Qui no té res a perdre és molt perillós

Violència salvatge i lirisme alhora? Doncs sí. Combinades com mai, les trobem a la coreana 'Ajeossi', que aquí s'ha traduït com 'L'home sense passat'. Està dirigida per Lee Jeong-beom i dura dues hores clavades. Està al nivell de títols memorables, com 'Memories of murder' (2003), 'I saw the devil' o 'The yellow sea', aquestes dues del 2010.

Tot comença quan, una nit, una ballarina d'un club nocturn roba un paquet amb molta droga. S'avança a la policia, que estava a punt de requisar-la, en una operació especial. Ja estaven al local! Aquesta substància era propietat de la màfia coreana, que l'havia venuda als seus homòlegs xinesos. Lògicament, uns i altres voldran recuperar-la el més ràpidament possible, a qualsevol preu. Tot sembla indicar que la dona ha caigut en un pou sense sortida.

L'acció, desenfrenada en tot moment, comença amb el segrest de la ballarina i de la seva filla, a qui té pràcticament abandonada. La nena sort en té d'un veí del bloc, que està a càrrec d'una petita botiga d'empenyoraments. És molt sec amb ella però, d'amagat de la mare, que no aprova la relació, intenta fer-li la vida una miqueta més fàcil, si és possible. A la nena la interpreta fantàsticament Kim Sae-ron que, tot i que sembla més petita, està a punt de fer dotze anys. És una preciositat!

CHA TAE-SIK TÉ LES COSES CLARES

El 'botiguer', amb un passat molt dur, a nivell laboral i familiar, es pren el segrest de la nena com una cosa personal i mourà cel i terra -matant a qui faci falta- per intentar tornar a tenir-la al seu costat. Ell, que es diu Cha Tae-sik, ja ho té res a perdre. És un mort en vida i, abans de deixar aquest món, vol fer alguna cosa positiva. L'actor que fa de 'salvador' és Won Bin, a qui no tenia controlat. El seu personatge de matar persones, de mil i una manera possibles, se'n fa un fart.

Que fa d'Ajeossi' una pel·lícula diferent? La combinació de l'acció, frenètica i esbojarrada, amb l'enaltiment de valors com la justícia o l'amistat. A més, Lee Jeong-beom tracta temes molt actuals, com el tràfic d'òrgans. I és que la guerra per la droga al final queda en un segon pla, ja que la principal font d'ingressos d'aquesta màfia coreana és vendre rinyons, fetges, ulls i el que faci falta a qui pagui més. Dels millors títols que he vist darrerament. Molt recomanable.

'EL DICTADOR' (SACHA BARON COHEN)

He rigut moltíssim amb 'El dictador', dirigida per Larry Charles i interpretada pel polifacètic Sacha Baron Cohen. Tots dos ja van treballar plegats a 'Borat' (2006) i 'Brüno' (2009). Repeteixen esquema i se'n surten prou bé. El primer que haig de dir és que el General Almirall Haffaz Aladeen és un dictador... de pa sucat amb oli! Ell està convençut que mana moltíssim, però ningú se'l pren seriosament.

Qui realment talla el bacallà en aquest imaginari estat nord-africà de Wadiya és el seu tiet Tamir, interpretat per Ben Kingsley. Aladeen és el seu 'ninot' des que el va col·locar al poder, quan només tenia sis anys. El pare de Aladeen havia mort accidentalment en una cacera, quan va rebre l'impacte de 97 bales i d'una granada de mà. Sí, sí, casualment!

Tot és complica quan les Nacions Unides acusen Wadiya de tenir armes secretes i bloquejen el país comercialment. Tamir, propietari d'un munt de pous de petroli, se n'adona que per poder seguir-lo venent a l'estranger ha de posar fi a la dictadura d'Aladeen i firmar una nova Constitució... com a mínim de portes en fora. Però el seu nebot no hi està d'acord. I si el substitueix per un doble? 'El dictador' és una película molt divertida, d'un humor absurd, malparlada al màxim i molt escatològica.

Hi ha escenes realment bones, com la del seu doble sense saber què fer amb les dones que li proporciona Tamir, la que intenta posar-se un nom fals mirant els ròtuls penjats en les parets d'un resaturant o la del descobriment de la masturbació. Sensacional també el running gag del magnat xinès que li encanta que li mamin actors nord-americans famosos. Impagable el cameo d'Edward Norton. 'El dictador' és una pel·lícula perfecte per aquest calurós estiu.

'TU I JO' (NICCOLÒ AMMANITI)

Va arrasar a Itàlia i també s'està obrint forat a casa nostra. Parlo de 'Tu i jo', de Niccolò Ammaniti (Roma, 1966). En català l'ha publicat Angle Editorial. Té 130 pàgines i es llegeix ràpid. És d'aquells llibres que, a primera vista, poden semblar senzills, però que, quan t'hi submergeixes, et fan reflexionar molt. Tracta temes com l'automarginació, de les drogues, del pas de la infància a l'adolescència i de la relació entre germans de diferents mares, ara que no és estrany tenir fills amb més d'una dona.

El protagonista de la novel·la és en Lorenzo, de 14 anys. Està fart de passar desapercebut a tot arreu i, per aquest motiu, es rebel·la. El punt culminant és quan fingeix que marxa a esquiar am la família d'una amiga i es queda al soterrani de l'edifici on viu amb videojocs, còmics i menjar enllaunat. Això sí que seran unes bones vacances! No necessita més. Però la inesperada visuta de la seva germanastra, l'Olivia, de 23 anys, ho embolica tot fins a punts insospitats. 'Tu i jo' és una novel·la impactant i molt ben escrita; d'aquelles que no s'obliden amb facilitat.

"Jo no entenia perquè havíem d'anar a veure-la. La meva àvia tot just ens reconeixia.
-Li fem companyia. A tu també t'agradaria -em deia la meva mare.
No, no era veritat. Ens violenta que ens vegin quan estem malament. I quan ens morim, volem estar sols. No li trobava cap sentit en aquestes visites".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.