dimarts, de juliol 23, 2019

Retrat de Shunkin (Junichirõ Tanizaki)


Fins on és capaç d’arribar un home per fer feliç a una dona? En Sasuke ho té molt clar: fins a l’infinit. Mai dubte. No li tremola el pols. La seva devoció per la Shunkin és total, Il·limitada i en tenim constància. La seva mestra està per sobre de tot i de tothom. Ells dos són els grans protagonistes de “Retrat de Shunkin”, del japonès Junichirõ Tanizaki (Tòquio, 1886-1965), de qui ja havia llegit “La clau” i “El tallador de canyes”.

Aquest llibre, de només 136 pàgines, forma part de la nova col·lecció de Viena Edicions, “Petits Plaers”. Està traduït al català per Albert Nolla. Tanizaki ens explica la història de la Mozuya Koto, coneguda popularment com a Shunkin, filla d’una acomodada família d’Osaka. Els fets passen en l’últim terç del segle XIX. La noia, d’una bellesa inigualable, es queda cega quan era petita. És per això que deixa de ballar –ho feia molt bé- i se centra en cos i ànima en la música, tocant diversos instruments de corda. En sap tant que és ella qui acaba donant classes. Ho fa amb contundència, maltractant als alumnes, com alguns professors havien fet amb ella. És per això que es crea un munt d’enemics. I algun d’ells li acabarà passant factura.

La relació entre la Shunkin i en Sasuke és espectacular. L’acompanya amunt i avall i intenta satisfer-la en tot. Des de ben jovenet. Mai té un no per ella. De portes en fora són mestra i deixeble, però quan estan sols, lluny de mirades inoportunes, la seva afinitat va molt més enllà. Hi ha un dia que passa una cosa que canvia per sempre la vida de tots dos. Qualsevol altra ‘parella’ s’hauria ensorrat a la misèria, però la Shunkin i en Sasuke encara es fan més forts, sobretot gràcies a les accions d’ell. Aquest llibre de Tanizaki és profund, sobri i molt ben escrit. El pas del temps no li ha fet gens de mal.

“La Shunkin tenia una bona tofa de cabells suaus com la seda. Tenia unes mans boniques i elegants amb uns palmells dúctils i uns dits forts, segurament de tocar el koto i el shamisen. Sembla que les bufetades que clavava eren força doloroses. Tot i que de vegades tenia fogots, era molt fredolica. Fins i tot a ple estiu, tenia els peus freds com el gel i no suava mai. Dormia tot l’any amb un gruixut quimono de seda, amb l’escot i les mànigues embuatats. Es ficava al llit amb els peus ben embolicats amb el baix del quimono, i no se’ls destapava en tota la nit. No volia fer servir ni un braser ni una bossa d’aigua calenta per por que la sang li pugés al cap”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: