dijous, de juliol 25, 2019

El regne de les dones (Anton Txèkhov)


Suposo que canviar de classe social no ha de ser gens fàcil. Però, posats a analitzar, m’imagino que és més senzill passar de pobre a ric que a l’inrevés. Ho viu en la seva pròpia carn l’Anna Akímovna, protagonista principal d'“El regne de les dones”, d’Anton Txèkhov (1860-1904). La traducció del rus al català és de Juan Gabriel Saiz. El llibre té 91 pàgines i forma part de la nova col·lecció “Petits Plaers”, de Viena Edicions.

L’Anna té 26 anys. Quan mor el seu tiet, es converteix en l’hereva universal. Entre altres coses, li toca fer-se càrrec d’una gran fàbrica, amb milers de treballadors. La noia no està casada i l’ha de dirigir tota sola, poc habitual en aquella època. Ho intenta fer el millor possible, seguint els consells d’uns i altres. Ara que té diners no sap ben bé com administrar-los. Quan comença el llibre, s’està plantejant a qui donar 1500 rubles. Una obra caritativa com qualsevol altra. En fer-se rica, l’Anna Akímovna es torna més dura del que era i li costa posar-se en el lloc dels més necessitats. No té massa empatia amb els altres. Ara, la seva guerra és molt diferent.

Més enllà de fer funcionar la fàbrica, que va sola, la protagonista d’aquesta grisa història està preocupada en casar-se. Sap que si no ho fa de pressa se li covarà l’arròs. Arribat a aquest punt, es planteja si escull un home ric o aposta per un de pobre. El més important és casar-se amb algú que estimi, però en l’actualitat no surt amb ningú. Al final, la societat està dividida en dues plantes, com casa seva. A la de dalt, a la part noble, rep als membres de l’alta societat. A la baixa, als treballadors i les dones del poble ras. Els de dalt la menyspreen pels seus orígens. Els de sota per haver tingut més sort que ells. Bona reflexió sobre l’amor, el matrimoni, el futur i la vida en general.

“-Tan difícil és que m’entenguin? –va preguntar l’Anna Akímovna amb astorament i els ulls lluents per les llàgrimes-. Facin-se’n càrrec: tinc a les mans una empresa enorme, de dos mil treballadors, dels quals haig de respondre davant de Déu- Les persones que treballen per a mi perden la vista. Em fa por viure! És un gran patiment. I vostè té la gosasia de parlar-me no sé què dels negres… i a més entre rialletes! –L’Anna Akímovna va colpejar la taula amb el puny-. Continuar fent la vida que faig, o casar-me amb una persona ociosa i inútil com jo mateixa, seria senzillament un crim. No puc aguantar més! –va exclamar vehentment-. De debò que no puc!"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: