dimecres, d’octubre 28, 2020

El dofí (Mark Haddon)


El multimilionari Philippe perd a la seva dona en un accident aeri. Estava embarassada de 37 setmanes. Per sort, la seva filla, que s’acaba dient Angelica, sobreviu. Després d’un temps de dubtes, l’home s’aboca totalment en ella. I amb el pas dels anys, s’hi obsessiona. Viuen a Antioquia, amb tots els luxes possibles, i al començament viatgen molt. Cap nit s’oblida de passar per la seva habitació... ni d’abusar-ne.

La història de Phliippe i Angelica l’explica Mark Haddon (Northhampton, 1962) a “El dofí”, traduït al català per Núria Parés Sellarès. Està publicada per Amsterdam i té 392 pàgines. Aquesta potent novel·la m’ha fet pensar en el mite de la caverna. També m’ha vingut al cap la pel·lícula ”Canino” (2009), del grec Yorgos Lanthimos, un dels meus directors de cinema de culte. L’Angelica, que va complint anys, s’ha de conformar a llegir. Cada cop surt menys de casa, mai sola, i el seu pare no la deixa anar a l’escola. Està totalment enclaustrada. El dia que coneix en Darius canvia tot. S’adona que la seva vida és un frau. Viu en una “bombolla”, ara que està tan de moda aquesta paraula, sense poder-ne sortir. Coincideixen només uns minuts -el noi visita al seu pare per sorpresa- i ràpidament veu que alguna cosa greu s'amaga en aquella ‘casa de l’horror”. I intenta posar-hi remei...

Haddon, autor d'”El curiós incident del gos a mitjanit”, alterna aquesta història actual amb una altra de mitològica. La referència és el “Pèricles, Príncep de Tir”, de William Shakespeare i George Wilkins. Més enllà de la literatura, a Wilkins se’l recorda per la seva misogínia. Tots dos dramaturgs apareixen a les pàgines de novel·la de Haddon, parlant entre ells. També hi té protagonisme un grup de dones que busca venjança. Podem fer un tercer i últim pas enrere. La història de Pèricles tampoc no és original de Shakespeare i Wilkins. Es basa en la llegenda d’Apol·loni, rei de Tir, que abusava de la seva filla. A “El dofí” Pèricles també ‘perd’ a la dona durant el part i la seva filla se salva. A diferència de Philippe, ell deixa la Marina en mas dels reis de Tarso i se’n desocupa al llarg de molts anys. Fins que s’adona de la greu errada que ha comès i intenta rectificar...

No és un llibre fàcil i es necessita temps per digerir-lo bé. La part actual provoca certa angoixa, per l’actitud menyspreable d’en Philippe i el patiment de l’Angelica. La mitològica és trepidant. Tot passa tan de pressa que no pots despistar-te ni un moment. Té la seva complexitat. Bon assaig sobre les relacions entre pares i filles --i les seves conseqüències-- i també sobre l'intent de rebel·lió de les dones per igualar-se als homes. I que es faci justícia. Al llarg de l’obra, passat i present es mesclen sense massa ordre, deixant clar que tot és cíclic. Els mateixos mals s’allarguen en el temps, sense solucions clares. Al final, el que queda en evidència és la crisi de valors. La nostra existència és una gran tragèdia.

“Els vells amics ja fa temps que han deixat d’intentar mantenir el contacte. Es produeixen trobades fortuïtes en hotels i restaurants, però en Philippe la porta cada vegada menys als hotels i als restaurants a mesura que ella es va fent gran. L’Angelica ha deixat la infantesa enrere, s’ha convertit en una jove bonica, i a ell se li fa dolorosament obvi que quan la seva filla entra en un lloc, els homes es giren per mirar-la. De vegades li diuen que té una filla molt guapa. De vegades ho diuen a l’Angelica mateix. No ho fan amb paraules, però la seva mirada diu “vull anar-me’n al llit amb la teva filla”. L’Angelica no ho pot entendre, això. Perillosament ingènua, se sent afalagada per aquestes atencions”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs ens l'hem mirat, per l'autor i perquè aquesta portada crida molt l'atenció, és una preciositat, però veient de què va em sorgeixen dubtes... ens ho haurem de pensar una mica.

Jordicine ha dit...

Doncs vinga, XEXU.