Fugir era el més bell que teníem (Marta Marín-Dòmine)

Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) diu que som d’allà on vivim. El seu últim llibre, “Fugir era el més bell que teníem”, ens parla de la importància de fer les maletes, sense complexos, a la recerca d’una vida millor. Tancar els ulls i deixar enrere el passat. L’autora resideix a Toronto, al Canadà. El llibre, que ha rebut un munt de premis, com l’Especial Llibreter 2019, està publicat per Club Editor i té 221 pàgines.

L’exili potser no s’hereta, però pot marcar pautes de conducta. La Marta és filla d’en Joaquim Marín, exiliat dues vegades. La primera, cap a Besiers, l’any 1929,coincidint amb la dictadura de Primo de Rivera. Era fill de família anarquista i calia passar desapercebuts. Encara era un nen. La segona vegada quan formava part de l’aviació republicana, amb només 12 anys. Va anar a parar al camp d’Argelers. Les reflexions de l’autora parteixen de les memòries del pare, que li va regalar en vida. Li va costar començar a llegir-les. No se’n veia capaç. L’home, que va morir a Barcelona, sempre va influir molt en ella. “Fugir era el més bell que teníem” és literatura testimonial. Records molt emotius que s’havien de guardar i donar a conèixer. No hi havia cap altra opció.

Una de les frases del pare que més va impactar a la Marta Martín-Dòmine és quan li va dir que li havien “robat” Barcelona, després de tantes anades i vingudes. Es queixa dels silencis que van embrutar l’anomenada transició, del dolor que els seus pares i avis van haver de viure internament, sense donar massa explicacions. Com si res hagués passat. “Fugir és el més bell que teníem” és un llibre que s’ha de llegir amb molta atenció. Mentre busca respostes, l’autora torna a Besiers i passa pel Pallars. Vol tenir tots els paisatges que agradaven al seu pare a l’abast, ben frescos en la memòria. Es tracta de remoure el passat i d'intentar entendre les experiències més dures de l’exili. I ho fa amb un llenguatge entenedor, ple de metàfores, amb un to poètic i petits brots de filosofia. Una delícia.

“Però a aquesta nena –de vuit, de dotze, la noia, la dona ja, que torna a escoltar aquesta història- el relat del pare també li produeix una immensa tendresa; el pare enmig de les bombes, portant a casa la carmanyola buida del seu pare. Aquesta tendresa neix de saber que el pare, aleshores aquell nen que corre esporuguit cap a un amagatall, va trobar una colla de gent amable que el va ajudar. I que més tard va estar abraçat ferotgement pel seu pare, aquell home que serà el seu avi, alleujat de tenir-lo viu entre els braços. Un avi que no li va parlar mai de la guerra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy