dimarts, de novembre 21, 2017

Nivells de vida (Julian Barnes)


Julian Barnes (Leicester, Regne Unit, 1946) dedica “Nivells de vida” a la seva dona, la Pat, que va morir el 2008. El llibre, de 126 pàgines, està publicat per Angle Editorial. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Està dividit en tres parts: “El pecat de l’altura”, “Planerament” i “La pèrdua de la profunditat”. A priori, no tenen res a veure entre elles, però, com aquell qui no vol, ho acaba lligant tot.

Ajunta dues coses que no s’havien ajuntat mai fins ara. I el món canvia. A “El pecat d’altura” ajunten l’aeronàutica i la fotografia aèria. En aquesta primera part del llibre, potser la més feixuga, Barnes ens relata les experiències dels pioners dels globus aerostàtics. L’home sempre ha volgut volar. A “Planerament”, la gran protagonista és l’actriu francesa Sara Bernhardt, que va viure entre els anys 1844 i 1923. Pel que llegeixo, estava molt avançada al seu temps i preferia provar d’aquí i d’allà, escapant-se del compromís sempre que podia... tot i que es va acabar casant. El seu matrimoni, però, va ser tempestuós. Un fracàs en majúscules. En aquesta segona part del llibre, un coronel britànic, en Fred Burnaby, s’enamora perdudament d’ella. Faria qualsevol cosa per poder tenir-la eternament al seu costat.

A “La pèrdua de la profunditat”, Barnes ens explica en primera persona el seu descens a l’infern quan la seva dona va morir per culpa d’un càncer. És un relat esfereïdor. No podia imaginar-se, ni de lluny, que el dolor seria tan gran i insuportable. Fins al punt de plantejar-se seriosament el suïcidi. El seu pla era tallar-se les venes dins d’una banyera i posar punt final a una vida sense objectius. No s’acostumava a fer les coses sol, quan sempre les havia fet amb ella. Ni s’acostumarà. L’òpera l’ajuda a superar el mal tràngol, a sobreviure mínimament. Els amics tampoc no estan a l’altura. Alguns eviten parlar de la seva dona quan ell hi és. Altres li pregunten amb massa insistència si està millor, tenint en compte que el tems passa i, diuen, ho cura tot. Millor? Millor no ho estarà mai. En Barnes continua parlant amb la seva dona, explicant-li tot o allò que fa o pensa. Ell ho vol així. I no canviarà. El seu és un amor incontenible, dels que fan mal.

“La ploro amb senzillesa i incondicionalment. Aquesta és la meva bona sort, i també la mala. Temps enrere em van venir al cap aquestes paraules: l’enyoro en cada acció i en cada inacció. Era una d’aquelles frases que em repetia a mi mateix com a confirmació d’on era i què era jo. Com si, en conduir cap a casa, em preparés per a la tornada tot dient: “No tornaré amb ella ni cap a ella”. Com si, quan alguna cosa no sortia bé, s’espatllava o es perdia, em consolés amb un: “Fet i fet, això no és res”. Però el solipsisme de la pena és tal que amb prou feines vaig pensar en els graus i les diferències fins que una amiga va dir que envejava el meu dolor. Per què carai?, li vaig preguntar. Perquè si X (el seu marit) morís, per a mi seria més complicat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Cap comentari: