dijous, de març 30, 2017

Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)


Quedar-se sense feina ha de ser un cop molt dur. Encara més, si tens la jubilació a prop. Tota una vida treballant i, quan menys t’ho esperes, la teva empresa et fan tancar la porta per fora. En cas d’haver viscut al dia, sense estalviar, tot pot complicar-se... i molt. Podràs acabar de pagar la casa? Podràs mantenir dos cotxes? Són preguntes que es va haver de fer l’Alain Delambre, protagonista de “Recursos inhumanos”, de Pierre Lemaitre (París, 1951).

Delambre, molt a prop de la seixantena, ja porta quatre anys aturat. Massa temps. Havia estat director de recursos humans d’una gran empresa, però una inesperada fusió el va deixar al carrer, amb una mà al davant i una altra al darrere. Amb el pas del temps, ha perdut el món de vista i és capaç de qualsevol cosa per trobar una bona feina. De qualsevol cosa... Necessita recuperar la dignitat perduda, com més aviat millor. En l’actualitat fa una feineta poc qualificada en una empresa que es diu Mensajerías Farmacéuticas. La Nicole, que és la seva dona, està ben col·locada, però igualment els costa arribar a finals de mes. La Mathilde i la Lucie –filles de la parella—ja viuen soles. La primera, que és la gran, està casada amb en Gregory, que treballa en un banc.

Hi ha una gran empresa que ha de tancar una delegació i, com a conseqüència, fer fora a un munt de gent. Es busca la persona que s'encarregui d'aquesta feina bruta. No li pot tremolar el pols. Suposo que hi ha un munt de maneres vàlides per escollir-lo, però els responsables d’aquesta petroliera s’inventen un simulacre amb ostatges, amb cinc dels seus directius com a protagonistes. Es tracta d'un malalt joc de rol -ells no en saben res- en el qual Delambre queda involucrat voluntàriament. Ho fa en contra dels savis consells de la seva dona. La idea és més o menys aquesta: el dia del simulacre ell haurà d’avaluar als directius sorpresos i, d’acord amb les seves reaccions, escollir al millor. Si se’n surt i supera als altres candidats, a ell li donaran una feina al departament de recursos humans. Així de senzill. Així de complicat. Es tracta d’un "doble" procés de selecció.

HISTÒRIA FOSCA COM EL CARBÓ

Pierre Lemaitre ens regala una història fosca com el carbó. Ens apropa a un home, totalment desesperat, que podria ser el nostre pare, germà, veí... o nosaltres mateixos. Un home que feia quatre anys era molt feliç, sense saber-ne res de la crisi. Un home que, en un tancar i obrir d’ulls, ha de rebaixar inesperadament el seu ritme de vida i deixar de costat els luxes dels quals gaudia. Aquests canvis el tornen violent, mentider i manipulador, fins el punt d’enganyar a la seva dona i a les filles. Tot s’hi val per tornar a entrar en la roda del mercat laboral. El llibre combina moments d’humor amb altres de molta cruesa, tots explicats amb una pàtina de realisme. Lemaitre és molt hàbil mostrant-nos el costat pervers del món empresarial i del fet de no tenir feina.

“Recursos inhumanos”, traduït per Juan Carlos Durán Romero, té 389 pàgines i està publicat per l'editorial Alfaguara. Té tres parts, “Antes”, “Durante” i “Después”. Delambre és el narrador de la primera i de l’última. La del mig l'explica David Fontana, el tauró a qui encarreguen que organitzi el joc de rol. És un home difícil, amb un passat obscur. Abans d’acabar, vull mencionar en Charles, l’únic amic de veritat que acaba tenint Delambre. És un personatge que et guanya el cor des del primer moment. Té una vida infinitament difícil, però irradia felicitats pels quatre costat. “Recursos inhumanos”, amb tot un seguit de girs magnífics, és un llibre molt recomanable. El vaig comprar divendres a la tarda i diumenge a la nit ja l’havia acabat.

“Al principio el paro, para Mathilde y Nicole, era una idea, un concepto: eso que cuentan los periódicos, de lo que se habla en televisión. Después chocaron con la realidad: el paro se fue expandiendo y pronto fue imposible no conocer a alguien directamente afectado o no cruzarse con el familiar de un parado. Una realidad brumosa, a pesar de todo, una circunstancia indudable pero con la que se puede convivir, se sabe que existe pero solo afecta a los demás, como el hambre en el mundo, la escasez de vivienda, el sida. Los hemorroides. Para los que no están directamente afectados, el paro es un ruido de fondo. Y un día, cuando nadie lo esperaba, el paro llamó a nuestra puerta”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy