dimarts, d’abril 02, 2019

Benedicció (Kent Haruf)


Morim un dia. I vivim la resta. Quan algú se’n va després d’una llarga malaltia té temps per acomiadar-se. És el cas d’en Dad Lewis, protagonista de “Benedicció”, que tanca la Trilogia de Holt, després de "Cançó de la plana" i de "Capvespre". És més trist i profund que els anteriors. Està traduït per Marta Pera Cucurell i publicat per Periscopi. Kent Haruf (1943-2014) deixa una herència impagable.

Si hagués d’escollir, em quedaria amb el segon llibre. En aquest tercer, he enyorat els germans McPheron i a la Victoria. L’autor només en parla amb una frase curta. Els pren el relleu en Dad, que sap que aviat perdrà la vida. Està resignat. Amb el cap clar i el cor cada cop més net. Té temps de posar totes les coses en orde, amb el suport incondicional de la Mary, la seva dona; i de la seva filla Lorraine. En el passat no sempre va actuar amb responsabilitat i intenta rescabalar-se. La seva assignatura pendent, que tot fa pensar que no aprovarà mai, és el seu fill Frank. Va marxar de casa quan era jove i ara ja fa anys que no saben res d’ell. Ha estat impossible localitzar-lo. Haurà de ser en una altra vida... Què va passar entre pare i fill? A la ferreteria, negoci que ha omplert la seva vida, tot està en ordre. Allà sí.

Igual que en Dad, també pateix la Berta May, que es desviu per educar la seva néta Alice. La seva filla va morir d’un càncer de pit. El pare de la nena no se sap qui és. La Willa i l’Alene, mare i filla, són amigues de la família d’en Dad. De tota la vida. La Willa es va quedar viuda fa més de trenta anys. L’Alene va perdre la seva única filla. Patiment al límit. Sobreviure de la millor manera possible. Hi ha desgràcies que no s’obliden mai. Per més temps que passi. Completa aquesta amalgama de personatges estanys en Rob Lyle, el polèmic reverend de Holt. Els problemes amb la seva dona i el seu fill no tenen aturador. Fa la sensació que té una crisi de fe infinita. Res funciona massa bé i ja no sap com sortir-se’n. Està superat. Vençut. Abandonat en vida.

Com deia quan parlava de “Capvespre”, Haruf fa servir un to molt tranquil per explicar les coses, que embolcalla amb tot un seguit de descripcions d'herbes i plantes. Parla de temes tristos i complicats, com la mateixa mort, però ho fa amb un punt d’optimisme. La mort existeix i cal assumir-la com més aviat millor. En Dad se'n va donant una lliçó de vida. Sap que traspassarà aviat i ho afronta amb una certa valentia. Faci el que faci, res canviarà. I ho sap. Són 344 pàgines que es llegeixen amb facilitat, sobretot perquè l’autor continua fent servir el diàleg com a principal forma discursiva.

“Quan en Lyle va alçar els ulls perquè havia sentit un soroll, els va veure a la porta, mirant-lo. Estava assegut a l’escriptori del seu despatx de la part posterior de l’església amb prestatges de llibres darrere seu i un gravat del Cap de Crist de Sallman penjat a la paret al costat d’una imatge de Jesucrist trucant a la porta, amb la corona d’espines i un fanal a l’altra mà. Eren una parella jove, el noi devia tenir-ne vint-i-un o vint-i-dos anys, la dona semblava més gran. El noi era alt i cepat, fort, i portava uns texans nous, botes marrons, armilla de pell girada sobre una camisa blanca, i un barret Stenson bo a la mà, i la noia, la dona jove, portava un vestit blanc curt sense mànigues amb un cinturó platejat i sabates blanques de taló”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: