Esperança dins la foscor (Rebecca Solnit)

“La violència és el poder de l’estat, la imaginació i la no-violència és el poder de la societat civil”. Són paraules de l’activista, historiadora, periodista i escriptora Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, EUA, 1961). És una frase extreta del llibre “Esperança dins la foscor”. Està publicat per Angle Editorial i té 236 pàgines. La traducció al català és de Bel Olid. De Solnit ja havia llegit “Els homes m'expliquen coses” (2014).

Solnit radiografia l’activisme modern, amb l’esperança com a gran motor de canvi. Parla sobretot dels Estats Units, però també fa referències, per exemple, a la revolució francesa o a la caiguda del mur de Berlín. Els seus referents principals són Woolf, Gandhi, Benjamin i Havel. L’autora està convençuda que per aconseguir tot allò que desitgem cal un compromís polític efectiu i profund. Afegeix que tots i cadascun de nosaltres estem obligats lluitar pels drets civils i plantar cara al canvi climàtic, un problema real i sense aturador. Ningú se’n pot quedar al marge. Segons ella, molts activistes consideren que “quan es reconeix una victòria, la gent deixa de lluitar”. Per tant, ni un pas enrere!

Tot el que ens explica Rebecca Solnit és extrapolable al procés català. L’activista nord-americana té molt clar que la força del poble és il·limitada i que només es poden aconseguir coses pressionant al poder, durant molt de temps i de manera incansable. Fins i tot comenta que, de vegades, s’han de saltar les lleis per construir una societat més justa per a tothom. Res no surt gratuït. En aquest sentit, fa un munt de referències als zapatistes mexicans i al subcomandante Marcos. El seu moviment social va trencar fronteres. Un dels capítols més emotius del llibre és quan parla dels atemptats a les Torres Bessones, l'any 2001. En contra del què tothom pensava, els nord-americans no es van ensorrar i van tirar endavant tot sols, sense el suport de les institucions. Un llibre potent i ben escrit. Molt recomanable.

“Han canviat moltes coses, han de canviar moltes coses. Ser capaç de celebrar, o com a mínim reconèixer, les fites i les victòries i continuar treballant és el que ens demana el nostre temps. Tanmateix, sembla que molta gent busca problemes, els problemes que reforcen la seva visió depriment del món. Tot el que no és perfecte és un fracàs, una decepció, una traïció. Aquí hi ha idealisme, però també expectatives poc realistes que no poden acabar en res que no sigui decepció. Els perfeccionistes sovint es queden al marge, des d’on van assenyalant tot el que no es fa prou bé”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_