En guerra (Enric Calpena)

"En guerra", del periodista i escriptor Enric Calpena (Barcelona, 1960), és una novel·la històrica que ens parla de les dificultats que va patir el Barça durant la Guerra Civil. El club va estar a punt de desaparèixer. De fet, després de l'assassinat del seu president, Josep Sunyol, l'agost de 1936, li va anar de ben poc. El llibre té 234 pàgines i està publicat per Edicions 62. L'any 2020, Calpena va treure "El primer capità", basat en la figura de Hans Gamper.

Un dels noms que es reivindiquen en el llibre és el de Rossend Calvet, secretari de la junta. Va impedir que el sindicat de la CNT els hi requisés el camp; i ho va fer d'una manera molt imaginativa. El seu sogre era en Manuel Torres, que s'encarregava del manteniment de les Corts. Tot quedava en família. En Rossend també va fer possible que el primer equip del Barça fes una gira molt llarga per Mèxic i els Estats Units per guanyar diners i poder pagar les 177 mil pessetes que es devien. La lliga espanyola estava aturada per la guerra i el club cada cop tenia menys recursos. Una gran quantitat de socis s'estaven donant de baixa. El futbol ja no era prioritari per ningú. Les coses escassejaven, començant pels aliments. La gira es va convertir en un miracle que no es podia desaprofitar.

El Messi de l'època era Martí Ventolrà; l'estrella que tothom volia veure. Extraordinari jugador i amb un físic envejable. A Mèxic també se'n van enamorar. El públic i Josefina Rangel Cárdenas, la filla del president de la República, Lázaro Cárdenas. Un altre dels noms coneguts de l'expedició era l'Àngel Mur, un atleta que va acabar convertint-se -després de llegir un munt- en el massatgista de l'equip. A l'expedició no hi va faltar un traïdor, que informava del que creia important als franquistes. El va acabar descobrint Rossend Calvet, que era a tot arreu. "En guerra" és un llibre ben documentat i entretingut que es llegeix de manera clara. La història és àgil i cent per cent visual. Una bona forma de descobrir com es va viure el malson de la Guerra Civil a Catalunya.

"Ho havia descobert durant el breu interrogatori al qual els va sotmetre allà mateix, a peu de carretera, a la caseta dels adobacamins. Un va dir que era diputat d’Esquerra Republicana —separatista, va pensar el tinent—; l’altre, el xofer, i el darrer era periodista. El plumífer estava tan nerviós que es va afanyar a aclarir que ell només era periodista esportiu, que anava en aquella comitiva perquè acompanyava el president del club de futbol Barcelona, que ell com a bon periodista era neutral i que la seva presència al cotxe no es podia atribuir a cap qüestió política".

@Jordi_Sanuy

Ciudad de los sueños (Don Winslow)

"Ciudad de los sueños" es la segunda entrega de la trilogía de Don Winslow (Nueva York, 1953) sobre la mafia de finales del siglo XX. Llega después de "Ciudad en llamas" y es igual o todavía más adictiva. El libro tiene 381 páginas, está traducido al castellano por Victoria Horrillo Ledesma y publicado por Harper Collins. El irlandés Danny Ryan vuelve a ser el protagonista central, acompañado por su hijo y por su padre.

Ryan, un antihéroe de manual, perdió la guerra contra los italianos en Providence y se ha dado a la fuga. Con su mujer muerta, quiere poner a salvo al pequeño Ian. Cuando antes mejor. Está claro que los Moretti no van a perdonarlo. También lo busca la policía y el FBI. Ahora migra hacia California, donde quiere empezar una nueva vida. Danny no se considera una mala persona. Solo ha matado para defenderse. Cuando era estrictamente necesario. Todo parece estar tranquilo hasta que Hollywood empieza a rodar una película basada en su pasado. Llegado este momento, la situación se complica y el irlandés empieza a reconstruir su imperio delictivo. Los Federales, con quien al final llega a un acuerdo, le da el empujón definitivo.

Una vez más, Winslow nos habla de lealtad, traición, honor y corrupción, que empieza a gestarse en los mismísimos pasillos del poder de Washington. Nadie está libre de culpa. También hay sitio para el amor. En el momento menos pensado, Danny se enamora de una estrella de cine que, como él, arrastra un pasado turbio. Y claro, para ambos es muy difícil, por no decir imposible, empezar de cero. "Ciudad de los sueños", en la que se cita una cuantas veces la "Eneida" de Virgilio, es un libro con mucho diálogo. Este recurso narrativo le da agilidad y mucho ritmo. Todo es muy visual, con unos personajes que parecen vivir para vengarse. Nadie está a salvo, por muy lejos que se marche. El conflicto entre facciones rivales es apasionante. Con ganas de saber cómo acabará todo.

Winslow también es el autor de la sensacional trilogía sobre el narcotráfico ("El poder del perro", "El cártel" y "La frontera"), con el agente de la DEA Art Keller -personaje catedralicio- al mando de las operaciones.

  "La del Pacífico es una costa crepuscular.
   El sol no sale sobre este océano, pero aun y así Danny Ryan se levanta al amanecer para ver como cambian el cielo y el agua a medida que las nubes cobran forma, se hace visible el mar y aparece el horizonte.
  Es su hora favorita del día.
  Las madrugadas son casi un ritual. Se levanta, enciende la tetera eléctrica y se lava los dientes mientras el agua se calienta. Luego vuelve a la cocinita, se prepara una taza de café instantáneo y se la bebe mientras se pone unos vaqueros y una sudadera con capucha. Mete la pistola en el bolsillo de la sudadera, sale de la caravana y cruza la carretera de la costa del Pacífico hasta la playa de Capistrano, donde se queda contemplando el amanecer".

@Jordi_Sanuy

El ladrón de veranos (María Soto)

Roberto Montenegro, el protagonista central d'"El ladrón de Veranos", és un personatge que t’atrapa des del primer moment. La madrilenya María Soto li dona una pàtina de misteri que el fa únic i irrepetible. Com es comenta a la mateixa novel·la, és una mena d’Arsèn Lupin. Genera simpaties per allà on passa. Talentós i amb múltiples identitats. El llibre és llarg, 637 pàgines, i està publicat per l’editorial Destino. La Clara l’idolatra fins i tot abans de veure’l per primer cop. 

A Deauville, a la costa normanda, als estius s’hi pot trobar el bo i millor de cada casa, amb un munt de prínceps i milionaris lluint per tot arreu. Hi té un estudi fotogràfic en Gabriel Caron, el tiet de la Clara. La nena té 11 anys i és més eixerida que un pèsol. Imaginació al poder. És la filla de la seva germana Emma, casada amb en León Castel, un prestigiós metge. En Roberto va conviure amb en Gabriel i l’Emma fins que un dia, fa quinze anys, va desaparèixer sense donar massa explicacions. Ara, torna com a pintor, mig aristòcrata i moltes coses més. Se’l relaciona amb obres d’art robades i amb cops de tafur a diversos casinos. Fins al moment, no s’ha pogut demostrar res. El seu proper ‘cop’ és vendre un llenç que podria ser el “Flaminia Triunfi” de Velázquez. El vol Eliot Kaplan, un multimilionari nord-americà que està a punt de casar-se amb una duquessa russa, Elena Ivanóvna Volóshina. 

“El ladrón de veranos” és un llibre d’aventures trepidant i amb un ritme alt. Hi ha una mica de tot. Glamur, periodistes intrèpids, una duquessa de les d’abans, dolents de manual, robatoris, tècniques pictòriques, quadres desapareguts, falsificacions i, per si no n'hi hagués prou, un assassinat. Tot passa en un lloc idíl·lic, amb uns personatges frescos i ben treballats. L’acció està datada l’any 1935, però s’alterna amb el 1919, quan en Gabriel i en Roberto vivien junts i eren inseparables. Això ens permet saber com es va crear el mite del gran Montenegro, odiat per alguns i venerat per la majoria. Soto té un estil sobri, directe i rigorós. El que fa referència als mètodes de pintura i colors està molt ben documentat. És fàcil d’entendre encara que no es domini el tema. Avança amb pas ferm cap a un final rodó. M’ho he passat pipa llegint-lo.

“Gabriel Caron no sabrá nunca por qué mintió. Nadie le obligó a hacerlo, ni tampoco ganaba nada con ello, más allá de una minúscula satisfacción de amor propio. Pero lo hizo. Y su mentira, irreflexiva e insignificante como fue, se convirtió en el disparador de todo lo que sucedió a continuación. 

A mediados del mes de agosto el verano se agota despacioso, con una satisfecha monotonía de sol, playa y cenas tardías, confundiéndose con otros veranos recientes. Entre los habituales de la Costa Florida ya ha empezado a correr la noticia de la llegada de Roberto Montenegro. Pero Gabriel aún no lo sabe. 

Será de los últimos en enterarse. Aunque hará lo posible porque nadie se dé cuenta. Solo su hermana Emma llegará a mirarle con suspicacia un momento, pero enseguida disimulará, considerada y discreta, igual que siempre”. 

@Jordi_Sanuy

El quebrantahuesos (Blas Ruiz Grau)

Blas Ruiz Grau (Rafal, Alacant, 1984) ha fet tornar a treballar a Nicolás Valdés, l'inspector estrella de la Policia Nacional. "El quebrantahuesos" és la quarta novel·la de la saga que protagonitza, després de "No mentirás", "No robarás" i "No morirás". No cal haver-les llegit per seguir-la. Les referències que hi fa no afecten l'argument. El llibre té 463 pàgines i està publicat per Ediciones B. Quasi tot passa en cinc dies elèctrics, del 6 al 10 de maig de 2019.

El pare d'en Nicolás també era policia. Està jubilat i deprimit. La mare té un caràcter de por. Sempre que és possible carrega contra el seu fill. I ho fa sense compassió. Va marxar de casa quan tenia divuit anys. Ha tornat ben poques vegades a aquest petit poble de la serra madrilenya. Volia allunyar-se de tot, de tothom i, especialment, de l'ombra del germà mor, l'altre policia de la família. No es va acomiadar de la seva parella, la Irene, que ara és guàrdia civil, ni de la seva colla d'amics. Ara, un violent assassinat el fa tornar de manera inesperada als llocs que el van veure néixer i créixer. És expert en psicòpates i creu que pot ajudar a tancar el cas abans que no hi hagi moltes més desgràcies. Això sí, tothom el mira amb recel. No li han perdonat la seva fugida cap endavant.

"El quebrantahuesos" és un llibre trepidant. Sempre hi passen moltes coses, impedint que el lector abaixi la guàrdia. Blas Ruiz treballa molt bé als protagonistes principals, mostrant-nos els seus problemes del dia a dia i, sobretot, les pors interiors que els corquen per dins. Mentre Nicolás busca un assassí de carn i ossos, els veïns de Caedes aposten per una criatura llegendària, el 'Quebrantahuesos'. Segons sembla, acaba amb la vida de diverses dones de la localitat cada quaranta anys. Sense aturador i sense deixar pistes. Una llegenda o una realitat? L'enfrontament entre la policia nacional i la guàrdia civil per portar el cas, amb en Nicolás a un costat i la Irene a l'altre, també m'ha semblat molt interessant. La novel·la és visual, entretinguda i manté l'emoció fins a l'última pàgina.

"La psicopatía se puede heredar. No es común, claro, pero debemos tener en cuenta que para que exista el psicópata se deben cumplir unos factores biológicos y sociales. Siempre lo digo: el psicópata se nace y se hace. La predisposición biológica es fundamental, existe una serie de factores físicos aquí -se tocó la cabeza-, en nuestro cerebro, que digamos que allanan el camino hacia este trastorno. Y después entra lo social. Lo que se vive de niño, los traumas, las relaciones personales... Todo cuenta para crear ese cóctel explosivo. Sin estos dos ingredientes no es posible. Si no, imaginen la de niños maltratados y en unas circunstancias desfavorables que hay. Habría tanto psicópata por ahí que daría auténtico miedo".

@Jordi_Sanuy

En la piscina (Julie Otsuka)

Dues esquerdes en una. La física i la vital. La de la piscina i la que allunya una mare i una filla sense que res ni ningú ho pugui impedir. De totes dues ens en parla amb delicadesa i molt de sentiment l'escriptora nord-americana Julie Otsuka (Palo Alto, Califòrnia, 1962) a "En la piscina". Té 177 pàgines, està traduïda al castellà per Flora Casas Vaca i l'ha publicat Duomo Ediciones. És la mateixa autora de "Buda en el ático" i "Cuando el emperador era Dios".

El llibre té cinc parts molt diferenciades. En la primera, "La piscina subterránea", hi ha algú que ens explica com és el dia a dia d'un grup de nedadors. A l'aigua hi troben l'equilibri que els falta quan són a la superfície i han d'afrontar la realitat. En remull, tot està més o menys bé. Hi ha unes normes i tothom les compleix. Tot es complica a la segona part, "La grieta". Una petita esquerda al fons de la piscina provoca que els dubtes i la incertesa trenqui la monotonia (volguda) dels nedadors i de les nedadores. Una d'elles és l'Alice, que està perdent la memòria a poc a poc. A "Diem perdidi" algú ens explica que recorda i que no recorda la dona, en una enumeració llarga i detallada. Li han fugit moltes coses importants del cap, però per sort n'ha pogut retenir d'altres. 

"Belavista" és la part més dura i realista de la novel·la. De la manera més directa possible (i diria que cruel) li expliquen a l'Alice que l'ingressen en una residència i que no en sortirà mai més. Fins que arribi el final. Ha d'intentar molestar el mínim possible. Si l'han portada és perquè els seus familiars ja no podien cuidar-la bé i no hi ha marxa enrere. Finalment, a "Euroneuro", l'autora reflexiona com va arribar l'Alice a la situació actual i, si d'alguna manera, la seva filla ho hauria pogut evitar. En resum, bonica història d'amor que commou i t'obliga a fer-te preguntes difícils de contestar. Tot té data de caducitat i és bo fer-se la idea com abans millor. Gaudir del present i esperar que el futur no sigui excessivament cruel.

"Allí arriba hay incendios incontrolados, alarmas por contaminación, sequías colosales, atascos de papel en las impresoras, huelgas de profesores, insurrecciones, días de calor abrasador que parecen inacabables («“Cúpula de calor” extremo suspendida permanentemente sobre la Costa Oeste»), pero aquí abajo, en la piscina, siempre tenemos una agradable temperatura de veintisiete grados. La humedad es del sesenta y cinco por ciento. Hay buena visibilidad. Las calles están tranquilas y cuidadas. Aunque limitado, el horario satisface nuestras necesidades".

@Jordi_Sanuy

Carta a la reina d'Anglaterra (Vicenç Pagès Jordà)

Uns mesos després de la seva mort, l'editorial Empúries ha reeditat "Carta a la reina d'Anglaterra", un dels llibres més coneguts de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella de Montgrí, 2022). És molt curt, només 106 pàgines, i s'acaba convertint en una paràbola sobre la immortalitat. La vida és una partida d'escacs. Dependent dels moviments que facis, te'n podràs sortir millor o pitjor. Fins i tot un peó pot acabar fent caure al rei.

En Joan Ferrer forja una espasa inigualable, la millor que ha existit mai. La fa al comtat de Cerdanya, al sud dels Pirineus. Tothom hi va al darrere, però es nega a vendre-la. La vol per a ell. Al final, però, s'ha de fer enrere i l'entrega al Diable, a canvi de tres desitjos. S'hi veu obligat. Un d'ells és la vida eterna. Ara que ja té gairebé mil anys creu que ha arribat el moment de passar balanç a la seva prolongada existència. Està empresonat i, si alguna cosa li sobra, és temps. Per aquest motiu, decideix posar-se en contacte amb la reina d'Anglaterra; i no per demanar-li clemència. Al llarg de tots aquests anys, el tedi i l'Estat -que sempre l'ha seguit de ben a prop- s'han convertit en els seus principals enemics. No ha estat fàcil lluitar-hi.

El conqueridor Francisco Pizarro i els filòsofs Jean-Jacques Rousseau i Karl Marx són alguns dels personatges històrics amb qui va poder conviure Joan Ferrer. També va tenir relació amb l'actriu Greta Garbo, per qui sentia una devoció especial. De dones en va estimar moltes. També va parlar moltes llengües i va viure en un munt de països, procurant-se tots els plaers imaginables. De l'Edat Mitjana fins al llindar del tercer mil·lenni va tenir períodes per tot i tothom. En aquesta novel·la, publicada originalment l'any 1997, Pagès Jordà treballa molt bé la psicologia del protagonista, que evoluciona constantment. La reedició nclou dues postdates, repassant la trajectòria de l'obra, les crítiques rebudes i les discussions que ha provocat en els lectors.

"Llavors jo era molt jove i explicava a tothom que em volgués sentir que estava forjant l’espasa més poderosa de la cristiandat. La notícia no va tardar a arribar a Arnulf, un dels cavallers que lluitaven a sou del comte. Els cavallers medievals tenien un concepte molt idealitzat d’ells mateixos, però en realitat eren (com suposo que sabeu, Majestat) el que avui anomenaríem mercenaris, soldats professionals al servei dels potentats. Aquells cavallers són tan lluny de la imatge que en tenim ara com els pistolers que vaig conèixer a Colorado poc abans de la Guerra de Secessió són lluny dels que veiem als westerns. Però deixeu-me que reprengui el fil. Quan Arnulf, el capitost dels lladres i assassins del comtat de Cerdanya, va sentir a parlar de la meva espasa, li va faltar temps per presentar-se a la farga".

@Jordi_Sanuy

Malart (Aro Sáinz de la Maza)

Amb “Malart”, Aro Sáinz de la Maza (Barcelona, 1959) tanca la tetralogia dels elements. El protagonista d'aquesta nova aventura literària torna a ser l’inspector Milo Malart. És un policia valent, tossut, intuïtiu, negociador, amic dels seus amics i torturat per dins. El seu objectiu sempre és acabar amb la injustícia i la infàmia, a qualsevol preu. Aquest cop viu tres dies a contrarellotge, de dijous a dissabte, sense cap mena de suport. El llibre té 461 pàgines i està publicat per l'editorial Destino. 

El Somerton és un iot de luxe. Els seus propietaris són un jove matrimoni de l'alta burgesia, amb qui Malart està obsessionat. Fa temps que els segueix de prop. Està convençut que han assassinat diverses persones, després de vexar-les sexualment i fer-les patir fins a punts insospitats. L’últim cop van ser absolts per la contaminació de les proves. Es va trencar la cadena de custòdia. Segur que algú de la policia els va ajudar... Quan apareixen morts tots dos, Malart es converteix en el principal sospitós. Les seves petjades i empremtes dactilars estan en tot el vaixell, on han aparegut els cadàvers. Per acabar-ho d’adobar, l’inspector està desaparegut. Què pensaran els seus companys? El consideraran culpable o buscaran proves per intentar demostrar la seva innocència?

La subinspectora Rebeca Mercader ho té clar. Confiança cega en en Milo. Ella és la seva versió femenina, per dir-ho d’alguna manera. Intenta raonar com ho faria el seu company per mirar de localitzar a qui va acabar amb el matrimoni. I no serà fàcil. “Malart’ és una novel·la que ens parla de la dictadura dels poderosos. Amb diners ho poden comprar tot: jutges, policies i el que faci falta. També reflexiona sobre la venjança, la traïció, els remordiments i les pors personals. De vegades, tirar endavant costa, sobretot si no has fet les paus amb el passat. És una novel·la àgil, trepidant i moderna, amb protagonisme per les xarxes socials. L'emoció es manté fins a l'última pàgina, amb acció i sorpreses constants. No cal haver llegit les anteriors de l'Aro per poder gaudir-ne al màxim. Recomanable.

"-CaixaBank la tiene que estar sangrando viva a base de cuotas trimestrales de castigo por haber reducido su nivel de ingresos -explicó-. Es la forma que tiene esa gentuza de joder a las personas con menos recursos. Cuanto menos tienes, más te penalizan. Es lo que le pasa a mi sobrino. Has cambiado de curro, ahora tiene un sueldo mucho menor, y CaixaBank le cobra sesenta euracos al trimestre por no ingresar la cifra anual que ellos consideran rentable para mantener su cuenta, ¡como si lo hiciera queriendo! La birlan doscientos cuarenta pavos al año por el morro, un robo en toda regla. Pero los chorizos son los que te mangan la cartera por la calle a punta de navaja, nos ha jodido".

@Jordi_Sanuy

El cuco de cristal (Javier Castillo)

“El cuco de cristal” és l’última novel·la de Javier Castillo (Màlaga, 1987). Té 487 pàgines i està publicada per Suma de letras. Netflix ja té els drets per fer-ne una sèrie. L’autor l’ambienta a Nova York i a Steelville, una petita localitat de Missouri. La seva principal protagonista és la Cora Merlo, una metgessa resident de primer any. El dia que començava l’especialització en oncologia pateix un infart fulminant. Ja feia dies que no es trobava massa bé. 

Tot això passa l’any 2017. La Cora no té pare. El càncer se’l va emportar i, per això, sempre ha somiat a convertir-se en oncòloga. Li fa costat la seva mare, que és la primera persona que veu quan obre els ulls en un hospital. Li acaben de fer el trasplantament de cor que li ha salvat la vida. Uns dies després, en plena recuperació, rep la visita de la Margaret, que és la mare del seu donant, en Charles. Li fa una proposta que acaba acceptant. Que viatgi amb ella a Steelville per saber coses del seu fill mort i veure on vivia. Porta el seu cor dins del seu pit. Poc podia imaginar-se que tot es complicaria fins a punts insospitats. Si hagués fet cas a la seva mare... En Charles tenia un germà gran, en Jack, que és policia local, com el seu pare, que va desaparèixer sense deixar rastre ja fa molts anys. 

Castillo fa diversos salts en el temps per donar força a la història, inquietant i amb molt d’amor. Combina l’actualitat (any 2017) amb el 2000, quan en Charles i en Jack encara eren unes criatures. L’Ed, el seu pare, començava a estar obsessionat amb tot un seguit de fets luctuosos que mai va arribar a fer públics. Els investigava ell sol, sense cap ajuda. Fins que es va fer fonedís per sempre més. Els seus fillas mai no van superar-ho. L’autor també ens porta al 1998 i al 2005, en aquest cas a través del diari que escrivia en Charles, un noi especial. Per diversos motius. Diuen que algunes espècies de cucut enganyen a la natura posant ous propis en nius aliens, perquè els criï una altra mare. Quan neixen, assassinen a tots els seus germans adoptius i es converteixen en únics. 

“-El mundo es un lugar horrible- dijo en voz baja-. Y si eres Bueno, te devora. Si caminas con inocencia, te destroza. Si quieres cambiarlo, acaba contigo. Está lleno de injusticias. Está pagado de maldad. Siempre he creído que a la gente buena le pasan cosas buenas, pero... qué equivocado he estado. A Dios no le importa cómo seas ni cómo te portes -continuó-, pero el diablo sí está atento para descubrir lo débil que eres. Está al acecho, buscando a qué cordero llevarse sin permiso”. 

@Jordi_Sanuy

Eclipsi (Jo Nesbø)

Diuen que l'alcohol mata. Sempre que no siguis Harry Hole. L'inspector estrella del noruec Jo Nesbø (Oslo, 1960) pot ingerir-ne quantitats il·limitades, sense acabar de caure del tot. Està prim i molt demacrat, però el cervell continua responent-li a la perfecció. Torna amb "Eclipsi", tres anys després del malson viscut a "Ganivet". És el tretzè llibre que protagonitza. Té 571 pàgines, està traduït per Laura Segarra Vidal i publicat per l'editorial Proa.

Vidu i carregat de culpes, ara Hole viu a Los Angeles. El seu únic objectiu és buidar un got darrere d'un altre i destrossar-se el fetge com més aviat millor. Igual que la Lucille, una vella glòria del cinema amenaçada de mort. Deu molts diners i no sap d'on treure'ls. Després que els dolents l'atrapin, en Harry es veu obligat a acceptar una feina a Oslo. En condicions normals, segur que l'hauria rebutjada. Si abans de deu dies no paga, ja pot acomiadar-se de la seva amiga de beures. Hi ha dues noies desaparegudes i tot sembla indicar que el culpable podria ser Markus Roed, un magnat amb un munt de secrets inconfessables. És ell qui el contracta, i no la Policia. Si aconsegueix descobrir el culpable, li pagarà una indecent quantitat de diners. I podrà salvar la Lucille. Tot quadra.

Algunes de les seves excompanyes al cos, amb la Katrine Bratt i l'Alexandra Sturdza al capdavant, celebren el retorn de Hole a Noruega. Al seu costat, encara que sigui jugant en 'equips' diferents, serà més fàcil trobar l'assassí. És fred, calculador i té un pla certament estrany (i molt desagradable) per arribar als seus objectius. Va tenir una infantesa molt dura i està encegat per fer pagar el culpable. Com en totes les novel·les de Nesbo, la tensió i el misteri es mantenen fins al final. Deixa pistes obertes perquè el lector sospiti de tothom, resolent el cas in extremis. Un cop més, la periodista Mona Daa ho segueix tot de ben a prop, intentant no perdre's cap detall. Sang, fetge i molt d'alcohol. Hole en estat pur.

"La Katrine va mirar al voltant. Els tècnics de la Científica vestits de blanc es movien com fantasmes silenciosos entre els arbres i projectaven ombres esgarrifoses cada cop que es disparaven els flaixos de les seves càmeres. Aquell bosc era gran. Bàsicament, la zona boscosa d’Østmarka continuava quilòmetre rere quilòmetre fins a Suècia. El cadàver l’havia trobat un home que feia fúting. En concret, el seu gos, que anava sense corretja i havia sortit del caminet de grava estret i s’havia endinsat al bosc. Ja era fosc i aquell home, que corria amb una llanterna frontal, havia seguit el gos, cridant-lo, i al final l’havia trobat remenant la cua al costat del cadàver. Bé, allò de remenar la cua no s’esmentava enlloc, però la Katrine s’imaginava que havia anat així".

"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"

@Jordi_Sanuy

Penediments (Andrea Mayo)

Si em veiés obligat a escollir, jo soc més de la Flavia Company que de l'Andrea Mayo. La Flavia és més íntima i profunda. Més zen. Més Haru. En els seus textos no sobra ni falta cap paraula. Com si fossin una fórmula matemàtica. L'escriptura exacta. L'Andrea, un dels seus tres heterònims, és molt més despullada que ella. Va amb el ganivet a la boca. Ben pensat, quin sentit tindria que escrivissin de la mateixa manera?

L'Andrea/personatge va fer la seva primera aparició en el relat "La carta perdida de Andrea Mayo", que formava part de l'antologia "Cuentos de amigas". "Penediments" és la seva segona obra com a escriptora, després de "La planta carnívora", on ja mostrava la seva prosa descarnada. Està publicada per Navona i té 177 pàgines. Curta i intensa. Incendiària. En la primera part, l'Andrea ens porta cap a Nagasaki, al Japó, a través d'aquest misteriós títol: "32º 37' 40'' N 129º 44' 18E". Alguna cosa ha de tenir de la Flavia, ¿no? És una història de supervivència enmig del no-res. L'autora també medita sobre el perdó; i critica, a través de reflexions bíbliques, que no es busquin alternatives quan apareixen els problemes. Com la mosca que xoca constantment contra el vidre sense rebel·lar-se.

Faulkner, Einstein i Mark Twain vivint junts en el present. Marxaries amb ells al futur? Què és millor gaudir de l'avui o que potser el perdis pensant en un demà vaporós? Si tingués una oportunitat, faria les coses diferents l'Eleanor Roosevelt? Deixaria clara la seva sexualitat? El llibre també inclou la història d'una mare i una filla que discuteixen obertament sobre la maternitat; i la d'una parella que té massa secrets, culpes i vicis adquirits per poder avançar. "Assaig d'un funeral", presentat com una obra de teatre, amb molta mala llet i un pèl d'humor negre, tanca aquests "Penediments", definits com a "alteracions en un quadre que manifesten l'error o el canvi d'idea sobre allò que l'artista estava pintant". De savis és rectificar.

"Ella ensopega contra els finestrals. No veu el vidre. O es creu capaç de traspassar-lo. No n'entén l'existència i no li serviria de res fer-ho. Cada cop que topa amb el vidre se sent un cop sec i cessa el brunzit. Només uns instants. És una d'aquelles mosques grans, d'ulls prominents que, pel que sembla, no veuen res, d'aquelles pesades, es diria que matussera. Reprèn el vol i una altra vegada el mateix. 

Jo estic llegint l'Antic Testament. Noè devia decidir incloure una parella de mosques entre les espècies salvades. Això penso. M'aixeco a obrir-li la porta. Cap allà, li dic. No se n'assabenta. Hi ha una sortida i no la fa servir. Com vulguis. Impressiona veure un ésser obstinat en una idea que no funciona. Que no funcionarà. Torno a la butaca per continuar amb la lectura".

@Jordi_Sanuy

Allegro con fuoco (Jair Dominguez)

El bo d'en Jair Dominguez (Barcelona, 1980) té gràcia. Molta gràcia. Llegint "Allegro con fuoco" he rigut a cor què vols, però també m'ha sorprès (o no) la rebregada que dedica als treballadors d'una televisió fàcilment reconeixible. La seva. I la meva. Potser la teva. El llibre, amb una portada espectacular, té 239 pàgines i està publicat per Columna. Vaig posar-m'hi i el vaig llegir d'una tirada. Impossible aturar-se.

És ficció i, per tant, tot està permès i tot és possible. En Kilian Prats és l'últim enfant terrible del cinema català. La llista de damnificats del director és interminable, començant pels mitjans públics i el cinema català. Personalitza en Alcarràs, Albert Serra, Joan Ollé i Joel Joan i, sobretot, s'acarnissa amb els funcionaris de la televisió on està fent la seva pel·lícula de detectius. "Aquesta gent m'està xuclant l'ànima i no porto ni una setmana aquí". Les productores privades haurien de menjar a les seves mans, però és ell qui acaba deglutint del sector públic. Amb molts peatges. Renunciant d'una cosa darrere de l'altra. "Podríem posar-hi un negre. Un negre i un maricon, i així l'escena ja em quadraria més", li diu Herr Produktor. Ni el títol li deixen escollir.

En Kilian se sent ofegat per la burocràcia. Per a ell, demanar un puto cafè s'acaba convertint en una odissea. Per aconseguir coses importants segur que es necessiten anys i panys. Papers, més papers, problemes constants i treballadors desmotivats i sense esma. Resant perquè arribi la jubilació. Una colla d'incompetents en majúscules. "Allegro con fuoco" és àgil, visual i enganxa. En Jair porta la seva paròdia al límit. I ho fa de manera despietada. A la pàgina 101, quan parla de la música que li fan posar al director en una escena, no podia parar de riure. Surrealisme en estat pur. Un crac aquest Kidd Keo, que es veu que és un conegut cantant valencià de trap en anglès i castellà. Per cert, auteur Prats, si estrenes "Operació Budapest", avisa. No me la perdria per res del món.

"-Quina demagògia? Ets tu el que diu que la gent no entendrà les meves pel·lícules. Escolta’m, som al segle xxi, la gent ja no s’espanta quan veu una locomotora anant cap a la càmera. La gent està preparada per entendre trames complexes. La gent va entendre Tenet. 

-Ningú va entendre Tenet. Però estava ben feta i els actors eren bons. 

-No eren bons però eren americans i vosaltres sentiu un tio parlant anglès i se us posa dura. Podem fer una pel·li de puta mare, un llargmetratge seriós, res de pel·lis de camperols collint fruita o de subnormals caminant pel bosc; una pel·li en català, amb un guió de veritat, amb actors professionals. Fer-ho bé i guanyar premis".

@Jordi_Sanuy

La camarera (Nita Prose)

Vaig rebre la novel·la amb una nota on es podia llegir "t'encantarà! Molt curiosa". I així ha estat. Just a la fusta. La Molly és un personatge entranyable, d'aquells quasi impossibles d'oblidar. Treballa en un hotel de luxe i és la protagonista central de "La camarera", de la canadenca Nita Prose (Ontario, 1972). Està traduïda al castellà per Ángela Casteller García i publicada per Duomo. Té 373 pàgines i es llegeix amb un somriure als llavis.

En absència dels seus pares, la Molly ha estat criada per la seva àvia, la Gran, el seu únic referent a la vida. Parla amb frases fetes com "lo bueno se hace esperar", "Si te gusta tu trabajo, no trabajarás ni un solo día de tu vida" o "El trabajo de una camarera nunca termina". Camarera d'habitacions, de deixar-ho tot net i polit, no de menjador. I és la millor. Metòdica en la feina, però complicada en el tracte social. Es pren les coses al peu de la lletra, sense adonar-se de segones intencions ni de missatges subliminars. Té una vida més o menys controlada, fins que troba mort a un dels hostes, el senyor Charles Black, un magnat immobiliari dels grans. En aquest precís instant, la seva vida fa un tomb i comencen els problemes.

La Molly fa de narradora i ens ho explica tot en primera persona. A la sema manera -i amb més entrebancs dels esperats- intentarà demostrar que no té res a veure amb la mort d'en Black. La seva bona relació amb la segona dona del magnat, la Giselle, se li gira en contra i haurà de fer el que sigui necessari per netejar el seu nom. És una novel·la negra fresca i sense grans crims ni 'focs artificials' per adornar-los. Tot és casolà, amb personatges de carn i ossos i situacions creïbles. Salvant les distàncies, m'ha recordat les històries que escrivia Agatha Christie o que protagonitzava Colombo. Del detectiu de la gavardina. la Molly n'era fan incondicional. Ritme, humor i misteri. Un 'qui és qui' encantador.

"Soy tu camarera. Soy la que limpia tu habitación de hotel, la que entra como un fantasma mientras tú estás por ahí, deambulando todo el día, sin realmente preocuparte por el desorden que has dejado atrás o por lo que yo pueda encontrarme una vez que te has marchado. 

Soy la que vacía tus papeleras, en las que has tirado los tiques que no quieres que nadie encuentre. Soy la que cambia tus sábanas, la que puede decir si has dormido en ellas o si la noche anterior tuviste compañía. Soy la que coloca tus zapatos al lado de la puerta, la que sacude las almohadas y encuentra algún que otro cabello. ¿Tuyos? No creo. Soy la que limpia después de que en plena borrachera salpiques el asiento del inodoro o algo peor".

@Jordi_Sanuy

La noche de Damballah (Jordi Solé)

"La noche de Damballah" m'ha atrapat des de la primera pàgina, com ja em va passar amb "El tigre i la duquessa", l'anterior novel·la de Jordi Solé (Sabadell, 1966). Aquesta té 336 pàgines i està publicada per Alrevés. Quasi tot passa en una Barcelona fosca i bruta on la gent sobreviu com pot. També ho intentava la jove nigeriana a qui troben brutalment assassinada a la Zona Franca. El somni d'un futur millor s'ha esbotzat en mil bocins.

En Lluís Artigas és un policia que va per lliure. Sempre hi ha anat. Està fart de tot i no té res a perdre. Els companys li fan el buit, encara més des que va desaparèixer una partida de cocaïna que havien confiscat. Creuen que se la va quedar ell, però mai no s'ha pogut demostrar. Cas tancat. Sigui com sigui, sempre està sota sospita. En l'assassinat de la jove hi veu una possibilitat de redempció i resoldre'l se li col·loca entre cella i cella. Qui també està molt interessada en el cas és la Mònica Vidal, una periodista que tampoc passa pel seu millor moment. Prové d'una gran nissaga i té massa coses a demostrar. Necessita una història per sortir del pou i qui sap si podria ser aquesta. El seu cap i protector, en Xavier Bertrán, és qui la posa sobre la pista. Li té una estima especial.

Estem davant d'una novel·la negra clàssica, protagonitzada per un antiheroi de manual. L'Artigas, irònic i malparlat, es mou com peix a l'aigua entre prostitutes, traficants i malfactors de tota mena. L'autor ens ho explica tot amb molt de ritme, perquè sempre passen coses. Sense pauses. Damballah, per cert, és un dels 'loas' més importants de la religió vudú haitiana. Se'l considera el pare celestial i el creador primigeni de tota vida. Precisament el vudú podria ser la clau de l'assassinat de la noia nigeriana. Tant en Kabiru com l'Eshu, arribats des de Benin City, són dos personatges molt ben treballats. El primer és qui resol tots els problemes -pistola en mà-, el segon el bokor o sacerdot vudú. Fa posar els pèls de punta. Al final, tot quadra, sense fissures, amb un final estel·lar.

"Quedaba muy poca gente en el cuerpo dispuesta a tomarse un café en público con Lluís Artigas. Un informe redactado con un estilo escéptico que reconocía de mala gana no haber encontrado pruebas con las que encausarte no eran suficiente para que te considerasen inocente.

Y si no eres inocente solo puedes ser culpable.

El cabo de Antivicio, Claudi Hostalot, era uno de los pocos que no actuaban como si Lluís hubiese contraído el ébola y pudiera contagiárselo con solo estar en el mismo edificio. Cuano lo llamó, no tuvo ningún inconveniente en citarse con él en una cafetería del centro".

