dilluns, de juliol 09, 2018

Melodia d'una absència (Joan Roca Navarro)


En Bastien, que estudia música a Viena, està atrapat en el temps. No pot anar endavant sense fer un pas enrere (o uns quants) i esbrinar tot allò que no sap del seu passat. S'adonarà que és molt. Ell és el protagonista principal de “Melodia d’una absència”, de Joan Roca Navarro (Deltebre, 1977). És la seva primera novel·la. Està publicada per Capital Books i té 318 pàgines. M'ha sorprès molt positivament.

No hi té res a veure, però per la seva estructura el llibre m’ha recordat la pel·lícula “Sospitosos habituals” (1995), de Bryan Singer. Mai saps què és veritat i què és mentida; què és real i què és fruit de la imaginació d’en Bastien, que ha de lluitar contra tot i tothom; i contra ell mateix. Aquesta és la gràcia. Tot comença (o no) quan una tavernera jueva li entrega unes misterioses partitures. No hi ha notes escrites, només la tonalitat, amb una tinta de color vermell sang. Segons sembla, la melodia resultant té un poder devastador. Només de sentir-la, et pot fer parar boig o provocar-te un atac de cor. Com més lluny la tingui, millor.

En Bastien estudia a Viena. Abans vivia a París amb els seus tiets. Els seus pares van morir quan ell era molt petit. Ara se’n va cap al Delta de l’Ebre, d’on era originaria la seva família. Allà, hi ha molts secrets per descobrir, i no són gens agradables. El poble es diu La Cava i la casa pairal, eternament maleïda, La Caçadora. Encara està habitada. Fa dècades que la família genera rebuig. És la protagonista de tot un seguit de tragèdies, amb fets relacionats amb la Guerra Civil inclosos. El seu rebesavi, en Bastiano, tenia un munt d’enemics. Ningú podia veure’l i no l’oblidaran fàcilment. Ha fet moltíssim mal, també dins de casa seva, i mai li perdonaran. Les ferides no cicatritzen.

El llibre, presentat com una obra musical, amb quatre moviments, dos codes i un compàs final, és completament addictiu. La intriga i el misteri es mantenen fins a l’última pàgina. També triguem a saber, tot i que ens ho imaginem, qui és la dona que s’ha de reunir amb en Bastien a Viena, quan ell ja és gran, amb la maleïda partitura com a convidada d’honor. El personatge d’en Bastien està molt ben treballat. Pateixes amb ell des del primer moment, fent teves les seves preocupacions. La imaginació d’en Roca no té límits. L’entramat familiar que acaba dibuixant, amb pares i fills apareguts i desapareguts, lícits il·lícits i venjances diverses és espectacular. Se’n podria fer una sèrie de televisió amb un munt de capítols! Molt recomanable. Bastien... i Bastiano.

“A la tarda, quan per fi vaig travessar el pont del Mestre, la Caçadora havia emmudit i tots els seus racons desprenien una melancolia punxant, com si fins i tot la pedra inerta pogués sentor que s’havia quedat definitivament òrfena. En canvi, durant les hores obscures, la masia i tots els objectes que contenia cobraven vida i la foscor es convertia en un mar de sorolls i cruixits que feien que moltes nits fos incapaç de dormir. Les hores fosques en què les forces del mal rondaven desfermades per la Caçadora. El gos mestís, que continuava lligat des del dia de la mort de la seva mestressa, udolava sense parar i els seus laments s’escoltaven fins a arremolinar-se al meu coixí i s’ajuntaven amb el desconsol i la culpa que em sobrevenien cada vegada que pensava en la dona que havia mort al tren”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: