dissabte, de juliol 17, 2021

Simón (Miqui Otero)


La vida dona moltes voltes. Tantes que, quan te n’adones, potser tornes a estar en el punt de sortida. Un gir total. 360 graus. Això sí, amb moltes experiències acumulades. De la vida, que de vegades és molt puta, i de llibres, de molts llibres, ens en parla Miqui Otero (Barcelona, 1980) a “Simón”, de Blackie Books. 447 pàgines monopolitzades per en Simón, sempre envoltat per novel·les de cavalleria; i a l’ombra del seu cosí idealitzat.

Coneixem en Simón quan té 8 anys, criant-se darrere de la barra d’un bar del barri de Sant Antoni de Barcelona, el “Baraja”. El porten el seu pare, la seva mare i els seus tiets. Per desgràcia, entre les dues famílies, els Rico Merlín (dues germanes casades amb dos germans) hi ha massa deutes pendents. Un dels homes és del PSOE; l’altre, franquista. Emigrants gallecs. Al seu cosí, una mica més gran, en Simón el té en un pedestal. Fins que desapareix, sense dir-li ni ase ni bèstia. La famosa nit de "las azoteas"... A partir d’aquest moment, s’obsessiona a trobar-lo. I ho fa amb el suport de la seva amiga de l’ànima, l’Estela, la noia del cabell verd. En Simón s’enamora poc i malament. Amb l’Estela mai no arriba a tenir-hi res. Gràcies a algun contacte i a les seves habilitats, el nostre antiheroi acaba en una escola de cuina i, amb el pas dels anys, prova sort en un restaurant de luxe.

Però tot el que puja acaba baixant, sobretot si et guanyes l'enemistat d'algú amb poder. “Simón” és una novel·la molt entretinguda, amb un protagonista a qui és fàcil apreciar. El veiem evolucionar al llarg de trenta anys, com també evoluciona la seva estimada Barcelona. Partint de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Els llibres que llegeix el porten molt lluny, sense moure’s de casa. A ell li hauria encantat ser Scaromouche. Otero sembla voler dir-nos que les segones oportunitats existeixen i que, aquestes, no poden desaprofitar-se. Sota cap concepte. A través de la mirada més o menys neutra d’en Simón també passem pel Procés, per l’1 d’Octubre i pels atemptats de La Rambla de Barcelona. Un llibre que ens parla de llibres, també de vell, i que és una vida sencera. I una partida de billar.

"Simón, sin saber articularlo, se sentía a todo galope como ese tipo que iba mucho al cine. Un  día, la película era tan rematadamente mala que, por primera vez en su vida, decidió abandonar la sala mucho antes de los créditos finales. Salió a la luz, caminó un par de calles, vio lo que éstas le ofrecían y decidió volver a entrar en el cine. Si la película era mala, la vida era bastante peor. Y si la realidad era así, si insistía en no devolverle a su primohermano y en negarle a Estela, Simón volvería a refugiarse en los libros, aunque ya no creyera tanto en ellos como antes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

XeXu ha dit...

Doncs saps que havia vist aquest llibre per totes bandes i no sabia ni de què anava. Probablement està ben escrit, però en aparença no capta massa el meu interès...