Una dècada de Paranoia 68 (2006-2016)

Des que vaig escriure “Web en construcció”, sota un títol d’”Hola”, ha passat una dècada. Era el 31 d’octubre del 2006. La segona entrada, el mateix dia, era el llistat de les pel·lícules vistes aquell any. L’1 de novembre vaig publicar el comentari d’”Alatriste”. Al llarg d’aquests deu anys, a “Paranoia 68” he referenciat més de mil pel·lícules i més de 400 llibres (415, per ser exactes). Al llarg de tot aquest temps, he rebut 362 mil visites i s’han escrit més de 16 mil comentaris. Amb l’aparició de Facebook i de Twitter, els blogs han perdut moltes seguidores i seguidors, però considero que encara tenen molt recorregut per davant. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu anat passant per casa meva. De moment, aquí segueixo. Fins aviat.

@Jordi_Sanuy

A la caça de l'ovella (Haruki Murakami)

Els mons paral·lels d’Haruki Murakami (Kyoto, 1949) són inescrutables. A “A la caça de l’ovella” torna a deixar-ho claríssim. Aquest cop, una bona part de l’acció té lloc a les muntanyes nevades de Hokkiado, al nord del país. Ell llibre està traduït al català per Albert Nolla i editat per Empúries. Té 390 pàgines i es va publicar per primer cop, en japonès, l’any 1982. “Balla, balla, balla” (1988) en va ser la seva seqüela.

El protagonista d’aquesta història és un publicista que volta la trentena. S’acaba de divorciar i beu i fuma sense aturador. Els anys d’amistat amb en Rata i les tardes perdudes al Jay’s Bar (personatge i local que apareixen a “Escolta la cançó del vent i Pinball”, 1973) fa temps que han quedat enrere. De cop, però, tornen a la primera plana de l’actualitat, ara per culpa d’una simple fotografia. Hi apareixen unes muntanyes de fons i, al davant, un ramat d’ovelles. En Rata va enviar-la al publicista, després d’uns quants anys de silenci. Va fer-la servir per il·lustrar la revista d’una companyia d’assegurances.

La vida del publicista canvia radicalment quan un misteriós home vestit de negre va a visitar-lo a la seva agència. Li diu que ha de trobar una de les ovelles de la foto, que té una estrella tatuada al llom. O la troba de pressa –és importantíssim per al seu patró, que s’està morint- o potser ho pagarà amb la seva vida. Amb la seva vida; i amb la de la seva nova xicota, que té unes orelles màgicament seductores i superperceptives. Cent per cent Murakami! La noia fa de model d’orelles, de traductora i de prostituta. Se li acumula la feina! Suposadament, aquesta ovella, que viu des de temps immemorials, s’introdueix dins del cervell d’una persona i la fa servir per aconseguir els seus objectius… fins que ja no la necessita i la substitueix per un altre. D’aquesta manera, ha pogut construir tot un imperi!

SURREALISME I HUMOR NEGRE

La història que ens presenta Murakami és surrealista i absurda a la vegada. Com sempre, el lector té dues opcions: tancar el llibre i començar-ne una altra; o oblidar-se de prejudicis i entrar-hi de ple, que és el que faig jo. L’escriptor japonès m’apassiona. “A la caça de l’ovella” és el llibre més complet que he llegit d'ell darrerament. El vaig acabar en dos dies. Els esdeveniments estan explicats amb un gran sentit de l’humor; de vegades negre com el carbó. Fent servir aquesta ovella mitològica, l’autor ataca un cop més els seus dimonis interns, que es fan grans per moments. És una novel·la amb molt de diàleg i amb personatges realment curiosos, com el mateix Rata o el Professor Ovella, a qui el publicista troba al mític Hotel Dofí. Molt recomanable.

“Per criar ovelles, el més important és gestionar els aparellaments. Per això es posen els mascles amb els mascles, i les femelles amb les femelles. Tots separats. Llavors es tracta de posar només un marrà al tancat de les femelles. Normalment s’hi posa el més fort, el número u, per tenir la millor llavor. Al cap d’un mes, quan ja ha acabat la feina, el marrà torna al tancat dels mascles. Però, mentre ha estat fora, al tancat s’ha establert un nou ordre. I com que, després de tot el tragí, el número u pesa la meitat del que pesava, el pobre no pot guanyar cap baralla. Per això la resta de mascles el busquen. Aquest sí que és de plànyer”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Manual para mujeres de la limpieza (Lucia Berlin)

Segur que l’escriptora nord-americana Lucia Berlin (1936 – 2004) va tenir una vida molt plena; plena de coses bones… i, també, de dolentes. Llegint-la, diria que s’ho va prendre tot amb molta resignació i un cert sentit de l’humor. Em refereixo a la seva escoliosi, els insults que rebia a l’escola, la invisibilitat voluntària de la seva mare davant d’ella, el seu alcoholisme, els seus tres matrimonis fracassats… Va haver de plantar cara a un munt d'adversitats.

Possiblement, “Manual para mujeres de la limpieza” no és un llibre del tot autobiogràfic, però queda clar els seus contes, molt reals, estan plens de coses que ella mateixa va viure en primera persona. Són contes durs, directes i de vegades tristos, amb personatges que lluiten per sobreviure i que mai -o quasi mai- es queixen. Accepten allò que els passa amb tota la resignació del món. Solucionen alguna cosa protestant? El títol del llibre també ho és d’un dels 43 relats editats per Alfaguara. Té 427 pàgines i està traduït per Eugenia Vázquez Nacarino. El pròleg és de Lydia Davis i la introducció de Stephen Emerson. Molt recomanable.

Per mantenir als seus fills, Lucia Berlin va fer d’infermera, de dona de la neteja, de telefonista, de professora de la literatura; a la universitat i a la presó... Totes aquestes “versions” d’ella apareixen en el llibre. Ho explica amb una naturalitat esfereïdora. En més d’un conte, apareixen bugaderies, llocs de solitud, reflexió i desesperació. I, per sobre de tot, ens trobem amb alcohòlics. Diria que són alcohòlics que seguiran bevent la resta de la seva vida. Estar amorrat a l’ampolla és intrínsec al seu caràcter, inseparable. Borratxos i borratxes capaços de fer la volta al món per trobar la darrera petaca plena.

CONTES AMB PUDOR D'ALCOHOL

Si el relat “Doctor H. A. Moynihan” és mínimament real, l’avi de la Lucia i la seva mare ja bevien sense parar, de manera indiscriminada. Què havia de fer ella? En aquest conte, l’avi protagonista, que era dentista -com el seu avi-, es treu totes les dents, d’una a una, per posar-se una dentadura postissa amb les dents idèntiques a les seves. Ho reprodueix tot: desviacions, càries, color… La diferència és que estan sanes. Una bogeria. Ella també va treballar d'ajudant de dentista. És per això que, de vegades, es tan difícil diferenciar la ficció de la realitat. La Lucia té una escriptura tan profunda com difícil de classificar. Única, diria jo.

Del conte “Manual para mujeres de la limpieza” em quedo amb aquesta frase: “Las señoras siempre suben la voz un par de octavas cuando les hablan a las mujeres de la limpieza o a los gatos”. Lucia Berlin també té uns quants contes dedicats a les sales d’urgència, en els quals ens explica les relacions dels malats amb les infermeres i els metges; sobretot amb les infermeres. També reflexiona sobre la mort, sense donar-li massa importància. Un dels personatges recurrents és la Sally, que pateix càncer i s’apropa perillosament cap a l’abisme. De l’autora diuen que està influenciada per Chéjof. El que sí que sabem segur és que va començar a escriure a la revista de Saul Bellow i Keith Botsford. De Below recordo haver llegit “La víctima”, publicat en català per Viena Edicions.

“Llevo años trabajando en hospitales, y si algo he aprendido es que cuanto más enfermo está un paciente, menos ruido hace. Por eso los ignoro cuando llaman por el interfono. Soy administrativa de planta, mis prioridades son pedir fármacos y suero intravenoso, mandar a los pacientes a quirófano o a Rayos X. Por supuesto al final contesto las llamadas, normalmente para decirles “¡La infermera irá enseguida!”, porque tarde o temprano aparecerá por allí. Mi actitud hacia las enfermeras ha cambiado mucho. Solían parecerme inflexibles y despiadadas, Ahora sé que el problema es el hartazgo. He comprendido que su indiferencia es un arma contra la enfermedad. Combátela, acaba con ella. Ignórala, si quieres. Ceder a los caprichos de un paciente solo sirve para que le tome el gusto a estar enfermo, esa es la verdad pura y dura”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Palmira (Paul Veyne)

L’agost de l’any 2015, Estat Islàmic va saquejar Palmira amb la voluntat d’eliminar un dels conjunts arqueològics més importants del món. Una de les primeres coses que van fer en arribar va ser torturar i decapitar al seu arqueòleg, Khaled Al-Assad. El també arqueòleg Paul Veyne (Aix-en-Provence, 1930), expert en Antiguitat Romana i professor honorari del Collège de França, li dedica el seu últim llibre. És de lectura obligada.

Parlem de “Palmira. El tresor irreparable”, que té 143 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Veyne fa un repàs molt interessant de què va ser aquesta antiga metròpolis rutilant, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Ens explica que, entre d’altres coses, havia estat una veritable cruïlla d’intercanvis comercials i culturals entre Orient i Occident. L'autor la defineix com una gran ciutat monumental i parla de la seva riquesa al desert. Enmig del llibre hi ha 13 fotografies de Palmira abans que hi passés Estats Islàmic. Hi destaca la del fantàstic Temple de Bel. Palmira va ser una important ciutat de Síria, en un oasi a l’interior del país, regat per nombrosos rierols. Estava ubicada a uns dos-cents quilòmetres al nord-est de Damasc i al sud-oest de l’Eufrates.

“¿Per què, l’agost del 2015, van volar i destruir el temple de Baalxamín? ¿Potser perquè era un santuari on els pagans anteriors a l’islam acudien a adorar falsos ídols? No; ho van fer perquè és un monument venerat pels occidentals actuals, en la cultural dels quals hi ha un amor savi pels ‘monuments històrics’ i una viva curiositat per les creences d’altres llocs i altres temps. Els islamistes volen manifestar que els musulmans tenen una cultura diferent de la nostra, una cultura que és la pròpia. Han fet saltar aquest temple de Palmira i han saquejat uns quants jaciments arqueològics més del Pròxim Orient per demostrar-nos que són diferents de nosaltres i que no respecten allò que la cultura occidental venera”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El libro de los Baltimore (Joël Dicker)

És evident que no se serveixen els mateixos plats en un restaurant de tres estrelles Michelin que en un altre de menjar ràpid. Els dos tenen el seu públic. També passa amb els llibres. Hi ha literatura d’alta volada i d’altra de més senzilla, de “consum ràpid”, per batejar-la d'alguna manera. No és bo que algú descarti una novel·la només perquè hi ha molta gent que l’està llegint; perquè s'ha convertit en un autèntic fenomen de masses.

El suís Jöel Dicker (Ginebra, 1985) té molts seguidors i detractors. Jo formo part del primer grup. Té molt mèrit que, amb només trenta anys, s'hagi pogut col·locar entre els escriptors més venuts del moment. Ho va fer amb “La verdad sobre el caso Harry Quebert” (2013) i ara repeteix amb “El libro de los Baltimore”, que té 479 pàgines i està publicat per Alfaguara. La traducció és de María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego. Que és de lectura fàcil i podria estar més ornamentat? Podria. De vegades, però, fer les coses senzilles és el més difícil. En cas contrari, tothom en seria capaç d'escriure un bestseller com aquest. A mi, Dicker m’agrada i el seguiré llegint. Veure els seus llibres a la platja o el tren no em resta...

El protagonista d’aquesta història torna a ser l’escriptor Marcus Goldman. L’autor ens parla de l’enveja, de l’èxit, dels amics, de la parella i de les errades que cometem uns i altres, que de vegades no tenim temps ni d’esmenar. També de les mentides. El nucli dur d’”El libro de los Baltimore” és la “Banda dels Goldman”, formada per en Marcus, els seus cosins Hillel i Woddy i l’Alexandra Neville, la noia pels qui tots tres sospiren. En Hillel té un perfil més d’intel·lectual, llest i més aviat escarransit. Tot el contrari que en Woody, que és múscul per sobre de tot. Juga a futbol americà i tot fa pensar que té un gran futur esportiu al davant. En Woody és adoptat, però en Saúl i l’Anita no fan diferències entre ell i en Hillel. Els tracten exactament igual.

ENAMORAT DELS GOLDMAN DE BALTIMORE

Quan era jove, en Marcus estava enamorat dels Goldman de Baltimore, els seus cosins. Ells eren els rics, representaven el somni americà; vivint en grans mansions i perseguits pels seus èxits professionals i esportius. La paraula que millor els defineix és “glamur”. Els Goldman de Montclair són més aviat pobres. En Marcus només tastava el luxe quan visitava als seus cosins. Des que comença el llibre, l'autor ens parla d’”El Drama”, tot i que no ens l’explica fins al final. Un Drama en majúscules que va acabar amb la “Banda dels Baltimore” i que va marcar en Marcus per sempre més. El "Drama" és la pedra angular del llibre.

També va marcar al protagonista la seva relació amb l’Alexandra, amb qui torna a trobar-se casualment, ja de grans, quan tots dos estan instal·lats a Boca Ratón, a l’estat de Florida, als Estats Units. Quina casualitat! Ella viu amb en Kevin, el seu xicot –un famós jugador d’hoquei-, i amb el seu gos. Ell sol, per escriure la seva novel·la amb tranquil·litat. “El libro de los Baltimore” és un llibre pausat, amb uns personatges molt ben dibuixats. Dicker té una facilitat inusual per explicar coses i, en aquest llibre, torna a enganxar al lector; i de quina manera. El comences i no trobes el moment de deixar-lo. El menú de Dicker és ràpid i té bon gust alhora. Enveja sana.

“-Mamá, algun día seré como ella... –decía. -Es rubia y blanca –se impacientaba su padre- ¿Quieres ser una chica blanca? -No, papá, lo que quiero es ser famoso. -Ahí está el problema, tú no quieres ser cantante, lo que quieres es ser famoso, En eso, el padre de Sycomorus tenía razón. Hubo una época en el que las estrellas de Estados Unidos eran cosmonautas y científicos. Hoy en día, consideramos estrellas a personas que no hacen nada y que solo se dedican a hacerse fotos a sí mismas o al plato que tiene enfrente. Mientras el padre argumentaba delante del hijo, la cola de clientes que esperaban el zumo revitalitzador se impacientaba. La madre acababa tirándole de la manga al mardido”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dura lluita per la custòdia del seu fill

Sareh Bayat és l’ànima de “Nahid” (2015), d’Ida Panahandeh. La directora iraniana se’n va emportar el Premi al Millor Nou Talent al Festival de Cannes. Bayat, a qui ja vam veure “Nader y Simin, una separación” (2011), interpreta a una mare, divorciada, que viu amb el seu fill de deu anys en una ciutat al nord de l’Iran, al costat del Mar Caspi. O sobreviu...

Nahid, que és el nom de la protagonista, té molts problemes per arribar a finals de mes. El seu sou no li dóna per pagar el lloguer, ja que porta el nen a una escola privada i també li fa fer classes d’anglès. El seu marit, a qui va deixar perquè es drogava, no es fa càrrec de res. De fet, i segons les lleis de l’Iran, la custodia l’hauria de tenir ell, però l'home hi acaba renunciant. A la seva exdona només li posa una condició: que no es torni a casar. La Nahid sobreviu com pot gràcies als préstecs d’una amiga seva que, a més a més, és qui la té contractada com a mecanògrafa. Sort en té.

La difícil vida de la Nahid es complica encara més quan un ric empresari (interpretat per Pejman Bazeghi) li demana que es casi amb ell. Haurà d’escollir entre una vida més fàcil al seu costat, sense deutes; o en seguir com fins ara, això sí, amb la companyia del seu fill estimat. Hi ha una tercera opció, casar-se i que el seu exmarit, que segueix portant-se malament, i el nano no se n’assabentin. Sembla complicat... Amb aquesta pel·lícula, Panahandeh vol denunciar la precarietat de les dones al seu país. Els seus drets són inferiors als homes en el matrimoni, en el divorci –quedava molt clar a l’esmentada “Nader y Simin, una separación— en la custodia dels nens i en les herències. Encara avui, hi ha moltes carreres universitàries que estan vetades per elles.

A l’Iran, les dones també tenen prohibit anar als estadis esportius i no poden manifestar-se. Per si fos poc, les execucions per adulteri i els matrimonis forçats continuen a l’ordre del dia. “Nahid” és una pel·lícula que enganxa, amb una protagonista propera i una temàtica que no deixa indiferent. Ja pot comprar-se en DVD. Jo vaig veure-la en VO, projectada per l’Associació Cultural de Granollers. Aquesta setmana projectaran "Marguerite", del francès Xavier Giannoli.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Barcelona! (Grégoire Polet)

A “Barcelona!”, Grégoire Polet (Uccle, Bèlgica, 1978) fa una bona miscel·lània de la ciutat comtal, de les persones que hi viuen, i de les coses que hi passen, entre l’any 2008 i l’actualitat. El llibre, que té 427 pàgines, està publicat per Angle Editorial, amb traducció d’Albert Mestres. Podríem dir que és una mena de “Short curts”, la famosa pel·lícula que Robert Alman va dirigir el 1993.

Queda clar que Polet coneix Barcelona a la perfecció. Ens parla de carrers, places, del mar, del Pla Cerdà i, en més d’una ocasió, de Gaudí. La seva arquitectura l’atrau molt. També el Barça i el futbol, si fem cas de la passió que hi posa per explicar-nos el 2 a 6 de l’equip de Pep Guardiola al Santiago Bernabéu. No hi falta ni un detall. A més a més, l’autor fa referència al procés català, a l’economia mundial, a la situació de pobresa d’alguns barris i, fins i tot, a grups de pressió com el Bilderberg. Hi ha personatges que ens en recorden a d’altres més o menys propers. La Begonya fa pensar en l’alcadesa Ada Colau: i el conseller d’Economia de la Generalitat, Jordi López, té aire de Xavier Sala Martín.

A la Barcelona de Polet hi conflueixen tot un seguit d’històries força interessants; com la del navegant Pere Català. Quan comença el llibre, inicia una volta al món en solitari. És la part més filosòfica. Molt interessant també la vida i l’evolució de la Verònica, que comença amb una beca de fotografia al Diari i acaba viatjant per tot el món fent de freelance. Va allà on hi hagi un conflicte digne de ser cobert. El seu pare és l’Albert, que fa de guia a Barcelona. Comença a acostumar-se al fet de tenir la filla cada cop més lluny. Del Diari també coneixem en Joaquín (periodista esportiu en decliu), la Carme Ros (que fa l’entrevista de la contraportada), l’Irving O’Donnell (un professor universitari que escriu una columna), en Bruno (un becari llepaculs disposat a arribar molt lluny) i un caspós Federico García García, que deixa l’ABC per fitxar pel Diari.

REPLANTEJAR-SE LA VIDA

La Begonya és filla de casa bona, acostumada als luxes, a punt de marxar a viure als Estats Units, fins que un dia es replanteja la seva vida sencera. Comença a treballar en una floristeria, l’arxiconeguda Navarro, i es preocupa més pels altres que per ella. En un moment del llibre, la tenim a la Plaça Catalunya amb els indignats, preocupada pels desnonaments i les hipoteques. És per això que m’ha fet pensar en la Colau. El seu pare és en Miquel Tarràs, de Convergència i Unió. Guanya les eleccions i es converteix en el President de la Generalitat. Filla i pare tenen unes idees radicalment oposades. Les millors amigues de la Begonya són la Blanca i la Núria. “Barcelona!” també té la seva història policial, amb l’inspector Damià Pujadas, una prostituta polonesa esquarterada, en Hans (un cirurgià de dubtosa reputació) i un grup de gitanos buscaraons.

Alguns personatges més que es mouen per aquesta novel·la viva i colorista són en Gavilán (un llibreter de vell) i una família francesa que es desplaça a Barcelona i que l’autor aprofita per fer-los opinar directament del Procés. Són en Nico, la Michèle i els seus fills, en Martin i la Marion. En Gavilán passarà de tenir una economia mínimament sanejada a perdre-ho tot. Dues coses per acabar. Polet critica obertament la literatura de Carlos Ruiz Zafón (per simple i elemental) i es refereix uns quants cops a dues pel·lícules que són importants per algunes de les protagonistes: “Che: El argentino” i “The Wrestler”, totes dues del 2008. En definitiva, un llibre amè i molt fàcil de llegir. Recomanable.

“Pensa que tot el que la compromet davant Déu l’allibera de tota la resta. Se sent lliure i invencible. I quan diu “Senyor”, és com si Déu li fes l’ullet i li digues: estem d’acord, jo sóc el gran amo, o sigui que enfot-te’n del que puguin dir i fer els directors i subdirectors que corren per aquí, ja saps que tenim un acord tu i jo, i que quan arribi el moment donaré un cop de puny a la taula i tots els que et volen mal es cagaran a les calces. Probablement és una imatge imperfecta, però tanmateix l’emoció que en sent és exactament el que ella en diu la seva fe. La certesa que la vida és molt més del que se’n veu, i que hi ha un gran amo en algun lloc, extraordinàriament confiat, que parla en silenci i que fa quedar mut, i que un dia es deixarà veure més del que es deixa veure de moment”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Samuel (Pepa Mayo)

Pepa Mayo (Barcelona, 1966) treballa d’operadora d’imatge a Televisió de Catalunya. En les seves estones lliures, escriu. És la seva gran passió. El seu últim llibre es titula “Samuel”, publicat per Relatos de la Luna Roja. És de petit format i només té 95 pàgines. No fa massa temps va sortir a la venda un altra cosa seva, “Malditas bastardas”, amb èxit de crítica. D’ella ja havia llegit la novel·la de ciència-ficció “Prometeo 3000”.

“Brut” és el primer adjectiu que em passa pel cap quan penso en el llibre. És bruta la vida del personatge, casa seva, els locals per on es mou, les seves amistats. Tot està brut, envellit, fa pudor de resclosit. Si la idea de la Pepa és generar rebuig, la veritat és que ho aconsegueix. No podem apropar-nos massa a en Samuel, no sigui que ens encomani alguna cosa! Sorprèn que, exteriorment, el nostre protagonista es cuidi força. Viu envoltat de merda, però cada dia cuida el seu cos, religiosament, en un trist gimnàs. Quan no s’entrena, treballa en un petit súper de barri, on reparteix les comandes. No pot ni veure al propietari, un tal senyor Juárez. L’únic que li alegra una miqueta la jornada és la presència de la Sandra, una de les seves companyes.

Poc més puc dir d’aquesta història amb tensió constant, que combina terror i suspens. Hi ha tot un seguit de dones assassinades (la senyora Massager, la senyoreta Marisa, la Iao, la Leo...) i la policia comença a posar-se nerviosa. No descarten la possibilitat que hi hagi un assassí en sèrie, perquè entre totes elles hi ha una petita vinculació. La Pepa ens explica els fets amb un hàbil joc de situacions que mantenen al lector a l’expectativa. Al final, dóna un bon cop d’efecte, però s’ho repensa i fa marxa enrere. L’altre final, el que s’intuïa en les últimes pàgines, tampoc no estava gens malament. Segur que l’autora continuarà experimentant.

“La noche seguía siendo calorosa. El aroma a dama de noche invadía las calles y callejuelas de la Ciudad de Barcelona. Desde las Ramblas llegaba el bullicio de los visitantes nocturnos; extranjeros en chanclas y pantalón corto se paseaban mostrando sus pieles irritadas por el sol. Vagabundos sentados en los bancos bebían de sus botellas con ansia y las viejas prostitutas se paseaban por la acera intentando beneficiarse a algún decrepito cliente con el que ganarse unos euros sin mucho esfuerzo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Adéu a Berlín (Christopher Isherwood)

“Adéu a Berlín”, de Christopher Isherwood (Cheshire, 1904 – Califòrnia, 1986), es va publicar l’any 1939; a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial. Faltava poc perquè la ciutat fos engolida per la barbàrie nazi. Tot i això, alguns joves seguidors de Hitler deixaven anar frases com aquestes: “El Führer no vol la guerra. El nostre programa advoca per una pau honorable” o “La guerra pot ser formidable, cregui’m. Pensi en els antics grecs!”.

Només començar, Iserwood escriu que és “una càmera amb l’obturador obert”, i ho deixa claríssim. Ens fa un gran retrat del Berlín dels anys trenta amb un estil directe i sense floritures. Deixa entreveure que s’acosta la tempesta del Tercer Reich i, que un cop instal·lat, ja res serà com abans. Ell va haver de marxar caps als Estats Units, passant abans per la Xina, acompanyat del poeta, escriptor i dramaturg britànic W. H. Auden. El llibre està publicat per Viena Edicions i té 289 pàgines. És el número 56 de la col·lecció El Cercle de Viena. La traducció és de Jordi Arbonès i Josep Cornudella Defis.Impecable, com sempre.

“Adéu a Berlín” el formen sis històries amb una narració més o menys continuada. La primera és “Diari berlinès (tardor del 1930)”, on Chistopher Isherwood –el protagonista es diu igual que l’autor- fa classes d’anglès a joves burgeses alemanyes. No cobra massa, però els pocs diners que li donen li serveixen per pagar la pensió de Fräulein Schroeder, una dona rica que ha perdut poder adquisitiu; i de quina manera! Amb ells hi viuen una prostituta, una cantant de cançons tiroleses i un bàrman. La segona història, “Sally Bowles”, és la que més enganxa. És el nom d’una aspirant a cantant i actriu que se’n va al llit amb tothom qui pensa que pot acabar finançant la seva carrera artística. El personatge de la Sally va inspirar a la protagonista de “Cabaret”, que va immortalitzar Liza Minnelli. És una bona amiga d’en Chris.

RICS I POBRES

A “L’illa de Rügen” –al mar Bàltic-, en Chris viu uns mesos amb en Peter i l’Otto. Deixa entreveure que els seus amics són homosexuals. Un s’aprofita de l’altre, que l’està mantenint econòmicament. No s’acaben d’entendre i tenen discussions inacabables. És l’única història que passa fora de la ciutat de Berlín. A l’Otto el recuperem a “Els Nowak”. Torna a viure a la capital, amb els seus pares, el seu germà i la seva germana. En un pis minúscul i sense cap comoditat. Van molt justos de calés. És per això que li lloguen una habitació a en Chris. Costarà una mica menys pagar les factures.

D’una família pobra, els Nowak, a una de rica, “Els Landauer”, als que coneix perquè dóna classes a la filla, la Natàlia. A través d’ella, acaba trenant una amistat estranya amb un dels cosins. I per acabar, l’autor torna al “Diari berilinès (hivern de 1932-33)”. Els jueus comencen a ser perseguits de veritat. Tot i la crueltat del moment, Isherwood sap mantenir l’equilibri amb un cert sentit de l’humor. La realitat és dura, però ell intenta posar una mica de llum en la foscor amb una alegria que no queda clar d’on li surt. El destí és tràgic, però sap com fer-ne una mica de caricatura.

“Frau Nowak i l’Otto no eren els únics "nerviosos". Lentament, però d’una manera inflexible, els Nowak estaven debilitant la seva capacitat de resistència. Cada dia em semblava una mica més nauseabunda la pudor de l’aigüera de la cuina; cada dia la veu de l’Otto em resultava més aspra i la de la seva mare més estrident quan es barallaven. El ploricó de la Grete em feia serrar les dents. Quan l’Otto tancava de cop una porta, jo responia amb una ganyota irritada. De nits no podia dormir si no estava mig begut. De més a més, tenia problemes secrets amb una misteriosa i desagradable erupció cutània: podria ser a causa de la cuina de Frau Nowak o d’una cosa pitjor”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Ni perdó, ni oblit (i molta ira)

Espectacular debut de l'actor Raúl Arévalo darrere de la càmera. “Tarde para la ira”, la seva òpera prima, és una pel·lícula imprescindible. Una de les protagonistes, Ruth Díaz, va guanyar el premi a la Millor Actriu al Festival de Venècia, en la secció Orizzonti. Fa el paper d’Ana, que treballa al bar del seu germà. El seu xicot és a la presó. El van agafar després d'atracar una joieria.

En Curro (Lluís Callejo) porta vuit anys tancat. Estan a punt de deixar-lo sortir. No va entrar a la joieria, on van matar a una dona i van deixar a un home en coma. Ell conduïa el cotxe. Podia haver delatat als altres tres components de la banda, però no ho va fer. En una de les primeres visites, va deixar prenyada a l’Ana. El noi ja té sis o set anys. El 2015 en Curro surt de la presó i intenta refer la seva vida. No comptava, però, que es trobaria amb un home, en Jose, que no el deixa començar de zero. Estem molta estona sense saber qui és en Jose, interpretat magistralment per Antonio de la Torre, un actor que m’encanta. És un dels còmplices d’en Curro? Un policia? Una víctima? No saber-ho és un dels punts forts de la pel·lícula, sense cap mena de dubte.

“Tarde para la ira” és un thriller sobre la culpa i el perdó, si s’escau. Tot està enverinat per aquesta emoció bàsica, que creix per moments. Ràbia, passió i violència, molta violència, però quasi mai explícita. Dura una hora i mitja justa i no hi sobra ni falta res. Es nota que Arévalo ha treballat amb molt bons directors del cinema espanyol, com Alberto Rodríguez, Daniel Calparsoro, Isaki Lacuesta, Daniel Sánchez Arévalo, Álex de la Iglesia, Icíar Bollaín i Pedro Almodóvar. Segur que tots ells celebraran que, en el seu debut, hagi estat capaç d’explicar una història com aquesta. Pel·lícula cent per cent recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Me llamo Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Sempre he pensat que quan analitzes el passat des del present estàs “intoxicat” per tot allò que has viscut després. M’explico. Avui, jo puc valorar una acció de la meva joventut, intentar esbrinar perquè vaig fer allò i no una altra cosa, però els condicionants han canviat. Potser ara actuaria d’una altra manera, però crec que seria bo respectar la decisió presa en aquells temps. Som persones i evolucionem amb el pas dels anys.

Dels records, vistos en perspectiva, en parla Elizabeth Strout a “Me llamo Lucy Barton”. Aquesta autora, nascuda a Maine, als Estats Units (1960), va guanyar el Premi Pulitzer amb “Olive Kitteridge”. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata, té 208 pàgines i es llegeix d’una tirada. La Lucy està casada i té dues nenes petites. La coneixem estirada en un llit d’un hospital de Manhattan. L’acaben d’operar. Asseguda en una cadira, davant seu, hi ha la seva mare. Feia molts anys que no la veia. Pràcticament ni hi parlava. Segur que s’estimen, però estan molt distanciades. Ara s’explicaran coses, poc d’importants, al llarg de cinc dies i cinc nits. Prefereixen preguntar-se per la vida d’altres. Res personal. La mare acabarà marxant sense fer soroll, de la mateixa manera com va arribar.

UNA INFANTESA MOLT DURA

La Lucy no va ser una nena feliç. Va passar gana, però sobretot fred, molt fred. A més a més, anava a l’escola vestida de qualsevol manera i s’acabava convertit en l’ase dels cops. Quan els seus pares creien que no es portava bé, la tancaven dins de la furgoneta. Mai no va obrir la boca. Suposadament, les seves tristes vivències també van servir per enfortir-la i, passats els anys, va acabar posant-les, negre sobre blanc, en un llibre que s’ha convertit en tot un èxit de vendes. Les misèries i les virtuts de l’ànima humana queden molt ben retratades. Ara potser tindria l’oportunitat de passar comptes amb la seva mare, però no ho creu necessari. Com deia en començar, els anys ens canvien a nosaltres i també les nostres opinions. Els punts de vista es modifiquen...

“Me llamo Lucy Barton” és una petita joia. I ho és des de la senzillesa, explicant petites coses de manera àgil i directa. Potser per això ja és el número 1 en la llista del The New York Times. M’ha agradat molt que n’ha dit la Flavia Company, autora del sensacional “Haru”: “Posee una indudable perícia para convertir detalles íntimos en espejo de lo universal”. Sensacional.

“Y ahora es cuando –al contar esto- vuelvo a pensar: ¿Por qué no se lo pregunté entonces? ¿Por qué no le dije sencillamente: mamá, aprendí todas las palabras que me hacían falta en ese puto garaje que llamábamos casa? Supongo que no dije nada porque estaba haciendo lo que he hecho la mayor parte de mi vida, disimular los errores de los demás cuando no saben que se han puesto en evidencia. Creo que lo hago porque muchas veces podría ser yo. Todavía sé reconocer, vagamente, cuándo me he puesto en evidencia, y es algo que siempre me devuelve la sensación de la infancia, que faltaban enormes fragmentos de conocimiento del mundo que nunca podrán reemplazarse. Sin embargo, lo hago por los demás, como noto que los demás lo hacen por mí. Y por eso pienso que lo hice por mi madre aquel día. ¿Quién no se habría incorporado y habría dicho: es que no te acuerdas, mamá?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Avenida de los misterios (John Irving)

John Irving (New Hampshire, 1942) té un talent innat per explicar històries. L’última és “Avenida de los misteriós”, de Tusquets Editores. Té 637 pàgines i està protagonitzada per Juan Diego, un escriptor d’origen mexicà que viu a Iowa, als Estats Units. És coix des dels 14 anys, quan la furgoneta del “Jefe” va aixafar-li un peu. Rivera, el metge que el va atendre, no va poder fer gran cosa.

“Avenida de los misteriós” és, sobretot, un llibre sobre el destí i la memòria. Juan Diego mai pot deixar de pensar en el passat. També hi somiava sovint, fins que va començar a prendre betabloquejants per controlar la hipertensió arterial, l’angina de pit i les arítmies cardíaques. Ell preferiria seguir somiant, però la medicació no li permet. El deixa en un estat de relaxació total. Fins que viatja a Filipines i comença a saltar-se les dosis indicades per la doctora Rosemary. Pren betabloquejants i Viagra, tot i que, fins aquell moment, no té parella ni relacions sexuals continuades. En Juan Diego és un “nen de les escombraries”, que va créixer en un immens abocador d'Oaxaca. Llegia els llibres que salvava del foc i fins i tot va ser capaç d’aprendre anglès de manera autodidàctica.

La germana del protagonista, la Lupe, també és molt especial. Tothom diria que és retardada. De fet, quan parlà, només l’entén ell. Malgrat això, llegeix la ment de les persones que l’envolten i no s’equivoca mai. Sap més del passat que del futur, que intueix amb dificultats. Tots dos són fills d’una prostituta que, a més a més, neteja a la Llar dels Nens Perduts, on dormen els tres. De dia, se’n cuida d’ells el cap de l’abocador. També estan molt pendents dels nens, sobretot d’en Juan Diego, el germà Pepe i l’Eduardo, dos dels capellans que porten la llar citada anteriorment. No puc explicar perquè però l’Eduardo serà una persona clau en la vida del nen, junt amb un transsexual que es diu Flor. Irving ja va tractar el tema de la transsexualitat en la seva anterior novel·la, “En una sola persona”.

ENTRA LA FICCIÓ I LA REALITAT

Transsexualitat, somnis, crítica a la religió (impressionant la “competitivitat” entre la Verge Maria i la Verge de Guadalupe), circ i molt de sexe. Al llarg del viatge a Filipines, en Juan Diego té relacions més o menys continuades amb dues admiradores seves, mare i filla. Es diuen Miriam i Dorothy. Les té per separat, tot i que m’imagino que li hauria encantat estar amb les dues alhora. Són dues dones molt misterioses, a mig camí entre la ficció i la realitat. Com el cas d’en Clark French, l’escriptor que el convida a Filipines per parlar de les seves novel·les. També hi va per homenatjar al “Gringo Bueno”, un dels seus amics de la infantesa.

“Dolores había definido el momento crucial, ese en el que uno debe soltar las manos, las dos manos. "Nunca sé en manos de quién estoy entonces, en ese momento", había dicho Dolores. "¿Puede ser que esas vírgenes milagrosas tengas manos mágicas? Quizás estoy en manos de ellas en ese momento. No creo que debas pensar en eso. Es entonces cuando debes concentrarte en los pies, paso a paso. Creo que en la vida de toda persona hay siempre un momento en el que debe decidir cuál es su lugar. En ese momento, uno no está en manos de nadie", había dicho Dolores a Juan Diego. "En ese momento, todo el mundo camina por las alturas. Quizás todas las grandes decisiones se toman sin red", le había explicado La Maravilla en persona. "Llega la hora, en la vida de toda persona, en que uno debe soltarse".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Primavera (Ba Jin)

“Primavera”, de Ba Jin (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005), és el segon llibre de la trilogia “Corrents turbulents”, que completa “Tardor”. El primer és “Família”. Està traduït del xinès per Eulàlia Jardí i publicat per Viena Edicions. Té 449 pàgines. Explica, de manera molt detallada, el canvi de mentalitat d’algunes dones xineses durant la primera meitat del segle XX. N’estaven fartes de la misogínia confuciana.

Les protagonistes de “Primavera” són les dones de la família Gao. Viuen totalment sotmeses als homes, que no les deixen decidir res per a elles soles. Fins i tot els prohibeixen que estudiïn anglès. A més a més, els seus matrimonis són arreglats. Les casen per conveniència, sense que s’hi puguin negar. Jin va viure de ben a prop el drama d’alguna de les dones de la seva pròpia família. En el llibre, alguna s’acaba suïcidant; d’altres acaben morint de pena. Els nois no ho tenen tan difícil, tot i que també estan pressionats i marcats pel lloc que ocupen en l’arbre genealògic de la família.

Juehui, per exemple, desafia a la seva família i fuig a Xangai. Com a fill gran de l’avi Gao i de la seva primera esposa, el seu era un paper rellevant. També hi ha un parell de dones que no volen assumir el paper imposat per la tradició i lluiten per la seva independència. És el cas de Qin i Shuying. La primera ho té molt més clar. Fins i tot arriba a fer de redactora en una revista. És l’exemple a seguir per la resta de les seves cosines, molt més porugues. L’evolució de Shuying és lenta, però acaba veient que no pot regalar la seva vida als altres. Ni el marit ni la família que li han imposat li agraden i cal trobar una sortida digna.

“Juehui estava al corrent de la seva situació per les cartes que ella li havia anat enviant i li mostrava la seva solidaritat i simpatia, tot i que li recriminava el seu pessimisme. Li citava alguns exemples perquè entengués com el destí portava els joves a convertir-se en víctimes inútils en nom de la moral antiga i de les velles tradicions. Li deia que allò no es podia permetre, que tots els joves havien de ser lliures per decidir per ells mateixos i que tenien dret a la felicitat. Els pares els havien de reconèixer aquest dret i els fills havien de revoltar-se contra aquest crim amb totes les seves forces. Li deia que l’època en què els pares decidien els matrimonis ja havia passat, i que per culpa d’aquelles unions mal triades a la seva família s’havia perdut l’alegria de viure i la il·lusió per les coses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Amor en minúscula (Francesc Miralles)

“Uno hace un pequeño acto bondadoso y eso desata una cadena de acontecimientos que le devuelven el amor multiplicado. Al final, aunque quieras volver al punto de partida, ya no es posible. Porque el amor en minúscula ha borrado cualquier camino de regreso hacia lo que habías sido antes”. Aquesta és la definició d’”amor en minúscula”, que dóna títol a l’últim llibre de Francesc Miralles (Barcelona, 1968).

El protagonista de la història és en Samuel, un professor de lingüística, solter, que viu a Barcelona. Actualment, dóna classes sobre autors alemanys, com Goethe, Herman Hesse o Kafka, que va escriure en alemany tot i ser txec. El professor reflexiona amb els seus alumnes sobre alguna de les seves obres. No són les úniques referències de la novel·la. Més tard en repassarem d’altres; també de musicals i de pictòriques. Podríem dir que en Samuel és un home que no passa pel seu millor moment. No té parella, ha deixat de buscar-ne, i viu el seu dia a dia sense fer-se massa preguntes. Està sol, acomplexat i amb por de morir i que no el trobi ningú. Té una vida marcada per la rutina i la solitud.

En Samuel està convençut que l’Any Nou li portarà “verbs passius i no gaires moments en cursiva”. Fins que un gat de carrer, que acaba batejant amb el nom de Mishima, entra inesperadament en el seu pis. La seva primera intenció és fer-lo fora, però gràcies al felí, la seva vida fa un gir de 180 graus. Coneix al seu veí Titus (de qui no en sabia res), a Valdemar (que sempre porta amb ell un manuscrit que es diu “La cara oculta de la Luna”), a una simpàtica veterinària i, sobretot, torna a trobar-se amb la Gabriela... trenta anys després! Fins ara, en Samuel creia que les 650.000 hores de vida que tenia al davant –fent un capmàs- se li farien llargues, molt llargues. Ara potser n’hi faltaran un munt!

UN PETÓ DE PAPALLONA

Fa una eternitat, quan tots dos eren petits, la Gabriela va fer-li un petó de papallona, amagats a sota d'una escala. Li va demanar a en Samuel que tanqués els ulls i va fregar-li la galta amb les pestanyes. Mai no ho ha oblidat. Se’n recordarà també ella? “Amor en minúscula”, que té 297 pàgines, és un llibre divertit, senzill i, sobretot, molt tendra. Ja és un èxit de vendes als Estats Units i a Alemanya, i és previst que s’acabi publicant en una vintena de països. Està publicat per Suma de Letras i es llegeix d’una tirada. Jo el vaig començar i no vaig ser capaç de deixar-lo... fins que el vaig acabar. L’autor intenta dir-nos, i ho aconsegueix, que de vegades l’amor s’amaga en els detalls més petits.

Indirectament, “Amor en minúscula” també acaba sent un homenatge a les persones que escriuen i que llegeixen. En Titus és un redactor que acobla coses d’aquí i d’allà per fer llibres que m’atreviria a definir com de “consum ràpid”. També escriu en Valdemar, molt fan de la teoria de la conspiració. No es va creure ni que l’home arribés a la Lluna! Miralles també fa referència al nobel japonès Kawabata i al rus Andrei Kurkov. El quadre “El caminante sobre el mar de nubes”, de David Friederich; la pel·lícula “The Misfits” (amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift); i “El gondolero veneciano”, de Mendelssohn, també apareixen al llibre, molt recomanable.

Per cert, la presència del gat i la vida solitària d'en Samuel m'han fet pensar en Murakami. Els gats sempre han estat una constant en l'obra del sensacional escriptor japonès.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dues visions de la mateixa història

El cinema de Corea del Sud m'agrada!. Té dues línies ben diferenciades: les pel·lícules de venjances (amb violència explícita) i les més poètiques, sobre la vida, l’amor i la mort. “Ahora sí, antes no”, de Hong Sang-soo, és d’aquestes segones. És un títol singular, com “En otro país”, dirigida per ell mateix l’any 2012. Millor pel·lícula i actor (Jeong Hae-yeong) a Locarno.

Jae-yeong interpreta a un exitós director de cinema independent que coneix a una jove pintora en un temple. A ella l’interpreta l’extraordinària Kim Min-hee, que en els últims 12 anys ha participat en 53 títols. La recordo a “Sympathy for Lady Vengeance” (2004), a les ordres del gran Park Chan-wook. “Ahora sí, antes no” són dues cintes en una. El director ens explica la mateixa història dues vegades, amb petites variacions. En la primera, tots dos es comporten amb molta prudència. Ella li diu que l’admira molt, tot i que no ha vist cap dels seus films. Ell, un pèl babau, parla meravelles de la pintura de la noia, després que el convidi a l’estudi i vegi un parell o tres de quadres. Esmorzen junts, sopen junts, van plegats a una petita festa... Mantenen les formes i es respecten. Fa la sensació que s’agraden.

A la segona part, la història torna a començar de zero. Es troben igual al temple i fan les mateixes coses. La seva actitud, però, és un pèl diferent. Ell no guarda el respecte d’abans; i és més natural. Entre altres coses, ja no parla tan bé de la seva pintura. També els gestos són més contundents. En el primer tram, no s'havien tocat. En aquest segon busquen el contacte insistentment. Una pel·lícula força curiosa, que fuig de tot allò que és massa convencional. De les més interessants d’una cartellera que comença a acusar que ja estem a l’estiu.

LA BRUJA

També és força diferent “La bruja”, de Robert Eggers. Està gravada aprofitant la llum natural i tot fa pensar que s’acabarà convertint en un clàssic de terror. Va guanyar el premi al millor director al Festival de Sundance. M’ha recordat “La cinta blanca” (2009), de Michael Haneke. Tot s’intueix, res està massa clar. Fins al final, tot és possible. També té coses del cinema de M. Night Shymalan. Molt recomanable.

Tot passa a Nova Anglaterra, l’any 1630. Allà hi ha un matrimoni de colons cristians, ultra religiós, que es baralla amb la seva comunitat. No queda clar perquè, però ho fan en nom de Déu. Agafen els seus cinc fills i s'instal·len sols molt a prop d’un bosc. Són pobres com les rates i intentaran sobreviure cultivant cereals. Tenen un gos i un cavall. Els problemes triguen poc a arribar. Ell fill petit, de només uns mesos, desapareix misteriosament i mai més se sap res d’ell. El Mal acaba d’entrar a la família i no té la més mínima intenció de deixar-los en pau. Estan sols, desesperats, i sense ningú que pugui ajudar-los.

El millor de la pel·lícula és que Eggers aconsegueix atrapar-te a la butaca del cinema del primer a l’últim minut. La família va desintegrant-se per moments, sobretot quan comencen els dubtes. Uns i altres s’acusen d’estar posseïts pel mal i de voler enaltir al dimoni. La situació cada cop és més caòtica. L’ambientació és perfecta i les interpretacions de nivell. Destaquen les de Ralph Ineson, sensacional en el seu paper de pare desesperat; i Anya Taylor-Joy, que és qui fa de filla gran. Ella es va fer famosa pel seu paper a la sèrie de televisió canadenca “Viking Quest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Somnis a mida (Núria Pradas)

“Somnis a mida”, de Núria Pradas (Barcelona, 1954), és una novel·la plena de fils, agulles, didals i tela, molta tela. Una bona part de l’acció té lloc a Santa Eulalia, la botiga de moda que hi ha al Passeig de Gràcia de Barcelona. L’any 1926, quan estava a la Boqueria, preparava una desfilada, amb col·lecció pròpia, que suposaria la seva entrada en l’univers de l’alta costura. Està publicat per Columna i té 444 pàgines.

Més enllà de la botiga, que té vida pròpia, i es transforma en un personatge més, cal destacar-ne dos de molt importants: la Roser Molins i la Laia Calvet. Tots dos estan molt ben dibuixats. La Roser és filla de l’Antoni Molins (fundador de Santa Eulàlia, en la segona meitat del segle XIX) i germana de l’Andreu Molins, que es va posar al capdavant del negoci després de la prematura mort del seu pare. La Roser formava part de la burgesia barcelonina. Es va casar amb en Ferran Clos que, després d’uns anys de disbauxa a París, va intentar refer la seva vida. Més per obligació que per gust. En Ferran dibuixava molt bé i, en poc temps, es va convertir en el dissenyador estrella de Santa Eulalia. La Roser va dedicar la vida a servir a les seves filles i al seu marit, a qui mai li va retreure les seves constants aventures. Sempre que va poder també va ajudar la Laia i a la Tereseta, que durant molt temps li va fer de minyona. Era la seva dona de confiança.

La Laia Calvet és l’altra cara de la moneda. Filla de la Carmen, una modista andalusa, va entrar a treballar a Santa Eulalia molt jove. Allà s’hi va passar quasi tota la vida. No va ser una dona feliç. Va quedar òrfena massa aviat, va tenir un fill amb un home compromès i va perdre la majoria dels seus amics, amb en Genís al capdavant. El seu fill Valentí tampoc va tenir una vida fàcil, mal aconsellat per alguns homes en qui potser buscava la figura del pare desconegut. Fa la sensació que la La Laia, tota una antiheroïna, sempre va mirar més per ella que pels altres. Quan l’amor li va trucar a la porta, tampoc no en va fer massa cas. Sort en va tenir de l’Engràcia, que es va cuidar primer d’ella i després del seu fill. Va començar com aprenenta de dependenta i va arribar molt amunt. S’ho mereixia? Jo diria que sí.

LA HISTÒRIA DE DUES GENERACIONS

Una petita part l’acció passa a Camprodon, on els Molins tenien la seva casa d’estiueig. Sempre que alguna cosa es complica, cap allà anaven! “Somnis a mida” és la història de Santa Eulalia, que l’any 1936, durant la Guerra Civil, va ser col·lectivitzada. Va estar un bon temps fabricant uniformes militars. A petició de l’Andreu Molins, amagat fins que arribessin temps millors, el seu encarregat va seguir comprant teles. Això els va permetre tornar a treballar amb força quan va acabar el conflicte armat. La competència estava sota mínims. La novel·la passa francament bé; sobretot perquè la vida de la Laia dóna per molt. A través d’ella, veiem com evoluciona la classe treballadora en una Barcelona que comença a treure el cap per tornar a consolidar-se com una de les grans ciutats europees. Amè, humà i amb molta personalitat.

“Els nous salons, i per extensió tota la botiga, s’anaven transformant de mica en mica per l’assaig general de la desfilada. Santa Eulalia estava desconeguda. Tremolosa i impacient. Com una núvia que veu acostar-se el gran dia.


L’Andreu Molins, però, no veia res del que hi passava. Tancat al seu despatx, vetllava les armes de la Casa i procurava que no sucumbís a la bogeria, ben concentrat en la feina de cada dia, intentant que aquella festa que estava a punt d’il·luminar Santa Eulalia amb focs d’artifici no interrompés la rutina que la feia funcionar amb la puntualitat i la regularitat d’un rellotge. Perquè en Molins necessitava la regularitat per viure i també, com és natural, per dirigir l’empresa. I els focs d’artifici els deixava per als altres. De fet, encara no havia decidit si assistiria a la desfilada. A ell, aquella mena d’espectacles, malgrat que els trobava necessaris, més aviat el molestaven”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Anna (Niccolò Ammaniti)

L’Anna només té 13 anys. Hauria d’anar a l’escola, jugar amb les seves amigues i amics, passar-s'ho bé; fer les coses destinades a les nenes de la seva edat. Però l’any 2020 res s’assembla al món que tots coneixem. L'escenari és apocalíptic. El trànsit de l’adolescència al món adult és sobtat i el seu únic objectiu és la supervivència; la seva i la del seu germà petit, l’Astor. Però tots dos ho tenen molt assumit. No serveix de res mirar enrere.

Després de “Tu i jo”, l'italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) torna amb una altra història vital, protagonitzada per infants que es rebel·len, a la recerca d’una vida millor. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 286 pàgines. La traducció és de Joan Casas. L’Anna és siciliana. Feia una vida més o menys normal fins que un incendi de grans dimensions va destrossar-ho tot. Un incendi que va arribar acompanyat d’un virus letal, que va acabar amb tots els adults del planeta. Només van sobreviure les nenes i els nens... salvats fins que entren a l’edat adulta. Entre els 14 i els 15 anys, el virus s’activa. No hi ha res a fer.

L’Anna està convençuda que més enllà de Sicília segur que s’ha salvat alguna persona gran i que, amb sort, hauran trobat l’antídot pel virus. És per això que la nena es planteja viatjar al continent, emportant-se l’Astor amb ella. De moment, s'està a casa seva, on vivia amb la seva mare i el seu germà. Tota la informació que necessita la té a “Les coses importants”, la llibreta que la mare li va deixar en herència, per consultar-la quan ella ja no hi fos. El menjar i les medecines escassegen i, de tant en tant, l’Anna ha d’anar al poble per intentar trobar-ne. L’Astor es queda a casa, una mica a contracor.

A LA RECERCA DE L'ANTÍDOT

“Anna” és un llibre molt visual, amb un llenguatge àgil i directe. A més a més dels dos germans, també tenen força protagonisme en Pietro i un gos, el Manyac. A en Pietro, un noi una miqueta més gran que l’Anna, el coneixen un dia i ja no se separa d’ell. També busca la salvació, que ell creu que proporcionen unes sabatilles d’esport, les Adidas Hamburg. El noi està convençut que quan te les poses “La Roja”– que és el nom de la malaltia que està acabant amb la humanitat- desapareix com per art de màgia. També hi ha qui diu que pots curar-te fent-li un petó a un ésser estrany batejat amb el nom de la “Picciridduna”.

En un primer moment, “Anna” em va recordar “La carretera”, de Cormac McCarthy. La història també és obscura i dantesca, amb l’Anna buscant menjar en un món totalment desconegut i perillós. Però només al començament. A mesura que avança, el llibre agafa personalitat pròpia. L’esperança que desprenen els protagonistes, les seves ganes de viure i d’avançar sense queixar-se, s’encomanen i decideixes fer camí amb ells. Des del primer moment. Saps que van cap al no-res, que serà difícil que se’n surtin, però et permets la llicència de somiar. Un llibre molt recomanable, com totes les darreres apostes d’Angle Editorial.

“En els últims anys de vida, l’Anna havia sofert i suportat dolors immensos, fulgurants com l’explosió d’un dipòsit de metà, que encara tenia estancats a dins del cor. Després de la mort dels seus pares s’havia precipitat en una solitud tan il·limitada i obtusa que la va deixar idiota durant uns mesos, però ni una sola vegada, ni per un segon, no li va passar pel cap la idea d’acabar, perquè s’adonava que la vida és més forta que tot. La vida no ens pertany, ens travessa. La seva vida era la mateixa que empeny un escarabat a ranquejar sobre dues potes quan ha estat trepitjat, la mateixa que fa fugir una serp sota els cops de l’aixada arrossegant els budells. L’Anna, en la seva inconsciència, intuïa que tots els éssers d’aquest planeta, des de caragols fins a les orenetes, incloent-hi els homes, han de viure. Aquesta és la nostra feina, això ha estat escrit en la nostra carn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Vernon Subutex 1 (Virginie Despentes)

“Vernon Subutex 1”, el primer de la trilogia, és el llibre més descarnat que he llegit en molt temps. Està escrit per l’escriptora francesa Virginie Despentes (Nancy, 1969) i publicat per Literatura Random House. Té 337 pàgines i no deixa indiferent. El seu personatge principal és en Vernon, que es queda sense feina i sense casa quasi sense adonar-se’n. Passa de tenir-ho ‘tot’ a trobar-se sol i perdut enmig del carrer, sense sostre... i sense sortida. Espero el segon volum amb ganes.

Reflexiono sobre la novel·la i arribo a una conclusió: és tan extrema la situació d’en Vernon, i de la resta de protagonistes, com l’escriptura de Despentes, dura com una puntada a l’estómac. Sembla que vulgui fer mal amb cada paraula. Desnonaments, indigència, drogues, violència de gènere, pornografia, transsexualitat, caps rapats, racisme... No és fàcil assumir tanta informació, quasi tota desagradable, en tan poc temps. Parla de les dones i dels immigrants amb una violència extrema. En Xavier, per exemple, és un guionista que odia a tothom que no és francès. Els seus raonaments són molt propers a l’ultradreta. Ell és una de les primeres persones que acull uns dies a en Vernon quan comença el seu descens cap a l’infern.

En Vernon tenia una botiga de discos, Revolver, amb un cert èxit. Ha de tancar-la perquè el món de la música canvia i la gent prefereix descarregar-se les cançons il·legalment abans de comprar-les, com s’havia fet sempre. Un cop fracassa el negoci, encara passa uns mesos més o menys bons, venent el que li quedava per internet. Fins que tot s’espatlla. Alex Bleach, que li pagava el lloguer quan ell no hi arribava, mor d’una sobredosi a la banyera de l’hotel on estava passant uns dies. S’ha acabat la subvenció! L’Alex era un àngel caigut del rock francès, amic personal d’en Vernon, amb qui havia tocat quan eren joves. Despentes explica que ella també havia treballat en una botiga de discos.

LA CLASSE MITJANA ASSENYALADA

Amb cinquanta anys, en Vernon no pot reincorporar-se al mercat laboral, com tants altres. Per culpa d’un liberalisme salvatge, ha perdut la seva condició de ‘personal normal’ i ningú pensa tornar-li. La classe mitjana francesa està assenyalada. Molts tenen por de convertir-se en un Vernon més, si falla alguna cosa. Convertir-se en un sense-sostre de la nit el dia ha deixat de ser ficció per transformar-se una possibilitat massa real. Una autoentrevista que es va fer Bleach poc abans de morir, i que va entregar a en Vernon, pot ser la seva taula de salvació. Tothom hi va al darrere. La Sylvie, la Lydia Bazzoca, la Gaëlle i en Patrice són algunes de les persones que també acullen al nostre protagonista a casa seva alguns dies.

Les actrius porno Pamela Kant i Vodka Santana i els transsexuals Debbie i Marcia també tenen un paper important en aquest primer llibre de la trilogia. Paral·lelament a la desaparició de la majoria de botigues de discos, Despentes apunta el creixement desmesurat de les noves tecnologies i de les xarxes socials, amb Facebook i Twitter al capdavant. En un moment del llibre la filla de la Santana passa per Barcelona i va a la Boqueria. Per sort, Despentes ho explica tot amb una mica d’humor. Això et permet seguir llegint i no llançar-se directament per la finestra.

“Ninguno han tenido un padre. Han crecido viendo a sus madres mal folladas, quejándose todo el día, y les ha partido el corazón. Normal. Entonces intentan imaginar cómo tiene que ser un hombre que haga gozar a su mujer. Pero por más que busquen, la fórmula no está en internet. Está en los genes. Si hubieras visto a mi madre: radiante, peripuesta, satisfecha, siempre contenta. Cuando las follan bien, las tías son otra cosa, la verdad. Todos sin padre, los pequeños cabrones, nacidos de un coño mal follado por una polla blanda que apesta a meados. Se buscan padres adoptivos, en cantidades Industriales, no pueden ver una barba sin gritar papá, se hacen adoptar por loosers... los pobres, no saben lo que es la masculinidad. Reproducen la misma mierda –preñan a tías patéticas a las que dejan insatisfechas y que a su vez paren gilipollas que no saben tenerse en pie. Polla blanda en coño enmohecido, mira lo que te digo. Ese es el problema de hoy en día... un país de esclavos frustrados, qué quieres que hagamos con ellos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La vídua (Fiona Barton)

“Addictiva”. Aquest és l’adjectiu que defineix millor “La vídua”, la primera novel·la de la periodista britànica Fiona Barton. Està traduïda per Núria Parés Sellarés i publicada per Columna. Té 503 pàgines i es llegeix d’una tirada. La gran protagonista és la Jean Taylor, casada amb en Glen, sospitós de segrestar la Bella. El policia Bob Sparkes i la periodista Kate Waters completen el ‘triangle viciós’.

La Jean viu dominada per en Glen, que treballa repartint paquets, després que el fessin fora del banc on havia fet carrera. Tot va més o menys bé fins que la dona descobreix la cara fosca del seu marit, addicte a la pornografia i amb una vida molt fosca a internet. Potser el més lògic hauria estat deixar-lo en aquell mateix moment, però no n’és capaç. Viu atemorida? Li fa por allò del ‘Què diran’? Des que la Policia entra en la vida d’en Glen i la premsa fa guàrdia a la porta de casa seva tot és complica una mica més. De cara a la galeria, la Jean segueix sent l’esposa perfecta, fent costat al seu marit en tot moment. I no és fàcil... Què ha passat amb la petita Bella? L’ha segrestada ell? És viva o morta?

La Bella és filla d’una mare soltera. Té una mica més de dos anys. Algú se la va emportar del pati de casa seva, quan jugava amb un gat. La dona l’havia perdut de vista uns minuts i, quan torna a buscar-la, ja no hi era. El policia que porta el cas és en Bob Sparkes. Totes les proves apunten a en Glen, però no pot demostrar res. S’obsessiona amb el cas i, en alguns moments, perd el món de vista. Vol trobar la Bella abans que sigui massa tard. En Bob té una bona relació amb la Kate Waters, una de les periodistes que cobreixen el cas. De fet, gràcies a ell, pot fer amistat amb la mare de la criatura, primer; i després amb la vídua. La vídua és la Jean, perquè en Glen mor atropellat per un autobús. I fins aquí puc explicar.

EMOCIÓ FINS AL FINAL

El llibre passa francament bé i manté l’emoció fins al final. Estàs a punt d’acabar-lo i encara no tens clar si va ser en Glen qui se’n va emportar la Bella i, en cas de fer-ho, si la manté viva... Barton tracta tres o quatre temes molt interessants, com per exemple el poder dels mitjans de comunicació (que massa sovint assumeixen el paper de jutge); la invisibilitat que dóna internet a un munt de persones que tenen coses per amagar i l’assaig d’alguns homes cap a les seves esposes, un assaig sibil·lí, de ‘baixa intensitat’, però que dura al llarg de molts anys. L’autora també deixa clar que, un cop desapareguda la persona que maltracta, la víctima pot tornar a aixecar el cap i fer coses que mai s’hauria imaginat que podria fer.

“Un braç s’esquitlla entre els càmeres i em dóna una targeta. Hi diu “Felicitats”, i hi ha una imatge d’una ampolla de xampany en el moment que surt el tap volant. Intento veure de qui és el braç però la gentada l’ha engolit, de manera que em guardo la targeta a la bossa i em deixo guiar per avançar amb en Glen, en Tom i alguns guardes de seguretat. Els periodistes ens segueixen. És com un eixam d’abelles dels dibuixos animats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

“L’aniversari” (Imma Monsó)

Fa anys, vaig preguntar a un tiet meu perquè parlava tan poc. La seva resposta va deixar-me descol·locat: “Prefereixo escoltar i aprendre”. La paraula i l’absència de la mateixa centren l'acció de “L’aniversari”, la darrera novel·la d’Imma Monsó (Lleida, 1959). Està publicat per l'editorial Columna i té 298 pàgines. D’aquesta autora ja havia llegit "La dona veloç", que em va agradar moltíssim.

Els protagonistes principals són Ell i Ella. En cap moment s’esmenten els seus noms, tot i que el d’ell l’acabem sabent per una ‘segona via’. Estan casats des de fa 25 anys. Amb els fills grans, potser ha arribat el moment de tornar a fer coses junts, de recuperar part del temps lliure perdut. Ell és un home casolà, amb poca iniciativa, que es deixa portar per Ella. No sempre ha estat així. Quan era petit, alguna cosa va passar que va canviar-li la vida. Ella és una enamorada de la paraula. Llegeix els versos que desfilen pel seu cap i els tradueix. El seu marit li recomana que els escrigui, però sempre li diu que no. La passivitat de l’home irrita la dona i les discussions són constants, cada cop més pujades de to. Fins que arriben a un sorprenent pacte: no parlaran en uns dies. Si necessiten dir-se alguna cosa important, ho faran per escrit. I no val el Whatsapp! Crisi de parella total...

DUES LÍNIES D'ACCIÓ

El dia que celebren un nou aniversari de casats, surten tots dos en cotxe. És iniciativa d’ell, que vol donar-li una sorpresa a ella. Una excursió cap a on? La dona té encasellat al seu marit, a qui creu incapaç de sortir-se del guió previst. Ho aconseguirà aquest cop? De vegades, la realitat supera la ficció. I si és un llop disfressat de xai? Ben pensat, després de tots aquesta anys, si ho fos ho sabria... no? La segona línia d’acció la protagonitzen dos amics inseparables: en Guillem i en Mateu. Es troben molt sovint a casa d’en Guillem, que està enmig d’un bosc. Viu amb la Carmina, la seva mare. La dona és més aviat curta i és per això que vol que el seu fill llegeixi tots els llibres que pugui. En Guillem està obsessionat amb la lectura i, sobretot, amb representar els llibres de la manera més fidedigna possible. Un dels seus preferits és “Moby Dick”.

“L’aniversari” és un llibre molt visual. Quan ella obre el regal d'aniversari, asseguda al cotxe, al costat del marit, sembla que estiguis allà mateix, participant d’aquesta festa perversa. Com sempre, l’estil d’escriptura de l’Imma és àgil i directe, amb molt de diàleg. És un llibre fàcil de llegir, ple de diàlegs i, en alguns moments, amb un bon sentit de l’humor. Molt recomanable.

“La soledat l’havia obligat a aprendre a ser molts, i sempre s’estranyava quan coneixia una persona que no era molts i es comportava com si només fos una. Va trigar més d’una hora a completar la història. Seguiria assajant uns dies i, quan el Mateu tornés, si tornava, passarien de nou el Pas dels Ofegats com ho van fer la nit que es van conèixer. Perquè feia una setmana que havia conegut el Mateu, el primer i únic amic que havia tingut mai, i només esperava que no fos l’últim. De si el tornaria a veure o no, no n’estava segur. Quan dues hores més tard es va presentar a casa enfangat fins a la cintura, la Carmina el buscava perquè els senyors N. estaven a punt de marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy