dimarts, d’abril 09, 2019

Entre el cel i la terra (Gerard Quintana)


Quins són els límits de l’amor? I qui s’encarrega de marcar-los? D'acord amb què? L’amor sempre ha de ser lliure i sense concessions. Pur. Les fronteres les estableixen els seus protagonistes. Ningú més. L’amor omple totes i cadascuna de les 368 pàgines d’“Entre el cel i la terra”, la primera novel·la de Gerard Quintana (Girona, 1964). Està dividida en dues parts i publicada per Columna Edicions.

L’eix vertebrador d’aquesta història que s’acaba convertint en un cant a la llibertat és en Patxi, un pintor que deixa el seu Bilbao natal per instal·lar-se a la convulsa Barcelona de principis dels anys cinquanta. Allà hi coneix dues dones que marcaran la seva vida: l’Àngels i la Neus. Amb elles tindrà dues grans històries d’amor. Tortuoses i inacabades, però amb conseqüències imprevisibles, perllongades i amb conseqüències al llarg del temps. Completen la trama principal en Bru i la Clara, dos joves creatius i amb moltes ganes de viure. Dos joves avançats a la seva època, amb capacitat de decidir, de viatjar i d’estimar amb bogeria. Dos joves delerosos de saber quins són els seus orígens i d’esborrar la boira que ha tapat part del seu sol fins ara.

“Entre el cel i la terra” és un llibre ple d’amor, però també de música. La majoria de capítols estan titulats amb noms de cançons i les referències musicals ho impregnen gairebé tot. Vaig començar a apuntar-les, però ho vaig acabar deixant. La llista és inacabable. Entre altres, Quintana cita Roy Orbison, Nina Hagen, John Lennon, Bruce Springsteen, Billie Holiday, Miles Davis, Bob Dylan, George Brassens, Paco de Lucía, Triana, Pau Riba, La Orquesta Mondragón... A més a més, els protagonistes van a diversos concerts, inclòs el Canet Rock. El grup d’amics d’en Bru fins i tot organitzen un petit ‘concurs’ per trobar la cançó que ha de convertir-se en la ‘sintonia’ del sopar que fan cada setmana. També hi ha un munt de referències pictòriques, amb Dalí i Picasso al capdavant; i literàries. “Feuilles d’herbe”, de Walt Whitman, és el llibre de poesia de capçalera.

Quintana sap com apropar-se als lectors. Queda clar que s’ho va passar molt bé escrivint la novel·la, i el seu sentiment de joia ens arriba gairebé immaculat. Va fer-se un nom al món de la música, com a cantant de Sopa de Cabra, i ara amplia el seu univers cultural. El seu és un llenguatge àgil i directe, sense ornamentacions innecessàries. Segur que “Entre el cel i la terra” formarà part de la llista de llibres més venuts d’aquest Sant Jordi.

“En Patxi s’havia acostumat a viure sol amb els seus morts en aquella casa adormida plena de retrats inacabats. La biblioteca seguiria sent el refugi en els mesos que encara seria a Bilbao, durant els quals va anar desmuntant el passat com si hagués de trobar el fil per tornar a començar. Li havia tret la pell a temps i havia recuperat l’alè del dolor fins a poder sentir tot el que havia enterrat. No li havia calgut entrar a la sala d’armes per recordar el seu germà. Només tenia vuit anys, dos més que ell, quan va caure contra una de les espases exposades que havien tret per jugar. L’arma el va travessar el pit; l’hemorràgia va ser abundant i immediata. Encara podia sentir els crits omplint la casa d’aquella foscor que mai més va marxar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: