Amb 'Blancaneu' m'ho he passat com un nan!

'Blancaneu', de Pablo Berger (Bilbao, 1963), és una pel·lícula sensacional. L'Acadèmia del Cinema l'ha escollida per representar a l'estat espanyol als Oscar. Que si s'assembla a 'The artist'? Com un ou a una castanya. Està rodada en blanc i negre, d'acord! És muda, d'acord!... com la majoria de pel·lícules espanyoles dels finals dels anys vint, que és l'epoca en què s'ambienta aquesta.

S'assemblen en alguna cosa pel·lícules com 'Cadena perpetua' (1994) i 'El Padrino' (1972)? Doncs que són en color i parlen! Dit això: Si de les dues mudes n'haig d'escollir una, em quedo amb 'Blancaneu', molt més original que l'altra, tot i estar basada en el famós conte escrit pels germans Grimm. La banda de sonora, firmada, pel barceloní Alfonso Vilallonga, és immillorable i les tres cançons que canta Silvia Pérez Cruz, de Palafrugell, fan posar els pèls de punta.

Berger, que treballava en aquest projecte des del 2005, ens explica la història d'una nena -filla de torero i de 'cantaora'- a qui la seva madrastra li fa la vida impossible. És una pel·lícula gòtica, ple de metàfores i, fins i tot, amb un punt oníric. La madrasta és una esplèndida Maribel Verdú, una actriu que sempre m'ha agradat moltíssim. Les seves mirades i els seus moviment de boca parlen per ells mateixos. No cal que digui res. Les dues actrius que fan de Carmencita també estan espectaculars. La debutant Sofía Oria -a la foto seguent- li dóna vida de petita i Macarena García, de gran. Quins ulls, quins llavis i quina vitalitat que tenen totes dues! D'elles depèn, en gran part, l'èxit del projecte.

GRAN NIVELL INTERPRETATIU

'Blancaneu' ens parla d'enveja, maltracta-ments, oportunis-me i també d'explota-ció, a vegades, fins i tot després de la mort. Hi ha qui diu que, com que surten toros i toreros, també és una pel·lícula de terror. Aviam. No explicaré quina és la sort dels braus 'protagonistes' -qui ho vulgui saber que vagi al cinema-, però no n'hi ha per tant. A mi la batejada com a 'Fiesta Nacional' no m'agrada gens ni mica, però s'ha de reconèixer que forma part del passat d'una bona part d'Espanya i segur que, als anys 20, la Maestranza de Sevilla estava pleníssima. També són toreros els nans que fan costat a la Carmencita.

I no m'oblido de la gran Ángela Molina que, als seus 57 anys, continua guapíssima. Fa de l'àvia de la nena, per la qui vetlla sense descans. Visualment, 'Blancaneu' és una pel·lícula perfecta. Hi ha plànols difícils d'oblidar, com quan tenyeixen un vestit blanc de negre o es tanca la reixa de la mansió on viu el torero. La riuada de records que inunda la Carmen, ja de gran, abans de torejar -només amb un tronar de dits de fons-, et deixa sense alè. Per cert, la revista Lecturas, fundada l'any 1921, fa el paper de 'mirall', demostrant a la madrasta que la nena és més maca que ella. Espectacular. Potser no és una pel·lícula per a tots els públics, però feia temps que no gaudia tant en un cinema.

'BALLA, BALLA, BALLA' (HARUKI MURAKAMI)

No m'ho haig de pensar massa. Haruki Murakami és el meu escriptor estranger preferit. Espero els seus llibres amb una delera difícil d'explicar. 'Balla, balla, balla', publicat per Empúries, és el vuitè que llegeixo del japonès (Kioto, 1949). I encara me'n falten quatre! Té 453 pàgines i un final clar. Darrerament eren molt oberts a la imaginació, com a '1Q84'.

En aquesta vida que ens ha tocat viure, quedar-se quiet, sense saber quin camí agafar, pot provocar que el nostre entorn ens engoleixi sense pietat. És per això que hem de continuar ballant.
'Balla, balla, balla i no paris' li diu l'Home Xai al protagonista de la novel·la, un redactor freelance que s'autobateja com 'llevaneu cultural'. Té 34 anys i està desconnectat d'un món al qual no el lliga res ni ningú. Està divorciat, sense amics i amb una feina que l'omple més aviat poc.

Com es habitual en Murakami, la línia que separa la ficció de la realitat és inexistent. El protagonista somnia realment o ho viu en una segona dimensió? Una segona dimensió que, en aquest llibre, també perceben una nena de tretze anys amb molta sensibilitat, un excompany d'escola convertit en un actor molt conegut -esclau del seu mateix èxit- i una recepcionista d'hotel. El vincle d'unió de tots ells és l'Hotel Dolphin, on el redactor va passar uns dies amb la Kiki, una prostituta de luxe que va desaparèixer sense deixar rastre. Hi torna perquè intueix que, en aquel hotel hotel rònec, algú plora per ell. Però es troba amb un nou Hotel Dolphin, majestuós i, alhora, misteriós com pocs.

'Balla, balla, balla' és una obra reflexiva i molt intismista en què, entre d'altres coses, ens diu que si t'esforces per veure alguna cosa, pots veure-la encara que sigui fosc. I és que abans d'agradar als altres, has d'agradar-te a tu mateix. No n'hi ha prou amb arribar al final aprofitant tot un seguit de dreceres. Cal anar-hi pel camí correcte, encara que es trigui més temps. El protagonista principal ho sap i, mentre busca l'amor perfecte, enforteix una gran relació d'amistat amb una nena de tretze anys. "Si jo en tingues quinze" -li diu més d'un cop- "m'enamoraria perdudament de tu".

Murakami també parla d'amor, però aquesta novel·la no es un camí de roses. Les seves passajades al volant del seu vell Subaru escoltant música -aprofita un cop més per fer la seva banda sonora i criticar els cantants i grups que no li agraden- compensen els assassinats, els interrogatoris policials i els plors, que no sempre tenen un motiu clar. Per cert, un dels protagonistes, el pare de la nena, que és escriptor, té un nom semblant al d'Haruki Murakami, però amb les síl·labes canviades: Hiraku Makimura.

"Tranquil·la. Oblida totes aquestes tonteries. No has  d'anar a l'escola,si no vols. T'entenc perfectament. És un lloc espantós. Sempre hi ha algun imbècil que va de xulo. I professors de pa sucat amb oli que s'ho tenen molt cregut. En realitat, el vuitanta per cent dels professors són sàdics o incompetents. O sàdics incompetents. Van acumulant estrès i després ho fan pagar als alumnes. Hi ha centenars de normes absurdes. Es crea un sistema que aixafa la personalitat de l'individuu i només els idiotes sense imaginació treuen bones notes".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.