dimarts, de desembre 09, 2014

“Tots necessitem il·lusions per viure”


“Magic in the Moonlight”, l’última pel·lícula dirigida per Woody Allen, és felicitat pura! Cal retrocedir molts anys enrere per trobar-ne una de tan rodona. Potser “Melinda and Melinda” (2004)? Es tracta d’una comèdia romàntica, datada als anys 20, que passa al sud de França. Allen ens torna a parlar de màgia, com ja va fer, per exemple, a “La maldición del Escorpión de Jade” (2001).

Hi haurà qui digui que, argumentalment, “Magic in the Moonlight” és una pel·lícula senzilla. Hi estic completament d’acord, però aquesta senzillesa és, precisament, una de les seves virtuts. A més a més, els dos protagonistes principals, Colin Firth (“El discurso del Rey”, 2010) i Emma Stone (“Criadas y señoras”, 2011) estan sencionals. Ell interpreta a l’Stanley, un mag famós mundialment. Actua sota aparença xinesa, amb el nom de Wei Ling Soo. Fora dels escenaris, ningú el reconeix. Ella fa de Sophie, una mèdium de qui ell no se’n refia ni un pèl. L’Stanley és un home científic, molt racional, i està convençut que ningú, absolutament ningú, pot comunicar-se amb el més enllà. És per això que, a petició d’un amic, que també és mag, intentarà desemmascarar a la Sophie, que està fent fortuna, amb les seves prediccions, a casa dels milionaris Catledge. I diu que arribarà fins on faci falta!

Allen, obsessionat amb la vida, però sobretot amb la mort, ens diu que necessitem il·lusions per viure; una raó per abraçar-nos-hi amb tota la força del món. De vegades, no és necessari fer-se tantes preguntes i gaudir del moment... mentre sigui possible. La posada en escena de la pel·lícula és brutal, amb uns paisatges idíl·lics i una música que et transporta a èpoques pasades, amb el “Sweet Georgia Brown” que va popularitzar Louis Armstrong al capdavant. Dels personatges secundaris em quedo amb la gran Jackie Weaver (que dóna vida a la mare de la família Catledge) i amb l’Eileen Atkins, que és la tieta de l’Stanley. La darrera xerrada que mantenen ells dos a la pel·lícula és sensacional. Agradarà més o menys, però és impossible sortir del cinema sense un somriure als llavis. N'estic segur!

"TREN DE NOCHE A LISBOA"

Crec que no he vist cap pel·lícula de Bille August que m’hagi agradat. Una de les més conegudes és “La casa de los espíritus” (1993), basada en la novel·la de l'escriptora xilena Isabel Allende. Aquest cap de setmana he vist “Tren de noche a Lisboa”, adaptació cinematogràfica del llibre de Pascal Mercier. El millor de tot són les vistes de la ciutat, que és encantadora, en tots els sentits.

El protagonista principal és Raimon Gregorius, un professor a qui interpreta Jeremy Irons. Un dia, mentre es dirigeix a l’escola on fa classes, impedeix que una noia jove salti des de dalt d’un pont de la ciutat de Berna, a Suïssa. Poc després, ella desapareix, oblidant-se l’abric vermell que portava posat quan la va conèixer. En una de les butxaques, hi ha un petit llibre en portuguès, i un bitllet de tren. En Raimon comença a llegir-lo amb una passió desenfrenada, fins al punt que decideix viatjar a Portugal per buscar a l’autor i, si és possible, descobrir més coses dels seus protagonistes. Al final d’aquest apassionant camí, fins i tot podria trobar-hi la noia a qui va salvar la vida.

Darrere del llibre, Gregorius hi descobreix una història amb gran contingut polític, amb persones que van fer costat a la resistència; persones que fa molts anys que no es veuen i que, en molts dels casos, no han tornat a saber-ne res de la resta. Hi ha coses que millor que es deixin com estan. Entre els actors secundaris hi destaquen Mélanie Laurent i Lena Olin (que interpreten a la mateixa persona, de jove i de gran), Bruno Ganz, Christopher Lee i Charlotte Rampling, que és la germana de l’autor del llibre que fa perdre el son a en Gregorius. A “Tren de noche a Lisboa”, tot m'ha semblat precipitat, sense massa sentit. És veritat, però, que la vida ordenada i monòtona del professor tampoc en tenia massa, de sentit, fins que decideix donar-se una segona oportunitat.

"MILENA O EL FÉMUR MÁS BALLO DEL MUNDO"
 
Vaig descobrir al mexicà Jorge Zepeda Patersson (Mazatlán, Sinaloa, 1952) llegint “Los corruptores”, una novel·la que he recomanat un munt de cops. Quan vaig saber que havia guanyat el Premi Planeta 2014 en va fer molta il·lusió. “Milena o el fèmur más bello del mundo”, que té 476 pàgines, és igual o millor. No és necessari llegir el llibre anterior, però estaria bé. Tot està força relacionat.

I és que els grans protagonistes de la darrera obra de Zepeda Patterson tornen a ser “Los Azules”, un grup d’amics molt especial. Està format per un periodista (Tomás Arizmendi, no sé si és l’alter ego de l’autor), una política important (Amelia Navarro) i un especialista en alta seguretat (Jaime Lemus). A “Los corruptores" hi havia un quart “Azul”, en Mario, que aquest cop es troba de viatge. Queda clar, però que tornarà aviat. El llibre comença amb la mort de Rosendo Franco, director d’El Mundo -diari on treballa en Tomás- i la desaparició de la seva amant i protegida, una prostituta que respon al nom de Milena. Quan només tenia setze anys, va ser enganyada i venuda com a esclava sexual. Els seus caps, encapçalats per Bonso, El Turco i Vila-Rojas, li han fet la vida impossible. Amb Franco, molt més gran que ella, no era feliç del tot, però com a mínim se sentia protegida.

Aquest cop, Zepeda Patterson ens regala una novel·la plena d’acció, amb amor, abús de poder i, sobretot, contactes d’alta volada en un món totalment globalitzat. L’anàlisi que fa de les xarxes de prostitució i del contacte que tenen els seus caps amb els polítics mexicans és espectacular. Hi surt molt Marbella, amb referències a Jesús Gil, i a les màfies russes que, segons ell, dominen la Costa del Sol amb moltíssima autoritat. A la Milena la busca tothom: els seus propietaris, els russos, “Los Azules” i, per si fos poc, en Luis, en Vidal i la Rina. A tots tres ja els coneixem de “Los corruptores”. En Luis, un hacker molt ben connectat amb tot i tothom, el seu amic Vidal –que comença a col·laborar amb l’empresa d’en Lemus-, i la Rina, l’única supervivent d’una família a qui assassinen quasi per error en el llibre anterior.

Què té d’especial la Milena? Doncs que guarda una llibreta amb els secrets inconfessables dels seus principals clients... i alguna cosa més. “Una puta que escribe es un problema”, diu un dels protagonistes. No podia estar més encertat. “Milena o el fémur más bello del mundo”, un títol molt llarg, i amb molt de sentit, per una novel·la imprescindible. Segur que molt més real del que tots ens podem imaginar.

“La pantalla mostraba un glóbulo rojo desplazándose amenazadoramente en dirección a un punto azul. Primero sorprendido y alarmado y luego alarmado, Vidal advirtió que la mota iluminada que representaba a Luis en el croquis que desplegaba la pantalla de su teléfono acudía a toda prisa a la ubicación exacta donde él se encontraba. No pudo evitar que a su mente acudieran imágenes cinematográficas de virus mortales precipitándose contra una célula sana para luego devorarla, contempló hipnotizado la aproximación de su amigo y se preguntó cómo diablos sabría que él acechaba al trío desde la noche anterior".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

8 comentaris:

jomateixa ha dit...

“Magic in the Moonlight”. Aquesta està prevista anar-la a veure, i si dius que en sortirem amb un somriure als llavis encara més.
El llibre, cada cop que passo per davant d'una llibreria em crida l'atenció, és també un dels que tinc pendents.

Deric ha dit...

Totalment d'acord amb tu sobre la pel·lícula de l'Allen, tot i que al principi la mèdium sembla sobreactuada, després s'entén millor. I com tu, el personatge de la tieta i la conversa final, em van encantar.

TRoyaNa ha dit...

Jordi,
m´ha encantat la darrera peli de Allen,et deixe el link de la ressenya que li he dedicat per si et vols passar:

http://historias-troyanas.blogspot.com.es/2014/12/magia-la-luz-de-la-luna.html

Bsts

Jordicine ha dit...

Ja ens explicaràs, JOMATEIXA.

Me n'alegro, DERIC.

Hi vaig. Bsts, TROYANA.

Carlota ha dit...

La de Allen la vull veure, está a la llista de pendents per anar al cine i amb el que dius doncs encara entren mes ganes ;)

La de Irons al principi de saber d'ella la volia veure pero desprès vaig sentir males crítiques i com que vaig perdre les ganes... pero potser li donc una oportunitat.

Petons

maijo ha dit...

Hola, Jordi! M'has fet venir ganes de cinema. Esperarem que arribi als cinemes de casa nostra "Magic in the Moonlight".
Salutacions!

maria ha dit...

Tinc moltes ganes de veure-la.

Jordicine ha dit...

La d'Allen està francament bé, CARLOTA. Un petó.

Salutacions, MAIJO!

Ja ens diràs, MARIA.