divendres, de setembre 30, 2022

Les altures (Sebastià Portell)

Si això fos un videoblog, podria comentar "Les altures", de Sebastià Portell (ses Salines, 1992), vestit de torero. D'aquesta manera, faria el meu particular homenatge a Ismael Smith, que se'l posava sovint per anar de festa. Va immortalitzar-lo en un quadre el seu amic Mariano Andreu. L'Ismael va ser una promesa de l'art català de principis del segle xx, però ben aviat va caure en desgràcia, després de passar per París. Massa modern pel seu temps?

Per ser sincer, he de dir que sabia ben poques coses de l'Ismael, que és el personatge central de la darrera novel·la d'en Sebastià. Té 276 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. Pel que llegeixo, el pintor, escultor i gravador barceloní (1886-1972) sempre va ser molt fidel a si mateix, sense deixar-se influir per res ni ningú. Encara que això li fes perdre més d'un encàrrec. L'autor mallorquí ens parla de la incomprensió, reflexiona sobre la fina línia que separa l'èxit del fracàs i també sobre els moments de glòria, que de vegades són fugissers. Quan estàs a les 'altures', la caiguda encara és més gran. L'Ismael Smith era una persona molt ambigua, en tots els sentits. Segur que no era fàcil relacionar-se amb ell. De fet, sempre va viure amb la seva mare i els seus quatre germans, com un clan.

La seva trajectòria va de la Barcelona de 1896 a la Nova York del 1972. La mateixa burgesia catalana que l'havia enaltit va tansformar-lo en un proscrit. Amb la seva família tampoc no s'hi portava massa bé. Només suportava la seva germana Anna Maria, soltera com ell. Sense tenir res a veure, les discussions entre els Smith m'han recordat "Interiors", la pel·lícula que Woody Allen va estrenar l'any 1978. Aquella casa buida... amb els crits fent vibrar els vidres. En Sebastià ens explica les tensions i els clarobscurs d'una manera molt personal. Té una prosa amb ritme, plena d'ironia i cent per cent visual. És fàcil d'imaginar-se les escenes de l'Ismael amb els seus amics a París, o la xerrada amb la seva veïna, nu, a les rodalies de la casa familiar d'Irvington. Una novel·la original i diferent.

"Tots tenim por de trencar-nos, d'esmicolar-nos en mil bocins i després no reconeixe'ns -va continuar ell mentre es posava les mans als malucs i s'allunyava del bust, qui sabia si per veure'l en perspectiva-. Viure trenca. I més si decideixes viure sense donar l'esquena a l'Art, a la part fosca i lluminosa dels sentiments i les idees. Però els qui realment són perillosos, saps?, són els que encara es pensen que estan fets d'una sola peça. Aquests, són els que fan por: són ells, els dels despatxos, els col·leccionistes, els comissaris de les sales i de les exposicions. Són ells, els compradors i els crítics. Els amics de la família i la gentussa dels veïns".

@Jordi_Sanuy