dissabte, de juliol 27, 2024

La mestra i la Bèstia (Imma Monsó)

Imma Monsó (Lleida, 1959) mai no em deixa indiferent. "La mestra i la Bèstia" és el quart llibre seu que llegeixo, després de "Germanes", "La dona veloç" i "L'aniversari". Té 349 pàgines i està publicat per l'editorial Anagrama. La seva protagonista principal es diu Severina i és tot un descobriment. Sempre ha viscut una mica en  la inòpia, principalment per l'educació rebuda -a casa- per part de la seva mare, que va decidir no portar-la a l'escola. La va fer dubtar de tot i tothom.

El setembre de 1962, la Seve, que tot just supera la majoria d'edat, arriba a un petit poble del Pirineu Ribagorçà per cobrir la plaça de mestra. Mai no n'havien tingut cap de tan jove. Quan va acabar la carrera -ella, que és més de llegir que de parlar- va decidir exercir lluny d'on havia crescut. Volia ensenyar en un poble, tenir casa pròpia i veure caure la neu. Res més. A Dusa, nom inventat, no li posaran les coses fàcils. Ella té escassa capacitat de comunicació i els alumnes i les seves famílies són més aviat tancats. Les dues persones amb qui té més complicitat són la Justa, que l'acull els primers dies, i en Simeó, un home complicat i misteriós amb qui té una relació molt particular. Entre ells, hi ha una forta tensió sexual no resolta.

La Seve no té vocació de mestra. Diria que ho acaba sent per inèrcia, seguint les passes de la seva mare, ja morta, com el seu pare. A Dusa, la noia va descobrint coses de la seva família que sospitava però que no havia confirmat mai. Per exemple, que el seu pare i en López -un veí de casa que tenia un taller- havien participat en activitats clandestines en l'Espanya posterior a la Guerra Civil. A ulls de tothom, l'home viatjava per vendre recanvis de màquines d'escriure, però hi havia molt més. "La mestra i la Bèstia" és un llibre molt ben escrit i estructurat que reflexiona sobre la docència, el procés de marxar de casa i començar una nova vida i les mentides de que vegades es diuen per intentar protegir als qui tenim a prop. Tot amb rigorositat i un gran sentit de l'humor.

"La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la in­tenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebra­ció. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els pre­paratius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucide­sa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res». A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur".

@Jordi_Sanuy