El misteri de les set caixes en moviment

A "7 cajas" hi he vist coses força noves, com en el seu dia a "El Mariachi" (1992), de Robert Rodríguez; o "Cidade de deus" (2002), de Fernando Meirelles i Kátia Lund. Amb això no vull dir que hi tinguin res a veure. Als premis Goya va estar nominada com a millor pel·lícula hispanoame-ricana. És el debut cinematogràfic de Juan Carlos Maneglia i Tana Schémbori. Havien treballat junts a la tele.

Tot comença per una situació absurda que, lògicament, no explicaré. Aquest embolic, demencial, si se'm permet, em va fer pensar en "Fargo" (1996), dels germans Joel i Ethan Coen. L'acció gira al voltant de set caixes que un noi de disset anys mou amunt i avall, amb un carretó, per un mercat de Asunción. No sap què hi ha ni quan haurà de tornar-les a la carnisseria que li ha fet l'encàrrec. L'únic que volien els propietaris és que les allunyés momentàniament. Però, com era d'esperar, la situació es complica. Recuperar les caixes, desitjades per massa gent -insisteixo, sense saber què contenen- no serà fàcil.

"7 cajas" té acció, dins dels carrerons del pobre mercat d'Asunción, i una posada en escena senzilla i efectiva alhora. A més a més, està molt ben interpretada. Tant el debutant Celso Franco -que dóna vida a Víctor, el noi del carretó- com Lali González traballen francament bé. La Lali fa de Liz, la noia que l'acompanya en aquesta aventura ingènua i intrigant alhora. És una pel·lícula sense pretensions, però visualment espectacular. La rapidesa d'algunes imatges i alguns plànols des de l'eix de la roda del carretó em van recordar la mà de Danny Boyle a títols com, per exemple, "Slumdog Millionaire". Per cert, en Víctor s'arrisca i s'arrisca, cada cop més, amb l'objectiu de comprar-se un telèfon mòbil amb càmera. Així de trist; o de brutal.

"AYER NO TERMINA NUNCA"

Sempre m'ha agradat el cinema d'Isabel Coixet (Barcelona, 1960). Crec que amb "Ayer no termina nunca" ha tornat a encertar-la. L'ha dedicat a una amiga seva i al fill que aquesta va perdre. Va ser la Isabel, fa uns anys, qui va haver de comunicar-li personalment la tràgica notícia. Només hi actuen Javier Cámara i una grandíssima Candela Peña i quasi tota l'acció passa en un únic escenari.

"Ayer no termina nunca" em sembla un gran títol. Per molt que ho intentem, les coses que vam viure en el passat -per sort a vegades i molts cop per desgràcia- sempre ens acompanyen. Oblidar del tot és impossible. I si no que els ho preguntin als protagonistes de la pel·lícula, que van perdre un fill per culpa d'una negligència mèdica. Les retallades van provocar que no l'atenguessin a temps. De fet, la Coixet ens presenta una societat pobra, farta i humiliada. Estem a l'any 2017 -un futur molt proper- i tot està pitjor que ara. Un atur de bogeria, incendis als llocs emblemàtics de les ciutats, en senyal de protesta; i Espanya a punt de rebre el seu tercer rescat. L'únic que funciona és el futbol, amb la desena Pilota d'Or per Leo Messi. Desena? No em quadren els números.

Els pares del nen mort es troben cinc anys després de separar-se, a Barcelona, per complir amb un tràmit administratiu. Ell viu a Alemanya i tot sembla indicar que ha pogut recuperar-se. Ella no. La pel·lícula ens parla del dolor i de la capacitat que tenim uns i altres per superar-lo. Hi ha una fórmula màgica? Les imatges reals de l'exparella, estan rodades en color. Allò que pensen, la veu de la consciència, en blanc i negre; i aquell passat que sí que va ser millor en uns tons pastís. "Ayer no termina nunca" no agradarà a tothom. És lenta, hi ha molt diàleg i la música és pràcticament inexistent. Tot es basa en l'actuació dels actors -brutal fins a on arriba a deixar-se despullar la Candela- i en el mestratge de la directora. De la Candela veiem fins i tot els porus de la pell, els pèls que té a la cara, absolutament tot.

En definitiva, una pel·lícula per patir, reflexionar i que, per les persones que han tingut pèrdues de persones estimades, ha de ser real com la vida mateixa.

"EN UNA SOLA PERSONA" (JOHN IRVING)

Si jo fos gai, o bisexual, i el meu pare hagués escrit "En una sola persona" estaria molt orgullós d'ell. Ho dic perquè en les entrevistes que li han fet parlant de la seva darrera novel·la, John Irving (Nou Hampshire, 1942), ha explicat que el dedica al seu fill Everett, que al 2009 li va confessar la seva homosexualitat. Ara el noi té 21 anys. I és que el darrer llibre d'Irving és un assaig sobre la diversitat sexual; únic i irrepetible.

Gais. Bisexuals. Transvestits. Transsexuals. Transgèneres, que seria la versió moderna de la paraula anterior. I sí, algun heterosexual. Gais joves. Gais de mitjana edat. Gais grans... i molts homes, també de totes les edats, que creuen que van néixer, accidentalment, en un cos que no els tocava. Està clar que el que escriu Irving és ficció, però sobta que en reunís a tants de junts en un petit poblet de Vermont. El principal protagonista de "En una sola persona" és en Billy Abbott, amb uns antecedents familiars -no sé si l'expressió és correcta- que no explicaré. El llibre comença quan en Billy és adolescent i acaba quan està a punt de jubilar-se. Sempre lluitant per la llibertat sexual.

En Billy es defineix com a bisexual, tot i que, després de llegir el llibre, diria que li van molt més els homes que les dones. Això sí, millor que no l'etiqueti, com ell mateix demana al llarg de la història. És veritat, que intenta viure unes quantes vegades amb la seva amiga Elaine -a qui estima amb bogeria- però, pel que fa a la vida de parella, no estan fets un per l'altre. Estem davant d'una novel·la per moments incòmode, sobretot en la part final, per la quantitat de persones que moren per culpa de la Sida. Per si fos poc, Irving ho relata amb tot luxe de detalls. Eren els temps de Ronald Reegan.

Passió, molta passió, ganes boges de vestir-se de dona, secretisme i dificultats per tenir clara la identitat sexual. Tot, emmig de la representació teatral d'un munt d'obres de Shakespeare. Un còctel explossiu que m'ha enganxat des de la primera pàgina. En té 613 i l'edició catalana està publicada per Edicions 62.

"Suposo que la cultura que has adquirit tu no t'ha ensenyat a tancar les cames, Elaine -li va dir la Gerry-. Per què no dius al meu pare que et doni la clau del Tilley, quan ensenyis l'escola als pixallits i als seus pares? -em va suggerir la Gerry-. Així tu i l'Elaine podreu donar un cop d'ull a l'habitació d'en Kittretge. I ho podreu aprofitar per masturbar-vos l'un a l'altre al llit d'en Kittredge -ens va dir la Gerry-. Vull dir, Billy, que, per ensenyar una habitació a algú, es necessita la clau, oi?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy