dimarts, de març 28, 2017

Dura lluita per la supervivència (al bar)


Són fan incondicional d’Álex de la Iglesia des de la seva primera pel·lícula, la comèdia de ciència-ficció “Acción mutante” (1993). Han passat quasi 25 anys. Quan llegeixo el crític de torn criticant un dels seus títols, encara tinc més ganes d’anar al cinema. Em va passar amb “El bar”, que vaig veure diumenge. Esbojarrada i divertida, cent per cent marca de la casa. Sensacional.

Per aquesta pel·lícula, De la Iglesia compta amb una bona part dels actors que ja van actuar a les seves ordres a “Mi gran noche” (2015). És el cas de Blanca Suárez, Mario Casas, Carmen Machi, Terele Pávez i Jaime Ordóñez, al capdavant d’un gran repartiment coral. Suárez torna a estar espectacular. Interpreta a l’Elena, una noia mona que entra en un bar del centre de Madrid per intentar carregar el mòbil. Al bar queda atrapada amb altres persones, després que algú dispari un tret al cap a un client que en sortia. Acabava de travessar la porta. Tothom es queda quiet i parat. Com és habitual en tots els treballs del director basc, l’arrancada és absolutament brutal. Gran ambientació, personatges ben trobats, acció –molta acció-- i incertesa per saber cap on avançaran els esdeveniments. Un còctel explosiu. És important no saber res més de l' argument per poder anar més o menys "verge" al cinema.

Només explicaré quatre coses més d’alguns personatges i qui els interpreten. La propietària del bar és una inquietant Amparo (Terele Pávez). El seu paper em va recordar al que feia a “Las brujas de Zugarramurdi” (2013). El seu lleial cambrer és en Sátur. Grandíssim Secun de la Rosa! També brillen amb llum pròpia Carmen Machi (una ludòpata), Mario Casas (un creatiu de publicitat amb imatge de hipster), Joaquín Climent (un expolicia amargat) i Jaime Ordóñez, que dóna vida a un sense sostre violent i acostumat a citar la Bíblia cada cop que té l’ocasió. Es tracta d’un personatge histriònic, que està al límit de l’exageració. Porta una bona part de l’acció, sobretot en l’últim terç de la pel·lícula, que dura una hora i tres quarts.

“El bar” deixa clar que, en situacions límits, la por ens pot fer sortir els instints més primaris i violents. Intentar sobreviure a qualsevol preu, encara que sigui trepitjant als que ens envolten. Pel·lícula totalment recomanable i amb una Blanca Suárez que enamora. Un dels millors papers que li he vist mai. No m’estranya que els directors espanyols se la rifin. Felicitats, Álex.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

3 comentaris:

Carlota ha dit...

Doncs a mi no m'ha agradat, si que comença molt be, tenía moltes ganes de veure com aniria tota la historia pero crec que va pasan el temps i la cosa es va desinflant. No coneixia res de la peli abans de veurela i certament veient ara els trailers poc es pot esperar l'espectador de que va tot encara que segons la meva opinió es quedarà força igual al acabar la peli.

Jordicine ha dit...

A mi em va semblar rodona, CARLOTA. Qüestió de gustos, com sempre. :)

TRoyaNa ha dit...


Hola Jordi,
precisament li acabe de dedicar una entrada al Bar al nostre bloc Zinefilas,et deixe link per si tens curiositat, però ja et dic que m´ha encantat:
https://zinefilaz.blogspot.com.es/2017/06/el-bar.html
Un abraç