Les cendres a la piscina (Laura Gost)

Les persones canvien. De vegades, sense ni tan sols adonar-se’n. Canvia, i de quina manera, en Sebastià, el patriarca de la família que protagonitza “Les cendres a la piscina”, de la mallorquina Lara Gost (Sa Pobla, 1993). El personatge està inspirat en el seu avi patern. El llibre té 220 pàgines i és el Premi Proa de Novel·la 2023. Interessant relat sobre els vincles personals i les reaccions humanes. D’ella ja havia llegit "El món es torna senzill". 

En Sebastià passa de conrear camps a enriquir-se fent hotels pel turisme. De pagès a constructor, passant per picapedrer, en un tancar i obrir d’ulls. I com a conseqüència, ascendeix molt de pressa en l’escalafó social. Normalment, però, tot el que puja també baixa i l’home s’acaba arruïnant. Del luxós xalet de l’Alcanada al projecte fallit d’Es Pont. Abans de quedar-se sol com un mussol, es casa tres vegades. Amb la Catalina -amb qui va tenir els seus dos fills-, amb la Mercedes i amb la Leidi. Una mallorquina, una madrilenya i una sud-americana molt més jove que ell. I això que a en Sebastià qui li agradaven de veritat eren les alemanyes... Vides fugisseres que s’esmunyen entre els dits. Temps corredís.

Tots els capítols porten el nom d'un dels membres de la família, començant i acabant pel d'en Sebastià. D'entrada ja sabem com s'acomiadarà del món. La narradora no té cap problema per explicar-nos-ho. Sempre avança informació que desenvolupa, convenientment, més endavant. La seva prosa és amena, irònica i plena de color, amb uns personatges que semblen reals com la vida mateixa. En la novel·la té un pes important la Laura, neta del patriarca, amb una mirada diferent i més moderna que la de tots els altres. Una mirada, diria que molt semblant a la de l'autora, que ens permet seguir de primera mà els canvis viscuts a Mallorca i que estan lligats a l'evolució de l'economia i del turisme. 

"Potser en Sebastià se sent tot sol, davant la coca enfornada per un home que fa un any no coneixia i que li fa costat per raons que queden enfora de l’estimació. Tal vegada enyora la idea d’un pastís cuinat amb menys traça i amb més tendresa i fa una ullada a les cadires buides que enrevolten la taula amb el conhort que, com a mínim, aquesta vegada hi ha una força d’ordre major que estén la solitud arreu. Pot ser que pensi i senti totes aquestes coses, mentre bufa el vuitanta-u de cera vermella, però també és possible que en Sebastià es limiti a rovegar un tros de coca sense dir res, sense cap gràcies tampoc per a en Juan Manuel. Com a molt, una crítica culinària escarida: «No fa llarg, però es pot menjar», o alguna cosa així".

@Jordi_Sanuy