dilluns, de març 09, 2020

Tota una vida per recordar (Núria Pradas)


Els llibres de la Núria Pradas (Barcelona, 1954) tenen una màgia especial. Els seus principals protagonistes pateixen, com tothom, però les històries que els envolten sempre són optimistes, amb lluminositat, plenes de vida. Amb “Tota una vida per recordar” ha guanyat el Ramon Llull, premi que li entregaran avui dilluns a l’Hotel Palace. La novel·la està a la venda des de dimecres. Està publicada per Columna i té 475 pàgines.

”Somnis a mida” estava ple de fils, d’agulles i de didals. ”L’aroma del temps”, de gessamí, d’espígol, de bergamota, de mandarina i de pebre. A "Tota una vida per recordar" hi trobem un munt de llapis de colors, de pintures, d’aquarel·les, de papers, de cels... i un simpàtic Mickey Mouse. La Sophie Simmons només té 16 anys. És jove i inexperta, però ja sap que es vol guanyar la vida com animadora de dibuixos. Tot i no comptar amb el vistiplau de la seva mare, i amb el país patint els efectes de la Gran Depressió, decideix marxar del seu Nova York natal per estudiar i trobar feina a Los Angeles. El seu somni és entrar a Disney Studios i fer-se un lloc en un món on les dones tenien ben poques coses a dir. L’animació estava totalment reservada als homes. Elles només podien fer les feines més bàsiques, i amb sous irrisoris.

La novel·la és un homenatge a les dones que al llarg de la història han hagut de lluitar contra tot i tothom per aconseguir allò que volen. També és el retrat d’una època difícil, on treballar quasi esdevenia un luxe. Hi havia ben poca gent que guanyava el necessari per pagar les seves despeses i poder sobreviure amb una mínima dignitat. I enmig d’aquest solar: Disney, una empresa que a mesura que anava creixent perdia molts dels valors amb què havia nascut, tornant-se desnaturalitzada, com la majoria. Era l’època del l'aparició incipient dels sindicats i de moltes vagues. La Sophie, que tampoc no acabava de tenir masasa sort en l’amor, veu com s'estrenen pel·lícules com “Blancaneu” (tota una revelació), “Fantasia”, “Pintoxo” i fins i tot “Dumbo”, en la qual va participar directament. Un dels seus punts de suport és la Lissette Lefevre, una noia jove que somiava en convertir-se en modista de cinema. Una amistat catedralícia.

El personatge de la Sophie està inspirat en dues de les primeres animadores de Disney, Mary Blair i Retta Scott. Sí que és real, per exemple, l’Art Babbit, que va arribar molt amunt a la fàbrica dels somnis. Al llibre és un dels grans valedors de la jove animadora. Són reals un noranta per cent de les persones que surten a la novel·la, inclosa la secretaria de Walt Disney. La Núria,  que té una filla que és animadora, ha fet gran treball de documentació. “Tota una vida per recordar” és amè, àgil i amb un personatge central, molt ben treballat, que et cau bé des del primer moment.

“La Sophie va exhalar un sospir llarg i profund. Va pensar que a vegades seria bo trobar la manera de seleccionar els records segons els nostres desitjos. Però els records són incontrolables i no és gens fàcil esborrar els que ens fan mal. Es va aixecar del sofà i va recolzar els canells a l’ampit de la finestra. El vent feia tremolar les gotes de pluja contra el vidre. Semblava com si ploressin, i també ella va tenir ganes de fer-ho. Però s’hi va resistir. La seva mare sempre deia que plorar era perdre el temps. Potser tenia raó i ella, ara tenia massa coses en què pensar. No podia perdre el temps”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: