dijous, de novembre 16, 2017

Todo es posible (Elizabeth Strout)


L’escriptura d’Elizabeth Strout (Portland, Maine, Estats Units, 1956) sempre m’ha semblat íntima, molt íntima, tremendament descriptiva i esquinçada. En va deixar constància a l’exitosa “Me llamo Lucy Barton” i repeteix la fórmula a “Todo es possible”, en la qual torna a aparèixer la mateixa Lucy. El llibre té 275 pàgines i, com l’anterior, està publicat per l'editorial Duomo. Segur que se’n parlarà molt.

D’una manera directa, Lucy Barton només apareix en una de les nou històries que ens regala Strout. Es diu “Hermana” i ens explica com l’escritora, que torna al Mig Oest americà, es retroba amb els seus germans. Feia molt temps que no veia ni al Pete ni a la Vicky, amb els quals ja no comparteix quasi res. Quan eren petits eren més pobres que les rates. Ara ella s’ha fet famosa i ha pogut deixar enrere un passat més dur que una puntada de peu a l’estómac. Els altres dos sobreviuen. En la resta d’històries la Lucy surt d’esquitllada o fins i tot no hi apareix. Recordo que en una algú comenta l’evolució de la Lucy, de la pobresa a l’èxit. L'home, tot content, se'n va a una llibreria propera perquè li signi un exemplar de la seva darrera novel·la.

Strout ens presenta una galeria de personatges tortuosos, fets malbé per dins. Són perdedors o perdedores que no saben què fer per sortir del pou. N’hi ha que no s’agraden físicament. D’altres faran tot el possible per no cometre les errades que van marcar als seus pares, que esperen la mort més sols que la una. M’ha cridat l’atenció una neboda de la Lucy, que estudia al mateix centre que va anar la seva tieta. Sembla igual de llesta... i d’inadaptada. Té problemes amb la seva professora, com ella en el seu dia. Se sent desgraciada al màxim. Fins el punt que, quan algú l’ajuda, s’emociona. No està acostumada que li facin costat. Com diu el títol del llibre, “Todo es possible”, encara per, per desgràcia, poques coses canvien. Només la protagonista central ha aconseguit esquivar la misèria, com a mínim la material. Una misèria tan gran que, per molts anys que passin, tothom la recorda.

“Annie apenas podía suportar la expresión de vulnerabilidad de sus caras. Miró la cocinita, el papel pintado con regueros dejados por el agua, la mecedora en la que su padre siempre se sentaba, el cojín con un roto tan grande que se veía el relleno, la misma eterna tetera en los fogones, la cortina de la parte superior de la ventana con finas telarañas. Volvió a mirar a sus hermanos. Quizá no habían sentido el miedo con el que la pobre Charlene había vivido todos los días. Pero la verdad siempre había estado allí. Habían crecido alimentándose de vergüenza; este era el nutriente de su suelo. Pero, extrañamente, era su padre a quien Annie sentía que entendía mejor. Y por un momento se asombró de eso, de que sus hermanos, buenos, responsables, honrados, juiciosos, jamás hubieran conocido la pasión que inducía a una persona a arriesgar todo lo que tenía”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy_

Cap comentari: