminoses. Era un indret alegre i ple de vida. Llavors, però, van anar arribant del nord les coníferes, que hi van portar les ombres i la foscor. Al sotabosc, la molsa es va fer cada cop més espessa i va formar capes i més capes compactes que van ofegar els estanys i van convertir el que una vegada eren boscos lluminosos en un indret de torberes tenebroses.  Aquí, tot s’enfonsa lentament. Els arbres, els animals i les persones... tot acaba desapareixent en la terra blana i ja no en surt mai més."

@Jordi_Sanuy