dimarts, de febrer 21, 2017

El amor que te mereces (Daria Bignardi)


L’Antonia té 30 anys i està embarassada. La seva mare, l’Alma, li ha explicat poques coses sobre el seu passat. Ara que espera la criatura, li fa saber que qui hauria estat el seu tiet va morir de jove -en estranyes circumstàncies- i que el seu avi es va suïcidar. Després, la seva àvia va morir de malaltia. L’Alma, que se sent culpable, mai no ho ha superat. Decideix parlar amb la seva filla perquè creu que les embarassades són del tot invulnerables.

Bona part de l’acció d'“El amor que te mereces”, de Daria Bignardi (1961), té lloc a Ferrara, el lloc de naixement de l’autora. En aquesta localitat d’Emília-Romanya hi vivia l’Alma quan era petita, abans de marxar cap a Bolonya. Ara l’Antonia hi anirà uns dies per intentar descobrir els tenebrosos secrets de la família Sorani. El llibre està publicat per Duomo Nefelibata i té 321 pàgines. La traducció al castellà és de Montse Triviño. L’Antonia escriu llibres de novel·la negra, en una petita editorial, i viu amb un comissari de policia. El va conèixer en una de les seves entrevistes de feina per documentar-se. En Franco no veu massa clar que la seva xicota vagi a Ferrara, però li dóna el seu suport.

No donaré massa dades sobre el passat dels Sorani, tot i que són moltes les sorpreses amb què es trobarà l’Antonia, amb el suport del comissari de la localitat, el seductor D’Avalos, i amb una amiga de la seva mare, la Michela, que havia sortit amb en Maio abans que desaparegués. La novel·lista descobreix coses que ni la seva mare sabia. Els hi haurà d’explicar? O potser no cal? Per intentar comprendre tots aquests fets que desconeixia també compte amb el suport d’una veïna de l’Alma, la Lia, que vivia just davant de casa seva. En les pàgines d'“El amor que te mereces” conviuen històries de drogues, assassinats, traïcions i fins i tot el genocidi nazi. Mentre investiga, l’Antonia es fa un fart de menjar pastissos de macarrons, molt típics de la zona.

REFLEXIONS DE MARE I FILLA
La Daria intercala les reflexions de la mare amb els de la filla, totes dues en primera persona. Un capítol una, un capítol l’altra, fins que l’Antonia va agafant protagonisme i parla una miqueta més. Estem davant d’un llibre amè, escrit amb una prosa àgil i directe i, sobretot, molt visual. L’escriptora cau bé des del primer moment i de seguida et converteixes en un còmplice de les seves investigacions. Vols que tot li surti més o menys bé. El final l’intueixes, però no per això el trobes menys interessant. Segur que les seves novel·les negres, si no fossin de ficció, també serien apassionants. “El amor que te mereces” és un bon llibre. Molt recomanable.

“Los primeros años después de la muerte de mis padres, cuando ya vivía en Bolonia, cogíamos de vez en cuando el tren y nos íbamos a Ferrara a arreglar algo: reparar tuberías, contratar operarios que vaciasen la casa o tapiaran las puertas... Pero desde que Antonia cumplió tres años, no he vuelto a pisar Ferrara. Sólo para ir alguna que otra vez al cementerio. Y, con el tiempo, hasta eso dejé de hacer. Al caserío junto al dique, donde murió mi padre, no he vuelto jamás. Administra la finca el campesino que, en el pasado, fue nuestro masovero. Dice que con lo que cultiva le llega justo para pagar los gastos de la casa y a mí ya me parece bien. Ahora se lo venderemos todo a él, que me lo está proponiendo desde hace años”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: