'Lo imposible': Tsunami visual i de patiment

S'ha d'estar preparat per veure 'Lo imposible', de Juan Antonio Bayona ('El orfanato', 2007). Feia temps que no patia tant en un cinema. És un drama contundent, explícit al màxim (Calia?) i molt emotiu. El barceloní manipula amb habilitat la consciència dels espectadors. Un noranta per cent no pot parar de plorar! S'acaben els mocadors de paper.

Visualment, 'Lo imposible' és sensacional; i molt realista. Si no aconsegueix posar-te els pèls de punta, potser és que estàs mort, com tants i tants cadàvers provocats pel tsunami de Tailàndia, l'any 2004. Pel meu gust, Bayona ens dóna massa dosis de sang. Hi ha algunes escenes que s'apropen al cinema gore. Sang per donar i per vendre. També va rodar amb mestratge aquesta catàstrofe natural Clint Eastwood, a 'Más allá de la vida' (2010), potser amb una mica menys de sobredosi de líquid vermell.

Els protagonistes principals d'aquesta història esgarrifosa -basada en fets reals- són una família de nord-americans que viu al Japó. És Nadal i han anat de vacances a Tailàndia: Marit (Ewan McGregor), muller (fantàstica Naomi Watts) i tres fills. Tom Holland interpreta al gran, de manera espectacular. Al llarg de quasi dues hores, Bayona ens explica com el tsunami separa la família i les peripècies que viuen en l'intent de retrobar-se. Un dels grans encerts del director és aconseguir que l'espectador es posi en la pell dels afectats, que pateixen fins a punts insospitats.

Per cert, a 'Lo Imposible' també surten Marta Etura i Geraldine Chaplin. Són dos papers petits i sense massa pes. A la primera, que m'encanta, no la vaig reconèixer, estirada en una llitera; plena de sang. La filla del gran Charlot també té una aparició fugaç, fent costat als dos fills petits de la família. Intenta anirmar-los però, personalment, considero que els fa més por que altra cosa. Estic convençut que serà una de les pel·lícules de la temporada. La fórmula del seu èxit és clara: Potència visual + actors coneguts + emocions fortes = èxit assegurat.

'FRANKENWEENIE' (TIM BURTON)

Era necessari reversionar, un cop més, el mite de Frankenstein? En tot cas, Tim Burton estava qualificat per fer-ho. I és que set anys després de 'La Novia Cadáver' (2005), el californià ha fet una nova incursió en el cinema d'animació per regalar-nos 'Frankenweenie'. És la història d'un nen, en Víctor, que intenta ressuscitar el seu gos Sparky, que era el seu principal i únic amic.

'Frankenweenie' -ampliació d'un curt que el mateix Burton va signar l'any 84- és un homenatge a la majoria de criatures obscures de la història del cinema. En un final espectacular, la pel·lícula va de menys a més, hi desfilen monstres que em van fen pensar en 'dràcules, vampirs, mòmies, gremlins i godziles'. A més a més, un dels personatges es diu Van Helsing i la gossa del veí porta un pentinat idèntic al de 'La Novia de Frankenstein' (1935). Per acabar-ho d'adobar, una nit la família d'en Víctor està veient per la tele un dels dràcules de Christopher Lee.

Podem jugar a fer de Déu o ens hem de conformar amb les lleis de la natura? La pregunta és la de sempre. Aquí, Burton, sembla tenir-ho força clar. Com era d'esperar, la pel·lícula té una estètica molt semblant a la de 'La Novia Cadáver', amb uns personatges foscos, tristos i molt desmenegats. A mi, fan incondicional de Burton, m'ha agradat força. Per cert, Burton ja treballa en 'Pinocho', amb Robert Downey Jr. Johnny Depp està de vacances?

'RES NO S'OPOSA A LA NIT'

Tant la Lucile Poirier com la Delphine de Vigan, mare i filla, han estat marcades per duríssimes experiències familiars. La Lucile ja és morta. La Delphine, que va néixer a Boulogne-Billancourt (1966), ha intentat explicar-ho tot (o quasi tot) a ‘Res no s’oposa a la nit’, d'Edicions 62: Premi Renaudot, Premi FNAC, Premi Elle, Premi France Télévision, Gran Premi Madame Figaro i més de 500 mil lectors en els primers mesos.

‘Res no s’oposa a la nit’ no és un llibre fàcil. Més que res perquè la història de la Delphine, però sobretot la de la seva mare, és un reguitzell de desgràcies. I, lògicament, aquestes desgràcies van marcar el seu caràcter i van provocar-li incomptables crisis, al llarg de la seva vida. S'ha d'estar preparat per llegir-lo. Una paraula sobresurt per sobre de la resta: SUÏCIDI. He perdut el compte de quants familiars de la Lucile van decidir treure’s la vida, però tampoc vull donar més dades de les necessàries. Com a mínim dos germans, un cosí, alguna parella... i ella mateixa!

No explico res que no pugui explicar. Mai em passaria pel cap desvetllar el final d’un llibre. ‘Res no s’oposa a la nit’ és una conseqüència del suïcidi de la Lucile. La Delphine se la troba estesa en el llit, morta en cirscumstàncies poc clares, i decideix escriure sobre el tema. L’autora de ‘No i Jo’ -Premi dels Llibreters Francesos del 2008- considera que ha d'explicar la vida de la seva mare, de la manera més fidedigna possible. Ha de reconstruir el trencaclosques que va ser la seva existència. Després d'alguns capítol, tots molt curts, reconeix que remoure el passat li ha fet mal i que va estar a punt de deixar-ho a mitges.

La vida de la Lucile va estar marcada per la desgràcia, amb internaments constants en hospitals psiquiàtrics, però també la de la Delphine, que va créixer amb la por de trobar-se la seva mare morta en qualsevol moment. Ella no va quedar ni amb Monet ni amb Kant, com deia que feia la seva mare, però si que va patir d'anorèxia. Aquesta no és també una forma de suïcidi? Amb 19 anys, feia un metre setanta-cinc d'alçada i només pesava trenta-sis quilos! 'Res no s'oposa a la nit' és un llibre imprescindible. Si voleu saber què va portar la Lucile al costat obscur, heu de llegir-lo.

"Hi ha una contrada que és com tu, on tot és bell, ric, tranquil, honest, on la fantasia ha construït i ha decorat una Xina occidental, on la vida és dolça de respirar, on la felicitat es marida amb el silenci. És on hem d'anar a viure, és on hem d'anar a morir".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Salvajes': Tot és a tres bandes

Fumar marihuana i traficar-ne és guai. Encara més si la puresa del teu material és superior a la de tots els altres. Traficants guapos, forts, llestos i, fins i tot, intel·ligents. Aquest és el perfil dels protagonistes principals de 'Salvajes', l'última pel·lícula d'Oliver Stone. Són tan autèntics que fins i tot comparteixen la mateixa xicota. Ella n'està encantada. Seria impossible escollir-ne un dels dos!

Els dos amics traficants, que arriben a dir-se un parell de cop que s'estimen, viuen idílicament a Laguna Beach. Sol, platja, diners i dona... perquè en aquest cas no podem parlar en plural. La vida els somriu fins que un càrtel mexicà els demana que s'associïn amb ells i els expliquin tots els seus secrets. Ha arribat el moment d'agafar els bàrtols i marxar? En Ben (Aaron Johnson), que és el cervell d'aquest simpàtic duo, diu que sí. En Chon (Taylor Kitsch), la força de la societat -amb un important passat militar-, diu que no. Cal plantar cara. Que n'aprenguin sols.

Els responsables del càrtel, amb Salma Hayek de cap suprem i el gran Benicio del Toro de braç executor, es prèn molt malament que aquests dos nens pijos es neguin a col·laborar i els segresten la xicota. A partir d'aquest moment, en Ben i en Chon seran capaços de qualsevol cosa per alliberar-la. L'altre personatge destacat de la pel·lícula, tan entretinguda com prescindible, és el policia que interpreta John Travolta, que juga a tres bandes. De fet, a 'Salvajes' tot és a tres bandes: l'amor, les amistats, les baralles, les traïcions... Més d'un cop vaig tenir la sensació d'estar presenciant una llarga i violenta partida de billar.

El millor d'aquesta nova aposta d'Oliver Stone és el primer dels finals, perquè n'hi ha dos. L'altre és una mica de pa sucat amb oli. De fet, tota la pel·lícula és poc creïble, per al lluïment dels dos actors protagonistes. Estètica de videoclip -tampoc molt exagerada- i molt llarga perquè dura quasi dues hores i quart. Es deixa veure, però està molt lluny d'altres títols del director, com per exemple 'Platoon' (1986) o 'Nacido el 4 de julio' (1989).

'MAGIC MIKE'

'Magic Mike' és un show d'strippers masculins, del començament al final. L'argument és el mateix espectacle. Ens expliquen la història d'un d'aquests strippers que comença a cansar-se de la feina que està fent -i estudia sortir d'aquest món- i un que hi acaba d'entrar... mogut per la promesa de diners, cotxes, drogues i dones fàcils. La pel·licula, dirigida per Steven Soderbergh ('Bubble', 2005), es queda en un divertimento.

L'actor que interpreta a l'stripper que vol plegar i començar una altra vida és Channing Tatum, que balla francament bé. Al debutant li dóna vida Alex Pettyfer. Però tots dos queden amagats darrere de la gran interpretació de Matthew McConaughey, que fa un dels millors papers de la seva carrera. Amb una samarreta groga curta i molt apretada -marcant-li els mugrons- i uns shorts també curtíssims està sensacional. La seva imatge frega el ridícul. Podríem dir que la pel·lícula és una mescla de comèdia i de cinema de denúncia, excessivament plana i amb poca llum.

'EL PIT-ROIG' (JO NESBO)

Diuen que la història hauria de servir per no repetir errades però, possiblement, el dia que el professor ho va explicar molts no van anar a classe. Han passat molts anys de la Segona Guerra Mundial (1939-45) i encara hi ha gent que defensa el Nazisme o qualsevol altra ideoloia feixista. I no cal anar gaire lluny... Encara que sigui en un segon pla, el nazisme està ben viu a 'El pit-roig', escrita perl noruec Jo Nesbo (Oslo, 1959).

Igual que Haruki Murakami -que estava al capdavant d'un club de jazz-, Nesbo també té un passat musical: va ser guitarrista i lletrista d'un grup de rock de molt èxit, però ho va deixar per dedicar-se a la novel·la negra. El seu personatge estrella és Harry Hole, un detectiu de quasi dos metres, amb el cap pràcticament rapat i calçat amb unes botes Dr. Martens. Fuma, beu -a vegades molt més del compte- i condueix un Ford Escort blanc que quasi mai arrenca. Un pèl bord, però cau simpàtic.

A'El Pit-roig', Hole va darrere d'algú que ha comprat un rifle Märklin, caríssim i amb una potència desmesurada. No és a l'abast de tothom ni fàcil de fer servir. "Qualsevol assassí a sou podria literalment picar al timbre i disparar-li amb una pistola a boca de canó. Això és una mica com... com... disparar pardals amb un canó". És aquesta "contundència" la que provoca que Hole s'obsessioni amb el cas. L'acaben de traslladar al CNI (Centre Nacional d'Intel·ligència), perquè no molesti, i té molt temps lliure. Els seus caps, però, volen que investigui un grup de neonazis.

La història que ens explica Nesbo va endarrere i endavant en el temps. Comença l'1 de novembre de 1999 -a Noruega el llibre es va publicar al 2000- i acaba l'1 de juny del 2000. Però una part de la trama està datada a partir de l'any 1942, en el moment en què alguns noruecs van lluitar al front amb les tropes nazis. En tornar al seu país, van ser rebuts com a criminals. Un d'ells, Daniel Gudeson, era conegut amb el sobrenom del Pit-roig perquè tallava el coll dels enemics i els tacava el pit de sang.

'El Pit-roig' és una novel·la molt emocionant perquè mai acabes de tenir clar qui ni perquè ha comprat el temut Märklin. Nesbo, que és un mestre del gènere, a l'alçada de Henning Mankell i Stieg Larsson, ens dibuixa uns personatges que pateixen, amb un difícil món interior. Alguns d'ells viuen encorats en el passat i, malalts o no, seran capaços de qualsevol cosa per aconseguir els seus malvats objectius. Assassinats -fins i tot de personatges principals-, traïcions, abusos de  poder i amors que no poden durar per sempre. Com sempre, tot és relatiu.

D'aquest llibre de Nesbo, he llegit la versió que va publicar l'editorial Proa -col·lecció la Butxaca Negra- el mes de maig de l'any passat. Té 559 pàgines. És provocador, amb un punt de melanconia i  força addictiu. Totalment recomanable.

"Van riure i van discutir de pel·lícules bones i dolentes, de concerts bons i dolents on havien estat, i després d'una estona en Harry es va adonar que hauria d'esmenar les seves primeres impressions d'ella. Per exemple, havia viatjat per tot el món ella sola quan tenia vint anys, una edat en què l'únic que en Harry podia explicar, en termes d'experiències adultes, era un viatge fracassat d'Inter-Rail i un problema d'alcohol creixent". Per cert, dues de les pel·lícules que surten al llibre són 'Todo sobre mi madre' (1999), de Pedro Almodóvar, i 'Tomàquets verds fregits' (1991).

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Amb 'Blancaneu' m'ho he passat com un nan!

'Blancaneu', de Pablo Berger (Bilbao, 1963), és una pel·lícula sensacional. L'Acadèmia del Cinema l'ha escollida per representar a l'estat espanyol als Oscar. Que si s'assembla a 'The artist'? Com un ou a una castanya. Està rodada en blanc i negre, d'acord! És muda, d'acord!... com la majoria de pel·lícules espanyoles dels finals dels anys vint, que és l'epoca en què s'ambienta aquesta.

S'assemblen en alguna cosa pel·lícules com 'Cadena perpetua' (1994) i 'El Padrino' (1972)? Doncs que són en color i parlen! Dit això: Si de les dues mudes n'haig d'escollir una, em quedo amb 'Blancaneu', molt més original que l'altra, tot i estar basada en el famós conte escrit pels germans Grimm. La banda de sonora, firmada, pel barceloní Alfonso Vilallonga, és immillorable i les tres cançons que canta Silvia Pérez Cruz, de Palafrugell, fan posar els pèls de punta.

Berger, que treballava en aquest projecte des del 2005, ens explica la història d'una nena -filla de torero i de 'cantaora'- a qui la seva madrastra li fa la vida impossible. És una pel·lícula gòtica, ple de metàfores i, fins i tot, amb un punt oníric. La madrasta és una esplèndida Maribel Verdú, una actriu que sempre m'ha agradat moltíssim. Les seves mirades i els seus moviment de boca parlen per ells mateixos. No cal que digui res. Les dues actrius que fan de Carmencita també estan espectaculars. La debutant Sofía Oria -a la foto seguent- li dóna vida de petita i Macarena García, de gran. Quins ulls, quins llavis i quina vitalitat que tenen totes dues! D'elles depèn, en gran part, l'èxit del projecte.

GRAN NIVELL INTERPRETATIU

'Blancaneu' ens parla d'enveja, maltracta-ments, oportunis-me i també d'explota-ció, a vegades, fins i tot després de la mort. Hi ha qui diu que, com que surten toros i toreros, també és una pel·lícula de terror. Aviam. No explicaré quina és la sort dels braus 'protagonistes' -qui ho vulgui saber que vagi al cinema-, però no n'hi ha per tant. A mi la batejada com a 'Fiesta Nacional' no m'agrada gens ni mica, però s'ha de reconèixer que forma part del passat d'una bona part d'Espanya i segur que, als anys 20, la Maestranza de Sevilla estava pleníssima. També són toreros els nans que fan costat a la Carmencita.

I no m'oblido de la gran Ángela Molina que, als seus 57 anys, continua guapíssima. Fa de l'àvia de la nena, per la qui vetlla sense descans. Visualment, 'Blancaneu' és una pel·lícula perfecta. Hi ha plànols difícils d'oblidar, com quan tenyeixen un vestit blanc de negre o es tanca la reixa de la mansió on viu el torero. La riuada de records que inunda la Carmen, ja de gran, abans de torejar -només amb un tronar de dits de fons-, et deixa sense alè. Per cert, la revista Lecturas, fundada l'any 1921, fa el paper de 'mirall', demostrant a la madrasta que la nena és més maca que ella. Espectacular. Potser no és una pel·lícula per a tots els públics, però feia temps que no gaudia tant en un cinema.

'BALLA, BALLA, BALLA' (HARUKI MURAKAMI)

No m'ho haig de pensar massa. Haruki Murakami és el meu escriptor estranger preferit. Espero els seus llibres amb una delera difícil d'explicar. 'Balla, balla, balla', publicat per Empúries, és el vuitè que llegeixo del japonès (Kioto, 1949). I encara me'n falten quatre! Té 453 pàgines i un final clar. Darrerament eren molt oberts a la imaginació, com a '1Q84'.

En aquesta vida que ens ha tocat viure, quedar-se quiet, sense saber quin camí agafar, pot provocar que el nostre entorn ens engoleixi sense pietat. És per això que hem de continuar ballant.
'Balla, balla, balla i no paris' li diu l'Home Xai al protagonista de la novel·la, un redactor freelance que s'autobateja com 'llevaneu cultural'. Té 34 anys i està desconnectat d'un món al qual no el lliga res ni ningú. Està divorciat, sense amics i amb una feina que l'omple més aviat poc.

Com es habitual en Murakami, la línia que separa la ficció de la realitat és inexistent. El protagonista somnia realment o ho viu en una segona dimensió? Una segona dimensió que, en aquest llibre, també perceben una nena de tretze anys amb molta sensibilitat, un excompany d'escola convertit en un actor molt conegut -esclau del seu mateix èxit- i una recepcionista d'hotel. El vincle d'unió de tots ells és l'Hotel Dolphin, on el redactor va passar uns dies amb la Kiki, una prostituta de luxe que va desaparèixer sense deixar rastre. Hi torna perquè intueix que, en aquel hotel hotel rònec, algú plora per ell. Però es troba amb un nou Hotel Dolphin, majestuós i, alhora, misteriós com pocs.

'Balla, balla, balla' és una obra reflexiva i molt intismista en què, entre d'altres coses, ens diu que si t'esforces per veure alguna cosa, pots veure-la encara que sigui fosc. I és que abans d'agradar als altres, has d'agradar-te a tu mateix. No n'hi ha prou amb arribar al final aprofitant tot un seguit de dreceres. Cal anar-hi pel camí correcte, encara que es trigui més temps. El protagonista principal ho sap i, mentre busca l'amor perfecte, enforteix una gran relació d'amistat amb una nena de tretze anys. "Si jo en tingues quinze" -li diu més d'un cop- "m'enamoraria perdudament de tu".

Murakami també parla d'amor, però aquesta novel·la no es un camí de roses. Les seves passajades al volant del seu vell Subaru escoltant música -aprofita un cop més per fer la seva banda sonora i criticar els cantants i grups que no li agraden- compensen els assassinats, els interrogatoris policials i els plors, que no sempre tenen un motiu clar. Per cert, un dels protagonistes, el pare de la nena, que és escriptor, té un nom semblant al d'Haruki Murakami, però amb les síl·labes canviades: Hiraku Makimura.

"Tranquil·la. Oblida totes aquestes tonteries. No has  d'anar a l'escola,si no vols. T'entenc perfectament. És un lloc espantós. Sempre hi ha algun imbècil que va de xulo. I professors de pa sucat amb oli que s'ho tenen molt cregut. En realitat, el vuitanta per cent dels professors són sàdics o incompetents. O sàdics incompetents. Van acumulant estrès i després ho fan pagar als alumnes. Hi ha centenars de normes absurdes. Es crea un sistema que aixafa la personalitat de l'individuu i només els idiotes sense imaginació treuen bones notes".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

En l'amor, no cal perseguir quimeres!

Començo amb una declaració d'intencions: sóc fan incondicional de Woody Allen que, per a mi, sempre està per sobre de la mitjana del cinema actual. Dit això, 'A Roma amb amor' m'ha agradat. No és la pel·licula de l'any, ni molt menys, però és divertida i molt entretinguda. Surts del cinema amb un somriure als llavis, i això no sempre és fàcil. Recomanable.

El més novedós és tornar a veure actuar a l'hipocondríac Woody Allen, a qui no vèiem en la gran pantalla des de l'any 2006, concretament a 'Scoop'. En aquella pel·lícula moria i, més o menys, tothom va entendre que era el seu darrer paper, que també traspassava com a actor. Doncs no. El geni de Manhattan ha tornat i, de la seva boca, surten els millors gags. Fa de pare jubilat, expromotor musical, que viatja a la Ciutat Eterna per conèixer la família del xicot de la seva filla. I, musicalment, s'enamora del pare, amb veu de tenor. El nou Caruso!

Allen només surt en una de les quatre històries que ens presenta, que no estan lligades entre elles. Això sí, de totes elles es desprenen els mateixos missatges: que la fama és efímera i que moltes vegades, sobretot en el terreny amorós, és millor quedar-nos com estem i, com diria el Rei, no perseguir quimeres. De la resta d'actors em quedo amb una sensacional Ellen Page ('Hard Candy', 2005), que em té el cor robat. En aquesta pel·lícula dóna vida a una actriu, actualment sense paper, que se'n va a Roma, a casa d'una amiga -i del seu xicot-, per intentar oblidar el seu darrer fracàs sentimental. Perill imminent.

Les altres dues històries tenen com a protagonistes Roberto Benigni -un romà normal i corrent que un dia es fa famós sense saber ni perquè-; i Penélope Cruz. La musa de Pedro Almodóvar fa d'una prostituta que, accidentalment, s'ha de fer passar per la dona d'un noi casat que ha viatjat, de províncies a la capital, per conèixer la branca rica de la seva família. L'únic personatge que no m'acaba de quadrar és el d'Alec Baldwin, que crec que fa de consciència del personatge que interpreta un correctíssim Jesse Eisenberg, un actor que m'agrada moltíssim.

En definitiva, 'A Roma amb amor' és una altra pel·lícula coral, amb bons actors i gags molt divertits. No és per morir-se de riure, però passes una bona estona. Les escenes de Fabio Armiliato cantant a la dutxa són sublims, cent per cent Woody Allen. Per cert, no us perdeu el cameo d'Ornella Muti. Rodant-se a la Ciutat Eterna, la mítica actriu italiana (57 anys) no podia faltar en aquesta pel·lícula. No sé si s'ha retocat molt, poc o gens, però continua estant força guapa.

'MATA'LS SUAUMENT'

Cinema negre en estat pur? No. Thriller violent? En part sí. Comèdia d'humor salvatge? És la definició més exacta. Parlo de 'Mata'ls suaument', d'Andrew Dominik, amb Brad Pitt. Tots dos ja van treballar junts a 'El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford' (2007). No sé si és més llarg el títol o la peli, que feia 160 minuts! 'Mata'ls suaument' és imprescindible.

L'argument és més aviat senzill, d'acord, però visualment la pel·lícula és excepcional. L'escena en què Jackie Cogan (Pitt) dispara des del cotxe, per exemple, és molt impactant, com la pallissa que li donen al personatge que interpreta un inflat Ray Liotta, un actor que no m'ha caigut mai bé. En Jackie ha de perseguir i assassinar dos noiets, drogats fins a les celles, que roben els diners d'una partida de pòquer il·legal. Quan hi ha robatoris, no hi ha partides a cap lloc i la Màfia, que viu d'això, se'n ressenteix. Per tant, no hi ha temps per perdre.

Pitt està bé, com sempre. Ha envellit i ser tan guapo ja no li fa mal. Algun avantatge ha de tenir fer-se gran. A 'Mata'ls' suaument té un duel interpretatiu molt interessant amb James Galdonfini ('Los Soprano'), un assassí gros, borratxo i putero. El seu paper és el millor de la pel·lícula. Estafadors, gàngsters patètics i assassins matussers omplen els plànols d'aquesta història de perdedors que, ni intentant-ho cent anys, sortirien dels baixos fons. CINEMA EN MAJÚSCULES. Per cert, robar amb guants de cuina té el seu puntàs.

'MARTES, DESPUÉS DE NAVIDAD'

També és CINEMA EN MAJÚSCULES -quina gran setmana cinematogràfica-, la romanesa 'Martes, después de Navidad'. M'atreviria a dir, sense por d'equivocar-me, que en aquests moments és del millor que hi ha a la cartellera. El seu director, Radu Muntean, ens explica un triangle amorós que sembla real com la vida mateixa. Marit, dona, nena adolescent... i la dentista.

A la dona li sembla que el seu matrimoni va bé i, pel que sembla, ni en somnis podria haver-se imaginat que el seu marit tenia una amant, de la qual està perdudament enamorat. Igual que la pel·lícula de Woody Allen, entre línies potser podem llegir -i dic potser-que, en això de l'amor i la passió, no tot és tan maco com sembla. De vegades, la novetat pot fer-nos perdre el cap, però cal saber on som, d'on venim i, sobretot, cap a on anem.

La pel·lícula no és dura, tot i que Muntean ens l'explica amb una mirada freda i analítica. Tant el matrimoni com l'amant estan sensacionals. Atenció amb la frase que li diu la dona al seu marit quan ho descobreix tot.

'QUE NINGÚ NO ET SALVI LA VIDA' (FLAVIA COMPANY)

Incondicional de Woody Allen, declaració de principis, com deia en començar, i incondicional de l'escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963). Em va encantar 'L'illa de l'última veritat' i m'ha encantat 'Que ningú no et salvi la vida', la seva última novel·la. Crec que és la que he llegit amb més addicció dels darrers mesos, perquè no m'ha durat ni dos dies. Està publicat per l'Editorial Proa i té 217 pàgines.

El que més m'agrada de la Flavia és que no es perd en frases plenes d'ornaments per allò de fer-se la intel·lectual, amb tot el respecte pels que ho fan. És clara i directa, precisa com un bisturí. I no és fàcil. Com diu el meu amic Martí Gironell, fer-ho fàcil és el més difícil. Hi estic completament d'acord.

'Que ningú no et salvi la vida' és un llibre sobre les relacions interessades, de parella i d'amistat, la dificultat de dir que no, la por a la mort i, sobretot, la recerca del perdó etern. Els seus principals protagonistes són en Víctor i l'Enzo. En Víctor és un banquer d'èxit, casat i amb dues filles. L'Enzo és un traductor solter. El dia que el banquer sap que el seu amic és molt a prop de la mort li demana que cometi un delicte en lloc seu. Fa molts anys li va salvar la vida i vol que li torni el favor. A més a més, degut a la seva malaltia, en Víctor li diu que no té res a perdre...

Podríem dir que, aquest cop, la Flavia ha escrit una novel·la d'intriga amb uns personatges que, personalment, m'han semblat molt reals. Tot està treballadíssim. Potser m'equivoco però, coneixent-la, crec que el llibre era més llarg i l'ha anat reduint. No hi sobra ni hi falta res. Em quedo amb l'Enzo, que abans de morir escriu una carta a la seva filla demanant-li que faci alguna cosa per ell. Felicitats Flavia!

"El seu pare era un home amb respostes i sense preguntes, com si se li hagués encomanat el to i la intenció d'allò que traduïa: prospectes mèdics i manuals d'instruccions. Als quaranta se l'havia emportat un càncer, l'estigma dels homes de la família. Llavors l'Enzo només en tenia nou".

RECTA FINAL DELS PREMIS CATS

Últims dies, fins que s'acabi aquest mes de setembre, per participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Recordo, un cop més, amb el risc de fer-me pesat, que aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentat darrerament. Si em voleu donar el vostre suport, podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Pecats' per donar i per vendre

Si busques una pel·lícula amb un ritme trepidant i plena d’efectes especials, ‘Pecats’*, de Diego Yaker, no és la teva opció. Però si t'agraden les històries intimistes, amb actors de casa i ‘fetes a mà’ -no sé si és l’expressió correcta-, potser t'agrada aquesta coproducció d'Argentina i Espanya. És per això que Televisió de Catalunya ha col·laborat amb les productores Alter Ego, Ancora Música i Buen Destino.

Per a mi, el millor de la pel·lícula és la interpretació de Diana Gómez, que dóna vida a la Lourdes, una noia que està a punt de viure el seu primer amor. La Diana té 23 anys, és d’Igualada i ha participat en diverses sèries de televisió. L'haurem de seguir de prop. El seu personatge viu en un petit poble argentí, pràcticament deshabitat, i s'enamora d'en Bepo. De fet, o s'enamora d'ell o no s'enamora de ningú, perquè no hi ha cap jove més en dos-cents quilòmetres a la rodona. En Bepo està interpretat per l'argentí Mariano Reynaga. La Lourdes i en Bepo, però, no ho tindran fàcil. Per culpa de qui? Doncs del pare d'ella i de l'avi d'ell.

'Pecats', que inicialment s'havia de titular 'El violín de Bepo' -ell i l'avi construeixen aquest tipus d'instrument a mà- és més aviat lenta i amb pocs diàlegs. Com reconeix el director, el poble té moltíssima importància; tant que passa a convertir-se en un personatge més. Fins i tot diria que té tocs de western, amb una bona banda sonora, de Rudy Gnutti. A més a més dels dos joves protagonistes, tenen papers petits la catalana Cristina Brondo (que dóna a llum d'una manera brutal en els primers minuts) i Carmelo Gómez, que fa de pare de la Lourdes. Regenta l'única botiga d'aquest indret perdut enmig del no res. L'avi és Pepe Soriano.

Quins pecats cometen els protagonistes? Doncs molts! Menteixen, maltracten, assetgen, assassinen... violen? N'hi ha per donar i per vendre. Són pecats, la majoria desconeguts per la jove parella; uns pecats que, qui sap, podrien col·locar-los en una situació límit. Dependrà de la seva capacitat d'assumir-ho tot, més aviat o més tard. Sempre es diu que la vida continua, però de vegades, el problema, és que continua igual.

*No he trobat el cartell en català en cap lloc.

'LA DONA VELOÇ' (IMMA MONSÓ)

Qui em coneix sap que, quan parlo de les coses que m’agraden, a vegades puc ser molt exagerat. Ho dic, perquè, per a mi, hi ha un abans i un després de llegir ‘La dona veloç’, d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Si és un llibre d’autoajuda? Jo diria que no, ni molt menys, però m’ha servit de teràpia. Està publicat per l’editorial Planeta, ha guanyat el Premi Ramon Llull d’aquest any i té 382 pàgines. Recomanable en tots els sentits.

L’Imma divideix els integrants de la família protagonista en ‘ràpids’ i ‘lents’. A la vida real, fins fa poc, jo formava part del primer grup. Desconec si els personatges 'ràpids' de ‘La dona veloç’ són molt o poc reals, però jo m’hi he sentit identificat. I és que, de vegades, has de veure les coses negre sobre blanc per adonar-te’n. No crec que sigui massa bo convertir-se en un esclau del temps. Ni buscar les claus de casa deu minuts abans d’arribar-hi. Ni abaixar la finestra i treure el braç per pagar el peatge amb mig quilòmetre de marge? Això se sol·lucionaria ràpid si no n’hi haguessin!

Aquestes coses que poso d’exemple sempre sempre les fa la Nes, una psiquiatre, soltera, de quaranta-vuit anys. Tot això, que pot semblar insignificant, i unes quantes més. Podríem dir que la seva vida és una cursa contra el rellotge. Intenta guanyar temps tot el dia. Ho fa, però, amb un problema afegit: els segons o minuts que aconsegueix robar al calendari, els torna a omplir a l’instant. Per tant, segueix sense gaudir-los. Dóna la sensació que li fa por tenir estones lliures. Queda clar que té una percepció del temps anormalment exagerada i no sap com combatre-ho.

La germana de la Nes també és ‘ràpida’, igual que el seu pare. La mare i el germà eren ‘lents’. La Nes és ‘ràpida’ i té moltes manies, però potser encara podríem col·locar-la en el capítol de ‘gent normal’. No és el cas d’alguns dels seus pacients, que viuen emparanoiats, cruspits per tot un seguits de manies i rituals que, personalment, m’han semblat reals com la vida mateixa. Conec gent així. La por d’arribar a aquest punt, de ser algun dia com ells, partint de tics més o menys bàsics, m’ha fet reflexionar. Moltes gràcies Imma!

El llibre és seriós, com a mínim a mi m’ho sembla, però és veritat que, llegint-lo, et fas un tip de riure. La Nes et cau simpàtica des del primer moment i, en el seu procés d’organització, arriba fins a punts insospitats. També m’ha caigut molt bé l’U., un amic de la família (ràpid? lent?) que m’ha recordat, i no sé perquè, el raier de ‘L’última nit a Twisted River’, de John Irving. Un home capaç d’enamorar-se d’un quartet musical! ‘La dona veloç’, molt ben escrita, com tots els llibres de l’Imma, es converteix en una original mirada del gran mal contemporani: la manca de temps. I, de vegades, com diu l’autora, cal saber diferenciar entre el que és ‘urgent’ o només ‘important’.

“L’Anna no sap, per exemple, que l’epicondilitis que té (colze de tennista, en diuen), és dels cops que es dóna quan intenta travessar la porta abans d’haver-la obert, no li diu que fa poc que nota que, quan escriu, posa les últimes lletres abans de les primeres, que en els plurals posa les “s” abans d’acabar la paraula, que cada vegada més, al teclat, té la impressió de patir una estranya forma de dislèxia”.

ENCARA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Fins que s'acabi aquest mes de setembre encara podeu participar en la votació dels C@ts, els premis populars de la catosfera. Aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura, com he comentant darrerament. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Sempre n’hi ha un que estima més que l’altre

Sempre he sentit que és molt difícil que dues persones s’estimin de la mateixa manera. Si fem cas d’aquesta hipòtesi, en una parella sempre hi ha una persona més apassionda que l’altra. En part és lògic. Més o menys, això és el que ens explica el director britànic Terence Davies a ‘The Deep Blue Sea’, que s’ha estrenat aquest cap de setmana. L’acció se situa a Londres, als anys 50.

La protagonista d’aquesta història d’amor en una societat puritana i gens tolerant és Hester Collyer, que està casada amb un jutge del Tribunal Suprem, molt més gran que ella. La Hester, a qui dóna vida una excepcional Rachel Weisz (‘My Blueberry Nights’, 2007), té molt d’afecte pel seu marit, però la passió ha desaparegut fa temps. Al jutge, que sembla tenir-ne prou amb lluïr-la, l’interpreta Simon Russell Beale, a qui no fa massa vam veure a la fantàstica ‘Mi semana con Marilyn’ (2011).

I com sol passar en aquests casos, sempre hi ha un tercer en discòrdia, en aquest cas un expilot de les RAF, amic de la família. ¿Quin dels dos estimarà més aquest cop? A vegades t'acaben pagant amb la mateixa moneda.... L’aviador és Freddie Page i el paper el fa Tom Hiddleston (‘Midnight in Paris’, 2011). ‘The Deep Blue sea’ diferencia entre l’amor passional, l’amor d’’anar fent’ i l’afecte, com a residu del amor que algun dia va existir. Podríem parlar de triangle amorós; o fins i tot de quartet perquè Davies sempre fa de les ciutats, en aquest cas Londres, un personatge més.

A mi, la veritat, és que la pel·lícula, que comença amb una música estrident, no m’ha convençut, tot i que he llegit a més d'un lloc que és una "Obra mestra". Considero que, d’un tema com aquest, se’n podia haver tret molt més suc. Gran Rachel Weisz, això sí, però poc més. No crec que trigui massa temps a oblidar-la.

SECCIÓ DE CINEMA A 'ELS MATINS' DE TV3

Des de la setmana passada, els divendres -pels volts de quarts d'una- parlem de cinema als 'Els Matins' de TV3. El primer convidat de la secció, en què repassem la cartellera, va ser David Victori. Aquest jove director i guionista, que dijous va fer 30 anys, ha guanyat el 'Your Film Festival de Youtube' i rodarà una minisèrie per internet. Ho farà al costat de Ridley Scottt i amb Michael Fassbender, que serà el seu actor principal.

En aquest Festival, Victori va presentar 'La culpa', un curt que es pot veure a Youtube. Fa quasi tretze minuts i està interpretat, en el paper principal, per Carlus Fàbrega. L'he trobat sensacional. No explicaré pràcticament res, per no espatllar-lo als qui encara no l'hagi vist. Només diré que en tot allò que fem sempre tenim diverses opcions i que, totes elles, lògicament, poden tenir conseqüències imprevisibles. En alguns casos, la culpa ens pot perseguir fins a la mort, fent quasi impossible la nostra vida.

'TOT EL SOROLL DEL MÓN' (VICENÇ LLORCA)

El vaig descobrir gràcies a la Laura Borràs i li dono les gràcies, perquè és un gran llibre! Parlo de 'Tot el soroll del món', de Vicenç Llorca (Barcelona, 1965). Està publicat per la editorial Columna i té 276 pàgines. Només m'ha durat tres dies. En Vicenç és Catedràtic de Literatura i Llengua Catalanes i aquesta és la seva primera novel·la. A primer cop d'ull pot semblar un argument senzill, però acaba sent tot el contrari.

Un poeta i una empresària sense parella es troben a la República Dominicana, apartats de tothom, i comencen una relació... d'urgència? Però res més lluny de la realitat. Amb moltíssim gust i una escriptura perfecta, Llorca reflexiona al voltant de la pèrdua, el bloqueig emocional, l'amistat, l'art d'escriure i les segones oportunitats. En Francesc, per exemple, és un home cult, amant de la pintura en particular i de l'art en general. Ha estat deu anys alienat, més pendent dels quadres que de la seva pròpia vida. La mort de la seva dona ho va provocar tot.

Ella és la Marta que, en el seu cas, viu únicament i exclusiva per la seva filla. La resta és prescindible. També s'ha oblidat de funcionar per ella mateixa. Per sort, les coses poden estar a punt de canviar. Per la seva part, la Núria ho té tot més clar: un dia va deixar Barcelona i se'n va anar fins a Haití, un dels paísos més pobres del món. Segur que té moltes coses interessants per explicar a la seva nova parella. Tots dos es troben en un moment crucial de les seves vides.

Llorca ha escrit un llibre atractiu i suggeridor, optimista i amb uns personatges molt treballats. La seva història està ambientada a la República Dominicana, a Haití -amb huracà inclòs- i també a Barcelona, fent més d'una referència als Jocs del 92. L'obra és molt visual -segur que se'n podria fer una pel·lícula-, i amb molt de color, amb les pintures haitianes com un actor més. Què més li he de dir a jo a un catedràtic!

"Ningú no parlava, però, de la insurrecció més propera: la revolta de la natura, disposada a fer prevaler una vegada més la seva emprenta per damunt de l'emprenta dels humans. Francesc Bertrán, el poeta que, a mesura que recuperava l'harmonia de les metàfores, vivia més de prop l'esfrondament social i físic del món més immediat que l'envoltava, va perdre la mirada en aquell quadre d'una dona desconeguda que posava fruits a les mans de dones negres aparentment felices al mercat".

JA PODEU VOTAR ALS PREMIS C@TS

Si en teniu ganes, tot aquest mes de setembre podeu participar en la votació dels Premis C@ts, coneguts com els premis populars de la catosfera. Com explicava fa un parell de setmanes, aquest bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes en la categoria de cultura. Si em voleu donar el vostre suport podeu fer-ho en el formulari que hi ha a la pàgina web del certamen. Ho veureu només entrar. És molt fàcil. Gràcies d'avançada.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Bonsái': El fracàs està subestimat

¿Què pensaries si en el primer minut d'una pel·lícula el narrador et diu com s'acaba? D'entrada, no sembla una bona idea, però és el que fa, i li funciona, Cristián Jiménez, director de 'Bonsái'. "Al final, Emilia muere y Julio se queda solo". Ho deixa anar i es queda tan panxo! Caldrà seguir a aquest xilè que, pel que sembla, aposta per un cinema lluny dels clixés habituals.

L'únic problema que li trobo a Jiménez és que s'agrada... i de vegades es nota. Intenta ser massa original i potser no cal. A 'Bonsái' ens explica la història d'en Julio, en el moment actual i vuit anys després. De fet, la pel.lícula avança i retrocedeix aquests vuit anys unes quantes vegades. Quan és més gran no té parella estable i intenta publicar una novel·la, sense massa èxit. De jove és un estudiant de literatura que llegeix Proust, Flaubert i Macedonio Fernández. A la nit, al llit, ho fa en veu alta, per a la seva parella. En aquest punt em va recordar 'The reader', de Stephen Daldry.

A Julio l'interpreta, i molt bé, Diego Noguera. A ella, que només la veiem de més jove, li dóna vida una expressiva Nathalia Galgani. Igual que el seu company, també fa un paperàs. No explicaré massa cosa més. L'únic que vull dir és que un dels contes de Macedonio, concretament 'Tantalia' els canviarà la vida. Potser més a l'Emilia... L'altre personatge destacat d'aquesta pel·lícula intimista és Bárbara (Gabriela Arancibia), l'amiga inseparable de la parella protagonista. Correctíssima també!

Com diu el mateix cartell, és una història d'amor -i de desamor-; de llibres, molts llibres; i de plantes... com a mínim dues, la segona un bonsái. No és una comèdia, ni molt menys, però Jiménez li dóna alguns tocs d'un humor molt pintoresc. Tota la pel·lícula és pintoresca, molt més a prop de la ficció que de la realitat. En alguns moments li he vist coses del gran Michel Gondry. És un pèl lenta, és veritat, però ho és perquè es fixa en el detalls, sempre importants. Em quedo amb un dels missatges que deixa: "Hi ha coses que tenen valor perquè no serveixen per a res".

'HONRARÁS A TU PADRE' (GAY TALESE)

He disfrutat amb 'Honrarás a tu padre', del nord-americà Gay Talese (Nova Jersey, 1932) . Per a mi, és un llibre imprescindible. Darrerament, en castellà el va publicar Alfaguara, concretament el mes de maig del 2011, tot i que no l'he pogut llegir fins aquest estiu. El llibre, però, és de l'any 1971. La CBS en va fer diverses minisèries i, més endavant, va inspirar 'The Sopranos'. Té 613 pàgines i s'ha de llegir amb atenció perquè el rosari de noms de mafiosos i els salts temporals són constants.

Talese, que fa un parell d'anys va presentar el llibre a 'Els Matins' de TV3 -anava elegantíssim, amb barret inclòs com sempre-, ens regala una història extraordinària. Una història basada en fets reals, que quedi clar: la de la família del mafiós Joseph Bonnano que, al llarg de molts anys, va tenir un grandíssim poder als Estats Units. Tot comença una nit d'octubre del 64 quan, suposadament, dos gàngsters van segrestar-lo, quedant fora de la circulació un any llarg. El van segrestar o s'amagava? Aquesta és una de les preguntes que continuen a l'aire.

El llibre és un compendi de noms. Dóna la sensació que Talese no se'n deixa ni un. Explica l'estructura de la Màfia, les lluites de poder i totes les guerres entre famílies, amb un munt d'assassinats fraternals inclosos. Molts secrets deixen de ser-ho gràcies a la seva ploma. L'altre gran protagonista, a banda de Joseph Bonnano, és el seu fill Salvatore, que té un respecte total pel seu pare. Potser li hauria agradat guanyar-se la vida d'una altra manera, però la sang obliga. També és molt interessant veure com pateix la dona de Salvatore -conegut amb el diminutiu de Bill- que, tot i ser filla de personatges del mateix ram, sempre intenta apartar-se de les activitats del seu marit. L'únic que vol és protegir als seus fills, que potser tampoc no ho tindran fàcil.

El millor del llibre és l'epíleg, en el qual Talese explica com es va apropar a la família Bonnano i les relacions que ha tingut amb Joseph, Salvatore i molts d'altres. En la contraportada del llibre es fa servir la paraula 'infiltrar', però el nord-americà, tot un mestre del que es va anomenar el 'Nou Periodisme', el que realment va fer és crear un vincle afectiu amb ells, explicant-los des del primer dia, segons escriu, que volia publicar un libre sobre ells, amb la Mafia italiana als Estats Units com a rerafons.

"Si no tuviera los recursos de su padre para respaldarlo, es posible que estuviera mucho mejor, o mucho peor, eso dependía del punto de vista de cada uno. Bill creía que podía ganarse la vida por su cuenta, aunque sospechaba que en el mundo legítimo se encontraba en una tremenda desventaja. Con ese apellido y una educación incompleta, era probable que tuviera que empezar desde abajo, sin contar con amigos influyentes de la familia que lo ayudaran a escalar posiciones". Un peix que es mossega la cua.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Headhunters': Baixet, sí, però llest i perillós

És un thriller d’acció negre com el carbó, cínic i molt ben trenat. Al final, tot acaba quadrant a la perfecció... potser fins i tot massa. Parlo de la pel·lícula noruega ‘Headhunters’, dirigida per Morten Tyldum. Està basada en una novel·la de Jo Nesbo, titulada de la mateixa manera. De Nesbo, aquest estiu he llegit ‘El pit-roig’. En parlaré aviat. Acció i emoció en estat pur.

Entre d’altres coses, ‘Headhunters’ és la història d’una fugida desesperada. M’ha recordat 'l'Escriptor', de Roman Polanski. És d’aquelles pel·lícules sense treva, que avancen amb ritme i sense pausa, amb la violència com un dels seus principals elements. Mai gratuïta, que quedi clar. La història és un pèl tramposa? Podria ser, però em sembla un títol imprescindible. Crec que és de les millors pel·lícules que hi ha actualment a les cartelleres.

Som realment qui semblem? Que li preguntin a Roger que, tot i brillar com a caçatalents, és un refinat lladre d’obres d’art. És baixet, 1’68, i intenta esquivar el seu complexe d’inferioritat omplint de regals a la seva dona, una guapa galerista d'art. Com explica quan comença la pel·lícula, ell s’ha d’esforçar per compensar la seva curta alçada. En Roger està interpretat per Askel Hennie, que m’ha recordat, i molt, al mític Christopher Walken.

El seu rival en aquesta lluita de poder i diners és Clas Greve. Li dóna vida Nikolsi Coster-Waldau, un dels protagonistes de ‘Juego de Tronos’. Enmig de tots dos, com deia abans, una rossa alta com un Sant Pau, Synnove Macody Lund. En Clas pretén que en Roger el fitxi per dirigir la gran companyia per la qual treballa. En Roger li vol robar un quadre. Tots dos intenten enganyar a l'altre i les seves mentides els acabaran enfrontant fins a punts insospitats. Una bona reflexió sobre els diners i la buidor moral.

BRAVE (INDOMABLE)

Aquesta setmana també he vist 'Brave' (Indomable), la darrera aventura de Pixar-Disney, dirigida per la tripleta formada per Mark Andrews, Brenda Champan i Steve Purcell. Té alguns tòpics, però és entretinguda i passa força bé. Agrada més als nens que als grans. Missatges? Uns quants! Per exemple, que "som amos del nostre destí". Els personatges estan ben definits, especialment Mèrida, la filla rebel del Rei Fergus i de la Reina Elinor.

La Reina vol que la seva filla es casi amb un dels tres pintorescos pretendents que demanen la seva mà en una cerimònia a Palau, però ella està disposada a trencar amb aquesta antiga tradició. A qualsevol preu! Fins i tot demanant la col·laboració d'una bruixa que ha d'intentar canviar el caràcter de la seva mare. És una pel·lícula de dones, que s'imposen als homes en tots els sentits. El món és de Mèrida, d'Elinor i, perquè no, també de la bruixa. Amb la pel·lícula s'emet el curtmetratge 'La Luna', d'Enrico Casarosa, nominat a l'Oscar l'any passat.

'FÓRMULA BARÇA' (RICARD TORQUEMADA)

El Barça de Tito Vilanova ha començat la Lliga guanyant els dos primers partits i ja treu cinc punts al Reial Madrid, que només ha pogut sumar un empat. Podríem dir que continua la 'Fórmula Barça', títol del llibre escrit pel periodista de Catalunya Ràdio Ricard Torquemada. El subtítol no pot ser més contundent: 'Viatge a l'interior d'un equip que ha descobert l'eternitat'. Té 187 pàgines i està publicat per Cossetània Edicions, dins de la col·leció 'Fora de joc'.

Torquemada (Barcelona, 1971) analitza, amb profunditat i amb tot luxe de detalls, les claus que han fet gran l'equip que, fins fa poc, dirigia Josep Guardiola. El seu és un merescut homenatge a una generació irrepetible. I el fa dividit en tres capítols molt ben diferenciats. En el primer, més tàctic, resumeix l'obra del tècnic de Santpedor i explica coses tan interessants com la sortida de pilota, la figura del fals nou o la pressió defensiva. El segon capítol es remunta als orígens d'aquest Barça triomfant, amb moltes semblances amb el 'Dream Team' i al que va entrenar Frank Rijkaard, amb Ronaldinho fent meravelles a la gespa.

Per acabar, Torquemada, en un gran treball de memòria i documentació, ens apropa als equips històrics, aquells que han fet un futbol 'diferent' -crec que aquesta és la paraula exacta- des que es va inventar aquest bonic esport. Entre ells, com no, el Reial Madrid de Di Stéfano, el Brasil del 70 o la 'Taronja Mecànica'. Queda clar que tot això que explica el periodista (en tenim petites pinzellades a les transmissions d'en Puyal) havia de quedar escrit negre sobre blanc, per la posteritat. En el dia a dia tots vivim massa ràpid, sense temps per fer segons quines reflexions. Imprescindible pels 'malalts' del Barça i del futbol. Molt ben escrit.

PREMIS POPULARS DE LA CATOSFERA

Estic molt satisfet, i dóno les gràcies a les persones que ho han fet possible. Aquest any 2012, el meu bloc, 'Paranoia 68', és un dels cinc finalistes -en la categoria de Cultura- dels C@ts, premis populars de la catosfera. Hi ha hagut un total de 1.214 propostes, repartides en dotze categories diferents. Els altres quatre finalistes són 'Adverbia', 'Llibres i punt', 'Quadern de mots' i 'Raons que rimen'. Les votacions comencen el dia 1 de setembre i s'allargaran un mes sencer. En breu podreu trobar el formulari a la pàgina web del certamen.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Las glòria del cowboy irlandès

'The Guard', que a les nostres cartelleres s'ha traduït com 'El irlandés', és de les pel·lícules més completes que es poden veure en aquests moments. Té una mica de tot, però hi destaca, amb una força extraordinària, l'actuació de Brendan Gleeson, que dóna vida a un policia molt especial. Fa, sens dubte, un dels millors papers de la seva carrera, que no és precisament curta, amb títols com 'Albert Nobbs' (2011), 'Escondidos en brujas' (2008) 0 'Gangs of New York' (2002).

Gleeson, que va néixer a Dublín, fa 57 anys, interpreta al Sargent Gerry Boyle. Del seu personatge podríem dir que és bona persona, solitari -tot i que mai s'oblida de la seva mare- i poc amic de treballar en equip. Li agrada molt la beguda, paga pel sexe quan en té ganes i és un pèl (o molt) racista. Aquest fet dóna peu als millors acudits de la pel·lícula, impregnada d'un humor molt càustic i intel·ligent. A 'The Guard' els irlandesos són els llestos, els britànics i els nord-americans no tant. "¿Com pots infiltrar-te a l'MI5 sense ser gai?". Això només n'és un exemple.

Tenim un policia irlandès racista per un costat i un agent de l'FBI, negre, així havia de ser, de l'altre. Negre i de classe social alta, un fet que no acaba d'entendre -o no vol entendre- Boyle. L'interpreta Don Cheadle, a qui sempre recordaré pel seu paperàs a 'Hotel Rwanda' (2004). Sota la direcció del debutant John Michael McDonagh, tots dos tenen l'objectiu de localitzar i detenir a un grup de perillosos traficants internacionals. Són uns traficants de droga força curiosos, cultes, dialogants i amants dels llibres i de la filosofia. El còctel és explossiu.

UNA PEL·LÍCULA MOLT COMPLETA

Com deia en començar, 'The Guard', que vaig veure en VO, té una mica de tot. És una comèdia negra, amb música de western (la pel·lícula no deixa de ser un duel entre el bé i el mal) i grandíssimes interpretacions, amb la de Glesson al capdavant. També em va impactar la del nen que va amunt i avall, sempre pujat en una bici atrotinada i un gos lligat. McDonagh, que també és irlandès, se n'en riu de tot i de tothom, incloent-hi l'MI5, les noies que emigren de Romania a la recerca d'un món millor, els gais, l'IRA o fins i tot la matança de Waco.

Té molt d'humor, però també acció, sobre tot cap a la part final. En definitiva, una pel·lícula per a tots els públics molt entretinguda, en què també es tracten temes actuals, com els suborns i l'honor. Tothom pot escollir, encara que digui que no. Després, els corruptes que no intentin fer-nos creure que no hi ha més sortides. Altament recomanable.

'LA FIESTA DEL CHIVO' (MARIO VARGAS LLOSA)

Fins a on seria capaç d'arribar un dictador per mantenir el poder? I què farien els seus acòlits més propers per seguir rebent favors personals? Caure en desgràcia podria tenir conseqüències inimaginables... i sinó que li preguntin a "Cerebrito" Cabral. Dic això per introduir el meu comentari de 'La fiesta del Chivo', el sensacional llibre escrit per Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) fa més d'una dècada, concretament l'any 2000. Està publicat per Alfaguara, té 518 pàgines, i l'he llegit perquè m'ha obligat l'Empar Moliner.

Estaria bé que 'La Fiesta del Chivo' només fos una novel·la però, per desgràcia, està basada en fets reals. El seu principal protagonista és el general Rafael Leónidas Trujillo, conegut popularment com el Chivo, que va escanyar als habitants de la República Dominicana fins que va ser assassinat, l'any 1961. Diuen que va ser responsable de més de 50 mil morts, incloent-hi la massacre indiscriminada d'haitians, batejada amb el nom de 'Matança del Perejil'. Ningú s'atrevia a portar-li la contrària.

El llibre fa fredar i, en alguns capítols, posa els pèls de punta. La crueltat de Trujillo i dels seus fills no té límits. El general maltracta pràcticament tothom i se'n va al llit amb qui vol, tingui o no parella, estigui casada o no. N'hi ha prou amb entrar a casa seva i enviar el marit al bar. I si es una joveneta verge, encara millor! Les descripcions de les tortures als dissidents, capitanejades pel seu fill Ramfis i l'obscur coronel Johnny Abbes, són brutals. S'encarreguen de la feina bruta:

"El coronel puede ser un demonio; pero al Jefe le sirve: todo lo malo se le atribuye a él y a Trujillo solo lo bueno. ¿Qué mejor servicio que ése? Para que un gobierno dure treinta años, hace falta un Johnny Abbes que meta las manos en la mierda. Y el cuerpo y la cabeza, si hace falta. Que se queme. Que concentre el odio de los enemigos y, a veces, el de los amigos. El Jefe lo sabe y, por eso, lo tiene a su lado".

'La fiesta del Chivo' comença amb l'arribada d'Uranita Cabral, filla de "Cerebrito" Cabral a Santo Domingo, després de trenta anys als Estats Units, on no ha fet família, per cert. Va marxar amb només 14. En tot aquests temps no ha volgut saber res del seu pare. No ha contestat ni a les seves cartes ni a les seves trucades. Ara està postrat en una cadira de rodes, sense ni poder parlar. Per què ha decidit tornar? El llibre, que està ple de flashbacks, un darrere de l'altre, està molt ben escrit i, amb el temps, ja podem dir que s'ha convertit en un clàssic contemporani. Té un ritme brutal i una precisió quirúrgica. Imprescindible.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Això, 'Prometheus' només promet!

"Puc 'Prhometeus' que no tornaré a fer cap peli tan dolenta com aquesta. Ni més versions de 'Blade Runner'. Signat: Ridley Scott". Aquesta és una de les piulades que vaig fer després de veure 'Prometheus', el retorn a la ciència ficció del pare de 'Gladiator' (2000) i, com no, de la mítica 'Alien, el octavo pasajero' (1979). No em puc creure que Scott ja estigui treballant en 'Prometheus 2' (2015) i que amenaci amb una tercera part!

Aviam. Visualment, 'Prometheus' és perfecta, tot i que tampoc no ens ofereix res de nou. La semblança amb 'Alien' és brutal i els autohomenatges del director a la seva mítica pel·lícula, constants. Era necessari? El problema principal és que l'argument és buit i molt pretenciós. Això d'anar a descobrir l'origen de la humanitat a un planeta llunyà em sembla una mica ridícul, però vaja. I ja està. No hi ha més. Crec que Scott la data d'aquí a uns setanta anys, aproximadament.

Tampoc m'agraden la majoria de protagonistes, plans i carregats de tòpics. Per a mi punxen clarament Noomi Rapace i Logan Marshall-Green, que donen vida al matrimoni protagonista, els dos científics que lideren l'expedició. Ella és qui va fer de Lisbeth Salander a la trilogia 'Millennium'. Els dos únics que se salven són Michael Fassbender i potser la guapíssima Charlize Theron. Ell és el robot que està a càrrec de la nau. Fa un paper semblant al de Lluís Homar a 'Eva' (2011). Ella és la representant de l'home que financia l'estudi.

Hi ha escenes que freguen el ridícul, com la de la cesàrea o l'última, de la qual no diré res. El guió de Damon Lindelof i John Spaihts m'ha semblat del tot paranoic. Doncs això. 'Prometheus' és, sens dubte, la gran decepció cinematogràfica d'aquest estiu. Intenta aparentar, però no convenç. Es queda a mig camí. O al començament?

'EL MERCADER' (COIA VALLS)

No me'l va recomanar l'Ibrahim, el llibreter jueu que orientava a en Jaume Miravall, protagonista de 'El Mercader'. Però que jo hagi acabat llegint aquesta novel·la històrica de la Coia Valls (Reus, 1960) també té la seva part literària. Em va arribar, misteriosament, dins d'un sobre, sense franquejar, dedicat per autora. Gràcies! El subtítol del llibre és 'El despertar d'una nova Barcelona'. Està editat per Ediciones B i té 470 pàgines.

'El Mercader' està datat al segle XIV, en una Barcelona plena d'oportunitats, sempre que es treballi bé i es tinguin els contactes adequats. Ho sap perfectament el citat Jaume Miravall, que fa fortuna al costat de l'Elvira. Tenen tres fills, dels quals diré ben poques coses, per no esguerrar l'argument a les persones que vulguin llegir el llibre. Són l'Alèxia, en Narcís i l'Abelard. Aquest últim és tota una sorpresa per a l'Elvira. En Jaume li va portar una nit a casa, sense donar cap explicació, tot just acabat de néixer...

Tot i que és en un discret segon pla, encara que no voluntàriament, en aquesta novel·la també té molt pes la Blanca de Clarà, una aristòcrata que no es casa amb l'home que vol. En Jaume ja estava ocupat, per desgràcia seva. La Blanca, però sobretot l'Elvira i, en la part final del llibre l'Alexia, són personatges claus. Són les que fan pinya en els moments difícils, les que creuen cegament en un futur millor. En Jaume Miravall i fins i tot l'Abelard, més semblant al seu pare que en Narcís, potser no haurien fet res per si sols. El món és de les dones.

'El mercader' és una novel·la que està molt ben escrita. Una bona part passa a Barcelona, però també a València, Tortosa, Cefalú o Alexandria. El mapa s'eixampla a mida que van creixent els negocis dels Miravall. La Coia Valls ens parla de bonança econòmica, però alhora de misèria, de traïció i de mort, molta mort, sobretot per culpa de la pesta que va assolar la ciutat... tot i que no podem oblidar-nos dels assassinats i dels verins, molt comuns en l'època.

Salvant les distàncies, aquest llibre m'ha fet pensar en altres que he llegit els darrers anys. Quins? Doncs, per exemple, 'La Catedral del Mar', d'Ildefonso Falcones, ja que l'autora també fa menció de la construcció d'aquest monument. Igualment m'ha passat pel cap, per ser protagonitzat per un comerciant, 'Et donaré la Terra', de Chufo Llorens. El capítol en què parla dels raiers m'ha portat directament cap a 'L'última nit a Twister River', del nord-americà John Irving.

Pel que fa a les casualitats, he de dir que el mestre pintor d'en Narcís es diu Ferrer Bassa. El meu avi, que també era pintor de professió, es deia igual, Jaume Bassa Ribera. L'altre avi va viure molts anys al carrer de les Molas de Barcelona, que la Coia també fa sortir al llibre. M'ha fet molta ilusió. També m'ha sorprès que el meu tiet Miquel, amb qui aquest estiu he coincidit a Palamós, arribés a la platja amb el mateix llibre. Déu n'hi do!

"Tot té un preu i no sempre allò que anhelem ens és donat en el moment més oportú. Tal vegada caldria vigilar amb molt de zel l'origen i el destí dels nostres desigs, no fos cas, en acomplir-se, la por ens clavés al terra renunciant al vol..."

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

Moments de Marràqueix i Essaouira

Visitar Marràqueix en temps de Ramadà fa la ciutat encara més impressionant. La pregària de les nou de la nit, a la Koutoubia, posa els pèls de punta. La mesquita, immensa, és visible des de tot arreu. No havia vist tanta gent junta, en un lloc concret, ni en un partit del Barça. Fins i tot tallen la carretera que porta a l'aeroport.

La Plaça de Jemaa El Fna és el punt neuràlgic de la medina. Té molta vida, encara més de nit. T'atrapa al moment.

48 graus a la zona coneguda com El Palmeral, amb més de cent mil palmeres. Represen-ten la vida i la mort. Sagrades pels àrabs.

Espectacular el Jardí Majorelle, mimat per vint jardiners. Va ser una de les joies d'Yves Saint Laurent, fins que va morir, l'any 2008. L'havia comprat l'any 1980. El seu fundador va ser el pintor francès Jacques Majorelle, el 1919. És una de les poques ombres que, al mes d'agost, hi ha a la ciutat de Marràqueix. Molt recomanable fer-hi una tranquil·la visita.

La Madrassa o Escola d'Ensenyament Ben Yusuf és l'únic centre religiós islàmic que poden visitar els occidentals. A la resta tenim barrat el pas. Aquesta és la vista que es veu des d'una de les habitacions dels estudiants. Ensenyaven teologia, dret corànic, llengua i literarura àrabs, astronomia i matemàtiques. Està molt ben cuidada.

Com tantes altres ciutats àrabs, Marràqueix viu de cara al carrer. Els seus habitants venen tot allò que ens podem imaginar, a qualsevol lloc, a qualsevol hora. No hi ha horaris comercials. Aquests nens, per exemple, despatxaven fruita dalt d'un carro, en un petit mercat, amb els cotxes passant a pocs centímetres d'ells.

Tothom qui va a Màrraqueix acaba passant per les curtidories, en un racó de la ciutat. Podríem dir que és una visita obligada. Expliquen el procés sencer, des que arriben els animals -a la foto se'n veuen algunes parts apilades-, fins que tenen a disposició dels clients bosses, pufs o qualsevol altra cosa de pell. Lògicament, no vaig comprar res!

Trobar allotjament a Marràqueix és fàcil i molt assequible econòmicament. Hi ha llocs preciosos, com el Riad Lola, que porta una noia de Granollers, la ciutat on visc jo. És petit, acollidor i molt cèntric: dins mateix del Zoco, ple de botigues i més botigues, i a escassos cinc minuts de la inoblidable Plaça Jemaa El Fna. Es pot anar a peu a tot arreu.

Essaouira, a dues hores de Marrà-queix, és una ciutat preciosa. Així es veu el mar des de les seves muralles.

Essaouira és una ciutat portuària molt important del Marroc. Té dues fonts molt importants d'ingressos: el peix -hi ha un munt de barques de pesca, totes blaves- i els practicants de windsurf i de kitesurf. Té quilòmetres i quilòmetres de platges i un vent sense límits. Per a esportistes més aviat experimentats. La temperatura és molt més baixa que a Marràqueix.

*La setmana vinent recuperaré cinema i llibres, com sempre, vaja: 'Prometheus', el retorn a la ciència ficció de Ridley Scott, i 'El Mercader', la darrera novel·la de Coia Valls.

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

'Kiseki': El miracle de la il·lusió

Hirozu Kore-eda continua en plena forma. Tres anys després d'arribar a les nostres plantalles amb 'Air doll', el director japonès ha tornat amb una pel·lícula molt més intimista i vital. Parlo de 'Kiseki', que aquí s'ha traduït com 'Miracle'. Molts dels actors que hi participen ja van treballar amb ell a 'Still Walking' (2009), un altre dels seus grans títols.

No és el cas dels dos germans, a la vida real i a la pel·lícula, que protagonitzen aquesta bonica faula sobre l'amor i la il·lusió. Són l'Ohshirô i en Koki Maeda que, tenint en compte l'edat que tenen, fan un grandíssim treball. De la resta d'actors només he reconegut a qui els fa de pare, Jô Odagiri, protagonista de 'Dream' (2008), de Kim Ki Duk. És un guitarrista a qui, com a mínim després de deixar-lo la dona, no li van massa bé les coses.

Un dels germans viu amb el pare. L'altre, amb la mare. A Fukuoka y a Kagoshima, separats per un munt de quilòmetres. Parlen habitualment per telèfon i somnien en el moment de tonar-se a veure en persona. Són nens independents, molt llestos i que ajuden als grans en tot allò que poden. Són més un suport que una càrrega. Incompresos? Potser. Feliços? També! Com sol passar en aquests casos, els avis fan el que poden, que mai és poc.

CINEMA FAMILIAR DE QUALITAT

'Kiseki' és d'aquelles pel·lícules per veure en família perquè, en ella, tot és positiu. El meu fill, que té 11 anys, la va seguir fil per randa; i això que la vàrem veure en versió original subtitulada. Té una part més o menys real, amb el desig del retrobament, i una altra més poètica, ja que un i altre es mouen perseguint un desig. Seguint la llegenda popular, arriben a la conclusió que si demanen un miracle en el punt exacte on es creuen dos trens bala aquests s'acabaran complint. Demanaran tornar a estar junts? Que es reconciliïn els seus pares? No explicaré més.

Kore-da ens presenta el desplaçament dels nens, acompanyats dels seus amics més fidels, com un viatge iniciàtic, com un pas més des de la infantesa més pura cap a una adolescència força més problemàtica. Potser els germans corren riscos que, per un motiu o un altre, els grans no estan disposats a afrontar. 'Kiseki' és natural, sensible i, sobretot, molt creïble, que sempre s'agraeix. Va passar força desapercebuda per les nostres cartelleres, però ja es pot veure online a Filmin.

'VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM'

'Val més matar un home que perdre un bon costum' és la segona novel·la del periodista Miquel Giménez (Barcelona, 1959), de qui fa un temps ja vaig llegir 'El dia que David Niven va venir a esmorzar al Paral·lel', que va ser molt ben rebut per la crítica i pel públic. Està publicat per Acontravent i, com l'anterior, és molt curtet, en aquest cas només 123 pàgines. Te'l pots acabar d'una tirada!

El personatge principal d'aquesta història de crims i misteris es la Senyora Dolors, a qui Giménez -tertulià habitual del programa 'Els Matins' de TV3-, defineix com una "Miss Marple del Berguedà", una terra, per cert, que agrada molt a l'autor. La Dolors, el seu nebot (que és un gran metge de poble), una veïna, el masover de la Masia d'Avià on viu la Dolors i un Mosso d'Esquadra amic de la família formen un equip d'investigació, com a mínim molt peculiar...

En aquest primer cas de la Senyora Dolors, perquè estic convençut que hi haurà més llibres sobre ella, ha de descobrir si una noia que apareix morta en un autocar ha estat assassinada o ha deixat aquest món de manera natural. I no dic res més de l'argument, que en Miquel se m'empipa! El llibre es amè i molt fàcil de llegir, amb un munt de frases fetes -la majoria dites catalanes-, i amb uns personatges molt tendres. Sobretot la Dolors, una cuinera jubilada que en sap tant de crims com d'estofats.

"La senyora Dolors va fer una xarrupada a la tassa de cafè, el deixà a la tauleta, ajuntà les mans i canvià l'expressió de la cara. Ara ja no semblava pas una àvia indulgent i dolça. Un munt d'anys vivint en cases on el crim era el pa nostre de cada dia, com deia, l'havien tranasformat en una mena de màquina de deduir. Ella, però, sempre havia sostingut que això li venia per haver nascut a Avià, on fins i tot hi ha gent que fa pianos de suro i sonen".

Twitter: @Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.