dilluns, de febrer 26, 2007

Coses: La roda que mai s'atura


Sempre dic que estaré satisfet si aconsegueixo donar al meu fill el mateix que m'han donat els meus pares a mi. A voltes, he sentit dir que el tractament educatiu és una feina dels mestres; però no puc estar-hi completament d'acord. Hi tenen molt a dir, és veritat, però la responsabilitat ha de ser compartida amb els pares. És més, si uns i altres s'entenen i caminen en la mateixa direcció, encara millor. Sense dubtes, l'èxit està assegurat. Expliquen que els primers anys de la vida d'un nen o d'una nena són decisius, tenint en compte que són els d'innocència màxima, els de major aprenentatge, els de la connexió més directa i freda amb la realitat. I, normalment, en la majoria dels casos el referent sempre son el pare o la mare. Crec que és força difícil que l'infant s'emmirallari primer en un mestre, sobretot si a casa li donen l'estima i el suport necessaris. El paper de l'educador és vital, però també el dels pares. Jo, en aquest capítol, estic convençut que he tingut molta sort.

No descobriré res si dic que educar a un fill és una gran responsabilitat, a més d'una obligació inesquivable. Els nens i les nenes acaben fent el que veuen i mostrar-los el camí equivocat, encara que sigui per error, pot tenir conseqüències impensables. És ara quan se'ls ha d'intentar encarrilar, quan s'ha d'ensenyar (segons la nostra modesta opinió) què poden fer i què no, què creiem nosaltres que està bé i què està malament. Se'ls ha d'intentar donar una base perquè, quan siguin grans, ja amb una opinió pròpia i consolidada, puguin actuar conseqüentment. Estic convençut que funciona. Diuen els experts, que quan són petits se'ls ha d'apropar cap a la lectura, la música i l'esport, que, sumades a d'altres activitats, cultiven el cos i la ment. Quan son una mica més grans, practicar una modalitat esportiva pot tenir un pes molt rellevant: obligacions horàries, necessitat de cuidar l'alimentació, competitivitat, tot un seguit d'aspectes que, possiblement, els seran molt útils en la seva vida laboral.

Treballar pels fills és un plaer gratuït. Hi ha qui diu, que els fills mai no tornaran als pares tot el que han fet per ells, però, encara que sigui veritat, no passa res. És una anècdota més. Tant el pare com la mare, s'aboquen als seus fills perquè volen, perquè consideren que ha de ser així, perquè desitgen el millor per a ells, tot i que, de vegades, posar límits és francament complicat. Tenir clar què els has de comprar, fins on ha d'arribar la teva permissivitat o el suport anímic és una excursió diària... i per desgràcia els nens no porten llibre d'instruccions! Els fills creixen i marxen de casa, cada cop més tard, és veritat, però, com diu la cultura popular, és llei de vida. Nosaltres també ho hem fet i, possiblement, mai 'tornarem' als nostres pares el que ells han fet i segueixen fent per nosaltres. Com a molt, 'pagarem' aquest deute generacional donant el millor als nostres fills. És una roda que no s'atura, tot i el canvi climàtic. El més important és veure que els fills neixen sans, intel·ligents i respectant als altres. Per què hi ha alguna cosa més? Jo, sincerament, crec que no.

Cap comentari: