dimecres, de setembre 26, 2018

La dama de blanc (Wilkie Collins)


He de reconèixer, greu error, ho sé, que encara no havia llegit “La dama de blanc”, de Wilkie Collins (Londres, 1824-1889). He aprofitat que s’ha publicat per primer cop en català, traduïda, diuen que magistralment, per Lluís Comes Arderiu. És un llibre molt llarg, 816 pàgines, però és quasi impossible deixar-lo. Publicat per l'editorial Proa, està considerat com un dels precursors del gènere de detectius. No m'estranya gens. Aposta segura.

Un dels grans èxits de la novel·la és la profunditat dels personatges, començant per la dama de blanc que dona lloc al títol. Misteriosa, poruga, torturada i amb un passat que ni pot ni vol oblidar. Principalment, Collins col·loca l’acció a Cumberland, al nord-oest d’Anglaterra, en una bonica mansió que bateja amb el nom de Limmeridge. Hi viuen dues germanes i el seu tiet, el baró Frederick Fairlie. És un home egoista com pocs i hipocondríac fins al moll de l’os. Odia els sorolls, els moviments, els nens i tot el que tingui relació amb la humanitat. Per parlar amb ell, es necessita audiència i una gran dosi de calma. Les dues germanes Farlie, de diferent pare, s’estimen moltíssim. La Laura, que és la hereva de la família, és bonica, dolça i un pèl insegura. El físic de la Marian no és tan agraciat, però té més iniciativa. I també molta intuïció. La Laura la necessita com el pa que menja...

El personatge clau d’aquesta història és en Walter Hartright, que arriba a Limmeridge per donar classes de dibuix a les dues germanes. Mentre duri l’encàrrec, s’ha de quedar a viure a la mansió. No comptava d’enamorar-se de la Laura, que, malauradament, ja està promesa amb Sir Percival Glyde, un baronet que cau malament des que fa la seva primera aparició al llibre. És un home tant o més obscur que el seu íntim amic, el Comte Fosco, un italià que manipula més que respira. Tant ell com Percival van bojos darrere de l’herència de la Laura, que no és petita, precisament. Fosco és un home gras com un teixó i respecte més als animals que a les persones. Al llarg de l’obra, descobrirem quin és el seu passat i perquè és realment tan desagradable. Està casat amb una cosina de la Laura. Coses de la vida.

En Walter és un supervivent. Per a ell, l’amor té més valor que qualsevol altra cosa. I és per això que vol descobrir qui és Sir Percival i què persegueix. Parteix de zero i s’acaba convertint en un bon detectiu, amb tentacles pertot arreu. Sap des del primer moment que la misteriosa dama de blanc que va veure una nit -que físicament s’assembla molt a la Laura- sap molt més de què explica, com la seva mare, que sembla haver-la abandonada al seu destí. Haurà de treballar de valent. I no puc explicar res més. “La dama de blanc” és un llibre potent i molt ben escrit i estructurat. Carrega contra la cobdícia i defensa les bones maneres per sobre de tot. És d’aquells títols que, quan els acabes, et preguntes: “I ara què llegeixo”? Sensacional.

"Vam dirigir els nostres passos cap a Londres i vam continuar passejant junts aquella primera i calmosa hora del nou dia. Jo i aquella dona, el nom de la qual, el caràcter, la història, els seus propòsits a la vida i la seva mateixa presència al meu costat se’m presentaven, en aquell moment, com misteris insondables. Era com un somni. Era jo, Walter Hartright? ¿Era aquella la famosa i plàcida carretera per on la gent que tenia festa caminava els diumenges? ¿Havia realment sortit, feia poc més d’una hora, de la decent, tranquil·la i convencional atmosfera domèstica de la casa de ma mare? Em sentia massa desconcertat —massa conscient també d’un sentiment imprecís d’alguna cosa semblant al remordiment— per aconseguir parlar amb la meva estranya acompanyant durant uns quants minuts. Fou de nou la seva veu qui va trencar el silenci entre nosaltres."

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

Fillip Kirkorov ha dit...

This actually answered my downside, thank you! casino games