L’argelaga és uns arbust modest que punxa, com les dones -senzilles i dures- que van néixer a pagès i que, manades per pares o germans, van haver d’anar a la ciutat (en aquest cas a Sabadell) i espavilar-se. Dones, o més ben dit nenes, que, des dels catorze anys, van haver de servir o treballar al tèxtil, en condicions infrahumanes. Amb el pas dels anys, la Remei es va casar amb en Martí i van tenir la Rosa i en Josep. Com que ella, de petita, va passar gana farà tot el possible perquè els seus fills sempre tinguin alguna cosa per alimentar-se. I arriscarà la seva vida, si cal. I desapareixerà uns dies de casa per arreplegar quatre coses per menjar, liderant la famosa ‘columna de la garrafa’. I sempre amb un somriure a la boca, encara que sigui forçat...
A través d’”Argelagues” ens fem la idea de com eren les dones que van fer la guerra des de la rereguarda, dones que van marxar de pobles com Castellterçol per instal·lar-se a ciutats tèxtils de l’estil de Sabadell, on també van començar a arribar els primers murcians. Com, per exemple, la Nina, que també va passar per situacions francament difícils. L’acció es posa en marxa a començaments del segle XX fins als anys seixanta. Som testimonis de la mort de Prat de la Riba, de la instauració de la República i de la guerra i postguerra franquista i d’una curiosa visita de les treballadores del tèxtil a Roma per entrevistar-se amb el Papa. Allà van acabar cantant el Virolai. Un dels personatges que més m’ha cridat l’atenció és en Marià, un terrissaire amic d’en Martí que prova fortuna a França. Se'l veu molt bon jan.
El llibre està ben escrit i té un vocabulari riquíssim. Hi ha un munt d’expressions vives i molt visuals. No m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula. El debut literari de Gemma Ruiz és molt recomanable.
“Mai se sap què se’n traurà de fer un viatge d’intercanvi, això és el fotut. D’anar a Vacarisses i a Castellterçol n’ha tret de bona teca, la Remei. Hi anava sola i tornava sempre ben carregada de botifarres, de cansalada, de gra i de tot el que tinguessin a l’hort. La parentela ja l’esperava, i sempre amb una cosa o altra a les mans. Però a la Remei li fa mal al cor anar a pidolar cada setmana als mateixos, que prou feina i boques tenen, també”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada