Posseït per l'"Expediente Warren"

Sempre he dit que no m'agraden les pel·lícules de por... perquè em fan por! Ja sé que es tracta d'això i, precisament per això, les evito. Però tota regla té una excepció i, dissabte, a contracor, com si estigués posseït, vaig anar al cinema a veure "El expediente Warren" (The Conjuring). No me'n penedeixo. Estic convencut que es convertirà en un clàssic del gènere. Està feta a mà, amb les normes de la vella escola.

Es nota que James Wan ("Insidious", 2010) té la mà trencada per explicar històries com aquesta. A més a més, el fet que la pel·lícula estigui basada en fets reals encara li dóna més força. Els protagonistes són els Perron, un matrimoni i les seves cinc filles, que se'n van a viure a una solitària granja de Rhode Island. Allà comencen a passar tot un seguit de coses inexplicables. Fenòmens sobrenaturals? És per això que demanen al matrimoni Warren, que són parapsicòlegs, que els ajudin. Estan atemorits i desesperats. La situació els supera. Per ser més exactes, l'Ed era un demonòleg (va morir l'any 2006) i la Lorreine, que encara és viva, una clarivident i mèdium. Atenció amb aquesta dada: l'Ed és l'únic excorcista no capellà reconegut mai pel Vaticà.

A "The Conjuring", en Wan ens presenta la faíilia i, poc a poc, ens va donant mostres que a la casa passen coses sospitoses. Són petites pistes, amb la tensió que va creixent cada minut que passa. Fins que arriba el moment  en què tot explota. La conclusió és que el dimoni ha entrat dins de la família i no marxarà encara que dedideixin canviar de casa. Anirà amb ells. És igual que creguin o no en fenòmens paranormals. M'ha agradat la pel·lícula (i no fa tanta por com diuen) i, sobretot, la sensacional interpretació de Vera Farmiga ("Quid Pro Quo", 2008), que fa de Lorraine Warren. Està espectacular! En Patrick Wilson és l'Ed i la Lili Taylor, la Carolyn Perron, la turmentada mare. Molt recomanable.

"ELS APRENENTS DE TRAÏDOR" (IVAN CARBONELL)

Em va fer gràcia que "El comentari a l'Apocalipsi", de Beat de Liébana, aparegués a Edimburg després de ser robat a La Seu d'Urgell. Ho vaig llegir a la contraportada de "Els aprenents de traïdor" i , amb aquetst petit detall, en vaig tenir prou per comprar-lo. Edimburg és una de les ciutats escoceses que visitaré aquest estiu. El llibre està escrit per Ivan Carbonell (Valencia, l'Horta. 1979) i publicat per Cossetània. Té 140 pàgines.

Podria definir aquesta novel·la com un puzle complex. Res queda clar del tot fins que col·loquem l'última peça. Més que res perquè l'acció va endavant i endarrere sense ordre ni concert, de manera voluntària, esta clar. L'acció gira al voltant del preuat llibre de Beat de Liébana, que passa d'unes mans a unes altres, constantment, i mai de manera legal. Carbonell, que amb aquest llibre va guanyar el XXI Premi de Narrativa Vila de L'Ametlla de Mar, ens explica fins on són capaces d'arribar algunes persones per aconseguir allò que volen. I sense arriscar-se massa, perquè sempre hi ha intermediaris, també disposats a tot, per guanyar diners en una transacció d'allò més il·legal. La pela és la pela; i mai millor dit.

Alguns dels personatges que ens presenta l'Ivan, sempre amb un nom en clau, són d'allò més suggerents. És el cas d'en Sullivan, en Tirèsies, o la Demian, una dona que desplega energia sexual per tots i cadacun dels seus porus. L'escena del lavabo del bar és espectacular. No costa gens ni mica imaginar-se-la. És molt visual, com la resta del llibre. Si una cosa queda clara, després de llegir "Els aprenents de traïdor" és que mai s'ha de donar res per suposat i, que encara que no ho sembli, fins i tot les parets escolten. Per segons quines feines, sempre és millor estar callat i, si pot ser, sense sortir de casa, quan toqui fer-ho... És una novel·las àgil, ben documentada, que ens porta a Edimburg, però també per Londres, Valladolid, València i Barcelona. Una grata sorpresa sobre el negoci, poc conegut, del tràfic d'art.

"Sullivan va entrar un poc més tard al despatx. Tirèsies s'hi havia quedat sol, Demian havia eixit a preparar l'operatiu; calia un grup de suport per al pròxim pas, havia dit Sullivan. Demian havia eixit a reclutar els col·laboradors habituals, exepte Egon Schiele, li havia recordat Sullivan. Així, Tirèsies s'havia quedat tot sol al despatx rellegint el correu de Martel i a l'espera de les ordres de Sullivan. En aquelles hores tingué temps per a reflexionar. Tanmateix, aquelles reflexions les interrompé Sullivan".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els Quatre Genets: hereus de Robin Hood

"Ahora me ves"... i ara no. Amb tant moviment de càmera, és pràcticament impossible veure l'última pel·lícula de Louis Leterrier sense marejar-se. Ni que formés part del moviment Dogma 95! Segur que la intenció del director francès ("Danny the Dog", 2005) és donar molta mobilitat a les accions dels mags, però diria que es passa de frenada. Moviments extrems i música contundent que, a mi, m'han acabat cansant.

Malgrat aquest "però" tècnic, m'ho he passat bé veient "Ahora me ves", entretinguda i familiar. Diria, sense risc d'equivocar-me, que és la historia d'una venjança. La màgia és el mitjà perfecte per portar-la a terme. Una venjança i uns quants ajustaments de comptes. Les persones que ens roben (a la política actual en tenim uns quants exemples) han d'acabar passant pel sedàs... encara que sigui tard. En aquesta història, els mags, coneguts com els Quatre Genets, només són uns titelles; molt llestos, això sí. La persona que té tots els mèrits és qui mou els fils. Podríem parlar d'un nou Robin Hood, que pren els diners als rics per fer la vida més fàcil als pobres. Desconeixem la seva identitat fins al final.

Un dels grans encerts de "Ahora me ves" és el repartiment. Dos dels quatre mags estan interpretats per actors que em cauen molt simpàtics: Jesse Eisenberg (a qui vaig descobrir a la divertidíssima "Bienvenidos a Zoombiland", 2009) i Woody Harrelson, a qui sempre recordaré per "Los blancos no la saben meter" (1992). Completen l'equip Dave Franco (germà petit d'en James) i Isla Fisher. Els policies són Mark Ruffalo i la guapíssima Mélanie Laurent ("El concierto", 2009), la quota francesa de Leterrier. Michael Caine i Morgan Freeman són dos dels secundaris de luxe. Bons actors i una historia amb gràcia. Una bona proposta per asseure's a la butxca del cinema i deixar-se portar.

"VIVIR DE NOCHE" (DENIS LEHANNE)

Feia temps que no llegia una novel·la "criminal" tan rodona. Em refereixo a "Vivir de noche", de Dennis Lehane (Dorchester, Boston, 1965). Està publicada per RBA i té 187 pàgines. És molt visual i amb uns personatges treballadíssims. No m'estranya que Ben Affleck se n'hagi enamorat i hagi decidit portar-la al cinema. Encara no se sap quins actors la faran ni quan s'estrenarà, però l'èxit està assegurat.

"Vivir de noche" se centra en la vida de Joe Coughlin, un gàngster de descendencia irlandesa que puja com l'escuma. Comença amb petits furts i, poc a poc, va constuint tot un imperi. En Joe és fill d'un capità de la policia de Boston. Corrupte? En plena Llei Seca són pocs els que no estan untats! En Joe és un gàngster -una paraula que a ell no li agrada massa, per cert-, però la veritat és que no té mal cor. Podríem dir que els seus diners són de dubtosa procedència, però una bona part sempre van destinats a causes socials. L'altra cara de la moneda, i etern enemic d'en Joe, és l'Albert White, que cau malament des del mateix moment que Lehane ens el presenta. Aquest sí que és dolent per naturalesa!

Llei seca, trets -molts trets-, amistat, fidelitat i, sobretot, lluita pel poder. Sempre que algú fa ombra, és millor treure'l del mig. Tres escenaris principals: Boston, Tampa i Cuba. I dues dones, l'Emma i la Graciela. En Joe, a qui acabes apreciant, té un rosari d'enemics que no s'acaba mai; començant pel seu mentor, Maso Pescatore i acabant per membres del Ku Klux Klan. Enmig, un reguitzell d'assassins a sou, traficants de licor i un policia evangelista que cita la Bíblia, igual que la seva desgraciada filla. "Vivir de noche" serà la quarta pel·lícula de Lehane que acaba al cinema, darrere de "Desapareció una noche"(que Ben Affleck va convertir en "Adiós pequeña, adiós", 2007), "Mystic River" (Clint Eastwood, 2003) i "Shutter Island" (Martin Scorsese, 2010).

"Una hora antes de su encuentro con Pescatore, Joe vomitó dos veces en el cubo de madera. Le temblaban los brazos. Y, de vez en cuando, la barbilla y los labios. La sangre se le convirtió en un montón de puños golpeándole las orejas. Se había atado el pincho a la muñeca con un cordón de bota hecha de cuero que le había proporcionado Emil Lawson. Justo antes de abandonar la celda estaba a punto de colocárselo entre las nalgas. Lawson había insistido en que lo mejor era metérselo entero por el culo, pero Joe pensaba que igual uno de los matones de Maso le daba por decirle que se sentara, así que le dijo que en las nalgas o en ningún sitio".

Bona setmana a totes i a tots.

A mi, Hallström, també m'ha hipnotitzat!

Amb "El hipnotista" (la paraula no existeix en castellà, per cert) vaig a contracorrent. A mi m'ha agradat força! És un triller fosc i ben ambientat i, sobretot, amb un gran Mikael Persbrandt ("En un mundo mejor", 2010). Està dirigida per Lasse Hallström, que torna a Suècia 28 anys després de "Mi vida como un perro". Des de llavors, la majoria de les seves pel·lícules les ha fetes als Estats Units.

Persbrandt fa d'Erik Maria Bark, un hipnotitzador que passa per moments difícils. Té problemes amb la seva dona (o potser seria més correcte dir que ella els té amb ell) i necessita prendre pastilles per poder dormir. Hi ha alguna cosa del passat que no ha paït bé. Per acabar-ho d'adobar, la policia li demana que intenti interrogar l'únic supervivent del brutal assassinat d'una família: pare, mare i germana petita. De moment, no han trobat cap pista. El noi té 15 anys i es troba en estat de shock.

El comissari Joona (Tobias Zilliacus) és qui està al capdavant de la inverstigació. El trio protagonista el completa la dona de l'hipnotitzador, que interpreta Lena Olin ("El lector", 2008). A més a més de l'assassinat, la trama es complica amb un segrest. No diré de qui, per no fer la guitza a les persones que encara no hagin vist la pel·lícula. Diria que l'únic problema és que la història no pot mantenir el ritme del primer quart d'hora, que és quan hi ha les quatre morts violentes. La del pare, en una pista de bàsquet, em va fer pensar en "Déjame entrar" (2008), d'un altre suec, Tomas Alfredson. Dues hores de cinema negre nòrdic molt interessant.

"VIOLETA SE FUE A LOS CIELOS"

"Violeta se fue a los cielos", d'Andrés Wood, és un drama biogràfic sobre la cantautora xilena Violeta Parra (1917-1967). Ens explica que era una dona autodidacta -amb un món interior molt ric-, molt imprevisible i difícil de portar. Quan va morir la seva filla Rosita Clara (que encara era un nadó) va trigar DOS ANYS a tornar a casa. Estava de gira i no va creure convenient fer-ho abans.

La Violeta deia que l'únic que li va deixar el seu pare va ser "una guitarra plena d'ocells". És per això que va haver de fer-s'ho tot ella sola. Un dia va portar alguns quadres i brodats seus al Louvre, era molt polifacética, i va demanar si podien exposar-los. Van dir-li que sí i va tenir un gran èxit! A la artista xilena la interpreta una magnífica Francisca Gavilán, que s'apropa molt a la veu original de la Parra. Va ser amiga personal de Pablo Neruda i també va tenir relació amb la partera i cantautora Doña Rosa Lorca, coneguda com la "arregladora de angelitos", que cantava als funerals dels nadons morts. A la pel·lícula coincideixen un dia en una entrevista a la ràdio.

Parra va cantar coses com aquesta: "Escribe como quieras, usa los ritmos que te salgan, prueba instrumentos diversos, siéntate al piano, destruye la métrica, grita en vez de cantar, sopla la guitarra y toca la corneta. Odia las matemáticas y ama los remolinos. La creación es un pájaro sin plan de vuelo, que jamás volará en línea recta". L'únic que no m'ha acabat de convèncer és la línia cronològica de la pel·lícula que, en alguns moments, et fa perdre una mica. Un mal menor.

"NEYMAR. OUSADIA E ALEGRIA"

Ja està a la venda el primer llibre sobre el nou crac del Barça, que diu que arriba al Camp Nou per fer Messi encara una mica més gran. Em refereixo a "Neymar. Ousadia e alegria", de Joan Tejedor, periodista de la Cadena SER. L'ha publicat l'Editorial Base. Té 170 pàgines i està molt ben escrit. Tejedor (Sentmenat, 1988) diu que està fascinat pel futbol des que té ulls de raó. Tota una declaració d'intencions.

L'autor feia temps que recollia material sobre Neymar, però no va començar a escriure res fins que va veure l'exjugador del Santos vestit de blaugrana. Més que la biografia d'un crac del futbol, que també ho és, el llibre està plantejat com una novel·la; i aquest és el seu principal encert. Tejedor ho explica tot en el curt espai de temps que va de l'últim partit del brasiler al mític estadi de Maracanà a la presentació com a jugador del Barça. Intenta ficar-se dins de la seva pell i explicar tot allò que Neymar està sentint. Fins i tot s'atreveix a somiar en nom seu. De fet, més que un somni és un malson. Visionari, potser?

M'ha cridat l'atenció, per exemple, que Neymar resi amb la seva germana Nadine la nit abans de cada partit; que es lliurés del servei militar perquè "havia de representar el país a escala internacional" o que viatgés a Barcelona -per passar revisió mèdica, firmar el contracte i ser presentat- en l'avió que li va cedir el cantant Julio Iglesias. Entre d'altres coses, Tejedor també recorda que el jugador va estar quinze diez a prova al Reial Madrid, l'any 2005, quan ell en tenia 13. El títol del llibre és el de la cançó que li va dedicar el seu bon amic Thiaguinho, excantant d'Exaltasamba. Neymar porta la paraula "Ousadia" gravada a la bota esquerra i "Alegria" a la dreta. Les veurem aviat al Camp Nou.

"El sentiment que li provoca el contacte amb la pilota és un lligam cultivat des d'abans de tenir ús de raó. Quan és amb ella és capaç d'aïllar-se del món, de sentir que no necessita res més. Que l'omple com mai ningú ha aconseguit fer-ho. Ha arribat a definir-la com un objecte femení del qual està completament enamorat. La majoria d'aparicions que han fet junts han estat rodejats de gent que anhela compartir-la. Però els seus moments preferits són quan el deixen sol amb ella".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Més problemes de parella, ara als quaranta!

Hem crescut amb la Celine i en Jesse i és molt fàcil identificar-se amb els seus problemes de parella, ara als quaranta anys. "Antes del anochecer" completa la trilogia del director nord-americà Richard Linklater, després de "Antes del amanecer" (1995) i "Antes del atardecer" (2004). Veient els èxits de les tres anteriors, jo no descartaria que aquesta saga s'acabi transformant en una tetralogia. Estaria bé!
 
A la Celine (Julie Delpy) i a en Jesse (Ethan Hawke) els vam deixar a París, on es van trobar per casualitat, nou anys després de passar un dia a Praga. Ara els recuperem a Grècia, on estan de vacances. No explicaré quina és la relació que els uneix, per qui encara no hagi vist la pel·lícula. Sí que diré que tornen les converses profundes sobre l'amor i els problemes que comporten, per exemple, el pas del temps, l'arribada dels fills, la gelosia... És una pel·lícula brillant; agra i divertida alhora. Fins i tot diria que èpica! Manté el nivel de les anteriors.
 
Tant la Julie com l'Ethan s'han fet grans, com nosaltres. Tenen 43 i 42 anys, respectivament; i segur que han passat per situacions molt semblants als dels personatges que interpreten. A "Antes del anochecer" hi ha tres grans converses: al cotxe, a la casa de Grècia on estan convidats i a l'hotel on passen l'última nit, abans de tornar de vacances. La del cotxe em va semblar un pèl artificial, però les altres dues són sensacionals. La pel·lícula va de menys a més i acaba de manera espectacular. Imprescindible.

"LA MEJOR OFERTA"

"Las emociones pueden falsificarse, como las obras de arte". Ho diu un dels personatges a "La última oferta", de Giuseppe Tornatore. Per a mi, és el seu millor títol des de "Cinema Paradiso" (1988). La frase que he citat pot semblar senzilla, però serveix per explicar-ho tot. Qui ja l'hagi vista, sabrà perquè. Podríem parlar de drama romàntic, amb un fantàstic Geoffrey Rush.
 
Rush dóna vida a Virgil Oldman, un ric i solitari agent de subhastes. Ric perquè ven i compra molt; i no sempre de manera legal. Solitari perquè mai se l'ha vist amb cap dona. És escrupolós (sempre va amb guants) i es malfia de tothom. Manté el control de la situació fins que s'enamora d'una noia que el contracta perquè taxi la col·lecció d'art dels seus pares, morts un any enrere. No és una persona normal. Segons ens expliquen, té por de relacionar-se amb els altres i fa molts anys que no surt de casa. De fet, triguem quasi una hora en veure-la per primer cop. La interpreta Sylvia Hoeks.
 
Per l'estructura de la pel·lícula, és millor no explicar res més. L'únic que diré és que, a partir de l'hora i quart (dura més de dues), comences a veure que alguna cosa no quadra. No és que hi hagi res mal fet, ni molt menys, però te n'adones que Tornatore t'està intentant portar, decididament, cap a un lloc concret. No saps ben bé perquè, però intueixes que al final voldrà donar un cop d'efecte, al més pur estil dels prestidigitadors. I ho acaba fent! La resolució de la història és bona, però potser no del tot sorpresiva. Massa pistes, massa preguntes que quedaven a l'aire... Com deixen anar en un moment determinat, "Estar casado es como una subasta. Nunca se sabe si la tuya serà la mejor oferta".

"INFERNO" (DAN BROWN)

Cada cop que em trobo amb Dan Brown ho explico; i aquest cop torno a fer-ho. En els últims sis anys i mig, he llegit uns 250 llibres. N'acabo un i en començo un altre, sense parar. Doncs bé. El primer de la llista, el que em va tornar a posar dins del circuit, després de molt temps allunyat de la lectura, és "El código da Vinci". És per això, que cada cop que el nord-americà publica, jo li dono la meva confiança.
 
Vaig llegir "El código da Vinci", "Àngels i dimonis", "El símbol perdut", "El gran engany", "Fortalesa digital"; i ara "Inferno". No tots m'han agradat igual. Crec que quant més llegim, més exigents ens tornem i, a mida que passa el temps, busquem coses més complexes, més profundes, més ben escrites. És el que tinc més recent, per raons òbvies, però m'atreviria a dir que "Inferno" és el llibre més complet de Brown. Es manté la mateixa estructura que els anteriors, amb aquelles persecucions contrarellotge presidint-ho tot, però té més contingut. Després d'acabar-lo, estàs obligat a reflexionar, a posicionar-te al costat d'un dels protagonistes.
 
NO HI HA RECURSOS PER A TOTHOM

En aquesta ocasió, el professor de simbologia Robert Langdon persegueix un boig (o un visionari?) que està preocupat per la superpoblació. Considera que per assegurar la continuïtat de la raça humana, n'ha de desaparèixer un terç... com va passar amb la pesta negre. Diu que no hi ha recursos per a tothom. I calen solucions, imaginatives! És per això que, amb el suport d'una misteriosa organització, en Bertrand Zobrist ha creat un perillós virus de laboratori. Aconseguirà que s'expandeixi a tot el món?
 
 El nom del virus, "Inferno", està relacionat amb el poema èpic de la "Divina Comèdia" de Dante, que Zobrist pren com a referència. En Langdon intentarà aturar la pandèmia seguint les pistes del científic per Florència, Venècia i una ciutat no italiana de la qual no diré el nom, per no donar més pistes de les necessàries. Aquest cop, els companys de viatge de Langdon són la Sienna Brooks, una noia superdotada; i la doctora Elizabeth Sinskey, al capdavant de la Organització Mundial de la Salut. Fins al final, és difícil saber qui es qui i en quin bàndol es troba. El llibre, que passa francament bé, està publicat per Empúries Narrativa i té 635 pàgines.
 
 "L'Elizabeth no sabria mai si va ser la mentida o la infertilitat el que va endurir el cor del noi. Però una setmana després va marxar de Venècia sense l'anell de compromís. L'únic bon record d'aquell viatge desgraciat va ser un amulet de lapislàtzuli. El bastó d'Esculapi era un símbol escaient, d'una medicina amarga en el seu cas, però d'ençà d'aquell dia l'havia portat sempre. "El meu amulet", va pensar. "El regal de comiat d'un home que volia que tingués els seus fills"".
 
 Bona setmana a totes i a tots.
 
 @Jordi_Sanuy

"Pietà": entre la venjança i la redempció

Els diners són l’inici i el final de totes les coses: de l’amor, de l’honor, de la violència, de la fúria, de l’odi, de la gelosia, de la venjança... i de la mort. Per diners es mou el protagonista de “Pietà”, de Kim Ki-duk, un dels meus directors preferits. És un cobrador de préstecs sense escrúpols. Quan algun dels seus clients no paga, el mutila per cobrar l’assegurança. El deute queda saldat.

Diria que “Pietà” és el millor títol del director coreà des de la sensacional “Bin-jip” (2004). El 2012, va rebre el Lleó d’Or al Festival de Venècia i va guanyar el Satellite Award a la millor pel·lícula de parla no anglesa, exaequo amb la francesa “Intocable”. Jo sóc fan incondicional Kim Ki-duk, que sempre s’esforça per intentar explicar coses noves. Entenc, però, que el seu cinema no és apte per a tots els públics. És poètic, fosc, dur, recargolat i, de vegades, fins i tot desagradable. La violència de Kim Ki-duk mai és gratuïta, però sí molt explícita.

Aquest cop, la font d’inspiració és la Pietà de Michelangelo, un dels símbols de l’amor entre una mare i un fill. El cobrador està interpretat per Lee Jung-Jin (“Domicilio desconocido”, 2001). Aquí no m’ha acabat de convèncer. Potser perquè Jo Min-Su, que fa de mare, està espectacular. Se’l menja des de la primer cop que apareix en pantalla. Tinc dubtes sobre les intencions de la mare d’en Gang-Do, que reapareix en la seva vida quasi trenta anys després d’haver-lo abandonat; just quan acabava de néixer. Ara torna; i l’estova, fins a punts insospitats. Un cop superada la ràbia inicial, Gang-Do l’accepta i comença a desviure’s per ella. No suportaria que algú fes mal la Mi-Son.Podria perdre la raó. Per evitar-ho, deixa la feina. Fins aquí està tot clar.

El problema, i no explicaré més, és si a la Mi-Son la mou l’intent d’expiar els mals del seu fill, la venjança (molt present en el cinema coreà) o fins i tot les dues coses. Té motius per redimir-lo, però també per buscar la revenja. Sigui com sigui, el pla de la Mi-Son és espectacular, amb càrrega de fons i un final de matrícula d’honor. Una mare és capaç de fer qualsevol cosa pel seu fill; qualsevol cosa. A l'inrevés, no sempre és així. Kim Ki-duk m’ha tornar a deixar perplex. Gràcies, Mestre!

"THE TRIP"

També he passat una molt bona estona, i divertida, amb “The trip”, de Michael Winterbottom. D’aquest director ja em va agradar molt “24 Hour Party People”, que també protagonitzava l’actor, productor, còmic i escriptor Steve Coogan. Aquí, Coogan fa d’ell mateix. El seu company de viatge és Rob Brydon, molt popular al Regne Unit, sobretot per les seves imitacions d’actors de cinema famosos.

En Coogan i en Brydon recorren els millors restaurants del país per fer-ne crítiques a la revista “El observador”. Hi havia d’anar amb la seva xicota, però la relació passa per moment difícils i, a darrera hora, ella decideix quedar-se a casa. És per això que demana a Brydon que l’acompanyi. No era ni la segona, ni la tercera opció. Le història passa francament bé. Les imitacions són  excepcionals (imprescindible veure la pel·lícula en versió original) i el bon rotllo que hi ha entre els dos viatgers s’encomana.

Però, afortunadament, “The trip” és molt més que un viatge. Mentre veiem com treballen a les millors cuines del Regne Unit i gaudim (encara que només sigui amb els ulls) dels seus millors plats, Winterbottom també reflexiona sobre les relacions de parella, la família i, fins i tot, sobre la fama. Es pot ser famós i estar sol alhora. Podem parlar d’una pel·lícula humana, amb un pèl de melancolia i molt fresca. Recomanable per veure amb tota la família. És un tres en un: guia gastronòmica, road movie i comèdia.

"VICTUS" (ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL)

S’ha escrit moltíssim sobre “Victus”. En els primers noranta dies, se’n van vendre més de cent mil exemplars. L’havia deixat aparcat momentàneament perquè, en els últims mesos, ja havia llegit un parell de títols amb el mateix tema de fons: “Lliures o morts” (de Jaume Clotet i David de Montserrat) i “Donde se alzan los tronos” (d’Ángeles Caso). M’agrada molt com escriu l'Albert Sánchez Piñol, de qui no em perdo res.

De fet, espero amb ganes el seu tancament de la trilogia sobre criatures fantàstiques, després de “La pell freda” i “Pandora al Congo”. Aigua, terra i, en breu, àngels que cauran del cel... al Matarranya! La mare de l'Albert, com explicava fa unes setmanes, va néixer a La Torre del Comte.

GRAN NOVEL·LA HISTÒRICA

Prefereixo valorar el llibre com una novel·la històrica i deixar de banda si s’ajusta, més o menys, a la realitat. M’ha sorprès, això sí, fins a quins punts queda ridiculitzat Rafael Casanova, Conseller en Cap de Barcelona i màxima autoritat militar i política de Catalunya durant l’assalt de les tropes borbòniques. Han passat tres-cents anys i, cada 11 de setembre, a Barcelona, continuen fent-se ofrenes florals al seu monument, situat a la cruïlla entre els carrers Casp i Ausiàs Marc. Curiós, com a mínim. També té gràcia que el pes de la resistència el portés un general castellà, Antonio de Villarroel, conegut popularment Don Antonio.

Més enllà de les coses que sabem pels llibres d’història, “Victus” ens presenta la figura d’un supervivent com tants altres, Martí Zuviría. A través dels seus ulls, vivim de prop la guerra de Successió espanyola, que va acabar l’11 de setembre de 1714, amb un assalt tan salvatge com desmesurat. Contra tot pronòstic, Barcelona va resistir tretze mesos. En Martí va ser un alumne aventatjat del marqués de Vauban, tot un geni de la enginyeria militar. No hi havia cap fortificació que se li resistís, amb un gran sistema d’avançament, a través de trinxeres. Amb en Zuvi Piernaslargas passem per França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa i per batalles històriques com les de Brihuega i Almansa.

UNES MEMÒRIES DIVERTIDES

El llibre, amb un llenguatge directe i ple de renecs, se suposa que són les memòries d’en Zuviria. Les hi dicta personalment a una dona austríaca que es diu Waltraud, quan ell  ja té quasi cent anys. La tracta amb  despreci, deixant-li anar un munt de barbaritats. Se suposa que es molt lletja. Al final, però, se n'adona que la necesita. Cruesa i sentit de l'humor alhora. Després de molts anys sol, en Martí acaba aconseguint formar el més proper  a una familia: amb una exprostituta (això d’ex potser ho hauria de posar entre cometes), un nen que roba més que parla (Anfant), un nan que va amb un embut al cap i no diu res i un home gran que, per edat i instint de protecció, fins i tot podríem convertir en l'avi.

Un altra de les coses que m'ha quedat força clara després d'acabar aquesta gran novel·la és que molts militars són com la majoria dels futbolistes: van a l’equip que els paga més, independent-ment dels seus colors. Només així podem entendre que l’exèrcit francès el comandés un anglès i a l’inrevés. O que un castellà, nascut accidentalment a Barcelona, liderés als catalans fins el final. “Victus”, publicat per Edicions La Campana, és un llibre escrit amb molt d'ofici. Les seves 608 pàgines es poden llegir pràcticament d’una tirada. Una experiència irrepetible.

"Insisto: un exceso de civilización convierte a los pueblos rectos en papanatas: Porque era evidente que el Karlangas (Carlos III) nunca volvería y que la reinecita, que en el fondo se había quedado como prenda política, aprovecharía la primera oportunidad para seguirlo. Se pasó un año en Barcelona, yendo a la ópera entre bostezo y bostezo. Y luego, cuando le pareció muy buen, adiós muy buenas. Lo que aún me da escalofríos y me sulfura es el motivo que la fulana arguyó. Según sus propias palabras, tenía que irse por "la grande importancia de la tan deseada sucesión". Es decir, que le urgía abrirse de piernas ante su Karlangas, y eso era mucho más importante que el destino de una nación entera".

Bona semana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El Superman més fosc i complicat és d'acer!

Llarga i exagerada. He escollit aquestes dues paraules per definir “El hombre de acero”, de Zack Snyder (“Watcmen”, 2009). La redefinició del personatge de Superman és bona (l’humanitza molt), però a la pel·lícula li sobren focs d’artifici i li falta profunditat. Henry Cavill m’ha agradat com a Clark Kent, fort i amb mirada trista. És un immigrant en un món que mai l’ha acceptat del tot.

El millor de “El hombre de acero” són alguns dels personatges secundaris, com Rusell Crowe i Kevin Costner, pare biològic i adoptiu d’en Clark, respectivament. Crowe està sensacional, com quasi bé sempre. També està molt ben explicada, i de manera original, la destrucció de Krypton, diferent de com l’havíem vist fins ara. El paper de Costner em va portar directament a “Un mundo perfecto” (1993), en la qual parlava molta estona amb un nen de sis anys, a qui havia agafat d’ostatge. Em va cridar l’atenció que Snyder escollís Laurence Fishburne per donar vida al director del Daily Planet. L’Amy Adams interpreta a la Lois Lane. L’Adams va estar nominada a l’Oscar, en la categoria de millor actriu de repartiment, pel seu paper a “The Master” (2012).

La pel·lícula té el segell de Christopher Nolan, guionista i productor. El seu Superman també és fosc i complicat, seguint els passos del Batman que ens va regalar a “El caballero oscuro” (2008) i “Batman Begins” (2005). Només recomanaria “El hombre de acero” als grans fans dels superherois. Les lluites són molt i molt llargues, amb edificis caient un darrere de l’altre. La destrucció massiva, amb cotxes volant a tort i a dret, acaba cansant. Snyder està més per l’espectacle que per qualsevol altra cosa i, a mi, m’ha decebut força.

“TRANCE”

Tampoc m’ha convençut el retorn de Danny Boyle, després de “127 horas” (2010) i “Slumdog millionaire” (2009). La història és bona i enrevessada (que no hauria de ser un problema), però arriba un moment en què ell mateix posa el fre de mà i perd tota la gràcia. No deixa que l’espectador descobreixi què està passant, ja que fa que el personatge de la Rosario Dawson ho expliqui TOT.

La Dawson està espectacular, en tots els sentits, amb nu integral inclòs. És la hipnotista que ha d’intentar descobrir on ha amagat un quadre de Francisco Goya en Simon (James McAvoy), treballador d’una casa de subhastes. Ha rebut un fort cop al cap i no pot recordar on és. En Simon estava d’acord amb un grup de lladres, liderat per en Franck, interpretat per Vincent Cassel. La pel·lícula és molt potent visualment, com és habitual en Boyle, però li falta una mica d’ànima. Efectista, sí, però amb poc contingut real. Acabes de veure-la i comences a oblidar-la. No hi queda res que et faci reflexionar el més mínim.

“NITS DE GUÀRDIA” (PAULA ROC)

Aquesta setmana he atacat el meu primer Fanbooks, del Grup Editorial 62: “Nits de guàrdia”, de Paula Roc. L’he trobat interessant. Es tracta de literatura juvenil de qualitat; optimista i amb finals més o menys feliços. Ara, que quan ets jove, res no és fàcil. La Paula vol deixar clar que el suïcidi i les drogues MAI són la sol·lució als problemes, per molt greus que puguin semblar.

El llibre té 271 pàgines i es llegeixen d’una tirada. Els personatges principals, la Magda, en Roi, en Jan, la Mai i la Irati, estan relacionats amb la medicina, d’una manera o altra. Els tres primers fan pràctiques en el mateix hospital, després d’acabar la carrera i abans del MIR. La Mai és infermera i la Irati encara ha de fer la selectivitat, però també vol ser metge. Hi ha un altra estudiant que hi és i no hi és; i no explicaré perquè. És la Bel, l’amiga de l’ànima de la Magda. A “Nits de Guàrdia”, la Paula ens explica les pors dels residents, que no sempre tenen clar si serveixen o no per la medicina. Són insegurs a l’hospital, on fan un munt de guàrdies, i també en l’amor, ara que comencen a tenir les primeres relacions més o menys serioses.

L’autora també toca el tema de les pressions familiars. Que el teu pare sigui una eminència de la medicina, pot comportar-te una imposició afegida... encara més si el que realment vols és dedicar-te a la fotografia. Aquest és el cas d’en Jan. O el de la Irati. La seva mare, doctora de prestigi, mai li ha dedicat l’atenció que mereix una noia de la seva edat. Dóna la sensació que només viu de cara als pacients i, això, arribat al cas, pot tenir conseqüències imprevisibles.

“De debò que voldria ser com tu, però no puc...”, li suplica en Jan amb la mirada, al seu pare. Però ell no se n’adona, segueix amb la seva operació, l’única cosa que segurament li ha donat vida tots aquells anys; ni el seu matrimoni ni la seva família. En Jan se sorprèn pensant que voldria ser ell qui estigués a la taula d’operacions, només perquè el seu pare li prestés la meitat d’atenció que li està donant a aquell cos”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Som honrats... fins que deixem de ser-ho!

Una de les tres paraules que formen el títol serveix perfectament per definir la pel·lícula: honrada. "Somos gente honrada" està dirigida per Alejandro Marzoa i produïda per El Terrat, amb José Corbacho al capdavant. Honrada i propera perquè no és difícil posar-se en la pell dels protagonistes. Són dos aturats, d'uns cinquanta anys, que troben deu quilos de cocaïna a la platja. Hi havien anat a pescar.

En Miguel de Lira i en Paco Tous (conegut pel seu paper a la sèrie televisiva "Los hombres de Paco") interpreten a en Manuel i en Suso, els dos amics que han de decidir si es queden la droga o la venen... amb les dificultats que això pot comportar per dues persones sense experiència en el món de l'hampa. És per aquest motiu que la pel·lícula es fa tan propera. Immediatament ens preguntem què faríem nosaltres en el seu cas. Ara, que no crec que sigui fàcil trobar un paquet com aquest i encara menys que el traficant de torn no intenti recuperar-la, però vaja.

Unax Ugalde dóna vida al policia que, si tot va bé, s'ha de convertir en el futur gendre d'en Manuel. Del repartiment també destaca la Marisol Membrillo, que fa d'esposa d'en Suso. "Somos gente honrada" és una història molt actual, amb la crisi del maó de rerefons. Per treure els seus endavant, molts són capaços de fer coses que mai s'haurien imaginat. En definitiva, un drama entretingut, amb tocs de comèdia i sense cap tipus de malícia. Per desgracia, la realitat és un pèl més complicada. Entre "Tapas"(2005) i "Los lunes al sol" (2002).

"INSENSIBLES"

Tinc la sensació que, a "Insensibles", Juan Carlos Medina potser ha volgut explicar massa coses. La pel·lícula és una mescla de cinema fantàstic amb episodis foscos de la Guerra Civil. D'un costat tenim un grup de nens que pateix analgèsia; és a dir, absència de sensibilitat per al dolor. Fan i es fan mal sense adonar-se'n, moltes vegades amb foc.

L'altre gran protagonista d'aquesta història força complexa és en David, un neurocirurgià que necessita trasplantament de medul·la. L'interpreta Àlex Brandemülh. Ell és converteix en vincle d'unió entre tots els personatges, mentre intenta descobrir qui és la seva mare biològica. El gran Juan Diego fa de pare d'en David; i la Bea Segura es posa en la pell d'una les infermeres que treballen en l'hospital on estan tancats els nens. Les poques espurnes d'humanitat surten d'ella, que a la pel·lícula es diu Magdalena.

"Insensibles" ens parla dels nens robats i, sobretot, de les atrocitats de la Guerra Civil, amb uns Nacionals que creuen que els gen Roig es pot arribar a extirpar. És aquí on entra en acció un personatge que es diu Berkano, del quals no explicaré res. Pel·lícula amb molta sang, valenta, amb una atmòsfera angoixant i algunes referències a la sensacional "Blade runner" (1982). Tot i les seves bones intencions, no acaba de ser rodona. Malgrat tot, bon debut de Medina, que no ha tingut por d'arriscar.

"MENÚ DEGUSTACIÓ"

Un any després de separar-se, en Marc i la Rachel aconsegueixen taula per sopar en un dels millors retaurants del món, que està a la Costa Brava. No s'han vist en tot aquest temps, però cap dels dos vol renunciar a anar-hi. És per això que decideixen gaudir-hi plegats. És un bon punt d'inici, però la pel·lícula va perdent pistonada, amb massa casualitats. Lleugera i amable.

La xef està interpretada per la Vicenta Ndongo i té com a ajudants a dos dels germans Roca, en Joan (a la cuina) i en Pitu, de sommelier. En Jordi no surt. Un dels actors que fan de clients és Stephen Rea, que demana una ampolla de Finca Garbet 2005. Figura que en sap molt de vi. Jan Cornet i una espectacular Clàudia Bassols són en Marc i la Rachel, la parella que, tot i que potser no serà fàcil, intentaran oblidar el passat i gaudir al màxim d'un sopar irrepetible. Ella és novel·lista, ell pediatra.

"Menú de degustació" és una comèdia, molt estiuenca, que passa força bé. No cal demanar-li res més. És veritat que els últims vint minuts són massa irreals i ensucrats, però tampoc acaben de desentonar del tot. I això que la cançó final està interpretada per las Nancys Rubias, amb el polifacètic Mario Vaquerizo al capdavant! El repartiment és molt internacional amb la veterana Fionnula Flanagan ("El irlandés", 2011), Togo Igawa ("El erizo", 2009) i el mencionat Rea, entre altres.

"EL MATARRANYA. CRÒNICA D'UN VIATGE"

Fa uns dies vam presentar el llibre "Tu també pots" al Matarranya, comarca del Baix Aragó, a la provincia de Terol. S'hi parla català. El llibreter Octavi Serret, Premi Nacional de Catalunya, em va regalar "El Matarranya. Crònica de viatge", de Joaquim Montclús i Esteban. El prefaci és d'Albert Sánchez-Piñol, que explica la veritable historia de la casa de la seva iaia, la Dora. La Dora és una de les protagonistes d'"El bosc", la pel·lícula d'Óscar Aibar, amb guió del mateix Sánchez-Piñol.

L'escriptor barceloní, que ara triomfa amb "Victus", té arrels al Matarranya. La seva mare és de La Torre del Comte. De fet, tancarà la seva trilogia sobre criatures fantàstiques (després de "La pell freda" i "Pandora al Congo") amb una historia d'àngels que aterren al Matarranya. La Torre del Comte és un dels 29 pobles que Montclús retrata en aquest llibre publicat per Galerada, amb el suport de Serret, Té 184 pàgines i moltes fotografíes, fetes per la dona de l'autor. Per a mi, un dels pobles més macos del Matarranya és La Freixneda, que és on ens vam allotjar quan vam presentar el llibre a Vall-de-roures i Arens de Lledó. El Convent de 1613 (hotel i restaurant) és espectacular.

"El Matarranya. Crónica de viatge" és un llibre imprescindible per tothom que vulgui viatjar a aquesta bonica comarca del Baix Aragó. Montclús (Calaceit, 1957) ens diu per on arriba a cada poble, els monuments més importants que podem trobar-hi i els llocs d'interès. També explica on fa els àpats quan hi va, l'evolució recent de les localitats i els principals fills de cadascuna. Està molt ben escrit i és fàcil de llegir.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Assassinar per sentir-se viu i en forma

Si tots actuéssim com la complicada parella de "Sightseers" (Turistas), al món hi hauria quatre gats. No és una pel·lícula fàcil d’entrar-hi, fins que t’atrapa l’Alice Lowe. Ni és fàcil d’entrar-hi ni agradarà tothom, perquè la violència dels dos protagonistes és gratuïta i no té sentit... per una persona més o menys normal. Suposo que fins i tot és gratuïta per la mare d'ella, que també és tot un personatge. Brutal!

“Sightseers” va guanyar el premi al millor guió a l’últim Festival de Sitges. I l’Alice Lowe, el premi a la millor actriu. Interpeta a la Tina, que se’n va de viatge per les Illes Britàniques amb en Chris (Steve Oram). La noia fa un paper sensacional. Diria que la parella no es coneix gaire. Com a mínim, aquesta és la sensació que vaig tenir quan inicien la seva aventura en la seva caravana. Van de càmping amunt i avall. És veritat que sempre saps com comencen les vacances, però mai com s’acaben...

Aparentment, en Chris pot semblar una persona coherent, però no ho és. Li costa diferenciar entre el bé i el mal. Està convençut que pot matar sense donar explicacions. N’hi ha prou amb tenir un motiu, per petit que sigui; com, per exemple, que algú llenci un paper a terra i no vulgui recollir-lo. M’imaginava que la Tina li pararia els peus, però, a mesura que avança la pel·lícula, ella es torna fins i tot més psicòpata que ell. Gaudeix matant i mentint. I ella, a més a més, no necessita raonar res.

“Sightssers” és una història fosca, amb punts d’humor (com quan el gos salta i queda travessat per les agulles de fer mitja) i excèntrica com poques. Està dirigida per Ben Wheatley i és força dura, amb violència explícita i un reguitzell d’assassinats molt poca-soltes. El millor és el final. Després de pensar-ho molt, crec que la pel·lícula no podia acabar-se d’una altra manera.

"EL GRAN GATSBY"

M’ho esperava, de veritat, però volia comprovar-ho en primera persona. “El gran Gatsby”, de Baz Luhrmann (“Moulin Rouge”, 2001), és una pel·lícula decebedora. Per a mi, el principal problema és que la història d’amor que va escriure F. Scott Fitzgerald és molt seriosa i el director decideix caricaturitzar-la. Per què? Té grandíssims actors (que a més a més treballen molt bé) i no els aprofita!

És el cas de Leonardo DiCaprio i de Carey Mulligan, que em va atrapar des que la vaig veure a “An education” (2009). Sense ser extraordinàriament guapa, té una mirada i un somriure que enamoren. Tobey Maguire també està molt bé en el seu paper d’espelma. El problema és que Luhrmann està per l’espectacle. L’argument queda en un trist segon pla i, per contra, ens mareja amb una posada en escena pretenciosa i absurda. Tampoc no ajuda que la pel·lícula duri dues hores i quart, compañero. Aquest terme el personatge de DiCaprio el repeteix fins a l’extenuació.

"LA VERDAD SOBRE EL CASO HARRY QUEBERT"

Miro enrere i em costa trobar un llibre més addictiu que “La verdad sobre el caso Harry Quebert”. Potser “El guardián invisible”, de Dolores Redondo. I si retrocedeixo encara més en el temps, arribaria a la trilogia “Millennium”, de Stieg Larsson. Està escrit per Joël Dicker, un suís de 28 anys, i en castellà el publicarà Alfaguara. Dic publicarà perquè no surt a la venda fins el 19 d’aquest mes. L’he pogut llegir abans perquè l'editorial em va enviar l’exemplar de proves.

Perquè dic que és addictiu? Doncs perquè m’he llegit les 662 pàgines en quatre dies. Sortia de treballar i ja pensava en tornar-me a enganxar a la història escrita per Dicker, que m’ha semblat sensacional. Segur que serà un dels fenòmens editorials de l’estiu. En català el publicarà La Campana. El protagonista de “La verdad” és en Marcus Goldman, un escriptor que, després de convertir-se en una estrella -gràcies a la seva primera novel·la-, no troba inspiració per fer la segona. Busca la de la seva consagració. La crisi del full en blanc l’aterra! És per això que truca a Harry Quebert, antic professor seu, escriptor de fama i autor de “Los orígenes del mal”. És un dels pocs amics que té.

En Goldman és cregut, vanitós i només es mou per interessos. És per això que no té nòvia ni amistats. A casa d’en Harry, on s’instal·la per recuperar la musa perduda, descobreix, per casualitat, que en Quebert havia tingut una relació amorosa amb la Nola, una nena de quinze anys. És més, al seu ídol l'acaben detenint per, suposadament, haver-la assassinat. En Goldman decideix que escriurà un llibre per intentar demostrar la innocència d'en Quebert. Ja té tema! “La verdad” està relatada en tres temps diferents: el 2008 (que és l’actualitat), al 1998 (quan Goldman coneix Quebert)  i l’any 1975, en el moment en què va desaparèixer la Nola Kellergan. La troben enterrada davant de casa d’en Quebert, en el seu jardí, amb el manuscruit de “Los orígenes del mal" dins d'una bossa.

GRAN RETRAT DE PERSONATGES 

Dicker fa un gran retrat dels personatges; i no només dels principals. És brutal, per exemple, la visió que ens dóna de la mare d’en Goldman, que ens regala els moments més divertits del llibre, que en té molts. També m’ha encantat el sergent Gahalowod, amb un punt de duresa i molta humanitat. Al costat de Goldman, entrem de ple en el cas i, a mesura que passa el temps, sabem més i més coses. Ell s'afegeix a la investigació de la policia. Els salts en el temps, endavant i enrere, són constants, però se segueixen molt bé. És impressionant els girs que en Dicker dóna a la història. Queden quinze pàgines per acabar el llibre i continuen les sorpreses; fins al punt de no saber encara qui ha matat la Nola. Hi ha moltíssims sospitosos i tots semblen tenir un motiu.

Un thriller imprescindible, amb una casa, Gosse Cove, amb vida pròpia. També són molt interessants els 31 consells que Quebert li dóna a Goldman, per l'escriptura i la boxa, i que serveixen per obrir cada capítol.

“Yo creo sobre todo que folla como escribe: o el éxtasis, o la nada. Encuentre a alguien que esté bien, y dele una oportunidad. Haga igual con su libro: dese una oportunidad también. ¡Dé una oportunidad a su vida! ¿Sabe cuál es mi principal ocupación? Dar de comer a las gaviotas. Recojo pan seco en esa lata que hay en la cocina con la inscripción RECUERDO DE ROCKLAND, MANE y voy a lanzárselo a las gaviotas. No debería pasarse la vida pensando en escribrir”.

“Tamara cogió un bote de maquillaje y comenzó a untar la cara de su hija mientras fantaseaba. Estaba escribiendo un libro para ella: pronto, en Nueva York, todo el mundo hablaría de Clark’s y de Jenny. Seguro que también harían una película. ‘Qué maravillosa perspectiva! Quebert era la respuesta a todas sus plegarias: qué bien habían hecho siendo buenos cristianos, ésta era su recompensa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Qui és el mestre FIDE en aquesta partida?

El final de "Fill de Caín" és un dels que més m'ha impactat des de la superba "Sospechosos habituales"(1995). No me l'esperava! Escac i mat d'un dels protagonistes. De fet, la pel·lícula se'ns presenta com una gran partida d'escacs, el joc que embolcalla tota l'acció. No cal conèixer les seves regles per poder seguir la història. Un thriller intens, intel·ligent i molt àgil.

El gran descobriment de "Fill de Caín" és el debutant David Solans, brillant en el paper de Nico Albert. El van escollir entre cinc-cents candidats i clava el seu personatge. Dóna vida a un adolescent molt poc comunicatiu, per no dir gens. En Nico està obsessionat en convertir-se en un gran campió d'escacs i sembla que res ni ningú més l'importa. Els seus pares estan interpretats per José Coronado (l'únic actor que parla en castellà) i la guapíssima Maria Molins. En Carlos i la Coral tenen en Nico, amb brots cada dia més violents; i una nena petita, guapa, rossa i molt ben educada.

L'altre personatge de pes de la història, filmada amb molt bon pols, és el psicòleg que intentarà curar en Nico. Quan arriba a casa dels Albert, per primer cop, ja veiem que en Julio (representat per Julio Manrique) coneixia a la Coral d'abans. Fa veure que no, però queda claríssim.A "Fill de Caín" també tenen molt de pes els escenaris; tant o més que alguns dels protagonistes. Per exemple, la cereria del carrer Bisbe. A la rebotiga, el director de la pel·lícula, Jesús Monllaó, hi col·loca una màgica i gegantina escola d'escacs. M'ha semblat una mescla entre la de Harry Potter i el cementeri dels llibres oblidats que m'imagino de "L'ombra del vent", el llibre escrit per Carlos Ruiz Zafón.

Hi ha algunes coses que, com a espectador, no em quadren del tot, però no hi dono més importància. M'ho vaig passar molt bé veient "Fill de Caín" i, a més a més, m'ha servit per descobrir un actor que, si tot li surt bé, pot tenir un gran futur cinematogràfic per davant. Em refereixo, lògicament, al David Solans. El dia de l'estrena el vaig conèixer personalment, va passar pels Matins amb en Julio i la Maria, i em va semblar un xaval molt centrat. Té 16 anys i fa primer de Batxillerat. Una pel·lícula molt recomanable.

"EL GRAN GOLPE (THE THIEVES")

Ja no puc amagar la meva passió pel cinema coreà, però crec que encara diferencio si una pel·lícula és bona o no. D'això es tracta, oi? Doncs "El gran golpe (The Thieves)" és de les bones. Està dirigida per Choi Dong-hun i passa molt bé, tot i que dura dues hores i quart. Atenció amb la dada: és la segona més taquillera de la història de Corea, per darrere de "The host" (2006).

La primera hora de "The Thieves" em va recordar les pel·lícules de la nissaga d''Ocean's". Veiem com en Macao Park recluta tot un seguit de lladres per robar en un casino. De fet, el que volen es robar el diamant d'una de les clientes del casino, la "Llàgrima del sol", valorat en trenta milions de dòlars. Però Dong-hun va molt més enllà i la segona part és brutal, amb traïcions entre membres de la mateixa banda (hi ha massa situacions del passat encara per resoldre) i enfrontaments amb la Policia. Les lluites aèries, penjats de cables, per les façanes d'alts edificis, són espectaculars.

"The Thieves" ho té tot: un bon argument, potser un pèl senzill, és cert; emoció, acció i dones realment boniques, amb Ji-hyun Jun al capdavant. Cal felicitar al director del càsting. La primera escena de la pel·lícula, quan la noia arriba amb la seva mare a l'oficina on treballa el seu xicot, és magistral. Qui fa de Macao Park, que és en el centre de tot, és Kim Yun-seok, a qui no fa massa vaig veure a "The yellow sea" (2010). La pel·lícula també té un punt d'humor, ja que Dong-hun inclou un personatge-bufó, molt absurd, que serveix de contrapunt de les escenes d'acció. Una molt bona pel·lícula.

"RELATOS REUNIDOS" (CÉSAR AIRA)

La setmana passada vaig trobar-me amb el César Aira traductor, ja que va ser ell qui va passar al castellà "La vida simple", del francès Sylvain Tesson. Aquesta setmana, l'he llegit com a autor de "Relatos reunidos", de Literatura Mondadori. Té 209 pàgines i inclou 17 relats.Tots ells estan escrits entre 1993 i 2011. N'hi ha alguns que m'han semblat sensacionals. D'altres, els he trobat llargs i avorrits com, per exemple, "El cerebro musical". Aira va néixer a Coronel Pringles, l'any 1967.

"Picasso" m'ha deixat meravellat. Gran reflexió sobre si és millor convertir-se en el genial pintor malagueny o tenir un quadre d'ell. Ha d'escollir entre una de les dues coses. També m'ha semblat superb "La revista Atenea", en el qual filosofa amb quin número ha de sortir el primer exemplar. Amb l'1, no? Sembla una tonteria, però la reflexió que fa és brutal. Potser m'equivoco, però Aira té una certa obsessió amb els números, que també apareixen en altres relats. És el cas de "El infinito", que arriba a punts insospitats d'absurditat. A una absurditat infinita, diria jo.

"El té de Dios", "El todo que surca de la nada", "Pobreza" i "El criminal y el dibujante" també m'han agradat molt. Tots aquests relats han estat publicats en revistes com Paula (Santiago de  Xile), Spiral Jetty (Buenos Aires), en l'edició mexicana de Playboy o en la Mata Mata de Guatemala. Aira té una escriptura molt personal, en què barreja situacions quotidianes amb d'altres que no saps per on agafar-les, fantasia pura i dura. Aquest és un paràgraf de mencionat "El té con Dios".

"Por una vieja e inmutable tradición del universo, Dios festeja su cumpleaños con un suntuoso y bien provisto Té al que acuden como únicos invitados los monos. Nadie sabe, ni podría saberlo en esas regiones intemporales, cuándo nació esta costumbre, pero se ha vuelto una efeméride en el gran año del Todo, se le espera con una fatalidad, parece que no va a llegar nunca, pero llega, puntual, y el Té tiene lugar. Se dice, y es bastante verosímil, que originalmente su razón fue negativa: no se habría tratado tanto de invitar a los monos en tanto monos, sino de no invitar a los hombres".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sempre podem trobar persones amb Estrella

Després de veure “La estrella”, d'Alberto Aranda, arribes a la conclusió que hi ha persones que haurien de donar les gràcies -un i mil cops- per tenir l’oportunitat de compartir coses amb algú com la Estrella. El personatge que interpreta la guapíssima Ingrid Rubio enamora per la seva senzillesa. Treballa netejant en un tanatori i també en un cementiri de Santa Coloma de Gramenet.

La Estrella, una noia de barri pobre, té les idees clares. És amiga de les seves amigues i ni el luxe ni les promeses d’una vida millor li fan perdre el món de vista. És per això que fa costat a la seva amiga Trini (Carmen Machi) des del mateix moment que sap que el seu marit la pica. Però la pel·lícula parla de més coses que de la violència de gènere. Dóna molta importància a l’amistat, a la diferència de classes socials i, fins i tot, al racisme. A la Estrella, els èxits meteòrics del seu xicot (Marc Clotet) no l’enlluernen. El problema, perquè existeix, és que intentant protegir la Trini, se n’oblida una mica d’ella. Ho dóna tot i rep ben bé poc.

“La estrella” no és una obra mestra, però enganxa perquè no és pretenciosa i, per contra, molt voluntariosa. A diferència d’altres títols que parlen dels maltractaments, com “Te doy mis ojos” (2003) o “Sólo mía (2011), aquesta és una història neta. Saps que fan mal a la Trini perquè t’ho diuen, però no es veu ni una sola patacada. Aranda prefereix que sigui l’espectador qui construeixi el terrible món -exterior i interior- que ofeguen a la dona i al seu fill. També té paper, molt secundari, en Fele Martínez, que fa de músic.

Hi ha qui diu que la pel·lícula beu de “Tapas” (2005), de José Corbacho i Juan Cruz. No ho tinc del tot clar, però és veritat que també ens relata la vida d’un barri (en aquell cas, L’Hiospitalet) i que hi apareix personatge oriental; la xinesa que treballa i balla flamenc amb les protagonistes.

"ROBOT & FRANK"

“Un amigo para Frank (Robot & Frank)” és d’aquelles pel·lícules que queden enregistrades a la memòria. És intel·ligent, irònica i protagonitzada per un sensacional Frank Langella (“El desafío: Frost contra Nixon”, 2008). En Frank (el protagonista es diu com l’actor) és un jubilat, exlladre de joies, que està perdent la memòria. Els seus fills no poden cuidar-lo i, perquè li faci d'assistent personal, li regalen un robot.

En un primer moment, en Frank no vol saber res del robot (a qui no li acaba de posar nom), però acaba acceptant-lo. És més, podríem dir que s’hi fa amic íntim, i fins i tot... soci. I és que arriba a demanar-li que, ara que té el cap clar un altre cop, l’ajudi a tornar a delinquir! Mai és massa tard, si es compta amb el suport adequat. “Robot & Frank” és molt humana, tot i la presència d’un parell de robots. Dóna frases com aquesta: “¿Estoy hablando con un electrodoméstico” o “Cuando has visto un árbol, lo has visto todo”, quan el robot convida a l’avi a caminar pel bosc. La imatge de l'androide regant l’hortet que ha plantat és un festival de llum i color.

Els fills, que surten més aviat poc, estan interpretats per Liv Tyler i James Marsden (el ciclop de la saga dels X-Men). La bibliotecària del poble és la gran Susan Sarandon.

"LA VIDA SIMPLE" (SYLVAIN TESSON)

Segur que, qui més qui menys, s’ha preguntat algun dia quins llibres s’enduria a una illa deserta, cas d’anar-hi voluntàriament, està clar. Illa deserta o cabanya a la taiga russa -al costat del llac Baikal- on va estar reclòs sis mesos Sylvain Tesson (París, 1972). Després de donar la volta al món en bicicleta, aquest geòleg, aventurer i escriptor francès va decidir aïllar-se mig any a la taiga russa.

Queda clar que en Tesson necessitava tranquil·litat; deixar de ser un esclau del temps; retrobar-se amb ell mateix... fins i tot? El poble més proper estava a més de cent-vint quilòmetres. Poca o cap comunicació amb els altres. És per aquest motiu que Tesson se’n va emportar un munt de llibres de Jünger, Bodelaire, Nietzsche, Goethe, Chateubriand, Rousseau... Segons el meu punt de vista, títols de molt de pes, amb filòsofs i clàssics dels clàssics inclosos. Hauríem coincidit amb algun (Capote, Connelly, Hemingway, Shakespeare...) Pocs, per desgràcia meva. Potser és per aquest motiu, que "La vida simple" se m’ha fet un pèl dens.

Dens d’un costat, és veritat, però també enriquidor, molt visual (sembla que la neu la tinguem a dins de casa) i experimental. En Sylvain no en té prou amb quedar-se a la cabanya i, plogui o nevi, camina i esquia pels voltants, descobrint i estimant el paisatge. Aprèn a respectar l’entorn i, en algun moment, quasi podríem dir que passa a formar-hi part, com un arbre o una pedra més. L'home llegeix, escolta música, menja els salmons que pesca (no sé com no els acaba avorrint), fuma i veu vodka, molt vodka. Les ampolles que omplien el seu carregament cauen una darrere de l’altre.

Tot i l’alcohol, les converses amb les poques persones que van a veure’l, són més aviat curtes i amb poc contingut. Per contingut, els llibres que va devorant a la velocitat de la llum, escrivint pels seus lectors les que creu que són les millors frases. Diria que si no hagués estat per dos gossos petits que li va deixar un dels russos amb qui tenia petit contacte, en Slvain s’hauria acabat tornant boig. Les hores són molt llarges; encara més si no saps com ocupar-les. Malgrat tot, no fer res, i apreciar les petites coses de la vida, són part d'una lliçó que molts també hauríem d’aprendre. El llibre, per cent, se'ns presenta com un dietari.

"A la noche, los perros se pelean. Entrechocan las mandíbulas con ruidos de sablazos. Esta playa gris. ¿Hay una superficie más bella para asistir a un combate de samuráis, deambular buscando una palabra, declamar un poema? Vivo en la linde de un bosque, frente a una llanura de agua, sobre la línea de una pendiente geológica cuya raíz está a mil quinientos metros de profundidad y toca el cielo a dos mil metros de altura. La cabaña está en la encrucijada de los espacios".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

De vegades s'ha de fer alguna cosa dolenta!

“De vegades s’ha de fer alguna cosa dolenta, per no fer-ne una de pitjor”. Ho diu un dels personatges d’”Stoker”, el debut de Park Chan-wook als Estats Units. El coreà és el pare de la sensacional trilogia sobre la venjança, amb “Old boy” com a a pedra mestra. “Stoker” és una pel·lícula imprescindible, amb algunes imatges difícils d’oblidar i una gran Mia Wasikowska (l’Alícia de Tim Burton) en el paper d’India Stoker.

Park Chan-wook tracta la imatge com pocs saben fer. Sempre es fixa en el més mínim detall, convertint una coseta que pot semblar insignificant en poesia pura. Com a exemples, l’escena en la qual l’India fa punta a un llapis; la de la dutxa o la de les flors que es taquen, progressivament, amb un rajolinet de sang. Cuida la imatge, el so (que en aquesta pel·lícula és espectacular) i la banda sonora, amb moltíssim piano. A més a més, el muntatge d’“Stoker”, és molt original, amb salts endavant i endarrere dins d’una mateixa escena. El final, des d’un punt de vista visual, també m’ha semblat molt original.

Tot i que la història no és massa complicada, l’he trobada molt excitant. L’India perd el seu pare (d’un accident de cotxe... o no) el mateix dia que compleix 18 anys. Paral·lelament, apareix a la seva vida un tiet, germà del seu pare, que decideix fer-se càrrec d’ella. Es queda a viure a la casa familiar, per satisfacció de la complicada mare de l’India, una pètria Nicole Kidman. L’actriu australiana continua sent molt guapa, però cada cop sembla més artificial. Pel meu gust, la Mia Wasikowska està molt millor que ella. Fa un paper tremendament inquietant. Matthwe Good (“Un hombre soltero”, 2009) dóna vida al tiet, amb un comportament molt estrany. Tant el tiet com la noia semblen poder veure i sentir des de molt més lluny que la resta d’humans.

Podríem batejar “Stoker” com un thriller angoixant i sanguinari, tot i que la sang es veu en comptades ocasions. La violència pura i dura és més evident en l’etapa coreana de Park Chan-wook. Hi ha persones que desapareixen, però no veiem que els fan abans... En aquesta pel·lícula, amb què intenta arribar al gran públic, fa la sensació que s’ha reprimit una mica. El seu debut als EUA és un conte pervers, amb una atmòsfera molt particular i una tensió sexual que fa saltar espurnes a la pantalla. Potser m’equivoco, però estic convençut que, amb el pas del temps, es transformarà en un títol de culte.

"DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL" (HARUKI MURAKAMI)

"Després del terratrèmol" és l'últim llibre publicat en català per Haruki Murakami (Kyoto, 1949). És el vuitè que llegeixo d'ell. Vaig començar amb "After dark" i, des de llavors, he comprat tot el que ha publicat. Quan he tingut temps, fins i tot he recuperat algun títol més antic. Aquest és molt curtet. Té 155 pàgines i és d'Empúries Narrativa. Són sis contes tristos, amb personatges solitaris i un pèl extravagants.

Les atmòsferes que recrea Murakami són úniques i irrepetibles. Per escriure aquest llibre es va inspirar en el terratrèmol de Kobe, que va transformar el paisatge físic i social del Japó, l'any 1995. A "Un ovni aterra a Kushiro" ens explica la història d'en Komura, a qui deixa la dona després del terratrèmol. També tenen una vida molt trasbalsada els personatges de "Paisatge amb planxa", addictes a les fogueres a la platja. Fogueres al voltant de les quals parlen de temes transcendentals, com per exemple la mort. En Yoshiya monopolitza "Tots els fills de Déu ballen", un relat amb un toc religiós. El noi vol saber coses sobre el seu pare, de qui no en té notícies. Des de petit, ha viscut amb la seva mare.

Murakami col·loca als seus personatges en unes situacions complicades, en què es mesclen esdeveniments creïbles amb d'altres de fantàstics. De vegades, la línia realitat de la ficció és pràcticament inexistent. A "Tailàndia" hi ha una interessant reflexió sobre les relacions humanes i el perdó, centrada en el Congrés Mundial de Tiroides de Bangkok. Els dos últims contes són "El granota salva Tòquio" i "Pastissos de mel". El de la granota és el més estrafolari. La faula sobre l'ós recol·lector de mel també és una bona metàfora sobre les segones oportunitats.

"La Satsuki va tornar a pensar que la menopausa devia ser l'avís irònic (o bé la mala passada) que Déu enviava als humans per haver allargat la vida indegudament. Fins feia poc més de cent anys, l'esperança de vida no arribava a la cinquantena, i les dones que vivien vint o trenta anys més de l'última menstruació eren casos excepcionals. De tota manera, va pensar, la dificultat de continuar vivint en un cos que ja no rebia regularment les hormones secretades pels ovaris ni pels tiroides, o la possible relació entre la baixada d'estrògens després de la menopausa i la malaltia d'Alzheimer, eren problemes pels quals no valia la pena amoïnar-se més del compte".

Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy