Barcelona té un poder especial (i més a l'estiu)

De vegades, el més important no és l'objectiu sinó tot allò que vivim per aconseguir-lo. Queda clar a "Barcelona nit d'estiu", el debut cinematogràfic de Dani de la Orden. Creïble, àgil i ben interpretada, aquesta pel·lícula m'ha recordat el cinema de Cesc Gay i, sobretot, a "En la ciudad" (2003). A partir del dia 24 d'aquest mes, també es podrà  veure a Filmin i en DVD.

El millor de les sis històries de "Barcelona nit d'estiu" és que són quotidianes i properes. Com per exemple, la de Bárbara Santa-Cruz i Miki Esparbé, que se'n van a una farmàcia a comprar un Predictor. Sense desmerèixer a la resta, aquesta i la que podríem titular com "Jo mai mai" són les dues que més m'han agradat. "Jo mai mai" és el joc que, de manera inesperada, revela les veritats ocultes d'un grup d'amics que sopen plegats. Hi destaca la presència de Joan Dausà que, a més a més, és l'autor de la música. A "Petons", en Francesc Colomer (el nen de "Pa negre", 2010) s'ha enamorat de la Sara (Míriam Planas). Però en Guillem, que és molt tímid, no sap què fer. La seva germanastra -fantàstica Claudia Vega ("Eva", 2011)- és qui guiarà les seves passes.

L'amor també  és el vincle d'unió de les altres tres històries. En una d'elles, en Jordi (Àlex Monner) és un jugador de futbol del Centre d'Esports Sabadell que fitxa pel Barça. Ha de sortir de l'armari o s'ha de continuar amagant? El fet que el patrocinador del club sigui musulmà pot complicar encara més les coses? A "Millors amics" també es reflexiona sobre l'homosexualitat, però des d'un altre punt de vista. Sobre l'homosexualitat i sobre l'amistat de dos nois -ells no són gais- que comparteixen pis i poca cosa més. Són molt diferents un de l'altre.

I l'última, "Si em dius adéu", una noia es retroba, casualment, amb qui ha estat el seu xicot de tota la vida. Ara té una altra parella, però, des del moment en què es veuen, queda clar que el sentiment que hi havia entre ells no ha desaparegut del tot. Mar Del Hoyo, Marc García i Peter Vives. Tots tres estan francament bé. Pel·lícula romántica, intimista i amb argument. No es necessita ni violència ni efectes especials. És, sens dubte, una de les grans sorpreses de la temporada. Totalment recomanable.

"CRUCE DE CAMINOS"

Què ets capaç de fer pel teu fill? Delictir, si no hi ha més remei? És el que s'ha de plantejar en Luke, el personatge que interpreta el gran Ryan Gosling. Amb un look similar al de "Drive" (2011), es converteix en un motorista que es guanya la vida fent acrobàcies en un circ. Fins que es retroba amb la Romina, un antic amor. Eva Mendes, per cert, també és la seva parella a la vida real. No té mal gust el nano!

La Ro no li va dir mai -potser perquè el seu va ser un amor d'una sola nit- però la va deixar embarasada i, fa uns mesos, va tenir el fill. Ell vol fer-li costat i, tot i que algú ja l'ha substituit, decideix canviar de vida. Fins aquí puc llegir. Els primers quaranta-cinc minuts, amb Gosling menjant-se la pantalla, són espectaculars. Després, la història perd pistonada, però es manté; encara més tenint en compte que són dues hores i quart de pel·lícula. L'altre gran protagonista de "Cruce de caminos" és Bradley Cooper ("El lado bueno de las cosas", 2012). Hi ha qui diu que fa el paper de la seva vida, però no n'hi ha per tant. Fa d'un policia ambiciós capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius.

Acabo amb aquesta frase, que vaig anotar al cinema, a les fosques: "Hay problemas que no se solucionan hablando". Doncs això.

"CANÇONS D'AMOR I DE PLUJA" (SERGI PÀMIES)

"Quan esclati la pròxima guerra, m'agradaria que m'enxampés dins d'un cinema". I a mi! És una de les frases de Sergi Pàmies a "Cançons d'amor i de pluja". Té 179 pàgines i està publicat per Quaderns Crema. Són 26 contes curts, entre la invenció i l'autobiografia. L'amor, el desamor, la quotidianitat, la paranoia -sensacional "Nova York, 1994"-, la relació amb les dones i el pas del temps són alguns dels seus ingredients.

Si a "La bicicleta estàtica" Pàmies ja es despullava una mica, aquí encara ho fa una mica més. Jo diria que aquest és, de llarg, el seu llibre més autobiogràfic. Ens parla força de la seva mare, Teresa Pàmies, del seu pare, Gregorio López Raimundo, i també del seu germà i dels seus tiets. Fa una radiografia molt interessant de la seva família a "El nínxol", on també apareixen els seus fills. També fa el seu particular homenatge al locutor Luis Arribas Castro, a "Dos radiofonistes". Pàmies no està per l'ornamentació. La seva escriptura és clara, directa, honesta i punyent. Amb ell comparteixo la passió pel cinema i, malauradament, aquell punt d'hipocondria que, en les seves mans, es torna divertida. Al llibre, evidentment, també hi apareix.

Frases com "El règim és un dels factors més devastadors de destrucció de les parelles" converteixen Pàmies en un escriptor que es mou amb comoditat per les relacions humanes. Això sí, a través d'un dels seus personatges, deixa caure perles com aquestes: "A l'escriptor li agradaria respondre que, a més que misogínia, el què potser amaga aquesta conducta deu ser una incapacitat misantròpica per entrar en el món de les dones". Respon d'aquesta manera quan li pregunten a un escriptor per què és misogin. En Sergi, amb qui vaig tenir la sort de compartir plató a TV3, quan col·laborava amb Els Matins, és únic i irrepetible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy