Misèries que es claven com ganivets!

No vaig tenir la sort de veure l’obra al Nacional, amb Anna Lizaran i Emma Vilarasau, però la pel·lícula m’ha agradat força. Parlo d’“Agost”, de John Wells, un drama familiar explosiu -amb tocs de fulletó- que es complica a cada escena que passa. Està basada en la peça teatral que va guanyar el premi Pulitzer l’any 2008. El duel entre Meryl Streep i Julia Roberts és motiu més que suficient per anar al cinema.

Streep interpreta a la mare de la família Weston i Roberts a una de les seves filles. Els seus enfrontaments dialèctics són espectaculars. No arriben a les mans per ben poc! L'escena més dura és la que queda reflactida en el cartell de la pel·lícula. Les altres dues actrius que fan de filles són Julianne Nicholson i una desmillorada Juliette Lewis. Si m’haig de quedar amb alguna altra dona, a banda d’Streep i de Roberts, em decanto per Margo Martindale, que fa de Mattie Fae Aiken, germana de la Violet Weston.

“Agost” ens explica una tensa reunió familiar després que es confirmi la mort d’en Beverly Weston (Sam Shepard). La seva dona, la Violet (Streep), té càncer de boca i només troba refugi en les pastilles, de totes les mides i colors. És per això que està desbocada. Després de l’enterrament del seu marit, perd els papers i critica durament a la majoria de les persones que l’acompanyen. Les misèries personals d’uns i altres, amagades al llarg de molts anys, surten a la superfície i es claven com ganivets. Fa la sensació que en Charlie Aiken, el marit de la Mattie, és l’únic capacitat per posar una mica d’ordre en aquest embolic que sembla no tenir final. L’interpreta un gran Chris Cooper. El millor de la pel·lícula és el repartiment que, completen, entre d’altres, Ewan McGregor i Benedict Cumberbatch.

“Agost” m’ha recordat “Interiors” (1979) de Woody Allen i “Festen” (1989), de Thomas Vinterberg. Streep i Roberts estaven nominades als Globus d’Or, però no l’ha guanyat cap de les dues.

"NYMPHOMANIAC"

Compto els dies que queden perquè s’estreni el segon i últim volumen de “Nymphomaiac”, del danès Lars Von Trier, un dels meus directors de culte. Serà el dia 24 d’aquest mes de gener. El primer volum em va deixar en estat de xoc. És un assaig brutal sobre l’addicció al sexe, el pecat i la culpa; però també sobre la recerca del desig i l’intent desesperat de fugir del dolor. Com sempre, hi ha una dona que pateix!

La pel·lícula comença amb la Joe estirada a terra, al carrer, sense sentit i plena de cops. Fins que la recull en Seligman, que la posa al llit i li ofereix un te. No es coneixen de res. És per aquest motiu que la noia s’obre i comença a explicar-li la seva vida. És nimfòmana i li agradaria explicar perquè. A la Joe la interpreta una sensacional Charlotte Gainsburg, una de les muses de Von Trier. Amb ell ja va treballar a “Melancolía” (2011) i “Anticristo” (2009). És d’aquelles dones que, ja em perdonareu, jo qualifico com una lletja-maca. Sempre m'ha agradat molt! A l’home que l’escolta, li dóna vida Stellan Skarsgard, que també sortia a “Melancolía” i a “Dogville” (2003), del mateix director.

En aquest primer capítol a la Gainsburg només la veiem al llit, explicant-se davant del seu confessor. A la Joe de jove, des que es desvirgada per primer cop, la interpreta Stacy Martin. Al seu costat, actors de la talla de Christian Slater, Shia LaBeouf i Umma Thurman. Més enllà de l’argument i de les interpretacions, “Nymphomaniac” també és molt nova visualment, amb una música contundent i tot un seguit d’elements infogràfics espectaculars. Potser no és una pel·lícula per a tothom (érem sis persones al cinema i dos van marxar abans que acabés), però feia temps que no veia res tan rodó. A mig camí de l’obra mestra? Ben aviat ho sabrem. Jo aposto que sí. I no crec que m'equivoqui.

"THE GRANDMASTER"

L’altra pel·lícula que he vist aquest cap de setmana és “The Grandmaster”, del gran Wong Kar-wai. Potser el xinès no és el millor explicant històries però, visualment, només un director oriental, el coreà Park Chan-wook, està a la seva alçada. Aquesta biopic sobre el professor d’arts marcials del mític Bruce Lee, que no surt en cap moment en pantalla, que quedi clar, és d’una bellesa extraordinària.

A més a més de parlar-nos del desconegut Ip Man (com a mínim per a mi), “The Grandmaster” també és una gran història d’amor i un relat sobre l’honor, el poder, la traïció i la glòria. Està datada a partir de l’any 1936, a les vigilies de la invasió japonesa de la Xina. A Ip Man l’interpreta Tony Leung Chiu Wai i a la guapíssima Gong Er (que guarda el secret de la tècnica de les "64 mans") una trista Zhang Ziyi. Tots dos ja van treballar junts a les ordres de Wong Kar-wai a l'exitosa “2046” (2004). Malgrat tot, a qui no li agradin les arts marcials, enregistrades amb tot detall, es pot estalviar la pel·lícula. A mi m’ha semblat molt interessant. Que m’agraden totes les pel·lícules? No totes, però hi ha un important treball de recerca previ. Així és més fàcil encertar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

*Demà, l'espectacle "Marabunta", de Guillem Albà, i el llibre "Paraules per a Gaeta", de Cesc Freixas.