@Jordi_Sanuy

Sota l'ombra de la Washingtònia (Roger Bastida)

Depenent dels resultats, de vegades potser és millor viure en la inòpia que anar massa lluny i descobrir coses que mai no hauries volgut saber. Podria ser el cas de la Cecília Arboix, la filla petita d'una família benestant amb negocis tèxtils i colònia a Puig-reig. Ella és una de les protagonistes de "Sota l'ombra de la Washingtònia, de Roger Bastida (l'Hospitalet de Llobregat, 1990). El llibre té 350 pàgines i està publicat per Columna.

Als Arboix els coneixem l'any 1920, just després que un pistoler assassini un veí seu, també patró industrial barceloní. Per intentar fugir dels anarquistes, en Joaquim, la seva dona Magdalena i els seus fills (la Cecília i l'Enric) s'instal·len a l'Hospitalet, acompanyats d'una corrua de servei sense fi, amb expolicia inclòs. Cal estar protegits. Allà hi tenen un palauet modernista, amb un impressionant jardí exòtic, on no falten les washingtònies, un gènere de palmeres originàries dels Estats Units i de Mèxic. Bonica i envejada casa d'estiu. Va comprar-la i reformar-la l'avi Francesc de Paula, que es va fer ric a Cuba, negociant amb sucre... i alguna cosa més. Secret, que està passant de generació en generació, i que ara l'espavilada de la Cecília intentarà descobrir. Amb víctimes col·laterals.

La història que ens explica en Roger té una mica de tot. Fins i tot, una picada d'ull a la seva anterior novel·la, "La llarga revetlla". A l'Hospitalet, els Arboix cada any n'organitzen una amb el bo i millor de cada casa. A "Sota l'ombra" ens parla del pistolerisme, de les vagues de treballadors, del tràfic atlàntic d'esclaus i també de rituals i d'un fantasma que fa pudor de claveguera i no descansa en pau. És un llibre elegant i molt descriptiu, de plantes objectes i persones, que guanya ritme i emoció a mesura que avança, amb un gran final, ja amb alguns dels protagonistes amb edat avançada. Reflexiona sobre el fet d'enriquir-se amb la suor i el patiment dels que van néixer al 'costat fosc', com diria el bo de Pau Donés. I clar, amb el pas del temps, alguns cognoms són bruts i difícils de portar.

"La calma que normalment regnava al jardí dels Arboix es va veure interrompuda pel parell de delicioses explosions que va fer el Renault en aturar-se. Les minyones, plantades en vano al davant de la torre, van haver d’enxiquir els ulls o fer visera amb la mà per evitar el sol del migdia, que llepava amb els seus rajos la bellesa cromada de l’automòbil, miratge resplendent entre volutes violàcies de gasos de motor. El senyor va baixar abans que el xofer tingués temps d’obrir-li la porta. La senyora, que tot el viatge havia estat pendent que els nens no es barallessin, sí que va esperar-se a la gentilesa del conductor. Volia escenificar, amb tots els ets i uts, l’entrada de la seva família a la finca. La seva finca de l’Hospitalet de Llobregat...".

@Jordi_Sanuy

Extrañas (Guillermo Arriaga)

Lo anómalo disgusta y da miedo. Y hay que invisibilizarlo al máximo. En la Inglaterra del siglo XVIII, no hay cabida para bestias, adefesios o engendros. Se les puede llamar de mil y una maneras. Sus familiares les tratan con desprecio, peor que animales, pero los mantienen con vida. Por cuestiones religiosas. Estos seres diferentes llenan las 489 páginas de “Extrañas”, la última y apasionante novela de Guillermo Arriaga (Ciudad de México, 1958). Está publicada por Alfaguara. 

William Burton es el noble heredero de una poderosa casta de guerreros autoritarios, que hace muchas generaciones que impone su ley con mano de hierro. Algunos de sus rivales han sido descuartizados y han acabado siendo comida para perros. Nadie se atreve a plantarles cara. El día que William visita todos sus dominios -le están preparando para el relevo generacional- descubre a los dos primeros esperpentos y su vida cambia para siempre. Decide que quiere ser médico y ayudarles en lo que sea posible. Pero su padre se lo prohíbe. Se niega a atender a sus razones. Al no hacerle caso, decide desterrarlo. Seguirá manteniéndolo económicamente, pero no podrá volver jamás a casa ni hablar con nadie de la familia. La medicina es charlatanería y farsa. 

La escritura de Arriaga tiene una fuerza excepcional, con personajes profundos y llenos de contradicciones. El de William es un viaje hasta los confines del mundo, llegando a Egipto y a Abisinia. Y lo hace al lado del gigante Robert Black, un eminente médico especialista en 'enfermedades raras'. Es el genio indiscutible de la época, tamizado por la ingesta de litros y litros de absenta. El vástago de los Burton no puede entrar en la universidad, pero se rodea de los mejores para absorber conocimientos y ejercer de médico. Sin licencia. Por sus manos pasan una mujer elefante, un hombre lobo, cabras bicípites, una momia también con dos cabezas y las extrañas, de las que nada explicaré. Un pequeño catálogo de seres y estares, como rezaba el título de uno de los discos de El último de la fila. 

UNA NOVELA CATEDRALICIA 

“Extrañas” es una novela catedralicia, sin apenas puntos y aparte. El autor nos lo explica todo de corrido, sin capítulos ni separaciones. Esto ayuda a crear una atmosfera muy cargada, donde las bestias rivalizan con prostitutas y mercaderes y boticarios llenos de sabiduría. “Los Hombres aparentan buscar un coño, en realidad, claman por un oído”. Me ha llamado la atención las dos o tres autopsias en las que William participa, narradas con un realismo total. Gran ensayo sobre la condición humana y la lucha entre la ciencia y la religión. De Arriaga ya había leído y comentado "Salvar el fuego", "El salvaje", "El búfalo de la noche" y "Un dulce olor a muerte". Cuando él publica, el mundo se para. Hay que leerlo y disfrutarlo al momento. 

“Conservo claros los recuerdos de esa mañana como si recién acabasen de suceder y no varios años atrás, ese día mi madre ordenó a las criadas vestirme de negro, en cuanto amaneció mi padre me pidió acompañarlos, en el camino descubrí hacia dónde nos dirigíamos, al lugar prohibido, aquél donde ni yo ni mis hermanos, ni ninguno de los sirvientes, estábamos autorizados a ir: al cementerio del castillo, por boca de las cocineras y de las ayas había escuchado relatos estremecedores sobre fantasmas, sobre seres infernales con dientecillos filosos aguardando entre las tumbas, sobre fuegos fatuos en cuyas flamas se dibujaban los rostros de quienes se hallaban ahí enterrados, cuando se lo comenté a mi madre me regañó, «por eso no es bueno convivir con la servidumbre, te llena la cabeza de tonterías, en ese lugar descansan tus antepasados, debes venerarlo»...”

@Jordi_Sanuy

La llarga migdiada de Déu (Pep Coll)

Segur que més d'un cop i de dos heu sentit algú preguntant per què Déu ha permès que passés una desgràcia o altra. Doncs, possiblement, estava fent la migdiada. Aquesta és la resposta que li donen a Samuel Silverstein, el protagonista indiscutible de "La llarga migdiada de Déu", l'última novel·la de Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949). És molt llarga, 633 pàgines, i està publicada per Proa. D'ell ja havia comentat "L'any que va caure la roca". 

En Samuel perd tota la família, en dues tongades, però no s'ensorra. La segona després d'un bombardeig de la Luftwaffe, a França, l'any 1940. Fins aquell moment feia transportista. L'home arriscarà les poques coses que li queden per salvar infants jueus. Ell també ho és. I ho fa convertint-se en colporteur o venedor ambulant, amb una caixa de fusta penjada a l'esquena. Hi portava estampes, postals, fulles d'afaitar, pintallavis... i altres petites coses que creia que podria vendre amb una certa facilitat. Aquesta feina-tapadora li va permetre apropar-se als pobles i masies de l'Arieja, on intentava que adoptessin momentàniament a les nenes i nens que anaven rescatant. És un personatge extraordinari. Tot bonhomia. Capaç de qualsevol cosa per ajudar als més necessitats.

En el monestir de l'Artiga -fruit de la imaginació de l'autor- hi viuen desenes d'infants i adolescents jueus, sota l'auspici de la Creu Roja suïssa. Els masovers són espanyols. Van arribar-hi fugint del franquisme. Està a prop de Sent Gironç. Allà en Samuel hi deixa en Philippe, a qui coneix enmig de l'èxode de fugitius que les tropes nazis empenyien cap al Midi. El nen, que té el llavi leporí, no és jueu, però es comporta com si ho fos. Ell és un dels nens de l'Artiga que intentarà fugir cap a Espanya a la recerca d'una vida millor. El líder de l'expedició és en Helmut, que no té por de res ni de ningú. Els nazis no els posaran les coses fàcils. La novel·la està molt ben escrita i es llegeix amb facilitat. Els personatges són propers i és fàcil fer-te'ls teus. Començant pel colporteur, difícil d'oblidar. 

"No va poder evitar de veure altre cop la cabina del seu Ford, que continuava vora la cuneta. Amb el cap més fred va pensar: «Si no estiguéssim en guerra, ara podria acudir a l’asseguradora». Tenia contractada una pòlissa amb una casa de Brussel·les que cobria tota mena de sinistres. Tanmateix, què podia reclamar avui amb una Bèlgica ocupada pels alemanys? La guerra total de Hitler havia deixat sense efecte els pactes escrits. Mentre s’hi acostava va reparar que els saquejadors n’havien tancat les portes i se n’havien emportat una de les rodes, la del cantó del xofer. En veure que es movia algú dins de la cabina, collí una pedra de terra i la feu espetegar contra la carrosseria. De dins en va sortir un xiquet de nou o deu anys, la pell torrada i un trau obert al llavi superior que li desfigurava el rostre".

@Jordi_Sanuy

Memòries de mi mateix (Ferran Torrent)

“Memòries de mi mateix” és una novel·la divertidíssima. Tot i el títol, no recull els records de Ferran Torrent (Sedaví, 1971). L’escriptor valencià ens regala una història que gira al voltant de la lluita antifranquista i de l’espoli nazi. Té 390 pàgines i està publicada per Columna. El personatge central és el Mític Regino. En la part final del llibre, ell sí que explica les seves memòries; i ho fa en primera persona. Fins ara, la vida delictiva d'aquest engalipador bon vivant era un secret ben guardat.

Al Mític Regino, personatge extraordinari, el coneixem de fa temps. Apareixia en anteriors obres de Torrent, com "Un dinar un dia qualsevol" (2015), “Individus com nosaltres” (2017) i "Poder contar-ho" (2019). Ara viatgem fins als seus orígens, quan va començar a falsificar documents i quadres. Va teixir una trama de falsificació d’art clàssic i contemporani espectacular. Sigil·losa i quasi imperceptible. Tot i això, el seguia de ben a prop Pedro Serra, cap de la policia repressora de la dictadura franquista. Torturador i criminal per vocació, entrenat per la Gestapo. I corrupte. De corrupció, Torrent també ens en parla molt, com sempre. “En política -diu- l’instint de supervivència és més fort que l’ètica. I això val per a tots els polítics”. N'hi ha per cremar la barraca!

Al costat del Mític, hi trobem als seus companys habituals, tot i que en aquest llibre -coral i amb molt de ritme- estan força difuminats. És el cas del Messié, del Llargo, del pare Rafel -que comença a perdre el cap per culpa de l’Alzheimer- i del senyor Bohórquez, un advocat retirat. Negocis foscos, diner negre a cabassos i complots per fer caure governs. El  periodista Marc Sendra, que fa de narrador, encara té al cap l’atracament en un banc de València, l’any 1983. Van desaparèixer 1.500 milions de pessetes. Hi va tenir a veure alguna cosa en Regino? El llibre arriba fins a fl’any 2019, des del 1968, quan tres joves amb conviccions polítiques van fer una pintada reivindicativa el dia abans de l’enterrament del seu alcalde. Una pintada amb conseqüències greus. En vull més! 

"-Encara estan en actiu. Necessite el final si més no albirar-lo. Ja saps que en tinc el títol: El segon sistema. Trobe excepcional que hagen ordit tot un seguit de negocis diversos, pràcticament tots il·legals, amb empleats immigrats sense papers, delinqüents retirats que cobren un subsidi de l'empresa, una residència al centre de la ciutat, amb un consell d'administració compost, entre d'altres, per un capellà menyspreat per l'arquebisat, un advocat que té una filla que ha condemnat alguns dels residents en el passat i un periodista ací present. Espectacular i alhora meravellós, amb totes les normes, constitucionals o de les altres, rebentades. Fa uns mesos el senyor Bohórquez m'explicava, entre xamada i xamada a aquells enormes cigars que fuma, que, al cap i a la fi, Messié i el Llargo, els lladres en general, mitjançant el robatori, tenen la utilitat de restablir l'equilibri del repartiment de la riquesa".

@Jordi_Sanuy

El boig dels ocells (Care Santos)

Estornells. Molts. Passió per Shakespeare. Una periodista intrèpida que planta cara al patriarcat. I la ciutat de Nova York, a la segona meitat del segle XIX, convertida en un protagonista més. Care Santos (Mataró, 1970) ho junta tot a "El boig dels ocells", una novel·la humana i plena d'amor que es llegeix amb un somriure als llavis. Està basada en personatges històrics. Té 360 pàgines i està publicada per l'editorial Columna. Ha sortit a la venda aquest dijous.

L'Eugene Schieffelin tenia cultura, diners i una bona posició social. Això li va permetre pagar tres-cents dòlars i marxar cap a Londres per no incorporar-se a files. Va viure la guerra de lluny, allotjat en un luxós hotel amb la seva dona i la seva germana, la Catherine i la Martha. Elles eren devotes de Shakespeare; ell, dels ocells. Fins al punt de voler portar a Nova York els estornells que la Martha va veure volant per Hyde Park. La història dels Schieffelin es barreja amb la de Nellie Bly, que es va proposar fer la volta al món en menys de 80 dies, que és el que va trigar Philleas Fogg, el protagonista de la novel·la de Jules Verne, autor amb qui Bly es va arribar a entrevistar. El nexe entre uns i l'altra és un jove dibuixant -que fa de 'meteoròleg'- atropellat pel xòfer del matrimoni.

"El boig dels ocells" és un llibre molt visual i que es llegeix amb facilitat. No costa gens imaginar-se la Nova York que la Care ens dibuixa, encara molt lluny de la ciutat que tots coneixem. Llegir el llibre m'ha permès conèixer alguns fets històrics destacats, com els disturbis de l'Astor Place, amb més de vint morts. Tot va començar amb la baralla entre dos actors, un anglès i un nord-americà, que discutien sobre quin era el millor fent els papers principals de Shakespeare. També l'accident que va tenir un avió que va xocar amb un estol d'estornells -amb 62 persones mortes- i el ja esmentat viatge de Bly, sola i amb només una bossa de mà. No necessitava res més. Per cert, un cop més, l'autora fa referència al pintor William Turner, per qui compartim passió. Una història màgica.

"Una onada de fred s’acosta a Nova York. Avui la temperatura encara és agradable, tot i que fresca, com correspon a un dia de finals de novembre. Demà serà diferent. Som a l’any 1889. Les finestres de la sala de casa dels Schieffelin són obertes. Al seu través s’hi poden veure els arbres encara escanyolits de l’avinguda Madison i les voreres desertes. L’esmorzar s’ha servit amb l’opulència de cada dia, tot i que els Schieffelin mai no han estat golafres i ara ho són menys que mai. En els seus gairebé quaranta anys de matrimoni només han esmorzat separats mitja dotzena de vegades".

@Jordi_Sanuy

Contra el món (Pere Antoni Pons)

'Distopia' és la primera paraula que em ve al cap quan penso en "Contra el món", de Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). És evident que les muntanyes de la serra de Tramuntana no desapareixeran volant (com passa a la novel·la), però la massificació i el turisme sense treva els hi estan fent molt de mal. I cada cop queda menys temps per fer marxa enrere. El llibre està publicat per Empúries i té 409 pàgines. Hi ha qui l'ha batejat com a postapocalíptic, però jo no diria tant. M'ha agradat molt.

Posem-nos en l'escenari fictici que les muntanyes desapareguessin, com adverteix l'autor a través d'aquesta sàtira delirant. Serviria d'avís? A partir d'aquell moment potser faríem les coses d'una altra manera? Doncs no. Alguns hi veuen una gran oportunitat de negoci; i s'obsessionen en apadrinar una reconstrucció faraònica. Embolica que fa fort. Del desert actual, a la serra de Tramuntana d''abans'. Que no hi falti de res, encara que tot estigui fet de cartó-pedra. Cinisme en estat pur, amb l'especulació i la corrupció de protagonistes. Saturar Mallorca un cop més, sense aprendre de les errades. Un empresari alemany i un de madrileny, endurits en mil batalles, seran els encarregats de liderar la reedificació. 

Els principals protagonistes d'aquesta història sense treva són en Sebastià, en Maties i en Miquel, incongruents i plens de contradiccions. En Sebastià, que és pintor, continua sense superar que la dona el deixés i encara no té clar què pinta ni per què. En Maties, exdirectiu del sector hoteler, sap que s'hi cou a Mallorca, però no dubte de tornar a pujar al carro -ja estava jubilat- quan li demanen assessorament per crear la nova serra de Tramuntana. I en Miquel, activista ecologista, està superat pels esdeveniments. Bona xerrera i poca acció. Amb aquesta obra quimèrica, divertida i amb molt de ritme, Pons deixa constància que hi ha una emergència socioeconòmica, mediambiental i també lingüística i que cal posar-hi remei com més aviat millor. Fem-li cas.

"De joves -perdona que em posi així, ja t'he demanat perdó una vegada i és possible que te n'hagi de tornar a demanar-, pensam que viure consisteix sobretot a cobejar, obtenir, acumular, posseir. Posam anys, però, i aprenen a la força que viure és perdre, malgastar. Potser sí que viure continua sent, segons com, una acumulació, però a partir d'un moment deixa de ser una acumulació de sumes i passa a ser-ne una de restes. Segur que hi estàs d'acord: una acumulació de pèrdues, buits, forats, absències... Res que no sàpiga tothom, res que els vells que vàrem conèixer de joves no ens expliquessin perquè no ens agafàs desprevinguts. Hi ha pèrdues, però, per a les quals ningú està preparat. Perquè són inconcebibles".

@Jordi_Sanuy

El ladrón de rostros (Ibon Martín)

Ibon Martín (Donostia, 1976) se ha convertido en el gran mago del suspense rural. En "El ladrón de rostros" nos reencontramos con la inspectora Ane Cestero y su Unidad de Homicidios de Impacto. De nuevo tiene que adentrarse en el interior de Euskadi, concretamente en la pequeña localidad de Oñati, paran desenmascarar a un peligroso asesino. El libro está publicado por la editorial Plaza Janés, tiene 462 páginas y mantiene la tensión hasta el final.

Todo empieza cuando aparece el cuerpo mutilado de una mujer. Alguien la cogió desprevenida mientras practicaba un rito de fertilidad ancestral en Sandaili, en la ermita de San Elías, por los senderos del mítico Basajaun. Su torso ha sido abierto y vaciado y las manos están colocadas a ambos lados de su abdomen en actitud de entrega. Cestero, Madrazo -con quien la inspectora tuvo una historia amorosa-, Julia, Aitor y compañía no tardarán en descubrir que la escena está relacionada con los apóstoles que Oteiza esculpió en la fachada de la basílica de Arantzazu. También están vacíos por dentro. Por si fuera poco, se dan cuenta de que el culpable copió el rostro de su víctima para hacer una máscara. ¿Con qué objetivo?

Estamos ante una novela negra absorbente y muy visual. Es fácil imaginarse los verdes paisajes, los desfiladeros y las cuevas descritos por el autor. Lugares que pueden visitarse, ya que son reales como la vida misma. Allí, donde todo tendría que ser paz y calma, con pastores, ovejas y quesos de Idiazabal, el mal arremete con una fuerza brutal. El "Apóstol" tiene sed de venganza y no tardará en volver a matar. Martín nos regala un rompecabezas en el que encajan los mitos y las leyendas vascas y la más cruda realidad. Todo pasa en apenas dos semanas, entre el 3 i el 15 de mayo de 2021. En tiempos de pandemia, con mascarillas, cierres perimetrales, centros de terapias alternativas, privatizaciones y sobornos, abejas fabricando miel y muchas argizaiolas o cerilleros de difuntos. 

LAS MOTIVACIONES DEL ASESINO

A lo largo del libro se distribuyen algunos capítulos, muy cortos, narrados en primera persona, que nos permiten conocer más de cerca al asesino, que hasta el final no sabemos quien es. Hay varios sospechosos. Capítulos que empiezan con un pasaje de la Biblia y que dejan claras sus motivaciones. De los nuevos personajes me quedo con Gaizka, un aprendiz de pastor que se encuentra con la primera víctima y que también tiene relación con algunas de las posteriores. A Ane Cestero también le cae en gracia... Han pasado pocas semanas y "El Ladrón de rostros" ya se ha convertido en un superventas. Los dos casos anteriores de la Unidad de Homicidios de impacto son "La danza de los tupilapes" y "La hora de las gaviotas". Por cierto, gran guiño a Mikel Santiago con el concierto de Diego León y sus Deabruak en la vieja cárcel de Bergara.

"Los aros concéntricos todavía no se han extinguido cuando una nueva gota vuelve a caer en la bañera de piedra. En el mismo lugar, con la misma cadencia entre una y otra. Enseguida llegará la siguiente, y después otra más. Y así día y noche desde hace miles de años. La montaña llora, hace brotar su fría savia a través de las estalactitas del techo, para llenar esa pila de vida y esperanza. Arantza recorre la cueva con la mirada. Observa los escalones que se pierden en su interior, la ermita de San Elías y, a su espalda, bajo cielo abierto, el abismo que cae a plomo hasta las aguas negras del embalse de Jaturabe. Está sola, no hay nadie más. Ella y la roca, ella y el agua, ella y el aire. Ese cuervo solitario que se ha posado unos metros más allá y la observa con sus ojillos inteligentes no va a lograr incomodarla".

@Jordi_Sanuy