dilluns, de novembre 25, 2019

Dies temibles (A. H. Homes)


Original i inquietant. Ple d’excessos i amb una imaginació desbordant. Ben diferent de tots els llibres que he llegit darrerament. A “Dies temibles”, l'escriptora nord-americana A. M. Homes (Washington DC, 1961) ens regala dotze relats amb moltíssima força. Estan traduïts al català per Elisabet Ràfols Sagués i publicats per Angle Editorial. Són un total de 318 pàgines plenes de situacions extremes, on tot és possible.

Homes fa una crítica furibunda de la societat americana. Ho exagera tot al màxim per fer encara més evident les seves carències. A “Dies temibles”, que dona nom al llibre, dos coneguts es retroben, després de molts anys, en un congrés sobre genocidis. Els pocs supervivents que hi participen critiquen que alguns ponents parlin del tema sense haver viscut l’holocaust en primera persona. L’autora, que no deixa ningú indiferent, també ens explica la història d’un home a qui fan 'candidat' a la presidència del govern en un supermercat, mentre fa la compra en família. Sense cap motiu en concret. Uns minuts abans, havia decidit quedar-se un nadó que estava ‘abandonat’ en una estanteria. La filla petita diu que el vol i se l’emporten. Sense remordiments. Sense massa preguntes. Totes les històries estan plenes d’ironia i d’humor negre, amb un estil molt personal. Marca de la casa.

El somni americà porta a un ‘cowboy’ a Disneyland. Li agraden les pistoles i les cartutxeres des que anava a l’escola. Té parella i una criatura, però fa temps que no és feliç. L’últim cop que ho va aconseguir estava en el citat parc temàtic, acompanyat dels seus pares. Era molt petit. Homes se’n fot de tot. De l’hedonisme excessiu dels rics i de la seva manca d’ètica, de la superficialitat, de les baralles dialèctiques que no condueixen a cap lloc i dels moderníssims menjars líquids que es serveixen en bossetes sota un excés estricte de calories. Restaurants de disseny en tota regla. El relat on apareixen els ossos d’un homo erectus en una casa americana frega la bogeria. Els han enviat al llarg dels anys, en diferents maletes, des de la Xina, sense que els seus propietaris en sabessin res. No és menys kafkiana la història que ens parla d'un xat sobre ocells on tothom va a la seva, sense fer massa cas dels interlocutors. Difícil de llegir i de pair. L’absurd elevat a la màxima potència.

“-Hauria de continuar –diu ell-. Vaig conèixer un paio a Los Angeles, el darrer cowboy, que em volia dur a la missa del gall. Em sembla que m’espera aquest vespre. Ella el deixa al garatge Disneyland; els de seguretat ja havien localitzat el seu cotxe. Surt amb una bossa de plàstic a la mà amb tot el botí de Disneyland junt amb unes cosetes més que ella li havia donat de record. S’asseu al cotxe. Des de dalt de l’edifici de l’aparcament té una bona vista dels focs artificials del vespre –Creu en la Màgia-, el castell de la Bella Dorment es converteix en un país de les meravelles hivernal, l’aire està carregat de sorpresa i admiració, i al final, quan sona la música nadalenca, baixa flotant la neu artificial”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: