La mala salut del català preocupa a l’autor. És un tema que tracta unes quantes vegades, amb sentències com aquesta: “Hi ha llengües vives, llengües mortes i llengües agòniques, com la nostra. Potser ja és difunta, però encara no l’hem enterrada i s’està podrint als nostres llavis”. Quan s’entrevista amb exalumnes de l’aula d’acollida encara li queda més clar. Van aprendre el català amb ell, però, en l’actualitat, el fan servir poc o gens, en el seu dia a dia. Santeulàlia critica l’obsessió que tenen alguns pels telèfons mòbils, amb els ulls clavats tot el dia a la pantalla. Tot i això, no renuncia a les noves tecnologies. Aprofita el seu ordinador i l’Skype per posar-se en contacte amb una noia que viu a Tailàndia i amb un noi instal·lat al Japó. Intenta estar al dia de tot i de tothom. És curiós de mena.
L’autor camina, observa, escolta i opina, molts cops al voltant de l’estany de la seva estimada Banyoles. Al llarg dels anys, ha viatjat a la Toscana, al Japó, a Rússia –gran aventura al llac Baikal- i també per Menorca. Com que parla una mica de tot, descobrim, per exemple, als personatges que van inspirar dues de les seves novel·les: "Banderes dels altres" i "La sorra vermella". Les seves reflexions sobre la professió d’escriure m’ha permès ‘recuperar-les’ totes dues. Són gent normal i corrent, com el seu amic Boris, a qui dedica el llibre. És l’alcalde d’un dels pobles del Pla de l’Estany. És ell qui capitalitza la majoria d'anècdotes, amb custòdia i repartiment d'urnes inclòs. De bon menjar, de bon veure i de molt bona conversa. Són pràcticament inseparables. Quan parla d’escriptors catalans, en cita Josep Pla i Mercè Rodoreda.
De la mà de Santaeulàlia també repassem tot allò que va passar l’any 2017, des d’un punt de vista polític: la conferència de Carles Puigdemont a Madrid, els incidents a la conselleria d’Economia, el referèndum, l’aplicació del 155... L’autor ho veu des de la barrera, com un observador més. Malgrat tot, li és impossible mantenir-se'n al marge. Firma expressions com “el PSOE de la trista figura”, “esbirros uniformats” –quan parla de la policia espanyola”, o “senglars del Suprem”. El conte curt que dedica al fiscal José Manuel Maza, “Habitació 155”, és francament bo. També repassa els atemptats de La Rambla de Barcelona i de Cambrils. Alguns cops comença o acaba el seu resum diari amb petites reflexions, com aquesta: “En Boris creu que els pagesos feien bé deixant que els nens s’acostumessin al vi, a petites dosis. –M’has vist mai torrat? –argumenta”. Mític!
“Barcelona. Dins el vagó de metro, atapeït de gent, les mirades es refugien a les pantalles. Abans que existís el mòbil, ¿què coi en fèiem, dels ulls?
Tot emergint de la profunditat, observo la lleu vibració de les escales mecàniques es transmet a les natges perfectes de la noia amb texans que puja davant meu. Quan l’escala em diposita al passeig de Gràcia, la meva mirada és absorbida per la façana de la Pedrera, un altre prodigi curvilini”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada