dissabte, de febrer 24, 2024
No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)
diumenge, de febrer 18, 2024
Els dies robats (Blanca Busquets)
Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.
El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.
"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental. Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom.
"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de febrer 10, 2024
La casa de la nit (Jo Nesbø)
La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.
A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?
"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom.
—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat.
—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc».
En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular.
—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".
Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"
@Jordi_Sanuy
diumenge, de febrer 04, 2024
Dibuixos amagats (Maria Àngels Viladot)
La psicòloga social Maria Àngels Viladot enfoca la societat contemporània amb una profunda mirada femenina. Per això són tan creïbles la Carol i la Lupe, les dues grans protagonistes de la seva darrera novel·la. A"Dibuixos amagats", ens explica que l'amistat entre les dues és indestructible. Les coneixem als anys setanta del segle passat, en una Barcelona on els joves són més actius contra la dictadura que els seus pares, massa immobilistes.
Tant La Carol com la Lupe són de bona família. Encara més, en el cas de la Lupe. És filla d'emigrants exiliats a Mèxic i fa poc que s'ha instal·lat a Barcelona. Li sobren els diners i no ho dissimula. Totes dues estudien a la Universitat Autònoma de Barcelona i són molt actives en la lluita a favor dels canvis socials i polítics. Les reunions clandestines i les manifestacions estan en el seu ordre del dia. Des d'un primer moment, la Carol té clar que la seva companya amaga un terrible secret, però no vol pressionar-la més del compte per descobrir-lo. Els dibuixos que fa i que no ensenya a ningú, molt violents, demostren que no ha passat pàgina d'un passat que la persegueix i de vegades la tenalla fins a punts insospitats.
"Dibuixos amagats" és un llibre optimista i agraït de llegir, tot i l'obscuritat d'algunes de les coses que ens explica. És un cant a l'amistat a la joventut i a la il·lusió, amb uns personatges ben construïts i que et fas teus des d'un primer moment. No és el cas de l'Isidre, que genera rebuig només d'aparèixer. Barcelona s'acaba convertint en un altre actor amb molta presència, ja que seguim a la Carol i a la Lupe pels locals famosos d'aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio o el Flash-Flash. Totes dues estan enamorades del barri del Putxet. Són idealistes i creuen que tot és possible. M'ha agradat que la Maria Àngels mencioni "La naranja mecánica", la meva pel·lícula de capçalera.
"Finals del mes de febrer del 1974, tres dies abans que aquells depredadors afamats executin Salvador Puig i Antich. Aquell noi que la Carol va conèixer fa uns anys al Bar Galeno, el germà del Quim. En sap poques coses d’ell, sap que milita en el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), una organització anarquista que recolza l’agitació armada i fomenta la lluita obrera. Quan el van empresonar, dos anys abans, ella es va quedar de pedra. Quan el van condemnar a mort en un d’aquells judicis de guinyol, encara més. «No gosaran», va pensar. Però s’equivocava. Sens dubte, l’assassinat de Salvador Puig i Antich, i amb garrot vil, és un més dels càstigs per la voladura de l’almirall Carrero Blanco, una demostració de força ferotge per agenollar els dissidents".dimecres, de gener 24, 2024
El hijo olvidado (Mikel Santiago)
dissabte, de gener 20, 2024
Golpe de gracia (Dennis Lehane)
diumenge, de gener 14, 2024
El dilema de Penélope (Jorge Zepeda Patterson)
dimarts, de gener 02, 2024
L'últim telecadira (John Irving)
dissabte, de desembre 09, 2023
Del natural (Martí Domínguez)
Com que no soc un gran expert en pintura, he après un munt de coses. Per exemple, que Giotto és el primer que dota les seves obres de versemblança. Hi ha un abans i un després de quan va dibuixar una ovella jove sobre una roca amb una pedra. Domínguez reivindica la contemplació de la natura com a base dels impulsos creatius. De vegades, escriu, es miren les obres d'art sense conèixer res de la seva història ni dels elements que les conformen. Té tota la raó. Les roses, per exemple, al·ludeixen a la puresa de Maria, i l'aquilègia al dolor pel sacrifici del seu fill. Són símbols marians, visibles en pintors com Bernardino Luini. Al cristianisme, la simbologia de la papallona és l'emblema de la resurrecció.
A "Del natural" també ens parla de les muntanyes de Sainte-Victoire, pintades infinitat de vegades per Cézanne, i de les dones de Gauguin, que va marxar a la Polinèsia després de deixar abandonada a la seva família. Per cert, Van Gogh va tallar-se un tros d'orella després d'una discussió amb el mateix Gauguin. M'ha cridat l'atenció que el narcís representi la bellesa que es panseix ràpidament. Els poetes van imaginar que Narcís, un nen preciós, va caure en una font i es va ofegar mentre contemplava, amb massa ganes, la seva pròpia bellesa. De Goya en destaca que va ser el primer a denunciar els horrors de la guerra; i de Coubert que va revolucionar-ho tot amb "L'origen del món", la representació del sexe femení en primer pla. Un llibre brillant i amb una bibliografia quasi infinita.
"Giorgio Vasari, el gran historiògraf de l’art del segle xvi, autor de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes (1542- 1550), assegura que Giovanni Cimabue va descobrir Giotto quan acabava de dibuixar un corder sobre una roca amb l’ajuda d’una pedra. A Cimabue el va impressionar la versemblança, l’acurada realització, i el va prendre com a deixeble. La singladura humana té aquestes coses: aquell nen, fill de pastor, amb el qual va ensopegar per casualitat Cimabue, havia reproduït com ningú l’animal covat de la litúrgia cristiana, i per aconseguir-ho no havia hagut de fer res més que fixar-se en una de les ovelles del ramat patern i dibuixar-la el més fidelment possible".
Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps i "Mater". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de desembre 02, 2023
Todo vuelve (Juan Gómez-Jurado)
dimarts, de novembre 28, 2023
Les cendres a la piscina (Laura Gost)
dissabte, de novembre 25, 2023
Donde no llegan las sombras (Jordi Llobregat)
L'autor col·loca l'acció a la Vall Fosca, als Pirineus, on comencen a desaparèixer nenes, que troben mortes poc després, sense senyals aparents de violència. La primera vivia a la Torre de Capdella, al Pallars Jussà, amb la seva tieta. Els seus companys d'escola li feien bullying. La troben a 300 quilòmetres de casa, en un gorg enmig d'un bosc, amb una corona de flors al cap. L'Álex Serra havia deixat la policia per intentar esbrinar què li havia passat a la seva germana. S'havia fet fonedissa, d'una manera sorprenentment semblant, vint anys enrere. Abans de deixar el cos, havia disparat a un company en acte de servei... Perdia el control amb facilitat. Ara, recupera la placa i la pistola per intentar donar un cop de mà.
Els escenaris escollits per Llobregat són foscos, carregats i plens de boira, amb muntanyes altes i llegendes màgiques que ho impregnen tot. De vegades costa diferenciar entre ficció i realitat. Perseguida pel seu passat, l'Álex haurà de treballar de valent per descobrir el lloc on no arriben les ombres, que és el títol d'aquesta novel·la negra tan àgil com addictiva. Descobrir-lo i salvar a la tercera nena desapareguda, com no va poder fer amb la seva germana estimada. En una de les subtrames, se'ns parla molt dels camps de concentració francesos on van anar a parar molts dels represaliats de la Guerra Civil Espanyola. Sortir-hi viu i sencer estava a l'abast de ben pocs. En definitiva, un puzle molt visual i amb acció il·limitada.
"Martina levanta la mirada. El sol empieza a esconderse tras las montañas. Pronto se hará de noche. Vuelve a mirar hacia sus compañeros de clase. Desde allí no pueden verla todavía, pero están ya muy cerca. Ve sus caras enrojecidas por el esfuerzo. Oye sus chillidos anticipando la diversión. Mira de nuevo hacia los árboles; justo entonces una ráfaga de aire se desliza entre sus troncos retorcidos y se oye una especie de gemido, lo que hace que recuerde otra vez las historias, y se estremece. Sin embargo, son los últimos gritos de sus perseguidores los que acaban por decidirla. Coge con fuerza el manillar y se interna con su bicicleta por el sendero. La maleza se cierra tras ella, como si nadie hubiera pasado por allí. Unos metros más adelante, las sombras del bosque la engullen y Martina desaparece".dissabte, de novembre 18, 2023
Guinedell, comtessa de les pedres (Àfrica Ragel)
Desconeixia que en l'època de Guinedell una dona pogués tenir tant de poder. Moltes vegades va anar per davant del seu marit, buscant aliats i reunint-se amb rivals. Sovint ho feia per iniciativa pròpia, sense que Guifré en sabés res. Confiava més en el poder de la paraula i els pactes que en les espases i les guerres. Ho demostra que la seva firma apareix al costat de la del seu marit en la majoria dels documents d'aquell temps. L'Àfrica ens fa arribar la història de la comtessa d'Empúries d'una manera molt entretinguda i visual. És un llibre ple d'intrigues i amb rabiosa activitat, on sempre passen coses. És fàcil imaginar-se les escenes de batalla, on la nostra heroïna mai no es fa enrere. Un bon homenatge a una comtessa fins avui oblidada, que ara demana pas.
"Collia herbes. Les coneixia des que era ben petita; amb les fulles dels freixes es tractava el mal d’ossos, la gota, l’oligúria, el restrenyiment i la febre. Amb les dels pollancres i els àlbers, les afeccions urinàries i el mal d’esquena. Amb les branques de romaní bullides en aigua s’alleujaven les infeccions. Sabia destriar les que anaven bé per al maldecap, per a les sangs abundants, per a les berrugues... Amb les falgueres i les dolçamares es guarien els cops i les ferides, però calia anar molt amb compte amb la quantitat perquè eren perilloses.
Va ser aleshores quan va sentir els renills dels cavalls i els crits. Un home vestit amb robes bones donava ordres a una comitiva perquè marxés. A terra, damunt d’una capa, jeia una jove que s’abraçava les cames ensangonades".
@Jordi_Sanuy
dimarts, de novembre 14, 2023
Paranoia 68 supera el milió de visites
![]() |
Aquest mes de novembre, Paranoia 68 ha complert 17 anys. L’aniversari ha coincidit en el temps amb la fita d’haver superat el milió de visites. En el moment d’escriure aquest post, eren 1.001.638. I el comptador continua sumant! Molt content. En aquest 2023, he afegit al blog un total de 80 llibres. Des de l’inici, ja n'he referenciat 1.021. Gràcies a totes i tots els que encara passeu per aquí. Suposo que ja sabeu que, des del mes d'agost d'aquest any, Paranoia 68 també té la seva versió a Instagram, sota el nom de @Jordi_Sanuy_llibres. També us hi espero. Fins aviat. ❤️
diumenge, de novembre 05, 2023
Amor sense món (Miquel Esteve)
dimecres, de novembre 01, 2023
El infierno (Carmen Mola)
diumenge, d’octubre 29, 2023
La meva història és la història d'un amor (Alba Sabaté)
dissabte, d’octubre 21, 2023
Querido capullo (Virginie Despentes)
divendres, d’octubre 13, 2023
La part salvatge (Ferran Guallar)
En Paul, que és el narrador, fa quinze anys que lidera un grup de cooperants instal·lats en un petit paradís africà. El coneixem prenent notes de camp sobre en Seejo, a qui un ximpanzé més jove -en Cèsar- vol destronar com a mascle alfa. És el mateix que li està passant a ell. Fa nosa als caps de l'ONG, que tenen plans que no arribaran a bon port si no se'l treuen de sobre a temps. Bon joc de miralls entre l'antropòleg i el primat, que resisteixen com poden. Estan convençuts que tenen corda per estona. En Paul ja va fugir cames ajudeu-me del Congo, i no vol viure una situació similar. De les poques coses que recorda és que van assassinar a la seva parella. El problema és que sospita que ell també té les mans tacades de sang, per culpa de la seva part salvatge...
Estem davant d'una novel·la plena d'aventures apassionants. A mesura que avança tot es complica i l'ambient es carrega per moments, fins a fer-se irrespirable. La majoria dels personatges, començant per en Paul, es veuen expulsats de la seva zona de confort per afrontar reptes cada cop més complicats. Hi ha lluita pel poder, violència gratuïta, suborns, traïcions, rumors d'assetjament sexual, ambició sense límits, corrupció i un munt d'assassinats a sang freda. En Ferran ha passat molts anys a l'Àfrica convivint amb investigadors i micos. Suposo que és per això que la història que ens explica sembla tan real i creïble. La narració té un ritme vertiginós i un objectiu clar: dir-nos que destruir la natura mai és un bon negoci, encara que doni importants rèdits econòmics. Més clar impossible.
"Et deia que no era just que no sabessis res de mi. Fem, doncs, la presentació formal i anivellem la balança. Em dic Paul Murray. Murray pel meu difunt pare escocès, de qui només he heretat els clixés: la tossuderia i una afició genètica, si bé tardana, pel whisky. A punt de fer-ne trenta, una moto i res a perdre em van portar fins aquí, el teu territori. Em vaig instal·lar al poblet de Gurel, envoltat dels penya-segats boscosos i salts d’aigua que coneixes bé. En poc temps, Gurel es va convertir en la meva llar d’adopció i en el centre de comandament d’una missió més romàntica que pràctica per salvar els teus de l’extinció".
@Jordi_Sanuy
dijous, d’octubre 05, 2023
L'any que vaig estimar Ava Gardner (Jordi Solé)
De Solé havia llegit un parell de molt bones novel·les negres, "El tigre i la duquessa" i "La noche de Damballah". En aquest altre registre, també m'ha fet passar una bona estona. Tot comença quan mor l'Ava Gardner, el 25 de gener de 1990. Aquell dia, en Pol Mas -gran personatge de ficció- recorda amb afecte les setmanes que va passar a prop de l'actriu, que va robar-li el cor. La va conèixer quan ell estava a punt de complir els 15 anys. Retrocedim en el temps... En Pol és l'únic fill de la Heather, la cap de cuina vídua de l'hotel Àncora, on s'allotgen l'actriu i companyia. Com que és de les poques persones que parla anglès -la seva mare és britànica- el noi fa d'enllaç entre l'establiment i els del cinema. I s'apropa a l'Ava, que el tracta francament bé, sense adonar-se que li està fent mal.
Estem davant d'un llibre enlluernador i molt visual. L'autor ens ho posa fàcil per què imaginem com era Tossa l'any 1950. Tampoc no és complicat fer-se la idea de la revolució que hi va haver a la vila mentre es rodava la pel·lícula, amb un munt d'extres locals. Encara que desigual, la relació entre el Pol i l'Ava és maca i sincera. Enveja sana. Quan arriba a la Costa Brava, l'animal més bell del món estava embolicada amb Frank Sinatra. El cantant va perdre els estreps quan va veure-la al costat de Cabré i va decidir travessar l'Atlàntic per demanar-li explicacions. Glamur, humor i bellesa per explicar una història que t'atrapa i que no et deixa escapar, amb un final preciós. Imprescindible pels bojos del cinema i pels fans de la Gardner, que en té molts. Un relat deliciós.
"-Mira, aquest matí tindrem una trobada amb els mitjans de comunicació a la platja. En James i l’Ava no hi aniran, però els xicots de la premsa tindran barra lliure amb la resta de les estrelles i els tècnics que vulguin reclamar. Jo hi seré, per descomptat. Però estava pensant que si fóssim dos a traduir faríem més via. I ja veuràs que resulta molt senzill. Uns sempre preguntes les mateixes foteses insubstancials i els altres els responen inevitablement amb els mateixos tòpics. No caldria ni que es trobessin. Però les formes són les formes. I cal fer fotos, és clar... Les fotos són les úniques que sempre són diferents. Què me’n dius? Compto amb tu?".
@Jordi_Sanuy

















.webp)

.jpg)
