dilluns, de juliol 13, 2015

Juan Perro torna a "bordar" a Barcelona



Santiago Auserón és el meu músic de referència. Vaig als seus concerts sempre que puc. M’agrada moltíssim. Divendres va tocar al Jamboree de Barcelona com a Juan Perro, en format de trio. Sis concerts entre divendres, dissabte i diumenge. Van acompanyar-lo el fantàstic guitarrista Joan Vinyals (a qui ja fa temps que va batejar com el Dimoni de Gràcia) i Gabriel Amargant, (l’Ocell del Maresme), al saxo i al clarinet. Una aposta segura.

Al llarg d’una hora i quart llarga, Juan Perro va fer un bon repàs a la seva discografia i, a més a més, va presentar tres cançons noves: “Nada”, “Agua de límón” i “Los inadaptados”. Aquesta última és un homenatge a la pel·lícula “The Misfits”, dirigida per John Huston i amb Clark Gable, Marilyn Monroe i Montgomery Clift en els papers principals. No sé si algun dia les veurem publicades en un CD; sobretot, tenint en compte els dubtes que té el cantant sobre el funcionament actual del mercat discogràfic. Espero que sí! Auserón va sortir a l’escenari vestit de negre, igual que Vinyals i Amargant. Ell, com sempre, amb un barret, divendres també de color negre. Només se’l va treure del cap un parell de vegades.

Va ser un concert tranquil, amb molt de blues i jazz, sense estridències. La cançó més rock, per dir-ho d’alguna manera, va ser “Agua de limón”, amb moltíssima marxa. En presentar-se en format de trio, quasi tot va ser molt íntim. Diria que fins i tot amb algun toc mossàrab, gràcies als solos d’un Amargant que se supera cada dia que passa. Parlant de solos, em vaig quedar amb les ganes del de Vinyals, brutal quan toca i canta “Reina Zulú”. Divendres no va estar entre les peces escollides. Una llàstima. Segur que en la propera ocasió!

COM A BASE, "RÍO NEGRO"

El disc que va sortir més beneficiat, en el moment de repassar els èxits de la formació, va ser l’últim, “Río negro”. Va tocar “Pájaro de siracusa”, “Pies en el barro” (dedicada a Louis Armstrong), “El mirlo del pruno” i “El forastero”. Potser me’n deixo alguna. Ho escrit tot de memòria. També recordo “Obstinado en mi error” (del CD “La huella sonora”) i “No más lágrimas” (del “Cantares de vela”), que va cantar a capella, per tancar un altre concert inoblidable. Va ser l'única cançó de l'únic bis. A les deu començava un altre concert.

El concert el va obrir cantant una cançó en anglès, ara no em ve al cap el títol, i també va tocar “Ámbar” i “Luz de mis huesos”, amb unes introduccions espectaculars. Diria que tampoc no formen cap part de cap CD, com “Caetano”, dedicada, com no, a Veloso. El va conèixer en els seus temps com a líder de Radio Futura. Ja fa temps que les presentacions d’Auserón són igual o més bones que els seus temes. Filosofia pura. A “Ámbar” reflexiona sobre la immortalitat (O es millor viure el moment al màxim?) i a “Luz de mis huesos” sobre el desig adolescent. “El tenim molt lluny aquest desig” va dir algú del públic, amb una mitjana d’edat que potser estaria en la quarantena. Ell continua sent un xaval, tot i que ja està en els seixanta.

Un crac irrepetible. Quan ens tornarem a veure?

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

Martin Piqueras ha dit...

Molt bon anàlisi Jordi, només una cosa el podía fer millor, estar assegut a fila 1 i que et canti a capellla a 40 centímetros, la pell de gallina!

Jordicine ha dit...

Gran concert, MARTÍN PIQUERAS. Jo aquest cop vaig estar a la 5. Abraçada!