Definiria Margarit com un jove força solitari que, majoritàriament, va ser criat per la seva àvia materna. Va passar poc temps amb els seus pares, amb canvis de casa constants. Entre altres llocs, va viure a Rubí, a Santa Coloma de Gramenet, a Girona, a Barcelona i a Tenerife, una illa que mai ha deixat d’estimar. Possiblement, allà va ser on va viure els seus millors anys de joventut. El fet de no estar arrelat a cap lloc concret i la mort de la seva germana van marcar-lo profundament. El seu pare era arquitecte i va treballar al departament de “Regiones devastades” del ministeri d’Obres Públiques. La seva mare feia de mestra d’escola. La relació amb tots dos mai va ser poc fluida.
El poeta no guarda bon record de la majoria de professors que va tenir en la seva època de creixement, a excepció dels que li va despertar l’interès per a la poesia. Tot un descobriment per a ell. Antonio Machado i Pablo Neruda van ser els seus primers grans referents. Ell preferia caminar, badar i viure la vida des del carrer, que és on realment s’aprenen les coses importants. Moltes vegades ho feia sol, ja que li va costar teixir veritables relacions d’amistat. L’entrada de les dones a la seva vida també es va fer esperar, com ens explica. Cada cop més proper a la mort, segons escriu ell mateix, ara Margarit aprofita els seus records més íntims per apropar-nos a la seva obra; per intentar que l’entenguem una mica més. Tot té un origen i un destí.
L’escriptura de Margarit és pausada, serena i sense ornamentació; àgil, directa. Ho explica tot fent vista enrere, recuperant una bona part dels seus ‘jo’ que han quedat ‘vius’ en diferents èpoques, algunes millors, algunes pitjors. Una bona part de la seva vida primera coincideix amb la postguerra, que el marca moltíssim, com als seus pares. Són èpoques de racionament, de repressió i de pocs somriures, on només amb imaginació i ganes de viure s’esborra una part de la grisor que ho embruta tot. Un llibre imprescindible pels seguidors del poeta.
"A Girona porto a terme la primera identificació de la soledat. N'intueixo els aspectes favorables, allò que, si aprenc a manejar-ho bé, pot convertir-la en una eina efectiva per defensar-me d'una vida que, malgrat ser encara tan curta, ha donat prou senyals d'alarma. Als vuit anys he viscut prou varietat de situacions, a vegades dures i tristes, a les quals les persones del meu entorn han fet i estan fent front. I aprenc de quina manera la soledat, que té fama de no ser gens convenient – els grans i fins i tot a l'escola m'han ensenyat i repetit que estar, quedar-se, sentir-se sol és dolent- pot alhora ocultar una vessant favorable, difícil, i no obstant desitjable si se la sap transformar d'enemiga en aliada de la pròpia seguretat. La contradicció i, doncs, la complexitat".
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada