Las doncellas (Alex Michaelides)

“Las doncellas” és una novel·la negra d’alta volada; esquitxada de filosofia clàssica i convertida en una tragèdia grega de grandíssimes dimensions. La firma el xipriota Alex Michaelides (1977), que també és autor de “La paciente silenciosa”. Està traduïda al castellà, a quatre mans, per Laura Manero Jiménez i Laura Martín de Dios i publicada per l'editorial Alfaguara. Són 321 pàgines apassionants, amb molta emoció i un munt

de girs inesperats. Addictiva.

La Mariana, terapeuta especialitzada en grups, té 36 anys, és d’origen grec i viu a Londres. Catorze mesos enrere, va perdre al gran amor de la seva vida. En Sebastian va morir ofegat en una platja de l’illa de Naxos. Hi havien anat a descansar i a intentar engendrar un fill, que mai no acabava d’arribar. La Mariana mira d’ajudar als altres, però no està en pau amb ella mateixa. Encara arrossega els fantasmes d’un passat que costa d’assumir, amb la difícil relació amb el seu pare i la inesperada marxa d’en Sebastian al capdavant. Tot empitjora amb la trucada de la seva neboda. La Zoe és l’única família que li queda. Li explica que acaben d’assassinar brutalment a la Tara, la seva millor amiga a la universitat de Cambridge. No s’ho pensa dues vegades i se’n va cap allà per donar-li el seu suport incondicional.

Però la Tara no és l’única noia morta a ganivetades... N'hi haurà més. Les víctimes pertanyen a “Las doncellas”, el selecte grup d’alumnes d’Edward Fosca, professor de filosofia clàssica i molt interessat en les tragèdies gregues. Totes són guapes, riques i de bona família. Des d’un primer moment, la Mariana sospita de l'acadèmic; sobretot després de trobar postals escrites en grec clàssic, exigint sacrificis, entre els objectes personals de les mortes. Està convençuda que va sere ell qui va enviar-les. Estem davant d’una novel·la molt agraïda, de fàcil lectura i que avança amb seguretat, sense trampes innecessàries. La narració és molt àgil, amb un munt de personatges torturats pel seu complicat món interior. L'autora cita sovint a Alfred Tennyson, poeta real de l’era victoriana que va estudiar a Cambridge, com la Tara i la mateixa Mariana. Després d’alguns capítols, s’inclouen les interessants reflexions de l’assassí, que va tenir una infància terrorífica. Tot està molt ben estructurat. Gran encert.

“Habían pasado casi catorce meses desde entonces, desde la muerte de Sebastian, pero en muchos aspectos Mariana seguía allí, atrapada todavía en la playa de Naxos, y allí estaría para siempre.
Se encontraba atascada, paralitzada. Igual que lo estuvo Démeter cuando Hades secuestró a su querida hija, Perséfone, y se la llevó al inframundo para que fuera su esposa. Superada por la pena, Démeter se derrumbó. Se negó a moverse, o incluso a que la movieran. Permaneció inmóvil sin hacer nada más que llorar, y a su alrededor el mundo natural lloró con ella: el verano se convirtió en invierno, el día se convirtió en noche. La tierra cayó en un duelo, o mejor dicho, en la melancolía”.

Bona setmana de totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sal (Emma Riverola)

En Manuel Lomas era el ‘periodista total’. Estava enamorat de la seva professió. Vivia per ella. La feina sempre passava per davant de tot. Però res dura per sempre. En hores baixes, ara malviu fent de community manager. Decebut amb tot i tothom. Resignat i escèptic. A l’expectativa... En Manuel és un dels grans protagonistes de “Sal”, d’Emma Riverola (Barcelona, 1965). El llibre està publicat per Edicions 62 i té 208 pàgines.

La novel·la, molt interessant, reflexiona sobre el periodisme i com ha evolucionat (o degenerat) en les últimes dècades; sobretot des de la sobreexplotació de les xarxes socials. En l’actualitat, qualsevol té la possibilitat d’’informar’, encara que no tingui els coneixements necessaris. La suposada immediatesa, per sobre de qualsevol altra cosa. Les fonts, sagrades en el passat, passen a ser secundàries. La cultura del rumor, al poder. Però per sort, queda gent amb ganes de fer bé le seves tasques, si algú sap tocar-li el voraviu. És el cas d’en Manuel, a qui la irrupció de la Núria a la seva vida el fa ressuscitar, periodísticament parlant. Es tracta d’una professora de filosofia i activista mediambiental amb ganes de canviar el món. El problema és que no pot fer-ho sola. Necessita ajuda de professionals i no de xitxarel·los.

“Sal” ens parla de periodisme, però també de corrupció política i mediambiental. Parar la mà... i tancar la boca. Mirar cap a un altre costat. La Núria investiga el ‘negoci’ de les mines de potassa del Bages, amb un rerefons fosc com el carbó. Per treure’n l’entrellat, demana la col·laboració d’en Manuel, a qui contagia de la seva vitalitat i idealisme. Ell té dubtes, però el fet de poder redimir-se personalment el motiva força. Periodisme, corrupció i amistat. En Manel compta amb la col·laboració d’alguns dels amics d'aquells de 'tota la vida', com en Sergi i la Pepa, casats fins fa poc. Ara, el periodista s’allita amb ella, perjudicant notablement la relació amb ell. Però tot es pot arreglar, si se’n té ganes. “Sal” és un llibre viu, amb els ingredients de la novel·la negra, que es llegeix amb celeritat. Personatges reals, molt ben treballats, que cauen simpàtics des d’un primer moment. Recomanable.

“El Manuel repassa els missatges rebuts els darrers dies, només un parell de la Pepa. En el primer li pregunta com està. Vint-i-quatre hores després el convida a respondre quan li vingui de gust. Una manera elegant d’anunciar que no li escriurà més fins que doni senyals de vida. Just li entra un missatge del Sergi. Només una imatge: el cartell d’una escola de boxa amb matrícula gratuïta. La broma li desperta el primer somriure del dia. Una esquerda. S’inicia el desgel”.

Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy

Per què ser feliç quan podries ser normal (Jeanette Winterson)

“Per què ser feliç quan podries ser normal” és el títol de l’últim llibre de Jeanette Winterson (Manchester, 1959); i ve de la soprenent pregunta que li va fer la seva mare adoptiva després de dir-li que s’havia enamorat perdudament d’una dona. No volia que la tornés a veure mai més. Per cap concepte. Aquestes memòries -amb un total de 257 pàgines- estan traduïdes al català per Dolors Udina i publicades per Periscopi. Gràfiques i reveladores. 

La senyora Winterson era una dona autoritària i cruel. Impossible ser més negativa. L’apocalipsi arribava cada cinc minuts i res podia impedir-ho. Tot havia de sortir malament o encara pitjor. Res bé. El pare pintava poc o gens. La Jeanette es va passar mitja adolescència castigada, a la carbonera o a l’escala de fora de casa. Sense explicacions. Fins que va decidir marxar i refugiar-se en els llibres. Anava constantment a la biblioteca. S'havia proposat llegir tota la literatura anglesa, per ordre alfabètic d'autores i autors, de la A a la Z. Sort en va tenir. Per no parar boja. Tot i faltar-li l’amor dels seus pares adoptius, va poder sortir endavant. Mai no va rendir-se. Se sentia un esperit lliure i buscava fora tot allò que no trobava a casa. En un moment determinat, va acabar vivint dins d’un cotxe, envoltada de llibres i de les quatre coses estrictament necessàries.

Estem davant d’unes memòries entretingudes, colpidores i molt emocionants, que giren al voltant del poder dels llibres. Diu que sempre ens consolen i ens fan una mica més savis. Amb literatura i amor, tot és possible. Per molt que es compliqui. Algunes parts d’aquesta obra són molt divertides, com quan l’autora explica una de les històries d’horror preferides de la seva mare, amb un nen que mor congelat dins d’una nevera. Es pregunta per què l’ajuntament se’n va emportar als altres fills de la família enlloc de l’electrodomèstic. Humor negre en estat pur. També és molt interessant quan comença a buscar a la seva mare biològica i topa, una vegada i una altra, amb un munt d’obstacles burocràtics. De Winterson ja havia llegit "La passió" i “Frankisstein”. Estaré pendent als seus propers llibres.

“Crec en la ficció i en el poder de les històries perquè ens permet parlar noves llengües. No se’ns silencia. Tots nosaltres, quan patim un trauma greu, vacil·lem, tartamudegem; el nostre discurs té pauses llargues. Queda encallat. Recuperem la llengua a través de la llengua d’altres. Podem recórrer al poema. Podem obrir el llibre. Algú ha estat allà en nom nostre i n’ha explotat les paraules.
Necessitava paraules perquè les famílies infelices són conspiracions en silenci. Qui trenca el silenci no serà mai perdonat. Ell i ella ha d’aprendre a perdonar-se”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lo que la marea esconde (María Oruña)

Amb “Lo que la marea esconde”, María Oruña (Vigo, 1976) fa el seu particular homenatge a les novel·les d’assassinats d’’habitació tancada”, que van tenir molt èxit, sobretot, a principis del segle XX. L’escriptora gallega comença tots els capítols amb el paràgraf d’una d’elles, la majoria escrites per la inoblidable Agatha Christie. El llibre, d’una gran qualitat, té 414 pàgines i està publicat per l'editorial Destino. Addictiu de la primera a l’última pàgina. Molt recomanable.

La víctima és la presidenta del Real Club de Tenis Santander, Judith Pombo. Era una dona poderosa, admirada i odiada a parts iguals. Una mica més odiada que admirada, per ser fidels a la realitat. De fet, la nit que la van matar, totes les persones que estaven amb ella a la goleta “La Giralda” tenien algun motiu per fer-ho. Estava a punt de compartir sopar amb la seva secretària, un extenista de fama internacional, un jugador en la modalitat de cadira de rodes, el president i una vocal de la federació càntabre, el president de la confederació d’empresaris locals i dos socis d’honor del club santanderí, l’italià Marco Fiore i la seva dona, l’adinerada Rosana Novoa. Tots són sospitosos. Però no els únics. Pombo apareix morta dins d’una cabina del vaixell, amb la porta tancada per dins. Ningú ha pogut entrar ni sortir-hi...

L’encarregada d’intentar resoldre aquest assassinat d’’habitació tancada” és la tinent de la Guàrdia Civil Valentina Redondo, a qui ja coneixem de la trilogia “Puerto Escondido”. Encara està superant la pèrdua del seu fill i la separació de l’Oliver, la seva parella. Aquest és un cas complicadíssim. Entrevista als possibles culpables un munt de cops, al principi sense treure’n res en clar. Per tancar alguns dels capítols, l’autora ens explica l’última conversa de la Judith amb cadascun d’ells i els motius personals que podrien tenir per eliminar-la. Estem davant d’un thriller elegant i molt ben estructurat que sembla voler dir-nos que l’assassinat perfecte no existeix i que, en una investigació, qualsevol petit detall pot acabar sent decisiu. Oruña ens ho explica tot d’una manera molt gràfica i un ritme frenètic, amb el món del tenis, la Copa Davis i el Gran Slam der rerefons. Un encert majúscul.

“La mayoría de los días del mundo transcurren solo para ser olvidados, pero hay instantes que lo cambian todo, que desdibujan lo que somos para obligarnos a ir por otros caminos. Tal vez, quién sabe, estos momentos reveladores sean cosas del destino y resulte completamente imposible esquivar el hachazo que ha de romper lo que éramos. ¿Cómo saber si podríamos haber evitado los giros drásticos que han volcado nuestras vidas? Llegar tarde a una cita, llegar demasiado pronto, cruzar la calle en el peor momento, tomar una mala decisión, tomar una buena. ¿Cómo saber si somos nosotros los que decidimos nuestro destino o si éste, independiente a nuestra tenacidad, ya está inexorablemente marcado? Porque ¿es posible evitar una tragedia? Cuando le sucedió a Valentina no hubo señales previas, y tampoco amaneció entre sombríos y pegajosos presagios”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'abisme (Carla Gracia)

"Tots tenim un motiu per caure" resa el subtítol de "L'abisme", l'últim llibre de Carla Gracia (Barcelona, 1980). Pel cap baix, l'Octavi Fontseca en té tres: el seu matrimoni s'ensorra, la seva filla l'ignora i ell es troba en plena sequera creativa, incapaç d'escriure res. El temps se li escola entre els dits i el seu passat gloriós comença a quedar massa lluny. La caiguda de la seva mare, que el va abandonar quan era petit, és literal; des de dalt d'un penya-segat.

L'Octavi es va fer a ell mateix. Sense mare. Sobrevivint a la porteria amb olor de resclosit que regentava el seu pare. Amargat. Malgrat tot, va aconseguir  convertir-se en un escriptor d'èxit, en la veu de tota una generació. Sol. Sense ajudes externes. Però tot el que puja acaba baixant i ara és al fons del pou. El salvavides li arriba de mans del seu editor, que li fa una proposta temptadora. Li ofereix publicar amb el seu nom el manuscrit d'un altre autor, amb premi literari inclòs. Li assegura que el secret quedarà entre tots dos i que mai ningú no en sabrà res. Ha de renunciar a tots els seus principis i acceptar-ho? O és millor seguir esperant una inspiració que se li està fent esquiva de manera indefinida? Aquesta és una pregunta que, lògicament, també es fa el lector... De nou l'èxit i els diners, o seguir el camí d'un més que possible oblit?

Però el llibre no és l'únic tema que amoïna a l'Octavi. La tornada a escena de la seva mare, que es va empassar una pedra abans de morir, també el treu de polleguera. Aquesta maleïda pedra amaga secrets d'una vida que creia oblidada i que, aquest cop sí, intentarà desentrellar. Mai no és massa tard. "L'abisme", publicada per Univers -248 pàgines-, ens parla de la fina línia que separa l'èxit del fracàs, de les relacions personals difícils i de la capacitat d'alguns per aconseguir allò que volen a qualsevol preu, sense preocupar-se dels danys col·laterals. És una novel·la que també fa una interessant critica del món editorial. Rep una mica

tothom: escriptors, editors, premis 

i també una crítica literària vinculada al nostre protagonista des de petita. La nena

rica i el pobre fill del porter. Una narració àgil i visual que t'atrapa des d'un primer moment. Recomanable.

"La seva mare havia arribat a ocupar tant espai a la seva vida que ara, mentre trepitja l'asfalt del carrer cap a l'hotel, mentre es posa a lloc la corbata i es tanca una mica l'abric perquè fa fred de tardor, sent que ha recuperat un espai propi, conquerit amb valentia. Es diu que ha fet bé, que ha donat la seva herència i l'ha invertit. Té les mans buides i no sent passos darrere seu, ningú el busca ni el persegueix. Per un moment es pregunta com havia pogut viure la seva mare amagada, entre secrets. Se li fa estrany pensar que aquella dona dels ulls verds va morir per una pedra, per la tossuderia de mentir al seu amant, a tothom".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El salvaje (Guillermo Arriaga)

"El Salvaje", del mexicà Guillermo Arriaga (1958) m'ha deixat esmaperdut. M'ha impactat igual o més que "Salvar el fuego", que vaig llegir fa uns mesos. Són novel·les colpidores, plenes de força i allunyades de qualsevol convencionalisme. Els seus personatges sempre viuen al límit, amb sentiments extrems i poca por a perdre. El llibre és llarg, 694 pàgines i està publicat per l'editorial Alfaguara. En cap moment es fa pesat, perquè sempre hi passen coses interessants. En Juan Guillermo, el coneixem quan té uns 14 anys, és un protagonista impossible d'oblidar, per molt temps que passi.

Quan comença el llibre, el noi, que fa de narrador, ens diu que tota la seva família morirà en poc temps: els pares, el germà, l'àvia, el gos i els dos periquitos. La seva serà una lluita contra la mort, amb la ràbia, la venjança i la desesperació circulant a gran velocitat per l'interior de les seves venes. Sobretot la venjança, ja que el seu germà Carlos, que venia morfina i LSD de manera il·legal, va ser assassinat per un grup de joves fanàtics religiosos. Estan liderats per l'Humberto i maten en nom de Déu. En Juan Guillermo no para boig de miracle. Sort en té del suport incondicional d'un domador de lleons, l'Avilés, i de la seva xicota, la Chelo. La noia l'estima molt, però sovint se'n va al llit amb altres homes. A ell, se'l mengen els gelos.

La banda de l'Humberto està armada, són experts en arts marcials i compten amb la col·laboració inestimable d'en Zurita, comandant de la policia judicial. La corrupció en persona. Enmig de la desesperació, en Juan Guillermo adopta en Colmillo, un llop que uns veïns estaven a punt de sacrificar per la seva brutalitat. Paral·lelament, també coneixem l'Amaruq, que persegueix de manera obsessiva a un llop pels boscos del Yukón, al Canadà. L'ha batejat com Nujuaqtutuq i estan units per un fil invisible. Bogeria, mort i, com en el cas d'en Juan Guillermo, també desesperació. Al final, Arriaga farà convergir les dues històries en un final sublim, d'aquells que et deixen els ulls negats. Algunes conclusions clares: tot té un preu, l'amor i l'amistat són dos béns molt preuats i la venjança no sempre és l'única sortida. Una novel·la catedralícia. Poesia urbana d'alt voltatge.

"Me siento frente al espejo. No me veo a mí, sino a él, a Juan José, mi gemelo. Nos hablamos. Él me cuenta de la oscuridad, yo de la luz. Él me cuenta de lo que no llegó a ser, yo le cuento de lo que he sido. Él me describe el mundo desde adentro, yo se lo describo desde afuera. Él me mira desde un cuerpo sin heridas, yo le miro desde un cuerpo herido. Juan José lidia con la muerte. Yo lidio con la vida. Juan José se detuvo. Yo... ¿avancé? En Juan José permea el silencio, en mí el bullicio. Yo sueño, él es sueño". (Les desgràcies d'en Juan Guillermo van començar fins i tot abans de néixer).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Simón (Miqui Otero)

La vida dona moltes voltes. Tantes que, quan te n’adones, potser tornes a estar en el punt de sortida. Un gir total. 360 graus. Això sí, amb moltes experiències acumulades. De la vida, que de vegades és molt puta, i de llibres, de molts llibres, ens en parla Miqui Otero (Barcelona, 1980) a “Simón”, de Blackie Books. 447 pàgines monopolitzades per en Simón, sempre envoltat per novel·les de cavalleria; i a l’ombra del seu cosí idealitzat.

Coneixem en Simón quan té 8 anys, criant-se darrere de la barra d’un bar del barri de Sant Antoni de Barcelona, el “Baraja”. El porten el seu pare, la seva mare i els seus tiets. Per desgràcia, entre les dues famílies, els Rico Merlín (dues germanes casades amb dos germans) hi ha massa deutes pendents. Un dels homes és del PSOE; l’altre, franquista. Emigrants gallecs. Al seu cosí, una mica més gran, en Simón el té en un pedestal. Fins que desapareix, sense dir-li ni ase ni bèstia. La famosa nit de "las azoteas"... A partir d’aquest moment, s’obsessiona a trobar-lo. I ho fa amb el suport de la seva amiga de l’ànima, l’Estela, la noia del cabell verd. En Simón s’enamora poc i malament. Amb l’Estela mai no arriba a tenir-hi res. Gràcies a algun contacte i a les seves habilitats, el nostre antiheroi acaba en una escola de cuina i, amb el pas dels anys, prova sort en un restaurant de luxe.

Però tot el que puja acaba baixant, sobretot si et guanyes l'enemistat d'algú amb poder. “Simón” és una novel·la molt entretinguda, amb un protagonista a qui és fàcil apreciar. El veiem evolucionar al llarg de trenta anys, com també evoluciona la seva estimada Barcelona. Partint de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Els llibres que llegeix el porten molt lluny, sense moure’s de casa. A ell li hauria encantat ser Scaromouche. Otero sembla voler dir-nos que les segones oportunitats existeixen i que, aquestes, no poden desaprofitar-se. Sota cap concepte. A través de la mirada més o menys neutra d’en Simón també passem pel Procés, per l’1 d’Octubre i pels atemptats de La Rambla de Barcelona. Un llibre que ens parla de llibres, també de vell, i que és una vida sencera. I una partida de billar.

"Simón, sin saber articularlo, se sentía a todo galope como ese tipo que iba mucho al cine. Un  día, la película era tan rematadamente mala que, por primera vez en su vida, decidió abandonar la sala mucho antes de los créditos finales. Salió a la luz, caminó un par de calles, vio lo que éstas le ofrecían y decidió volver a entrar en el cine. Si la película era mala, la vida era bastante peor. Y si la realidad era así, si insistía en no devolverle a su primohermano y en negarle a Estela, Simón volvería a refugiarse en los libros, aunque ya no creyera tanto en ellos como antes".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Todo modo (Leonardo Sciascia)

Coincidint amb el centenari del naixement de Leonardo Sciascia (Agrigent, 1921 – Palerm, 1989), Edicions 62 ha publicat una de les seves novel·les més cèlebres: “Todo modo”. És curta, només 160 pàgines, i està traduïda al català per Assumpta Camps. S’ha definit com un clàssic incontestable del segle XX. Escrita el 1974, ha aguantat perfectament el pas del temps. És tota una reivindicació de l’ètica política.

Sciascia col·loca als seus personatges en un misteriós hotel-ermita, enmig d’un bosc de roures i castanyers. Allà hi ha reunida la flor i la nata de la política, l’indústria i l’església italiana. Al control de tot i tothom, Don Gaetano, un capellà amb poder il·limitat. El respecten i li fa cas. En principi, el retir no està obert a ningú que no hagi estat convidat prèviament, però hi acaba participant un nouvingut. Ho fa en qualitat d’’espectador’. Es tracta d’un cèlebre pintor i escriptor que arriba a l’hotel per casualitat i que es converteix en el narrador de la història. El que havia de ser un cap de setmana tranquil acaba esdevenint en tragèdia, amb un munt d’assassinats sense resoldre. Bona metàfora sobre el repartiment de poder i dels seus efectes corrosius. Qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

“Todo modo” ens parla de la necessitat d’equilibri en la política, on tothom calla i intenta treure’n el màxim partit. Callar abans que no et facin tancar la boca a tu. Després de la presentació dels personatges i dels fets, la novel·la es torna negra com el carbó, amb uns investigadors que no avancen massa. Sort en tenen del pintor, que posa una mica de seny en una situació que acaba sent kafkiana. De la novel·la de Sciascia se’n va fer una pel·lícula, amb Marcelo Mastronianni fent de Don Gaetano i Gian Maria Volontè com a M, el pintor. Bon ‘assaig’ sobre el repartiment del poder i les seves conseqüències.

“Vaig sortir a fora: més enllà de l’esplanada, cap al bosc. A mesura que m’allunyava de l’hotel, els arbres esdevenien més frondosos, i l’aire més fresc i amb més olor de reïna. La solitud era perfecta i m’entretenia pensant en tanta perfecció, i en la llibertat amb què en gaudia, quan entre els arbres vaig entreveure com un llac de sol i uns colors que s’hi movien. M’hi vaig acostar amb precaució. A la clariana, al sol, hi havia unes dones amb biquini. Eren sens dubte les de l’hotel, de les quals m’havia parlat el capellà jove. Cinc en total. M’hi vaig acostar més, silenciosament. Elles també callaven: quatre, estirades sobre tovalloles de rus de colors alegres; una, en canvi, asseguda, immersa en la lectura”.

Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

Tema libre (Alejandro Zambra)

Dissabte al matí, ordenant una de les llibreries de casa meva vaig trobar “Tema libre”, d’Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). No sé com ni quan hi va arribar. Però no fa massa, això segur, perquè l'editorial Anagrama el va publicar el mes de maig de l’any 2019. M’ha sorprès molt positivament. És curt, només té 135 pàgines, però hi ha molt material i de grandíssima qualitat. De lectura imprescindible per tothom que es dediqui a l'apassionant món de la traducció. Em quedo amb ganes de llegir més coses d'ell.

El xilè medita públicament sobre la creació literària, i com ha evolucionat amb l’arribada de les màquines d’escriure, les elèctriques i els ordinadors, cada cop més complets. Encara hi ha, però, autors que prefereixen seguir escrivint a mà. Ho consideren més pur. El llibre comença amb tres conferències llegides pel mateix autor a la universitat. L’última va batejar-la “Tema libre”, que acaba convertint-se en el títol global del llibre. Explica que començar a escriure des de zero és tota una aventura. El xilè també reflexiona al voltant de la paraula amb ficcions, assajos i cròniques diverses, citant sovint a l’escriptor portuguès Fernando Pessoa. I ho fa passant per diversos països i ciutats, com per exemple Santiago de Xile, Nova York, Mèxic i Buenos Aires, a qui declara el seu amor incondicional.

Zambra diu que està d’acord amb l’escriptora i traductora Kate Briggs quan destaca la naturalesa novel·lesca de la traducció literària. M’ha agradat l’exemple que posa per parlar de la relació entre l’original i la traducció: “Preguntarle a un escritor qué le parece la traducción de su libro a una lengua que conoce solo parcialmente es como preguntarle a un perro qué tal estaba la comida del gato”. L’accent que mantens quan canvies d’idioma, el fet de ser estranger, l’avortament, la paternitat i l’educació –l’autor és pare recent- són altres dels temes que es tracten en aquest llibre on s’aprofita pràcticament tot. “La balada del pulpo trilingüe”, que serveix per tancar l’obra, m'ha semblat brillant.

“Hace tiempo que quería escribir un ensayo como este, virtualmente infinito, exclusivamente integrado por hilachas de pensamiento sobre palabras, acentos y traducciones. Puras historietas de sobremesa, montadas a pulso incierto de acuerdo con un criterio discutible; más o menos algo que quisiera leer a lo largo de una tarde de ocio puro, hasta con algunas pauses para dormitar entre uno y otro fragmento. ¿Por qué no lo escribí antes? ¿Por qué intento convencerme de que el impulso de escribirlo, aquí y ahora, es natural? ¿Por qué quiero terminar cuanto antes estas notes de por sí interminables, como si tuviera que leerlas mañana mismo ante no sé qué clase de audiencia?”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy

Copèrnic (Miquel de Palol)

Miquel de Palol (Barcelona, 1953) té un estil personal i fàcil de reconèixer. No s’assembla a ningú més. Se’n riu de tot i tothom sense complexos, creant uns personatges malparits i sense pèls a la llengua. Ho va deixar molt clar a "Què!" i a "Mònica Mir" i ara repeteix a “Copèrnic”, publicat per l’editorial Proa. Són 256 pàgines molt divertides, amb en Toni Radiguet fent embogir a familiars, amics i metges. Bon experiment sobre la personalitat i el subconscient.

Estem davant d’un llibre, molt divertit, que reflexiona sobre el fet d’estar viu i les seves conseqüències. L’amor de parella, les infidelitats, les relacions amb els fills i fins i tot la malaltia i la mort passen pel sedàs de Palol, agressiu i contundent, com sempre. Una bona sàtira sobre la imbecil·litat de la naturalesa humana. En Radiguet ja està de tornada de tot. Passa de la dona, dels amics –a qui cada cop hi veu més defectes- i dels fills, que ja fan la seva, sense cap necessitat de donar-li explicacions. La vida li fa un gir radical quan li surt un gra al clatell; un gra que acaba tenint personalitat pròpia. Fins al punt de prendre el control de la situació. Aquest ‘ser sobreposat’ és capaç de fer-li fer coses que en Radiguet ni s’hauria atrevit ni a pensar.

“Copèrnic” és el nom que Miquel de Palol escull per batejar la protrusió del nostre protagonista. El que comença sent un simple gra s'acaba transforma en un problema de difícil solució. I en un cas clínic d’interès mundial. Els metges van completament perduts. Desconeixen que li pot arribar a passara al pobre home, pare de família acomodat i exemplar. Inicialment, li van dir que no es preocupés. Ara ja no saben què explicar per regalar-li una mica de falsa tranquil·litat. Tot està articulat al voltant d’un fet insòlit i totalment irreal. Per cert, l’autor fa una picada d’ull a en Dídac, el locutor de Ràdio Vilablareix que, amb el pas dels últims anys, ha entrevistat pràcticament a tots els escriptors i escriptores catalans.

“La responsabilitat és un joc que es juga en camp contrari. Sort que a mi ja no m’afecta. Triomfar situant-se per sota és la jugada de poker que permet fer imaginar als altres que no mostres quant per sobre hi estàs. No he copsat si estava obligat a agradar-me la idea que la Clara i jo pensàvem el mateix, la relació idealitzada dels temps d’estudiants (dins d’uns límits), tot i que ella diu que va ser molt al final de la carrera, i com la va liquidar, argumentant de forma (també) volgudament difícil de creure que jo li feia por, que soc massa per ella (ara deu ser al revés, amb els anys ha posat, força bé, cal reconèixer-ho, alguns quilos i foscor viril a tot el cos tret dels cabells, que s’ha enrossit, com totes en aquesta edat, per amagar els blancs), que per una experiència (ara en diríem aventura) havia estat bé, però li calia un home més tranquil i fiable, amb una certa garantia de ser un espòs equilibrat —devia voler dir «fidel» però no va gosar tant— i un bon pare pels fills”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor i no (Alba Dalmau)

Pots estimar a algú, i molt, al llarg de tota la vida. Això no vol dir que hagis d’estar amb ell/ella per sempre més. El dia a dia també passa factura a l’amor i pot arribar el moment de buscar/trobar una nova parella. Tot s’acaba, abans o després. És el cas de la Carme i l’Yngve, protagonistes principals d’”Amor i no”, l’última novel·la de l’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987). D’ella ja havia llegit "El camí dels esbarzers". Les dues estan publicades per Angle Editorial.

La Carme i l’Yngve es coneixen a Roma i allà viuen la seva història d’amor. Fins que un dia, ella decideix posar punt i seguit a la relació i tornar a la seva Barcelona natal. Se separen, però segueixen trobant-se, periòdicament, en un munt de ciutats, com Estocolm, París, Pulla, Barcelona i la mateixa Roma, que sempre portaran al cor. Encara són importants un per l’altra i a l’inrevés, tot i no estar junts. Ella cus vestits al Liceu, gràcies a un contacte de la seva mare, amb qui té una relació molt superficial. Ell es posa a treballar en una estranya oficina que busca persones desaparegudes. Té molt bones idees i s’acabarà convertint en un artista de renom internacional. Els dos tindran altres relacions i formaran altres famílies, però mantindran un amor que podríem batejar com platònic. El foc no s’apaga mai. Hi ha moltes maneres d’estimar-se...

Com en la seva anterior novel·la, l’autora ens regala una història madura i polièdrica. Aquest cop se centra en el fet d'estimar. I ho fa trencant amb els tòpics que envolten aquest complicat sentiment. La Carme és catalana; l’Yngve, suec. L’escriptura de l’Alba, molt temperada, avança a poc a poc, sense estridències ni sorolls sobrers. En aquestes 256 pàgines ens ho explica tot d’una manera molt plàstica, amb l’òpera de banda sonora i el Liceu de fons, entre altres escenaris. És fàcil imaginar-s’ho tot perquè és molt cinematogràfic. 'Veus' la pel·lícula. El títol “Amor i no” té a veure amb l’’amorino’ que fan servir amb estima els dos protagonistes per parlar entre ells. Una molt bona proposta literària.

“El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La roda dels equívocs (Andrea Camilleri)

Com explica el mateix Andrea Camilleri al final del llibre, el cas del comissari Montalbano 

que es desenvolupa a “La roda dels equívocs” és dels pocs que no neixen inspirats en la notícia d’un diari. Està traduït per Pau Vidal i publicat per Edicions 62. Es tracta d’una novel·la negra clàssica, senzilla i quotidiana, que es llegeix pràcticament d’una tirada. Són 237 pàgines amb molts interrogants per resoldre.

Salvo Montalbano i el seu equip intenten esbrinar qui hi ha darrere del segrest i l’alliberament de tres noies. La segona és la neboda de l’Enzo, el propietari de la trattoria de Vigata on el comissari menja habitualment. El mètode és sempre el mateix: les adorm amb cloroform i es desperten soles, sense que les hagin ferit ni robat res. Això a les dues primeres. La tercera no surt tan ben parada. Després dels segrestos, també hi ha un parell d’assassinats. Pel que sembla tot està ideat i perpetrat per la mateixa persona, que va amb una boina calada al cap i una bufanda tapant-li la cara. A banda dels policies i de les noies, els tres personatges centrals d’aquesta història són el notari Virduzzo, el ‘bon vivant’ Bonfiglio i en Di Carlo, un botiguer que quan comença l’acció tot just acaba de desaparèixer.

Amb Leonardo Sciascia, Camilleri (1925-2019) és un dels escriptors italians de novel·la negra més reconeguts mundialment. La seva és una narració pausada, sense estridències, que explica històries que podrien ser perfectament reals, amb personatges propers, als qui col·loca en un dia a dia molt fàcil de reconèixer. Res de buscar girs innecessaris per despistar al lector. El sicilià aconsegueix un ritme alt esquitxant la seva prosa amb frases curtes i punyents. A banda de Montalbano, soc molt fan d’Agatino Catarella. Els seus problemes de llenguatge –sempre confon tots els noms- porten de corcoll al comissari. No podria tenir un ‘recepcionista’ més ‘original’.

“—És que estic neguitosa perquè aquest matí quan soc arribada hai trobat la casa buida, sense ningú i amb la porta del balcó oberta. I si cap pinxo que passés per aquí s’enduia ves a saber què? Després, mentre era a la cuina, hai sentit que entraven per la terrassa, i com que m’hai pensat que éreu vós, hai tret el cap. Però vet aquí que no, era un home que no sé pas què buscava. Jo que em dic aquest és un lladre, i agafo una bona paiella i torno a sortir. I com que en aquell moment estava d’esquena, pam!, jo que li clavo un cop de paiella al cap. I ja me’l tens a terra estabornit. Llavòrens l’hai lligat de peus i mans amb una corda, l’hai mordassat i l’hai ficat al quarto de les escombres”.

Bona setmana a totes i a tots.

 
@Jordi_Sanuy

El Graal de Montserrat (F. Xavier Hernàndez Cardona)

Està escrit que el líder de les SS, Heinrich Himmler, va visitar Montserrat, de manera accelerada, el 23 d'octubre de l'any 1940. Estava obsessionat amb trobar el Graal, que alguns col·locaven a la muntanya màgica catalana. A través de l'Ahnenerbe, entitat pseudocientífica, l'home fort de Hitler intentava recopilar els 'objectes màgics' que havien de donar poder sobrenatural al nazisme. El dictador també volia la Llança de Longinos.

De la recerca del Graal, la copa en què Jesús hauria begut en l'Últim Sopar, ens en parla l'historiador F. Xavier Hernàndez Cardona a la novella "El Graal de Montserrat", publicada per Capital Books. El buscaven els nazis -amb el suport incondicional de la policia espanyola- i també els catalans, que tenien la col·laboració dels serveis secrets britànics. Deixant de banda a Himmler, personatge de carn i ossos, l'autor ens regala tres protagonistes de ficció molt poderosos, que fa conviure amb un munt de reals. Em venen al cap, per exemple, l'escriptor Josep Pla -a qui es critica sense pèls a la llengua per col·laboracionista-, el fotògraf Pérez de Rozas -que va immortalitzar la visita dels nazis a Catalunya- o el mateix president Companys, a qui afusellen sense que ningú pugui impedir-ho.

Els tres herois de la novel·la, treballats amb molta profunditat, són l'Emili Galera, a qui li fan fer tots els papers de l'auca. La seva xicota, la Valentina García, estudiant de la Universitat de Barcelona, llesta com la gana. I la Herta Schumacher, una espia que treballa a la vegada per pràcticament tothom. En Galera, que havia fet de policia per la Generalitat, es mou amb certa llibertat sota l'auspici dels britànics. "El Graal de Montserrat", molt ben documentada històricament, guanya en emoció a mesura que avancem per les seves 331 pàgines. La recerca del suposat objecte màgic es converteix en tota una aventura, amb un ritme vertiginós, que quasi no et deixa ni respirar. Sempre passa alguna cosa i es manté l'emoció fins al final. La recerca parteix de la relació epistolar entre Frederic Mistral i Víctor Balaguer. Tot amanit amb la música de Wagner i la seva Valquíria. Tot molt visual. Grata sorpresa.

"Just en aquell moment va marxar la llum. Apagada general. Tanmateix, l’orquestra va continuar tocant al ralentí, i en pocs segons els quinqués estaven oberts: el ball continuava, i la vida també. El swing va tornar a accelerar amb un ritme endimoniat. Van ballar una estona amb fúria, i abans de retirar-se van comprar una ampolla de xampany, de sotamà, i a preu d’or. Van pujar a peu i agafats fins a la quarta planta; els ascensors elèctrics havien quedat clavats. Ara en Jean, impacient i sense aturador, l’anava abraçant, buscant, per sota de la jaqueta i les faldilles, el contacte amb la pell tèbia de la Herta".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El hijo del padre (Víctor del Árbol)

Hi ha persones que, per les raons que sigui, acaben odiant al seu propi pare. El problema és que, sense pràcticament adonar-se'n, acaben assemblant-s'hi massa. Per no dir, que es converteixen en una còpia barata d'ell. Calcats. I si no que li preguntin a Diego Martín, el protagonista principal d'"El hijo del padre", l'última novel·la de l'escriptor Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Està publicada per l'editorial Destino, amb un total de 416 pàgines. La veritat és que té moltíssima força, tant o més que "Antes de los años terribles". Recomanable.

En Diego, professor universitari, està casat i té una fillastra. Com el seu pare i el seu avi, amaga secrets inconfessables. Emigrant de l'Espanya industrial dels anys setanta, s'ha fet a ell mateix. Ara viu en la bonança, a Gavà Mar, però mai no ha pogut deixar enrere l'ombra de la seva família extremenya, amb un enfrontament ancestral amb els seus terratinents, els Patriota. Un enfrontament que encara segueix viu a la memòria de molts. L'avi d'en Diego va lluitar a la Unió Soviètica; i el pare al Sàhara. Ell contra tot i tothom. En el centre del seu punt de mira hi ha en Martin Pearce, l'infermer que cuida a la seva germana Liria. Amb un historial clínic llarguíssim, està ingressada des de fa anys en un centre psiquiàtric.

A Del Árbol sempre li ha agradat donar context històric a les seves novel·les, que tenen un punt noir que les fa addictives. En aquest cas, opta per col·locar a l'avi Simón en terres soviètiques, en plena Segona Guerra Mundial, i al pare Antonio al Sàhara Oriental, des de mitjans dels 50, amb un altre conflicte armat inclòs. Allà, s'hi va tirar un munt d'anys. En aquesta novel·la, reflexiona sobre moltes coses, com per exemple l'amor, el dolor, l'abús, el remordiment i la dificultat de passar pàgina. El narrador ens ho explica en tercera persona, canviant sovint de lloc i fent salts constants en el temps. D'aquesta manera, aconsegueix donar un ritme vertiginós. També podem llegir les reflexions d'en Diego en primera persona, gràcies a les seves notes, trobades en una cel·la de la presó.

"—Recuerdas que esta noche tenemos cena, ¿verdad? Vienen Orlando y su nueva novia. Diego lo había olvidado, la maldita cena de cada mes. —Llegaré a tiempo, tranquila. Dejó el teléfono sobre la cama y entró en el baño. Contempló su reflejo en el espejo manchado de salpicaduras de agua y jabón y tuvo la sensación de estar ante un rostro solo vagamente familiar. No se sentía concernido por esa boca, esa nariz o esos pómulos, no atribuía ninguna cualidad a sus rasgos. Un hombre que podría ser cualquier otro, sin nada destacable. Se lavó los dientes frotando con fuerza para quitarse el sabor de un coño que ahora estaba en las encías, en la lengua y en la garganta, acusándole. No paró de cepillar hasta escupir sangre. Después se arañó la piel con una esponja bajo la ducha fría durante media hora".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No escriuré la teva història (Laia Fàbregas)

Els Pont no han tingut una vida fàcil. Ni els que a començaments del segle XX van anar des de Califòrnia a Oklahoma buscant una terra fèrtil per guanyar-se un jornal. Ni tampoc en Dylan, l'última baula d'una cadena que mai no ha greixat massa bé. La relació amb la seva mare podia haver estat cent vegades millor. De famílies complicades i de preguntes amb difícils respostes ens en parla la Laia Fàbregas (Barcelona, 1973) a "No escriuré la teva història".

Les 276 pàgines d'aquest llibre, publicat per Empúries, estan plenes de sorra, de pols i de patiment. En una Amèrica profunda i desconeguda, en John Pont es casa amb la Shirley, la pubilla dels Elephant. Els dos tenen una voluntat de ferro, però la natura i les circumstàncies sempre els són alienes. Si els pot passar alguna cosa dolenta, segur que encara serà pitjor. Tenen una mica de tranquil·litat al Salton Sea, que als anys seixanta era un bon destí enmig del desert. Però una flor no fa estiu i, sense aigua ni l'adob adequat, s'acaba pansint. Al final, no hi ha tanta distància entre el paradís i l'apocalipsi. I qui ho sap més bé que ningú és l'enigmàtica Patsy Pont. És una dona complexa, que sempre ha anat a la seva.

A la Patsy saber els seus orígens no li va fer massa gràcia. Per contra, en  Dylan els busca, però no els acaba de trobar. Segur que hauria canviat a la seva mare per qualsevol altra, però es va haver de conformar i espavilar-se ben sol d'ençà que era només un marrec. La Patsy, amb qui no fa massa ha recuperat el contacte, el va deixar abandonat sense cap explicació. A en Dylan el lector el descobreix quan recupera el coneixement després d'un accident de moto en una carretera del desert californià. A prop seu hi ha un gat mort (qui recull els animals de la carretera quan els atropellen?), però no la Sarah, que anava de paquet. Per tancar el cercle haurà de retrocedir gairebé cent anys. Tot va començar en una granja d'Oklahoma... 

Estem davant d'una novel·la molt ben estructurada i de ritme pausat -protagonitzada per uns personatges força singulars- que reflexiona sobre la necessitat de tenir un objectiu vital per tirar endavant. Sigui quin sigui, encara que a altres els pugui semblar inútil. Qui no el trobi i el tenalli la por (tenim un parell d'exemples) pot optar per una d'aquestes dues 'solucions' ràpides: fugir corrents o penjar-te. Una novel·la, molt recomanable, que convida a la reflexió.

"Sento un cotxe, em sembla que sento un cotxe que s’apropa. He de fer alguna cosa. Intento arrossegar la mà per treure-la de sota la panxa però no me’n surto. Potser primer he de tombar tot el cos. Ho intento, però tampoc no me’n surto. Les cames no m’ajuden ni un pèl. El soroll s’acosta. Ha de ser un cotxe, segur que és un cotxe. El brunzit no és gaire fort, però què vols, cada dia els fan més silenciosos. Ha de ser un cotxe. No sé encara per quin costat ve. Intento moure el cap per buscar-lo al fons de la carretera. No el veig venir de cara. El soroll s’apropa. M’he de tombar, he de mirar cap a l’altre costat! Ho he d’aconseguir..." 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ulls d'aigua (Domingo Villar)

Tenia molt bon record de quan vaig llegir "L'últim vaixell" i no he dubtat ni un moment en submergir-me en el primer cas de Leo Caldas, el simpàtic inspector gallec creat per Domingo Villar (Vigo, 1971). El llibre, de l'any 2006, l'acaba de publicar l'editorial Columna, traduït al català per Pau Joan Hernàndez. Són 201 pàgines que es llegeixen en un tres i no res. Es tracta d'una novel·la policíaca clàssica, amb un parell d'assassinats, que manté l'emoció fins ben bé al final. Molt recomanable.

En Caldas és un home solitari i melancòlic a qui li agrada menjar i beure bé, sovint de restaurant. Dos cops per setmana participa en un programa de ràdio que es diu “Patrulla a les ones”. Aquesta segona 'feina' li obre moltes portes, tot i que li costa admetre-ho davant del seu ajudant, en Rafael Estévez. A tothom li fa certa gràcia col·laborar amb el policia de la ràdio que, amb el pas del temps, s'ha anat fent molt popular. L'Estévez és un aragonès a qui van 'castigar' a Galícia per diferents insubordinacions. És gros, gras i amb una mala llet que tira enrere. La paciència no va amb ell. Per sort, de vegades treu a passeig el seu loquaç sentit de l'humor. Que els gallecs contestin qualsevol pregunta seva amb una altra pregunta el fa parar boig.

'Ulls d'aigua' és el sobrenom com es coneixia al saxofonista Lois Reigosa, a qui troben mort al llit de casa seva. L'han assassinat d'una manera molt cruel. És per això, que tot fa pensar que es tracta d'un crim passional. L'home enamorava tothom amb la seva música i amb els seus ulls blaus… com l'aigua. El músic no tenia cap relació estable i, per desgràcia, la policia no ha trobat ni una sola empremta sospitosa entre les seves coses. Hauran de començar de zero. Aviat s'adonen, però, que van pel bon camí, quan un conegut d'en Lois també apareix executat a casa seva. Podríem dir que el llibre fa olor de mar i de pins i que pot llegir-se molt bé a ritme de jazz. Villar ho explica tot de manera lineal, sense la necessitat de donar massa voltes per despistar al lector. La seva és una narració dinàmica i enèrgica, amb uns personatges que cauen bé des del primer moment. Personatges masculins, perquè les dones tenen més aviat poc pes en la major part del llibre. Amb ganes de llegir "La platja dels ofegats", el segon cas de Leo Caldas, que es publicarà aviat.

"Lois Reigosa era saxofonista de jazz, era solter i vivia sol. La seva mare residia en una caseta a la vora de la veïna ria de Pontevedra, al poble Mariner de Bueu, d'on també era originari el mort. No tenia pare ni germans coneguts. Segons els guàrdies que custodiaven l'illa de Toralla, tot i ser un home d'horaris nocturns, era tranquil. Tocava el saxòfon amb la seva banda quatre nits per setmana al Grial, un local situat a l'entrada de la part vella de la ciutat. El conjunt l'integraven tres components, inclòs el mateix Reigosa. Els altres dos eren el contrabaixista irlandès Arthur O'Neal i la pianista Iria Ledo. A més d'això, la víctima compartia classes com a professor suplent al conservatori municipal de Vigo".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Una història real (Kate Reed Petty)

No difonguis rumors sense fonament. Quasi sense adonar-te’n, pots acabar arruïnant la vida d’algú per sempre més. D’un gra de sorra se’n pot fer una muntanya i embolica que fa fort. Per culpa d’un rum-rum que l’afecta directament, l’Alice Lovett, alumna d’institut privat, viu amb l’ai al cor, amb el dubte martellejant el seu cervell dia sí i dia també. Què va passar realment en aquella nit infame en què es va emborratxar i va perdre el sentit. Ningú ho té clar. Ni ella.

Tot això ens ho explica Kate Reed Petty a “Una història real”. L’incident va tenir lloc després d’una festa ‘llegendària’ d'un equip de lacrosse, un esport de pilota que es juga amb un pal amb una xarxa a l’extrem. Quan va acabar, dos dels jugadors van portar l’Alice a casa. Una estona després, els nois treuen pit en públic, sense ser massa clars. Els rumors d’un suposat abús s’escampen ràpidament. La Haley, amiga de la noia, els dona per fets i ajuda a esbombar-los. Sense proves... L’Alice es va adormir al seient del darrere i no recorda res. Té moltes preguntes i cap resposta. En Nick, amic d’en Max i d’en Richard -els culpables assenyalats per tothom- tampoc no oblidarà mai els fets, tot i que no va intervenir-hi de cap manera. Al final, es destrossa la vida com ens explica ell mateix en una part del llibre, traduït al català per Imma Estany i publicat per Empúries. A la Haley, que li agradava força, l’acabarà odiant.

L’Alice es converteix en una escriptora a l’ombra, escrivint els llibres dels altres. Quinze anys després, encara és incapaç d’explicar “allò que va passar mentre dormia”. ‘Problema’ a banda, no ha tingut una vida fàcil, amb una parella que, durant uns quants anys, va tenir-la controlada, fins a punts insospitats. Emmalalteix al seu costat i no té forces ni per plantar-li cara. Reed Petty escriu una novel·la que és tot un rara avis. Hi ha barrejats un munt de gèneres, que van de la novel·la de campus al thriller psicològic, passant també pel terror. L’Alice fa referència a un munt de pel·lícules de culte. Al llibre, 367 pàgines, s’inclouen un munt d’esborranys de la carta de la noia demanant el seu ingrés a la universitat i el guió d’algunes obres de teatre juvenil seves. Al final, descobrim per què. Una bona reflexió, àgil, trepidant i directe, sobre com quedem definits pels relats que fem o fan de nosaltres. Recomanable.

“Estava xerrant amb unes noies d’un institut privat. Li vaig tocar una espatlla. Quan es va girar i va veure que era jo, va somriure. Li vaig dir alguna cosa, no recordo què. Després estàvem caminant cap a la vora del bosc de darrere la casa d’en Dave. Vam anar a seure, però el terra era fred, així que vaig agafar un parell de coixins de les cadires de la terrassa i els vam posar a terra, i la Haley es va asseure al meu costat, amb el braç de la jaqueta a tocar del meu. Quan vaig treure el porro de la bossa de plàstic que tenia a la capsa de pastilles de menta, va dir que sempre necessitava només una pipada per col·locar-se. “Sempre paro després de la primera pipada. Així que és el teu dia de la sort, Nick. Et sortiré barata””.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Todo lo mejor (César Pérez Gellida)

Després de gaudir molt amb "La suerte del enano", em vaig quedar amb ganes de llegir més coses de César Pérez Gellida (Valladolid, 1974). Vaig optar per "Todo lo mejor", que també està publicada per Suma. Són 607 pàgines molt inquietants, ambientades en el Berlín dels vuitanta, en el període més complicat de la Guerra Freda. El seu protagonista principal és en Viktor Lavrov, un rus d'origen espanyol que treballa pel KGB. És més llest que la fam!

En Viktor, psicòleg criminal, va darrere d'un assassí sanguinari que actua impunement als dos costats del mur. Han trobat morts uns quants menors que ningú no ha reclamat. És com si haguessin aparegut del no-res. El del KGB treballa cos a cos amb l'Otto Bauer, inspector en cap de la Kriminalpolizei. La germanastra de l'Otto i en Max Pekeler, comissari de la Bundeskriminalamt, també estan obsessionats en el cas. Encara més quan descobreixen que les desaparicions poden estar relacionades amb la hematodixia o la necessitat de consumir sang per poder sobreviure. El principal sospitós és algú important, amb facilitats per desplaçar-se per les dues alemanyes, i segur que seguir-lo de prop no serà fàcil. S'hauran d'esforçar al màxim. La persecució coincideix en el temps amb altres casos d'espionatge, contraespionatge i traïcions diverses.

Pérez Gellida, que té una gran capacitat de descripció, ens regala una novel·la negra amb un rerefons històric molt potent. La ciutat de Berlín, que es converteix en un personatge més, bull amb una activitat frenètica, on la Stasi, amb poder il·limitat, pot amargar la vida a qualsevol en un obrir i tancar d'ulls. Fins que no es demostri el contrari, tothom és sospitós. M'agrada que l'autor vagi directe al gra, sense donar massa voltes ni fer girs sobtats. És noble amb el lector i s'agraeix. La seva és una escriptura amb un ritme vertiginós. Sempre passen coses. No et deixa descansar. Tant en Viktor com l'Otto, que porten tot el pes de la novel·la, són dos personatges torturats, amb un passat complicat i un present pertorbador. En el cas de l'Otto la seva orientació sexual, al Berlín de 1980, no li fa cap favor. Al contrari. També vull dir que tot el que fa referència a la hematodixia està molt ben explicat, sense ornaments ni llegendes innecessàries.

"Por primera vez desde que se hizo cargo del puesto, la amargura que percibía en las caras de quienes se cruzaban con él cada mañana en aquel pasillo cargado de simbología comunista y lemas patrióticos no le afectó lo más mínimo. Es más, en esos momentos, aquella mole de hormigón preparada para dar cobijo a más de veinte mil almas -con  el propósito de ser el escudo y la espada del Estado, pero también sus ojos y sus oídos-, le parecía a Viktor Lavorv el maravilloso mundo de Oz. Se veía dichoso como Dorothy, abrazado a Mielke, a Wolf y a Honecker metidos en los papeles del león cobarde, el espantapájaros y el hombre de hojalata, todos juntos avanzando por la senda del comunismo, sin mirar atrás, bizarros y decidos".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

En plena noche (Mikel Santiago)

Diuen que el temps ho cura tot, però tinc seriosos dubtes. Com a molt, mitiga el dolor... Ho saben tots aquells que van ser investigats per la desaparició de la Lorea, la xicota del líder dels Deabruak. Va passar l’any 1999, després d’un concert a Illumbe, la localitat imaginaria on Mikel Santiago (Portugalete, 1975) ja havia ambientat “El mentiroso”, la seva nova anterior novel·la. “En plena noche” és encara més addictiva. Amb un ritme vertiginós. Té 661 pàgines i està publicada per Ediciones B.

Aquell concert va ser l’últim de la banda de rock. Quan va acabar, el seu líder, Diego Letamendia, va explicar als seus companys, Nura, Javi, Ibon i Bert, que marxava a Madrid per començar la seva carrera en solitari. No podia desaprofitar l’oferta del Gonzalo, que estava disposat a convertir-se en el seu nou mànager. La desaparició de la Lorea, a qui mai més van localitzar, va acabar d’esbotzar-ho tot. Després de vint anys sense trepitjar Illumbe i sense tenir cap contacte amb els seus antics amics, en Diego –estrella del rock en hores baixes- torna a casa per assistir a l’enterrament d’en Bert, mort en estranyes circumstàncies. I per si algú ho dubtava, queda clar que ningú no ha oblidat un passat que va marcar les seves vides per sempre més. I encara queda gent amb ganes de venjança. Qui diu que el temps ho cura tot? Mentida podrida.

Un cop més, Santiago es posa el lector a la butxaca des d’un primer moment. He llegit “En plena noche” en menys de tres dies. No podia deixar-lo de banda. El de Portugalete, que té un grup de rock pròpia, aconsegueix que en les seves novel·les sempre passin coses, pràcticament sense treva. Situa als seus personatges en escenaris feréstecs, amb vistes al mar, sovint mullats per la pluja, molta pluja. Aquest cop, de nou a la costa del Cantàbric. També es repeteix l’amnèsia d’un dels protagonistes. A “El mentiroso” era l’Álex qui no recordava uns fets puntuals de la seva vida. En aquesta és en Diego, que fins i tot es planteja si el culpable de la desaparició de la Lorea pot ser ell mateix. Capítols curts i trepidants, amb una escriptura àgil i vistosa. Girs constants i màxima emoció. Tothom és sospitós. No es pot descartar a ningú. Per cert, l'autor fa una picada d’ull a Félix Arcarazo, l’escriptor que revoluciona Illumbe amb els seus llibres a “El mentiroso”. Molt recomanable. M'he quedat amb ganes de més!

“-Vale, ¿de qué coño va todo esto? –dijo Rubén, una vez se marchó la camarera-. ¿A qué viene sacar los muertos de sus tumbas a estas altures de la vida?
-No lo sabemos, y por eso estamos aquí. –Me incliné hacia él, sobre la mesa-. Bert estaba investigando. Había vuelto a leer sobre el caso de Lorea..., incluso tenía ese vídeo, el del último bolo en el Blue Berri. ¿De dónde lo sacó?
-¿Por qué me lo preguntas a mí?
-La cámara era tuya, Rubén.
-Lo era hasta que la poli me la confiscó, amigo mío. Ese vídeo se añadió al sumario del caso y a mí me amenazaron con empapelarme si se me ocurría vender copias a algun periódico. Nunca lo hice, claro”.

"El mentiroso"
"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El regne (Jo Nesbø)

Hi ha famílies que amaguen terribles secrets. Secrets que, en cas de fer-se públics, podrien provocar un tsunami d’inacabables conseqüèn-cies. A “El regne”, l’última novel·la de Jo Nesbø (Oslo, 1960), els secrets estan ben guardats fins que en Carl torna al petit poble d’alta muntanya que el va veure néixer. Va marxar quan només era un estudiant, i torna convertit en un empresari d’èxit, després d’uns quants anys vivint i treballant al Canadà. L’acompanya la Shannon, l’arquitecta amb qui s’ha casat.

En Carl és el germà petit d’en Roy, que viu sol a la granja familiar i dirigeix una gasolinera. Els seus pares van morir en un estrany accident de cotxe i el policia que portava la investigació va desaparèixer misteriosament. Mai més s’ha sabut res d’ell. Ara és el seu fill, també policia, qui està obsessionat a esclarir els fets. D’en Carl i d’en Roy no se’n fia gens ni mica. Està convençut que els dos germans són al darrere de tot. En Carl torna amb la idea de construir un luxós hotel al poble i que tothom s’impliqui en el projecte i es faci ric. Com més accionistes, millor. Sol no té cap possibilitat de sortir-se’n...

Al costat d’en Carl sempre hi ha en Roy. Li ha de treure les castanyes del foc sovint. Creu que li va fallar quan el seu germà era petit i no permetrà que torni a passar. D’innocent, en Roy no en té res, però en Carl tampoc no és el xicot indefens i angelical que molts pensen. Tots dos tenen els gens violents del seu pare, tot un depredador. Aquest llibre publicat per Proa i traduït al català per Laura Segarra Vidal -632 pàgines- és una tragèdia en tota regla. Nesbo retrata a la perfecció l’atmosfera d’un poble petit i inquietant, on tothom es coneix i es mira amb desconfiança. Els rumors són constants i sempre fan mal. Bon retrat psicològic dels dos germans, que no semblen penedir-se de tot el mal que fan. Narració àgil, enèrgica i molt visual. “El regne” m’ha agradat més que els dos anteriors: “Sang a la neu” i “Sol de sang”.

“Quan em vaig estirar al llit aquella nit, em vaig parar a escoltar els sorolls de casa, per veure si sonava diferent ara que tornava a estar plena de gent. No era així. Cruixia, gargamellejava i xiulava com de costum. També vaig parar l’orella per si se sentia res des del master bedroom. Com que en aquesta casa se sent tot, encara que el bany és entre els dormitoris, sentia una remor de veus. Que parlaven de mi? Li preguntava la Shannon a en Carl si el seu germà gran sempre era tan callat? Si en Carl creia que a en Roy li havia agradat la cassola de chili con carne que ella havia preparat? Si a aquest germà callat li havia agradat de debò el regal que li havia dut i que li havia costat tant d’aconseguir per mitjà d’uns parents, una placa de matrícula de segona mà de Barbados? Que no li queia bé, ella, al germà gran? I en Carl li contestaria que en Roy era així amb tothom, que li havia de donar temps”.

"El pit-roig"
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy