dilluns, de maig 29, 2017

No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)


Li vaig regalar al meu fill per Sant Jordi i l’he acabat llegint jo. Espero que ara ho faci ell. Així podrem comentar-lo. Parlo de “No surtis de nit...”, d’Eulàlia Canal (Sabadell, 1959) i Glòria Marín (Granollers, 1963). Està publicat per l'editorial Baula i té 142 pàgines. Les autores combinen el món real amb un de més fantàstic i sobrenatural. Podríem dir que la història d’en Max i en Joel, que són bessons, cavalca en mons paral·lels.

En Max és el triomfador, el fatxenda, el noi capaç de trepitjar a qui calgui (inclòs el seu germà) per aconseguir allò que vol. En Joel és tot el contrari. Amic dels seus amics, generós i força servicial. Són completament diferents. La mare dels nanos sempre ha tingut debilitat per en Joel. I en Max ho sap... Una nit, tots dos surten junts de festa i tenen un brutal accident. En Max no sobreviu i, sorprenentment, en Joel es fa passar per ell. Per què vol viure la vida del seu germà i no la seva?

A partir d’aquest moment, en Joel reflexiona si ha fet bé prenent la identitat del seu germà i es pregunta perquè no va salvar-lo el dia de l’accident. Oi que hauria pogut fer alguna cosa més? En Max ho segueix tot des del més enllà. Està mort, sí, però té la possibilitat de saber en temps real tot el que passa a la Terra i el que està fent el seu germà, amb qui mai no s’havia portat massa bé. És un temps per a la reflexió. Potser pel penediment? Les reflexions d’en Max i d’en Joel es creuen amb les de la Blanca (que no explicaré qui és) i amb les de la Patrícia, la xicota d’en Max. També apareix la mare dels bessons, que està ingressada en un psiquiàtric.

“No surtis de nit...” es llegeix bé. És un llibre de literatura juvenil recomanat a partir dels quinze anys. Té un estil àgil i directe, amb frases curtes i sense massa ornamentació. Si se’n té ganes, pràcticament es pot llegir d’una tirada.

“M’atrapa un núvol d’angoixa. Decideixo ficar-me a la dutxa. Vull que l’aigua s’endugui aquella sensació de tenir el meu germà a tocar, allà, espiant-me, darrere meu, amagant entre les cortines, dins l’armari, o sota l’estora. El cor em batega a cent. Poso la cara sota el raig d’aigua càlida i tanco els ulls. Vull deixar la ment en blanc, que no hi hagi res dins del meu cap. Zero paraules. Zero culpa. Zero pors. Res, banc, buit..., però el cap em comença a rodar i murmuro, com una pregària inútil: “Deixa’, estar, no et vull veure, no et vull sentir, deixa’m estar, no volia, Max, de veritat que no volia...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari: