Kuala Lumpur (Carles Casajuana)

Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) va ser nomenat ambaixador d'Espanya a Malàisia, el 1996. Nou anys després, va publicar "Kuala Lumpur", una novel·la negra molt ben estructurada. El mes passat, un cop revisada, l'editorial Proa va tornar a publicar-la. Té 284 pàgines i comença amb l'assassinat d'un alt executiu espanyol, en ple procés de la construcció de les Torres Petronas, el símbol de Kuala Lumpur. Van arribar a ser els edificis més alts del món.

Poc després que trobin mort a Miguel Cuadrado, la policia tailandesa deté a Andrés Miñambres, un altre espanyol que treballa en una de les empreses contractades per acabar les Torres. S'entenia amb la dona d'en Miguel i creuen que aquesta és raó suficient per haver-lo tret del mapa. Per ells, cas tancat. Però el secretari de l'ambaixada espanyola a Malàisia, Jordi Sureda, té dubtes raonables sobre la culpabilitat de l'Andrés i investiga pel seu compte. Aviat s'adonarà, que té tothom en contra. Ni la policia ni el seu propi ambaixador veuen de bon ull que faci preguntes incòmodes, deixant entreveure un món ple de comissions il·legals i de corrupció. En el cas de la policia local, ja va bé que l'assassí sigui espanyol. Ells són molt bona gent i no es carreguen mai ningú.

A Kuala Lumpur, Casajuana ens parla de clientelisme, però també de pobresa (amb persones d'orígens i cultures molt diferents) i d'infidelitats. El mateix Sureda, amb xicota al seu país, s'entén amb la Cherry Lee, una noia xinesa -molt intel·ligent- que busca un home amb poder per a ella i per al seu fill petit. La novel·la té molt de ritme i gran varietat de personatges. Un dels que més m'ha agradat és el de l'empresari alemany que està obsessionat amb el golf. La piloteta està per sobre de qualsevol altra cosa, la seva dona inclosa. En la resolució del cas, també hi té a veure la casualitat i la mala sort. Els més pobres ho tenen difícil per sortir del pou, encara més si intenten fer-ho amb males arts. Aventures, misteri, humor i un final amb fugida inclosa. Recomanable.

"El sac d’arròs era un home, i devia ser bastant alt. El va reconèixer a l’instant: era el director d’una de les empreses contractistes, la que s’ocupava de la instal·lació elèctrica, un espanyol cara de gos que a l’hora de fer la guitza no tenia rival. Semblava inconscient. Ravi Subra es va ajupir i li va aixecar el cap. L’espanyol va gemegar amb una ganyota de fàstic. Tenia una taca fosca a la camisa, a l’altura de l’estómac: sang. Les passes de l’home que corria encara ressonaven a l’immens pàrquing buit".

@Jordi_Sanuy

La filla del vent (Jordi Agut)

L'agent britànic George Mitchell té una feinada de por. Sempre que hi ha un esdeveniment esportiu de gran magnitud, el necessiten per treure les castanyes del foc. Va passar a l'Eurocopa de 2016, al Mundial de Futbol de 2018, i ara compten amb ell per intentar posar pau als Jocs Olímpics de Tòquio. Sembla que Alexei Bikov i companyia poden aprofitar aquesta nova cita esportiva per tornar a generar el caos. Hi estan especialitzats. Marca de la casa.

"La filla del vent" tanca la trilogia que Jordi Agut (Valls de Torroella, 1975) va començar amb "L'últim defensa" i va continuar amb "Línia de quatre". Després de parlar-nos d'apostes esportives il·legals i de la despietada lluita per accedir a la presidència de la FIFA -amb assassinats inclosos-, ara tot el protagonisme se l'emporta el dopatge. Els esportistes que han fet trampa i han pres substàncies prohibides són els que estan en el centre de la diana. Aquest cop, la història comença a París, el mes de juliol de 2021. Pierre Gaul, l'agent corrupte que feia tres anys que estava en coma, es desperta i revela que els Jocs de Tòquio -que comencen aquell mateix dia- estan en perill. Només en donarà detalls a Mitchell.

L'agent britànic per excel·lència, que continua separat de la Doris, compta amb una bona part del seu equip habitual per intentar aturar el cop. Entre ells, en Dwight, que treballa des dels Estats Units; i en Take, que casualment està de vacances al Japó, amb la seva cosina. També tenen protagonisme el seu fill Josh -que ens sorprèn com a hacker informàtic- i en Joshua, un malalt del món del futbol, íntim amic d'en Mitchell. Tampoc no s'oblida de l'agent russa Bianca Panova... Més enllà de garantir la seguretat dels Jocs, el gran objectiu és trobar al terrorista internacional Alexei Bikov. També el busca la filla que encara té viva i que vol matar-lo a qualsevol preu. Qüestions de família.

El llibre, molt recomanable, té 451 pàgines i està publicat per Pagès editors. Com els dos anteriors, tot està molt ben explicat, amb capítols curts i recordatoris, de tant en tant, per ordenar la informació ja treballada i continuar endavant amb seguretat. Abans de cada capítol i de manera introductòria es defineix un producte dopant. "La filla del vent" és una novel·la negra de qualitat -amb uns Jocs de rerefons- que també poden llegir les persones que no estiguin habituades a l'esport. Cap problema.

"—El senyor Gaul s’ha despertat de manera inesperada aquesta tarda. No ens ho pensàvem —va apuntar des de darrere l’esbufegant doctor—. Des de feia dies estàvem valorant la possibilitat de desconnectar-lo ja que no responia a cap estímul. Era una decisió que havíem de prendre durant les properes setmanes en una reunió d’un comitè que tenim destinat a aquests afers, ja que cap familiar no se n’ha fet responsable durant aquest temps". 

En Gaul escoltava les explicacions del metge amb un posat que no permetia saber si era conscient del que deia". 

@Jordi_Sanuy

El caso Alaska Sanders (Joël Dicker)

Vaig comprar "El caso Alaska Sanders" el dia que va sortir, el 23 de juny. Des que la Yolanda Cortés em va enviar l'"ejemplar en pruebas" de "La verdad sobre el caso Harry Quebert "-maig de 2013- he devorat tots els llibres del suís Joël Dicker (1985), que s'ha transformat en un dels grans fenòmens editorials dels darrers temps. Hi ha qui l'acusa de trampós pels seus girs impossibles, però jo el trobo addictiu. És d'aquells autors que, quan comences, no pots parar de llegir.

"El caso Alaska Sanders" completa la trilogia que va començar amb el citat "La verdad sobre el caso Harry Quebert" i que va continuar amb "El libro de los Baltimore". En aquesta darrera novel·la, l'escriptor Marcus Goldman (alter ego de Dicker) fa referència a les dues històries, però la segona se suposa que encara no l'ha escrita... El cadàver de l'Alaska Sanders el van trobar el 3 d'abril de 1999, a prop del llac de Mount Pleasant, a New Hampshire. En principi, el cas es va resoldre i l'únic culpable viu  fa onze anys que està empresonat. Fins que algú assegura en una nota que tant en Walter -que suposadament es va suïcidar- com l'Eric eren innocents. L'assassí, doncs, continua lliure i va enganyar tothom. S'haurà de tornar a obrir la investigació?

Per intentar trobar proves noves, tornem a gaudir de la parella que formen l'escriptor Marcus Goldman i el sergent Perry Gahalowood, que tan bona feina van fer en el cas Harry Quebert. Aquert cop, compten amb la col·laboració de la Lauren, una jove policia que és germana de l'Eric, el noi empresonat. Dicker sap quina estructura li funciona i la torna a repetir. Un assassinat per resoldre, un ritme trepidant i girs per donar i per vendre i fer ballar el cap del lector. L'acció se'ns torna a presentar en dos temps, que fins i tot podrien ser tres. L'actualitat (any 2010), el de l'assassinat (2009) i les diverses incursions que fa Dicker per donar detalls de Harry Quebert -a qui fa temps que no veu- i del "Drama" dels seus cosins de Baltimore. Qui era realment Alaska Sanders?

La novel·la, plena de suspens i sense aturador, està publicada per Alfaguara. La traducció al castellà és de María Teresa Gallego Urrutia i d'Amaya García Gallego. Té 581 pàgines. Deixant de banda la trilogia, de Dicker també he gaudit de "La desaparició de Stephanie Mailer" i "L'enigma de l'habitació 622". Esperant la següent. M'importa poc que al suís el llegeixi tothom. No necessito escriptors en exclusiva. Em conformo a ser un dels seus 15 milions de fans repartits pel món.

"La última persona que la vio con vida fue Lewis Jacob, el dueño de una gasolinera situada en la carretera 21. Eran las siete y media de la tarde cuando se dispuso a salir de la tienda aneja a los surtidores. Se llevaba a su mujer a cenar para celebrar su cumpleaños.

—¿De verdad que no te importa cerrar? —le preguntó a la empleada que estaba en la caja. 

—Ningún problema, señor Jacob. 

 —Gracias, Alaska. 

Lewis Jacob se quedó un momento mirando a la joven: una preciosidad. Un rayo de sol. ¡Y tan simpática! En los seis meses que llevaba trabajando allí le había cambiado la vida. 

 —¿Y tú? —le preguntó—. ¿Tienes planes para esta noche? 

 —Tengo una cita. —Sonrió. 

 —Por la cara que pones, parece algo más que una cita. 

 —Una cena romántica —confesó ella. 

 —Walter es un chico con suerte —dijo Lewis—. ¿Así que os van mejor las cosas? 

Por toda respuesta, Alaska se encogió de hombros".

@Jordi_Sanuy

La mala dona (Marc Pastor)

És impossible que "La mala dona", de Marc Pastor (Barcelona, 1977), et deixi indiferent. Es tracta de la recreació novel·lada del cas de l'Enriqueta Martí, coneguda com la vampira del carrer Ponent. Va segrestar i assassinar nens i nenes entre els anys 1909 i 1913, fent que el pànic regnés pels carrers de la Ciutat Comtal. El llibre té 243 pàgines i està publicat per Ara Llibres. Fa posar els pèls de punta. He llegit l'edició de butxaca.

M'ha semblat sensacional que Pastor escollís La Mort per fer de narrador omnipresent. D'aquesta manera, aconsegueix que tot sigui més fosc i categòric, amb uns personatges que poden rebre l'estocada en qualsevol instant. Més enllà de l'Enriqueta, que fa por i fàstic a parts iguals, cal destacar als dos policies que investiguen la desaparició dels fills d'algunes prostitutes. Es tracta d'en Moisès Corvo i de Juan Malsano. El primer es mou com peix a l'aigua pels foscos suburbis barcelonins. És bevedor, faldiller, violent i incansable quan se li fica alguna cosa entre cella i cella... En Malsano és més pragmàtic. Junts fan una bona parella. És allò del policia dolent i el policia bo, portat fins a la màxima expressió.

Per desgràcia, tot allò que passa als barris baixos està connectat amb les altes esferes. L'Enriqueta no deixava de ser una "aconseguidora", preparada per satisfer els capricis dels més rics. Molts cops amb enganys. Fa la sensació que la vampira de Barcelona es movia amb la mateixa destresa pels carrers plens de fam i de brutícia que pels palauets de la classe benestant. Tenia dues cares molt ben treballades. Però no ho feia tot  només per diners. Tenia el gen del mal molt endins i gaudia del patiment de les seves víctimes. L'escena en què tira la filla d'una coneguda dins d'una olla és esfereïdora."La mala dona", Premi Crims de Tinta, és un llibre fosc i molt ben escrit. Quan el comences, és difícil deixar-lo de costat.

"En Moisès Corvo seu a un costat del llit; sobre els llençols rebregats, taques d’altres clients eixutes des de fa setmanes exhalen una fortor a sexe que flota a la cambra. El cos d’ella jeu nu sobre el llit, encongit com una essa, esgarrapat a l’esquena i amb dos blaus a l’interior de les cuixes. Els cabells sobre el coixí i la mirada sobre en Moisès, atenta, sense indici d’emoció, però sense la por que l’acompanya després d’enllitar-se amb qualsevol que pugui pagar-li el sopar. En Moisès Corvo la tracta bé, tan bé com sap fer-ho aquell tros d’homenot, de gairebé dos metres d’alçada i veu de tro, fort com un roure i braços llargs com els d’un simi de circ. La Giselle li acarona l’esquena mentre ell es vesteix..."

@Jordi_Sanuy

Elles competeixen (Anna Ballbona)

Coincidint amb l'esclat de l'esport femení, amb el Barça de futbol al capdavant, Ara Llibres ha publicat "Elles competeixen", de l'escriptora i periodista vallesana Anna Ballbona (Montmeló, 1980). Els epílegs són d'Alexia Putellas, la millor futbolista del món, i de Gemma Mengual, amb una trajectòria exemplar en la natació artística. La clau està a caure i tornar-se a aixecar. Sempre.

L'Anna comença explicant-nos algunes experiències personals en el món de l'esport (principalment en el bàsquet) i deixa clar que quan ella era jove tots els seus referents eren masculins. D'elles se'n sabia poc o gairebé res. Per sort, això ja ha canviat i les nenes poden emmirallar-se en dones amb més facilitat. El problema és que aquestes dones, per ser reconegudes, han de fer molt més que els homes, i en condicions inferiors. Encara avui, quan una nena juga a futbol millor que un nen la gent se sorprèn i posa el crit al cel. Precisament, "Ells competeixen" és un homenatge a les dones de l'esport que han lluitat per fer realitat els seus somnis i que, de retruc, han facilitat les coses a les generacions que venien al darrere. Pel camí queden un munt d'obstacles i de menyspreus... i molta paciència. A cabassos.

Són moltes les esportistes que comenten el seu cas a l'autora, com la jugadora de bàsquet Laia Palau -que ha plegat fa poc-, la tenista Aliona Bolsova, la pilot Laia Sanz, la waterpolista Roser Tarragó o l'atleta de muntanya Núria Picas. Totes elles han tingut problemes per obrir-se camí en un món d'homes, per gestionar els egos -els seus i els dels altres- i per respondre a les expectatives creades al seu voltant. També han hagut de pensar molt en el perill que comportaven els esports que feien, la Laia i la Núria, per exemple, i en el moment adequat per ser mares. Són 190 pàgines molt amenes en què també hi apareixen les periodistes Olga Viza, Imma Pedemonte i Mireia Vicente, entre altres. Han detallat l'esport des d'una altra perspectiva.

""PERÒ COM ÉS QUE AQUESTA NENA pot regatejar així els nens?!" Aixó ho va deixar anar la germana d'un nen que es mirava el partit des de la grada. Segurament hi havia una estranyesa sincera i el gest inconscient de repetir alguna ximpleria escoltada a algun adult. Qui sap què. Era un partit de futbol-7 amb nens i nenes barrejats i va ser la mateixa mare de la nena qui li va parar els peus amb un "però què hi té a veure"".

@Jordi_Sanuy

Desconeguts en un tren (Patricia Highsmith)

Feia molt de temps que una novel·la no em generava tanta angoixa. "Desconeguts en un tren", de la nord-americana Patricia Highsmith (1921-1995), és una autèntica bogeria. En cada moment, intueixes què passarà, però, així i tot, és impossible deixar de patir. Jordi Martín Lloret, que ha traduït el llibre al català per Viena Edicions, ja em va avisar a Twitter: "compte amb en Bruno, que és molt persuasiu". Més que ningú altre, diria jo.

En Bruno és un jove consentit, sense ofici ni benefici, que viu dels diners de la seva família. Viatge sovint amb la mare i odia al pare, a qui voldria veure mort. Només d'aquesta manera, tindria independència econòmica total. Un dia coincideix en un tren amb en Guy, un arquitecte molt prometedor,  a qui ja comencen a mencionar als diaris. Es posen  a parlar, com aquell qui res, i en Bruno aviat descobreix que el seu interlocutor està a punt de divorciar-se. Qui sap si la seva dona podria convertir-se en un obstacle per a ell i la seva carrera ascendent. De cop i volta, en  Bruno li proposa un doble crim perfecte: s'encarrega d'eliminar a la Miriam i, a canvi, ell mata al seu pare. Dos assassinats sense motius, sense mòbils aparents, sense proves...

En Gay el pren per boig i decideix oblidar-se d'en Bruno per sempre més. Poc després, però, troben la Miriam morta en estranyes circumstàncies i el món perfecte de l'arquitecte s'enfonsa a l'instant. Intueix que el culpable és en Bruno, encara que no vol acabar-s'ho de creure. És per això que comença una fugida cap endavant, plena de mentides, de mitges veritats i d'un patiment extrem. Embolica que fa fort. El desconegut del tren pot arribar a l'extrem de demanar-li que realment mati al seu pare? I enmig dels dos  homes, l'Anne -la nova parella d'en Guy-, que sembla que acabi de baixar de la figuera, i en Gerard, un detectiu  honest que mai no defalleix. Llibre addictiu i trepidant que Alfred Hitchcock va portar al cinema al 1951, l'any després de la seva publicació. ME-MO-RA-BLE.

"El tren tallava l’aire amb un ritme furiós i irregular. S’havia d’aturar en estacions petites i no gaire espaiades, on esperava un moment amb impaciència i, en acabat, tornava a atacar la praderia. Però el progrés era imperceptible. La praderia només s’ondulava, com una immensa manta rosada que algú agita de tant en tant. Com més de pressa anava el tren, més alegres i burletes semblaven les ondulacions. 

En Guy va apartar els ulls de la finestra i es va acomodar al seient. 

En el millor dels casos, la Miriam endarreriria el divorci, va pensar. Potser ni tan sols volia el divorci, només diners. Se n’arribaria a divorciar mai?"

@Jordi_Sanuy

La vida elàstica (Dani Vilaró)

"La vida elàstica", de Dani Vilaró (Barcelona, 1972), és el III Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes. Té 166 pàgines i està publicat per Voliana Edicions. La majoria dels seus personatges viuen situacions límit, superant moltes vegades la fina línia que separa la realitat de la ficció. Personatges ferits que intenten millorar, però que quasi mai ho aconsegueixen. Vides fràgils i plenes de dubtes, amb l'etiqueta de perdedors.

A "Allegro prestissimo con fuoco", per exemple, en Marc no s'adona que s'ha fet gran i continua amb una vida plena d'excessos, amb llacunes mentals incloses. Igual que en Regencós, que mai té un no per ningú quan es tracta de sortir de festa, a "Paciència de sioux". Intenten rebel·lar-se, cadascun a la seva manera, els actors principals de "Crits" i "Maskenfreiheit". En el primer, en Raül passa de ser un home sedentari a donar-ho tot al gimnàs. Fins al punt d'obsessionar-se. Sense punt intermedi. En el segon, una noia vol treure's la màscara (real o fictícia?) que li van fer posar els seus pares quan tenia set anys. Per protegir-la de què? També es rebel·la l'escriptor fracassat de "Goma d'esborrar". Ho esborra tot, sense aturador. Compte que no es faci desaparèixer a ell mateix...

Vilaró ens regala uns contes molt ben treballats i plens de ritme, amb finals totalment inesperats. En aquest grup, hi podríem incloure "Taxi lliure" (amb un taxista a qui li desapareixen alguns clients de dins del cotxe), "L'aigua encara no és freda" (amb unes ulleres de busseig que fan miracles) o "Ni ens ensumeu", una història de 'déus humans' amb assassinat inclòs. De relacions de parella, que passen per millors i pitjors moments, també se'n parla a "La segona part", que és el conte que tanca el llibre, i a "La mar salada", que és el que l'obre. El completen "El salt" (pensaments abans d'un gran repte esportiu), "Uluru" (obsessió per un roc màgic australià) i "Espai", amb dos astronautes, dona i home, discutint molt lluny de la terra. Una altra aventura amb un punt de no retorn...

"Aquesta nit fas l'ocellot. T'enreda aquell que sempre té corda i campa pels bars, que et llança missatges-ham a cabassos, ara sí ara també, que ve amb la murga sigui dilluns, dimarts, dimecres... per temptejar si ets fora de casa, si sona la flauta, si et pot atrapar en la teranyina. Resulta que fa diana i el que ha de ser un gintònic i bona nit i tapa't, n'acaben sent tres i festa. Abans que abaixi la persiana trobeu un catau on entaforar-vos i cremar hores com la metxa d'un petard".  

@Jordi_Sanuy

El final de l'idil·li (Graham Greene)

Diuen d'"El final de l'idil·li" que és la millor novel·la de Graham Greene (1904-1991) i una de les cent millors que s'han escrit mai en anglès. Ara, gràcies a Viena Edicions, l'he pogut llegir en català, traduïda per Xavier Zambrano. 272 pàgines plenes d'amor, odi, desig, gelosia, acceptació i nostàlgia i un interessant debat sobre el poder de la religió. Tot amb tres personatges que s'apropen i s'allunyen segons el moment.

En Maurice Bendix és un jove escriptor amb pocs escrúpols. Està escrivint una novel·la i necessita documentar-se sobre els diplomàtics. És per això que s'apropa a la Sarah, que n'està casada amb un de primera fila, en Henry Miles. Poc s'esperava en Maurice que s'acabaria enamorant de la dona i que es convertirien en amants, a Londres, l'any 1946, en temps de bombardejos i escassetat. La Sarah i en Henry s'aprecien, però ja fa temps que comparteixen ben poques coses. Tots dos van a la seva. Fan i deixen fer. Fins que un dia, sense cap explicació raonable, ella trenca la relació amb en Maurice, que es queda sol i afligit. Temps després, en Henry coincideix amb l'escriptor i el convida anar a casa seva. Al diplomàtic no se'l veu massa sencer. Què voldrà d'ell?

Doncs resulta que en Henry no era tan babau com alguns pensaven i ja sospitava que en Maurice s'entenia amb la seva dona. Ara li diu que creu que la Sarah es veu amb una altra home, però no s'atreveix a preguntar-li directament. No suportaria que el deixés. Arribat a aquest punt, és l'escriptor qui contracta a un detectiu (grandíssim personatge) per saber amb qui es veu la seva ex i, de passada, si té possibilitats de recuperar-la. Mai no ha pogut oblidar-la. Estem davant d'una novel·la elegant, aguda, intuïtiva i amb un gran sentit de l'humor. Passa francament bé. Les promeses religioses, tot i no creure en Déu (o sí) condicionen la vida de la Sarah i la seva relació d'estira i arronsa amb un Maurice, que no sé si té temps per escriure massa. Molt recomanable.

"¿I per quins set sous havia de parlar amb ell? Si la paraula «odi» no fos massa gruixuda per aplicar-la a un ésser humà, diria que odiava en Henry… i odiava també la seva dona, la Sarah. I ell, suposo, també m’acabaria odiant poc després dels esdeveniments d’aquell vespre, de la mateixa manera com, segurament, devia odiar de tant en tant la seva dona i aquell altre en qui en aquella època, per sort, no crèiem. Així que en aquesta crònica hi haurà més odi que no pas amor, i si dic alguna cosa bona d’en Henry i la Sarah, seré ben fidedigne: escriuré a repel dels meus prejudicis perquè, per la meva professió, m’estimo més una quasiveritat que l’expressió del meu quasiodi".

@Jordi_Sanuy

La ladrona de huesos (Manel Loureiro)

La lealtad se paga con lealtad y Laura Portela nunca traicionaría a Mijaíl Tarasov. La raptó cuando solo era una niña y la preparó para ser la agente perfecta. Con el paso de los años, el hombre se convirtió en lo más cercano a su padre adoptivo. Laura es la protagonista indiscutible de "La ladrona de huesos", la última novela del gallego Manel Loureiro (Pontevedra, 1975). Tiene 498 páginas y está publicada por la editorial Planeta. Una locura, de principio a fin!

Tras ser víctima de un atentado en México, Laura perdió la memoria. No sabe quién es ni a qué se dedicaba. En la actualidad, su único punto de apoyo es Carlos, el hombre de quien se ha enamorado. Le conoció en el hospital en el que estuvo ingresada largos meses. Durante una cena romántica, el hombre desaparece sin dejar rastro y ella vuelve a encontrarse totalmente perdida. Todavía más, cuando alguien le llama por teléfono y le hace una propuesta increíble: si quiere volver a ver a su pareja con vida... tiene que robar las reliquias del Apóstol en la catedral de Santiago. El destino le acaba de dar otro giro total a su complicada vida. Este ya no se lo esperaba. Bajo ningún concepto.

Una buena parte de la acción se desarrolla en el Camino de Santiago, con Laura enrolada, casi por casualidad, en un grupo de peregrinos de alto standing, con seguridad incluida. Como consecuencia del estrés, va recuperando la memoria y se da cuenta de su facilidad con los idiomas y de que está bien entrenada para la lucha. Son siete días vividos a un ritmo frenético, en los que todo es posible. La actualidad se combina con diversos episodios de la infancia y la formación de Laura en Madrid, Peredélkino, Nueva York, Ibiza, Riad, Ciudad de México, entre otros lugares. Siempre pasan cosas, sin pausas y con un ritmo endiablado. Lealtad, traición, secretos, agentes dobles, lucha entre Oriente y Occidente... todo tiene cabida en este thriller que es imposible dejar de lado. Apuesta segura.

"Apoyó el papel sobre su plato. Era una vieja foto amarillenta de un grupo de casas desperdigadas en el fondo de un valle. La vegetación que las rodeaba era verde y densa y los tejados rojos salpicaban el paisaje, coronando viejos muros de piedra. Al fondo, descollando sobre las demás, una edificación algo más grande y oscura dominaba el lugar. La imagen se interrumpía en la esquina inferior derecha, que parecía haber sido invadida por la noche, hasta que uno se fijaba con atención y descubría que aquel retazo del papel estaba ennegrecido, como si hubiese estado expuesto a un calor muy intenso."

@Jordi_Sanuy

La playa de los ahogados (Domingo Villar)

Leo Caldas s'ha quedat orfe per sempre més. El seu creador, el gallec Domingo Villar, va morir el passat mes de maig, a 51 anys. Vaig assabentar-me'n mentre tenia entre mans "La playa de los ahogados", el segon dels llibres que configuren la trilogia dedicada al solitari i melancòlic inspector de la policia de Vigo. Està publicat per l'editorial Siruela i té 455 pàgines. Els altres dos, "Ulls d'aigua" i "L'últim vaixell", els vaig llegir en català, de Columna.

Tot sembla indicar que el pescador Justo Castelo, conegut com 'El Rubio', s'ha suïcidat. Troben el seu cos en una platja gallega, amb les mans lligades amb unes brides. El seu vaixell ha desaparegut. Però en Leo Caldas, més llest que la fam, no acaba de veure-ho clar. Acompanyat de l'aragonès Rafael Estévez, que no té gens de paciència, comencen a investigar. En Leo encara no ha oblidat l'Alba, la dona que el va deixar, i encara fuma com un carreter. Continua sent més conegut per la seva participació en el programa de ràdio d'Onda Vigo "Patrulla en las ondas" que pel fet de ser policia. I diria que no li fa massa gràcia, tot i que li obre moltes portes. Molt aviat descobreix que la mort d'en Justo pot estar relacionada amb l'enfonsament, anys enrere, del Xurelo, a l'illa de Sálvora.

M'agrada molt com escrivia Villar. Leo Caldas serà etern. Ens parla de casos que podrien ser reals, sense focs d'artifici ni girs innecessaris. Tot explicat amb molt de gust i sense presses. Tant en Leo com en Rafael són dos personatges ben treballats i plens de contradiccions. Pateixen com qualsevol persona normal. L'inspector té al seu únic tiet ingressat en un hospital; i el seu pare, que segueix fent vi, no té cap intenció de jubilar-se. En Sousa, capità del Xurelo, va morir ofegat, com ara en Justo, un dels mariners que l'acompanyava. Els altres dos eren en José Arias -que encara es guanya la vida pescant- i en Marcos Valverde, que fa de constructor. Caldrà fer-los unes quantes visites informatives... Gràcies per tot, Domingo. Descansa en pau.

"El inspector Leo Caldas se bajó del taxi y dio dos zancadas para evitar los charcos que inundaban la acera. Entró en el vestíbulo del hospital, se abrió paso entre la gente que esperaba frente a los ascensores y se dirigió a las escaleras. Subió hasta la segunda planta y avanzó por un pasillo flanqueado por hileras de puertas cerradas. Se detuvo ante la marcada con el número 211, la abrió ligeramente y miró al interior. Tras una mascarilla verde, un hombre dormía sobre la cama más próxima a la ventana. La televisión estaba encendida, sin voz, y la otra cama vacía y con las sábanas dobladas sobre el colchón. 

Consultó su reloj, volvió a cerrar la puerta y caminó hasta una sala de visitas situada al final del pasillo. Sólo halló a una mujer mayor cuyas ropas negras se destacaban contra el blanco de la pared. La anciana alzó la vista cuando Caldas asomó la cabeza, pero sus ojos regresaron decepcionados al suelo tras cruzarse con los del inspector". 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Entre los muertos (Mikel Santiago)

Després de passar de puntetes per "El mentiroso" i "En plena noche", l'agent de l'Ertzaintza Nerea Arruti es transforma en la gran protagonista d'"Entre los muertos", la novel·la que tanca l'exitosa trilogia d'Illumbe. Mikel Santiago (Portugalete, 1975) la col·loca contra les cordes des d'un primer moment i quasi no la deixa ni respirar. El llibre té 477 pàgines i està publicat per Ediciones B. Àgil i fàcil de llegir, com sempre.

Una parella té un accident a la carretera. L'home està casat i no creu convenient avisar a emergències amb la seva amant al costat. Cal tenir el cap fred. Molt a contracor (o no), li acaba demanant que marxi a peu abans de fer la trucada. Tots dos són massa coneguts a la zona. Ell és el metge forense Kerman Sanginés i ella l'agent de la policia judicial Nerea Arruti. L'endemà, quan torna a la comissaria a treballar, no se'n sap avenir del que li expliquen els seus caps i explota per dins. Suposadament, en Kerman va morir cremat en l'accident. Ha corregut la veu que quan el cotxe es va estampar contra un arbre anava acompanyat d'una dona... que no era la seva esposa. Una misteriosa dona que es va fer fonedissa i que han de buscar sense perdre temps. I fins aquí puc explicar.

En un moment de desesperació, la Nerea -policia exemplar- va acceptar saltar-se les normes. No volia perjudicar a en Kerman, com ell li va demanar, i ben aviat va començar a patir-ne les conseqüències. Prefereix seguir sense dir la veritat i mirar d'esbrinar què va passar des que ella va marxar i va deixar al seu amant sa i estalvi. Està clar que ja pot descartar a la dona misteriosa, perquè és ella mateixa. És possible enterrar un secret per sempre? "Entre los muertos" és una novel·la addictiva i plena de girs que ens parla d'un amor prohibit, d'abús de poder, de corrupció, de tràfic de drogues i de la importància de saber superar les injustícies d'un passat que sempre està massa present. I tot a Illumbe, el poble fictici de la comarca d'Urdaibai -en plena natura-, que s'acaba transformant en un personatge més. 

"Patricia, su mujer, llamó solo una vez en todo ese tiempo. Fue un momento tenso en medio de tanta felicidad. Era sábado por la tarde y bebíamos unas copas de vino frente a la chimenea. Kerman cogió la llamada y se metió en su despacho sin cerrar la puerta, así que le oí mentir. Hablarle de la aburrida monotonía de su fin de semana ermitaño en la playa, «ya sabes, todo igual». Le dijo que estaba trabajando en la reforma del granero, terminando uno de los baños de la planta baja. ¿Qué tal ella por Madrid?, preguntó. Yo estaba desnuda sobre la alfombra, con la copa en la mano, casi aguantando la respiración. Después, cuando Kerman regresó a mi lado, no supe si preguntarle por ella o si callarme. El cargo de conciencia, si tenía alguno, era suyo, y no quería abrumarlo. Pero él se sentó a mi lado, cogió su copa de vino y pasó por encima de la llamada como quien pasa la página de una noticia sin interés".

Altres novel·les de l'autor:

"La isla de las últimas voces" 

"El mal camino" 

"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1795. La germandat (Niklas Natt och Dag)

Diuen que els pitjors queden lliures, ara i sempre. Per intentar impedir-ho, en Jean Michael Cardell i l'Emil Winge tornen a unir esforços. Estan obsessionats a atrapar a l'esmunyedís Tycho Ceton, el mal fet persona. És l'ideòleg de l'assassinat de l'esposa de l'Erik Tre Rosor i de totes de les desgràcies d'ell, que va acabar en un sanatori. Després que es cremés l'orfenat de la Vila del Corn, amb un centenar de nens morts, en Ceton queda arruïnat i sense protecció.

Amb "1795. La germandat", el suec Niklas Natt och Dag completa l'addictiva trilogia d'Estocolm, després de "1793. El llop i el vigilant" i "1794. El foc i el minotaure". El final està a l'altura, tot i que les primeres pàgines m'han costat una mica. És imprescindible haver llegit els dos primers llibres, i tenir-los presents, per poder gaudir també d'aquest tercer.  Recordem que en Cardell és un veterà de la guerra contra Rússia. Té un braç de fusta i treballa de guàrdia. Ara està socarrimat, després d'intentar salvar de l'incendi als dos fills de l'Anna Stina Knapp, fugitiva de la presó de la Casa de les Filadores. Sempre n'ha estat enamorat. L'Emil, germà del difunt Cecil, col·labora amb la policia. Havia begut molt i albirava fantasmes per tot arreu...

La nostra parella d'antiherois busca en Ceton, antic traficant d'esclaus, sense massa èxit. L'assassí filantrop torna a tenir suport d'alguns dels membres de la germandat dels Eumènides, molt ben connectats amb el poder establert. Tampoc no troben a l'Anna Stina, destrossada després de la mort dels seus fills. La noia té una llista amb els noms de les persones que van fer costat a Armfelt, favorit del benaurat rei Gustau, en la fallida conspiració contra el poder establert. El nivell de maldat d'aquest llibre és infinitament inferior als dos anteriors, encara que en Ceton continua fent salvatjades en aquest Estocolm nauseabund i sense pietat. Novel·la negra-històrica potent i ben escrita Tota un rara avis. Té 459 pàgines, està traduïda per Jordi Boixadós i publicada per Proa.

"La llum fereix en Cardell als ulls. Així és com comença. Estreny les parpelles, enlluernat, i s'ha de posar els braços davant del front per tapar-se, tot i que camina per la banda del reguerot, que queda a l'ombra. Després és l'oïda la que falla. Del renou constant de la ciutat se n'eleven bruscos sons cap al cel: el grinyol d'una roda de carro que gira sobre el seu eix ressec, el repic d'una peça de ferro solta contra les llambordes; el xiscle d'alegria o bé d'auxili d'una noieta. El fan enretirar-se de cop, no pot defensar-se'n, saltironeja com si estigués espantat, atreu les mirades igual que atreuen els sonats i els trompes. No li ha passat mai res de semblant. Busca la protecció de la seva habitació, es ruixa amb aigua d'una guerra, s'arremanga les mànigues de la camisa per examinar-se la ferida".
 

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

L'últim agost a Barcelona (Anna Gurguí)

Sovint pensem més en els altres que en nosaltres mateixos. I fem coses per esma, sense preguntar-nos si realment en tenim ganes. Acontentar als de més a prop i intentar una fugida cap endavant. Sense fer preguntes ni esperar respostes. Fins que un dia tot canvia i et replanteges la vida. Oi que no soc invisible? Doncs també m'agradaria que comptéssiu amb mi. És qüestió de justícia. I una finestra oberta cap a un futur potser millor.

Tot això per parlar de la Gala, protagonista central de "L'últim agost a Barcelona", la segona novel·la d'Anna Gurguí (Barcelona, 1987). Està publicada per Columna i té 205 pàgines, que he llegit d'una tirada. La Gala no tenia clar si volia ser mare. El que mai no s'hauria imaginat és que tindria un avortament al quart més d'embaràs i, que amb la pèrdua, també marxaria una bona part de la felicitat compartida amb en Joan, el seu marit. No va fer-li costat. Amb el temps ho veu claríssim. El tràngol el va passar sola. Per acabar-ho de complicar tot, el dia abans de marxar de vacances junts, ella rep una trucada de l'Hug, de qui es va enamorar perdudament quan era jove. Després de deu anys sense saber-ne res -van acabar molt malament- vol fer-li saber que té càncer i que s'està morint.

Un avortament i un càncer. Sembla un argument per entrar en una depressió profunda, però és just al contrari. És un llibre positiu i amb una mirada cent per cent femenina. Transmet calma. Ens diu que sempre som a temps de posar el fre de mà. I ho fa amb un llenguatge senzill i elegant. Molt proper. La Gala ens explica la seva història en primera persona, amb el cor calent i el cap clar. D'una manera pausada. Ja ha corregut molt i no l'hi ha servit de res. Ni un pas més en fals. Primer cal assumir el passat: la mort dels seus pares i la frustrada relació amb l'Hug, amb qui intentarà fer les paus. Abans no sigui massa tard. A l'agost. En un hospital de Barcelona. Després caldrà afrontar el present, amb en Joan al centre de la diana. Ja hi haurà temps per pensar en el demà. I si em compro un llimoner?

"Sempre l’observo i miro com creix, com li canvien les olors i els colors, mai fa néixer llimones. Potser per això l’observo tant, perquè a vegades penso que és un mirall del que soc jo. Dèries. Ho sé. Però jo sola m’entenc. Aquí no se sent cap cotxe, no oloro la contaminació, ningú em jutja, ningú em veu. Aquí és on em quedo petrificada davant dels resultats i al mig d’aquesta trucada. Ara mateix no puc entendre ni vull entendre res. L’Hug s’està morint. I només tenim trenta-cinc anys, ell quaranta. I cinc van ser meus...".

Bona setmana a totes i a tots.

El món es torna senzill (Laura Gost)

Quan el món es torna senzill? Quan estem obsessionats amb el control del cos? O quan relaxem una mica aquesta addicció? Potser llavors som menys vulnerables? Les posicions extremes sempre han estat una llosa difícil de suportar. Es pot arribar a estimar a algú sense acabar d'entendre'l? Al final, conèixer les nostres pròpies fragilitats ens pot ajudar a sortir de la foscor. Diuen que no té gràcia ser normal i que les contradiccions també generen esperances. 

Totes aquestes reflexions inicials per intentar centrar "El món es torna senzill", la darrera novel·la de Laura Gost (sa Pobla, 1993). Té 176 pàgines i està publicada per l'editorial Empúries. La seva protagonista, que coneixem de ben joveneta, necessita buidar per sentir-se plena. Vomitar per posar ordre enmig d'un caos mental llargament acceptat. És bulímica, però no amb la intenció d'aprimar-se, perquè sempre ha estat bé de pes. La malaltia s'ha convertit en la seva manera de viure i de relacionar-se amb els altres. La seva amiga Marina, a qui li sobren un munt de quilos, sí que és una bulímica de manual. Fins que es mira al mirall, s'agrada, es despreocupa i deixa fluir. Canvi radical.

Els monòlegs interiors de la protagonista m'han semblat molt originals. És capaç d'afirmar i negar a la vegada; de veure el got mig ple i mig buit en el mateix segon, de jugar un partit de tenis sola i tornar la pilota des dels dos costats de la xarxa. Parla sovint amb la mare i la padrina mortes, a qui demana consell. No les oblida. La noia ens explica el seu relat vital en primera persona, sense censura i amb un munt de desacords. Els homes que l'envolten, pare, germà i parelles diverses, són força plans. Li aporten poc. Ella sempre va de cara. De vegades en té prou amb tenir un lavabo a prop per deixar anar el contingut del seu estólmac. "El món es torna senzill" m'ha agradat molt. Està escrit amb una forta ironia i també reflexiona sobre la virginitat, la parella, el pas del temps i la mort. Rodó.

"Sempre he pensat que mastego bé els aliments, però aquells cinc trossets de bistec em contradiuen. Hi trobo un no-sé-què d’artístic, en el contrast cromàtic de la carn marró-quasi-grana i el blanc impol·lut de la porcellana. Acaba-t’ho tot, sento que diu la padrina, eixuta, seca, rigorosa, i m’he de concentrar per recordar els anys que fa que no hi parlo, que ella no pot dir res, perquè el torn de paraula queda reduït a cendres quan ens morim".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La gran serp (Pierre Lemaitre)

Diuen que les aparences enganyen. Les víctimes de la Mathilde poc s’esperaven que aquesta dona de certa edat i passada de pes fos una assassina a sou implacable. Va començar a matar per diners de joveneta i d’això continua vivint: d’eliminar objectius sense remordiments ni deixar petjada. Ella és la protagonista indiscutible de “La gran serp”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951). El llibre està traduït al català per Albert Pejó i publicat per Bromera.

Lemaitre va escriure aquesta novel·la negra l’any 1985, però es va quedar en un calaix fins ara. Al pròleg n’explica els motius. No és massa llarga –només 256 pàgines- i m’ha semblat molt divertida. Està escrita amb un to irònic, ratllant l’humor negre, i té molt de ritme. La Mathilde era la millor assassina del món, però comença a cometre errades. No se’n recorda de coses i, en un moment donat, mata a una persona només per tenir el seu nom apuntat en un paper. Ningú li havia encarregat la feina. La pobra víctima no tenia culpa de res. És per això que el seu cap directe decideix retirar-la de la circulació. De la feina i de la vida, perquè sempre és millor tallar-ho tot d'arrel. El problema és que continua sent molt bona, encara que el seu cervell comença a no diferenciar realitat i ficció. 

Sense tenir res a veure, m’ha recordat algunes novel·les de John La Carré. Tots els assassins intueixen que, quan deixin de matar, algú anirà per ells. Saben massa coses i no se’ls pot deixar amb vida. Feta la feina, valen més morts que vius. Un altre dels protagonistes destacats és en Vassilien, un policia que investiga les darreres malifetes de la Mathilde. Aquesta vella encantadora té un arsenal d’armes a casa. Després de cada feina, se n’hauria d'haver desfet, però les ha anat acumulant, sense mesura. Per si algun dia les necessitava. I ha arribat el moment. En Vassilien, trist i sense família, parella ni massa vida, sempre està en el pitjor lloc... en el pitjor moment. El gos que veiem a la portada és en Ludo, un dàlmata una mica tanoca. Després, la Mathilde el substituirà per un altre, que espera que sigui una mica més llest. Un cas com un cabàs!

"Mathilde obre la porta, s’agafa amb les dues mans a la carrosseria i surt del cotxe amb un gran esforç. S’hauria d’aprimar. La faldilla se li ha enfilat, li ha quedat arrugada al cul enorme que té. Se l’estira avall amb un gest que ja és habitual. Fa la volta al cotxe, obre la porta del copilot i agafa un impermeable lleuger, que es posa. Damunt seu, una lleugera onada de vent càlid sacseja mandrosament els grans arbres. A la seva esquerra, l’home del gos segueix avançant. És un gos salsitxa que ensuma les rodes mentre estira la corretja. Li agraden, els gossos salsitxa, són de bona pasta. L’home li somriu. Així és com es coneix una persona, a vegades, tots dos teniu un gos, parleu de gossos, us caieu bé. A més a més, l’home no està gens malament, uns cinquanta anys ben portats. Mathilde respon al somriure i treu la mà dreta de la butxaca. L’home s’atura en sec al veure la pistola Desert Eagle prolongada pel silenciador".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

El camino del fuego (María Oruña)

Después de homenajear a los asesinatos de “habitación cerrada” en “Lo que la marea esconde”, vuelve Valentina Redondo. La teniente de la Guardia Civil protagoniza “El camino del fuego”, el quinto libro de la serie de Puerto Escondido. No es imprescindible haber leído los anteriores. Esta vez, la escritora gallega María Oruña (Vigo, 1976) coloca la acción en Escocia. El libro tiene 398 páginas y está publicado por la editorial Destino. Muy recomendable.

 

Valentina y Oliver Gordon vuelven a ser pareja. Nunca olvidarán que perdieron el hijo que esperaban, pero se han dado una segunda oportunidad. Están de vacaciones en Escocia y aprovecharán para visitar a la abuela y al padre de Oliver. Arthur Gordon está intentando recuperar el patrimonio familiar. Tiene tiempo y dinero. Acaba de adquirir el castillo de Huntly, en los Highlands. Había pertenecido a su familia hasta el siglo XVII, pero desde entonces ha ido cambiando de manos. Casi por casualidad, en su interior encuentra un pequeño despacho oculto. Y en él una carta que deja entrever que allí podrían encontrarse las memorias de Lord Byron. Supuestamente, fueron quemadas en el siglo XIX, pero quizás podría haberse salvado una copia. Sería una bomba literaria Y una gran fuente de ingressos. Varias personas allegadas a la familia no tardarán en llegar. 

El incendio de una parte del Castillo -con muerto incluido- y las investigaciones de la policía escocesa quitan un poco de protagonismo a Valentina, que en esta novela ocupa un discreto segundo plano. Oliver, su padre y su abuela tienen mucho más peso que ella, que no es ‘profeta’ fuera de su tierra. Lógicamente, intenta descubrir quién es el asesino, pero lo hace desde detrás de la barrera. Las memorias de Lord Byron pesan mucho más que todo lo otro. Oruña alterna la historia actual de los Gordon con el idilio oculto, en pleno siglo XIX, entre Jules Berlioz, dependiente francés de una librería de Aberdeen, y Mary MacLeod, la hija mayor de una familia escocesa adinerada. Ella era fan devota de Lord Byron. Como es habitual, la autora nos regala una historia ágil y muy bien escrita, con unos parajes idílicos y unos personajes bien trabajados. ¿Para cuándo la próxima entrega?

“Que nuestra vida, si resulta breve, no sea de escasa consecuencia. Que, aunque sepamos que solo somos un suspiro en el viento, no permitamos que todos nuestros pasos se deshagan en el aire. Esa era la filosofía de Arthur Gordon, y en ella se aplicaba. Hacía solo unos años que se había quedado viudo de Lucía. Una mujer extraordinaria que, en cuarenta años de unión, le había dado dos hijos y muchos recuerdos a los que aferrarse. Que ella fuese española y él inglés había enriquecido mucho su pequeño universo de hábitos y costumbres. Arthur se había jubilado solo unos meses antes de su pérdida, y de pronto se había encontrado con mucho tiempo libre y pocas ganas de disfrutarlo”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Terres mortes (Núria Bendicho Giró)

Malauradament, els problemes sempre han sovintejat en les famílies. En el cas que ens ocupa, el fet de viure en un casalot aïllat els amplifica encara més. Tots els seus components tenen coses per amagar i molts comptes pendents. Saben que estan maleïts i la mort violenta d'un dels fills, en Joan, fa explotar la capsa dels trons. Ha arribat el moment de treure's les màscares i acceptar la trista realitat. Estem davant d'un drama rural en majúscules. 

 

Núria Bendicho Giró (Barcelona, 1995) ha sorprès tothom amb "Terres mortes", una novel·la fatalista i opressiva que ha publicat Anagrama. Són 178 pàgines amb la tragèdia apareixent per tot arreu. Hi ha fins a tretze narradors diferents, un per cada capítol. En aquest relat polifònic, en Joan semblava el més sencer de tots. Va allunyar-se uns anys de la casa pairal. Després s'hi va obligar a tornar. I allà, de cop i volta, van acabar prenent-li la vida. Enmig d’aquesta misèria extrema, hi destaca la fredor de la mare, amb un trauma d’infantesa que arrossegarà per sempre més. Una mare que va fugir de l’infern que tenia a casa de petita per crear-ne un altre encara pitjor. Fins el punt d’acceptar que li serrin les cames al seu fill caigut per aconseguir que càpiga a la petita caixa reaprofitada amb què l'enterraran. 

“Terres mortes” manté l’emoció fins al final. No és fàcil descobrir qui és l’assassí d’en Joan ni els motius que tenia per apartar-lo de la circulació. Darrere de tot hi ha un secret inimaginable. Una intimitat que ha torpedinat la família des de la seva base i l’ha fet explotar en mil bocins. És una història gòtica, molt ben escrita, que està plena de violència i de manca d'empatia. Reflexiona sobre la mateixa naturalesa humana, amb uns personatges que sempre acaben engolits per la foscor. Podríem dir que cauen per un forat que se’ls emporta fins al no-res. Parlen més aviat poc entre ells. Per moltes coses hi passen de puntetes, sense fer massa soroll. Un pare desentès de tot, una mare boja de ràbia i uns fills que intenten sobreviure a un futur incert. No hi falta ni el capellà, ni la puta, ni el babau del poble. Junts o separats, deambulen per una mena d'atavisme tràgic que ho impregna tot. 

“Aquella nit, sota la llum de les espelmes i la foscor de les caputxes tothom semblava tenir la mateixa cara. Em va costar molt de reconèixer en Joan. Ell no tenia la cara tapada, però quan va passar per davant d’on jo era no em va semblar que fos ben bé la seva. I quan vaig començar a distingir què tenia de diferent, de seguida va perdre’s entre la multitud i no va ser fins més tard, quan tot s’havia acabat, que li vaig poder veure les mans, totes ensangonades. No l’havia reconegut llavors perquè feia cara de patiment i jo no estava acostumada a veure’l d’aquesta manera”. 

Bona setmana a totes i a tots. 

@Jordi_Sanuy

Galerna (Peru Cámara)

Sobtada, elèctrica i violenta, com la mateixa tempesta. Són les tres primeres paraules que em venen al cap quan penso en "Galerna", la novel·la debut de Peru Cámara (Portugalete, 1978). Té 347 pàgines i està publicada per Duomo Ediciones. Tot passa en tretze hores nocturnes desesperades, a la ciutat de Sant Sebastià, pràcticament deserta. La galerna, amb fortes ràfegues de vent, és habitual en algunes zones del mar Cantàbric i en el golf de Biscaia.

Tot comença amb un cadàver al Peine del Viento. L'inspector que està a càrrec del cas, voldria tancar-lo ràpid. Plou de manera torrencial i vol anar a dormir a casa. La mort ha sigut accidental. No cal donar-li més voltes. Ningú pensava que el forense que estava de guàrdia a l'Institut Anatòmic, Aitor Intxaurraga, un principiant, no faria cas de les recomanacions de l'Ertzaintza i descobriria que el suposat ofegat ha estat assassinat. Des d'aquest mateix moment, l'Aitor comença una apassionada cursa contrarellotge, amb un sector de la policia en contra. Volen apartar-lo del cas. L'Aitor té el suport de l'agent Otamendi, caigut en desgràcia dins del cos, i de la jove biòloga Eva San Pedro. Els tres formen un gran equip. Cauen simpàtics des del primer moment.

Un assassí implacable es mou impunement per Sant Sebastià -que es transforma en un personatge més- i urgeix detenir-lo, a qualsevol preu. Cámara ens  ho explica tot d'una manera original. L'atmosfera de la novel·la és molt enganxosa i res és el que sembla. Darrere de les morts (que són més d'una) hi ha un munt de coses amagades: corrupció policial, interessos polítics i econòmics, abusos, periodisme de baix nivell, venjança i fins i tot alta cuina, amb xef top inclòs. La novel·la, negra com el carbó, té un ritme vertiginós. Està plena d'acció -sempre passen coses- i tothom sembla estar en perill. Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra. Recomanada per Carmen Mola i Santiago Díaz, entre altres autors. Un cop has començat a llegir, ja és impossible deixar-la de costat.

 "Aitor Intxaurraga, forense en prácticas con apenas seis meses de residencia, entró en el apartamento sin encender la luz. Solo necesitó dar un paso para dejar caer su metro ochenta y cinco y setenta y cinco kilos de peso sobre el sofá. En ese breve intervalo le dio tiempo a desprenderse de su mochila, quitarse las deportivas con el pie contrario y arrojar las llaves al cuenco de la balda de la entrada sin acertar. Allí, boca abajo y aspirando la cantidad justa de oxígeno contra el asiento, se sintió como un piloto de Fórmula 1 cuyo coche, en llamas y envuelto en humo, iba cayéndose a pedazos, ignorando si cogía las curvas o las trazaba rectas. Tan solo recordar que era viernes por la noche le levantaba el ánimo. Sus tripas rugieron y decidió incorporarse antes de quedarse dormido. Olía a sudor. Necesitaba una ducha, un bocadillo y una cerveza..."

Buena semana a todas y a todos.

@Jordi_Sanuy

Junil a les terres dels bàrbars (Joan-Lluís Lluís)

Per sobre de tot, "Junil a les terres dels bàrbars", de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), m'ha semblat una gran novel·la d'aventures. Té 284 pàgines, repartides en capítols molt curts, i està publicada per Club Editor. L'autor la data a l'inici de l'imperi romà, a la localitat imaginària de Nyala. Allà, la Junil aguanta com pot el menyspreu del seu pare. Fins que acaba provocant la seva mort, de manera indirecta, i fugi cames ajudeu-me. 

La Junil no marxa sola. Inicia aquest viatge cap al no-res acompanyada de Tresdits (un esclau que s'allibera tot sol), de Dirmini (un antic gladiador) i de Lafàs, que ha estat vint anys tancat en una biblioteca com a esclau consagrat a Minerva. Més endavant s'unirà al grup l'Arbre (que parla una llengua diferent de la d'ells) i un munt de persones més. Primer, no van a cap lloc en concret, però després entenen que han de dirigir-se tots junts cap al país dels alans, on se suposa que no hi ha esclaus. Serà veritat? I, pel camí, sempre que sigui possible, Junil vol conèixer al poeta Ovidi, que l'ha enamorat a través de la seva escriptura. El seu pare no volia que aprengués a llegir, però d'amagat, i amb l'ajut del Tresdits, ho va aconseguir. I la seva vida va fer un gir de 180 graus. Ja mai més res serà igual per a ella.

Més enllà de les vivències dels protagonistes, que són apassionats, Joan-Lluís Lluís reflexiona sobre la dificultat de viure lluny de casa, l'exili, la força de la paraula i la diversitat lingüística, temes que estan en plena actualitat. També ens parla de la virginitat, de la traducció -que posa a l'altura de la literatura- i de la poesia. Fa moltes referències a Ovidi, que hi és sense ser-hi, i de Milcià i de la seva "La falconada", l'obra preferida de Tresdits. Junil porta sota el braç el primer dels quinze llibres de la Metamorfosis. Al llarg de la seva fugida, aquesta estranya companyia fa ofrenes constants als seus deus, per intentar aconseguir-ne favors i esquivar els perills que els envolten. Es tracta d'una 'legió' d'exesclaus -Junil no ho era- que avança cap al sud-est a la recerca d'un món més just.

"Fa cinc hores que caminen foscor endins i nord enllà. I no són tres, sinó quatre. Avancen l'un rere l'altre provant de no fer cap fressa.
I Junil respira massa de pressa. Prova de no girar-se ni pensar gaire, però no pot estar de sospesar les seves possibilitats de supervivència a curt termini. Són primes i fràgils. Imagina un estol d'homes dels Ferminí envoltant-los de sobte i portant-los al turó per a sessions lentes i repetides de tortura i violació a les quals assitiria, davant de tots, Teulí Gaiaté. De tant en tant se li imposa, per un breu moment, la urgència de tornar a casa per evitar renys i càstigs: llavors s'adona que continua atorgant a un home ara mort un poder que ja no té. I, quan passat aquest instant, torna a la realitat d'una vida deslliurada d'aquest home, mira la foscor davant seu com la representació exacta del que és ara la seva vida".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

 

El paciente (Juan Gómez-Jurado)

Juan Gómez-Jurado (Madrid, 1977) és entreteniment pur. Va directe al gra i no perd el temps en floritures innecessàries. Té un estil àgil i concís i uns personatges que t'atrapen des del primer moment. És el cas del neurocirurgià David Evans, protagonista d'"El Paciente". Aquesta novel·la, que és anterior, m'ha agradat igual o més que la trilogia "Reina roja". Està publicada per Ediciones B i té 474 pàgines. Ara em toca "Cicatriz".

Evans és un dels millor en la seva feina, fins i tot després de perdre la dona, que era anestesista. Ara viu per la seva filla Julia, per qui faria qualsevol cosa. Un dia, quan torna a casa, la nena no hi és i de seguida s'adona que l'han segrestada. El seu interlocutor és el senyor White, un 'facilitador' d'assassinats. Li diu que només tornarà a veure-la si el seu proper pacient mor a la taula d'operacions. No té cap més alternativa. Tot es complica encara més, si és possible, quan s'assabenta que la persona a qui ha d'intervenir d'un tumor al cervell és el president dels Estats Units. En cap moment se'n diu el nom, però queda clar que es tractaria de Barack Obama. Lògicament, Evans es va adherir al jurament hipocràtic i ha de complir-lo. Però què és més important, aquest compromís o la vida de la seva filla? Què faríem nosaltres en una situació similar? Gran dilema. O no...

La història l'explica el mateix doctor Evans, que està tancat al corredor de la mort. Segur, doncs, que alguna cosa li va sortir malament. Són 63 hores frenètiques, en un compte enrere sense aturador i addictiu al màxim. Des que sap que han segrestat a la seva filla fins al desenllaç final. Una disjuntiva similar a la del neurocirurgià també tortura per dins a la seva cunyada, agent dels serveis secrets i dona de confiança de la primera dama. Ha de decidir si intenta salvar a la seva neboda, traint a tothom, o mirar cap a un altre costat i centrar-se a fer bé la seva feina habitual. En David li diu que no pot parlar amb ningú, o mataran a la nena. Ha d'actuar en solitari. M'ho he passat molt bé tornant a llegir a Gómez-Jurado, en un llibre ple de girs i molt emocionant. Totalment recomanable.

"Dejé mi maletín en una de las sillas de la cocina y tomé una manzana de la cesta de frutas para calmar el hambre. Mientras la mordisqueaba, me fijé en que sobre la mesa había un libro para colorear de Dora la Exploradora, con un dibujo de Botas a medio terminar. Me extrañó que Julia se hubiese ido a la cama sin completarlo. Siempre insistía en acabar los dibujos antes de acostarse, en parte para retrasar la hora del sueño y en parte porque no iba con su carácter dejar las cosas a medias. Tal vez estuviese aún enfadada porque yo no hubiese llegado a tiempo para la cena. 

Cerré el libro y un crayón rojo rodó sobre la tapa y cayó al suelo. Me agaché para cogerlo y noté un súbito dolor en la yema de los dedos. Retiré la mano corriendo y vi que me había cortado con algo: un par de gotas de sangre me resbalaban por el índice".

"Reina roja" 

"Loba negra" 

"Rey blanco"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy