dijous, de maig 04, 2017

A la deriva (Xavi Narro)


Doncs sí. En Pau i en Plèbot van a la deriva. I a més a més ho saben. “A la deriva” és, precisament, el títol de l’últim llibre escrit per Xavi Narro (Barcelona, 1982). Té 276 pàgines i està publicat per Ediciones B. És la seva primera obra de ficció, després de l’èxit que va aconseguir l'any 2015 amb l’autobiogràfica “Rodamón: Una volta al món amb bici”. És esbojarrada i plena de drogues i alcohol. Es llegeix francament bé.

Salvant les distàncies, “A la deriva” m’ha fet pensar, i molt, en “Vici inherent”, de Thomas Pynchon. Tots dos són llibres que fan pudor de fum, amb personatges viciats i amb les idees poc clares. En Pau està molt a prop dels quaranta. Té secció en un programa de tele i la dona embarassada. No està massa satisfet amb la feina ni amb la seva vida en família, que està a punt d’augmentar. Segur que la nena és seva? En Plèbot és molt més jove que en Pau. És un prodigi de l’escultura per impressió en 3D i ja s’ha convertit en un ídol de masses. Les adolescents l’adoren. I ell se n’aprofita, perquè és igual d’impulsiu que de conspirador.

El dia que en Pau i en Plèbot es coneixen, els canvia la vida. Al cap de poc temps, i pràcticament sense pensar-s’ho, se’n van tots dos de viatge a Mèxic, on s’intensifica la seva destructiva relació. Allà, en Pau intenta oblidar-se de la seva vida. Odia els turistes i té pensaments autodestructius. La cervesa i la marihuana l’ajuden a evadir-se una estona, però quan recupera la consciència encara es troba pitjor. En Plèbot està completament sonat. Per a ell, la droga és una filosofia de vida. Va tot el dia fumat i el preocupa ben poc tot allò que no afecta la seva persona. És garrepa i quasi mai paga res. A Mèxic hi va a buscar la Citlali, una dona més gran que ell que va conèixer fa uns anys. Allà, en Pau s’embolica –o no- amb la Stella, una rossa pigada molt simpàtica.

La parella d’en Pau trenca relacions amb ell quan se’n va a Mèxic. No acaba d’entendre perquè va marxar, precisament ara, poc abans de ser pare per primer cop. Ella tampoc no és la dona perfecta i té moltes coses a amagar, però creu que ha arribat el moment de comportar-se amb una mínima decència. Les reflexions que fa en Pau, algunes molt interessants, les envia per e-mail a l’Anna Piferrer, una antiga amiga que va desterrar-lo quan va començar a sortir amb una coneguda de tots dos. L’Anna el volia només per a ella. Estem davant d’un llibre càustic, potent i amb grans dosis d’humor. Molt recomanable.

“Em vaig quedar sol a la barra, des d’on tenia accés il·limitat a tequila i una bona panoràmica de la tarima, sobre la qual s’exploraven els límits de la decència. Insisteixo que res d’això no m’ofenia, sinó que, simplement, em semblava contradictori amb les normes que tots hem après a casa i a l’escola i a la tele que se suposa que hem de respectar, com a mínim en públic. Per exemple, cinc noies s’enfrontaven en un concurs de tweking, és a dir, que guanyava la que fes una coreografia més semblant a la còpula. Les cinc provocaven bastanta llàstima si et posaves en el lloc de les seves famílies, però n’hi havia una que era una Nadia Comaceci en negre, es mereixia un 10 només pel que feia amb la pelvis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: