En aquesta nova història, plena de sensibilitat, la Coia ens explica la vida del fundador del sistema Braille des que era ben petit, quan vivia a la localitat francesa de Coupvray amb la família. Va tenir un accident amb un dels punxons del seu pare, que era baster, i va acabar perdent la vista. Lluny de desanimar-se, el petit Louis va voler fer una vida més o menys normal, demanant que no el compadissin. Estava obsessionat amb poder anar a l’escola i aprendre, tot i que no li van posar les coses fàcils. Per a molts, en aquells temps, un cec era una càrrega massa pesada. Un inútil condemnat a pidolar. Però ell tenia molt d’enginy i imaginació per superar la falta de recursos.
“Els camins de la llum” és un cant a la vida i a la llibertat. Braille se’n va a París, a deu anys, per estudiar en una escola de cecs. És l’única manera d'avançar. Allà, envoltat de llum i de moltes ombres, s’obsessiona des del primer moment amb trobar un sistema per aprendre a llegir amb agilitat. Es basa en els immensos llibres amb lletres en relleu de Valentin Haüy i en el mètode del militar francès Charles Barbier, que havia de permetre als soldats llegir a les fosques. I poc més puc explicar. Només que la vida de Louis Braille (1809-1852) va ser feina, feina i més feina, sempre dedicat als altres. De la resta de personatges del llibre em quedo amb la Margot, la seva inseparable amiga.
Estem davant d’una novel·la que també ens explica la convulsa història de França a la primera meitat del segle XIX. L’acció passa majoritàriament a París, però els seus personatges també es mouen per Coupvray, Llemotges i Vichy. Coia Valls ens ho explica tot amb molta tendresa. Ella es converteix per nosaltres en els ulls de Louis Braille que, fins i tot malalt, lluita per normalitzar la seva ceguera. Fins avui, potser no sabíem massa coses d’ell. Ara, gràcies a “Els camins de la llum", tot ha canviat. Com ens diuen en un punt determinat del llibre, hi ha camins de llum que es poden seguir sense veure-hi amb els ulls. Real com la mateixa vida.
“Dues setmanes més tard, en Louis començava a familiaritzar-se amb els horaris i normes de la institució. Havia après a anar del dormitori al menjador i del pati al taller sense desviar-se gaire de la trajectòria correcta. Encara necessitava concentració i comptar les passes amb més deteniment, malgrat que el seu amic Gabriel li havia assegurat que només era qüestió de temps. -El cos també té memòria, Louis! –li deia sovint.
Prou que ho sabia! Havia estat capaç de moure’s per Coupvray prescindit dels mapes en relleu que li havia confegit en Silou. Però allò era diferent, la por jugava en contra seu”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada